Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Pluto, el dimoni destronat

Planetes nans

No hi ha res que dure per sempre. Plutó ha deixat de ser considerat un planeta del Sistema Solar. Aquesta decisió que a alguns els pot semblar arbitrària té, tanmateix, unes profundes raons.

Plutó va ser descobert l’any 1930 per l’astrònom nord-americà Clyde W. Tombaugh. Podeu veure l’interessant post de Juli Peretó d’avui mateix. Ja feia temps que les pertorbacions gravitatòries de l’òrbita de Neptú preveien que havia d’existir algun altre cos més enllà. Es tractava de trobar el planeta X, el desconegut. Tombaugh va tindre èxit i donat que es considerava que estava a les afores del Sistema Solar se li va assignar el nom de Plutó, déu de l’infern grecoromà. Més tard, l’any 1978, Jim Christy va descobrir-li un satèl·lit, Caront, nom del barquer que duia els morts a l’infern creuant el riu Estígia.

Plutó no ha deixat de sorprendre els astrònoms. La seua òrbita de 249 anys és tan el·líptica que a vegades entra dins de l’òrbita de Neptú però la gran inclinació orbital fa que no hi haja perill de col·lisió. A més, està format per una amalgama de roques (70%) i gels de nitrogen i metà congelat (30%). La seua atmosfera és intermitent, és a dir, normalment està congelada però quan està més prop del Sol, aquesta es vaporitza i durant uns anys gaudeix d’una lleugera capa gasosa de nitrogen i metà. La grandària de Plutó tampoc no és gran cosa ja que és més menut que la Lluna, les quatre grans llunes de Júpiter (Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo), Tritó i Tità.

Els altres planetes, des de Mercuri a Neptú tenen unes característiques més comunes, òrbites quasi circulars, poca inclinació orbital, etc. Però les característiques peculiars de Plutó havien estat acceptades com s’accepten les estranyeses de l’ovella negra de la família.

Les coses s’han capgirat, però, des de fa uns anys. Més enllà de Plutó han anat descobrint-se nous cossos celestes orbitant el Sol. Móns tan allunyats que el Sol només és l’estrella més brillant del cel, a unes temperatures fregant els 250 graus sota zero. És la zona del cinturó de Kuiper on es creu que existeixen milers de cossos. El descobriment de l’objecte 2003 UB 313 per un equip d’astrònoms de Califòrnia liderats per M. Brown i la constància que és un centenar de quilòmetres més gros que Plutó han acabat d’encendre la polèmica. Brown argumenta, amb raó, que si Plutó és considerat planeta, aquest nou cos, que anomena informalment Xena, que és més gran, també ho ha de ser.

Aquest fet ha portat a la Unió Astronòmica Internacional (IAU) a posicionar-se. Si s’accepta que Xena és un planeta, també ho ha de ser Ceres, el major dels asteroides; Caront, la lluna gegant de Plutó i segurament unes desenes de cossos que es descobriran més enllà de Plutó. No ha estat així, afortunadament. Les coses han anat d’una altra manera. Per primera vegada en la història s’ha posat una definició clara del que es considera un planeta. És un objecte que:

  • a) orbita el Sol, sense ser un satèl·lit,
  • b) té la massa suficient per a adquirir una forma d’equilibri hidrostàtic -siga més o menys esfèric- i
  • c) domine el seu entorn, tot havent netejat la seua òrbita d’objectes menors.

Plutó clarament incompleix la condició c) ja que entra en l’òrbita de Neptú i aquest és molt més gran. Calia un premi de consolació per als nord-americans que de colp han perdut dos llocs en el rànquing de descobridors planetaris (Plutó i Xena). A més, i molt més important que això, calia donar lloc a l’allau d’objectes que s’espera descobrir en els pròxims anys en el cinturó de Kuiper. S’ha creat la classificació de planeta nan en què la condició c) no es compleix. De moment han entrat en aquest apartat Plutó, Ceres i Xena. I pròximament, segurament hi podrien entrar Caront, Vesta, Pal·las i Hygiea (asteroides)  si es demostra que són més o menys esfèrics.

La ciència, per principi, tracta de classificar i ordenar per poder comprendre. Aquesta és la utilitat última de tot el citat afer: comprendre el nostre Sistema Solar i la seua formació, ara que centenars de nous planetes s’estan descobrint al voltant d’altres estrelles.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Transneptunians | s'ha etiquetat en , , per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent