Coses a dir

Divendres a Móra d’Ebre…

Qui més qui menys, aquests dies tothom parla de política. Ja s’han penjat els cartells, ja s’han repartit les propagandes amb les llistes electorals i tothom pot fer comentaris sobre la conveniència d’un o altre candidat. Algunes propagandes estan molt ben fetes i molt ben presentades, es nota que hi ha calé al darrere. Altres són més modestes, però potser més originals. Sigui com sigui necessitem que hi hagin voluntaris (potser caldria dir valents), a voler portar les regnes de la població. És important participar-hi d’una manera ho altra, bé sigui donant la teua opinió sobre aspectes de la població, bé sigui donant suport a la llista o suport moral als candidats. En aquests temps de crisi on tot és molt complicat, on els polítics estan tan mal vistos… ens hauria d’alegrar que hi hagi tanta gent de totes les edats (però especialment els joves), que vulgui formar part d’una llista electoral i tenir responsabilitats als consistori.

CIU torna a ser la de sempre. No sembla que set anys a l’oposició hagin canviat gaire els seus plantejaments ni la manera de fer. Sovint, als mítings, hi ha banderes que són estel·lades per una banda i només amb les quatre barres per l’altra. Una manera d’acontentar tothom o de no deixar satisfet ningú. Ni la manifestació del 10 de juliol, ni les votacions del 10 d’abril fan variar els plantejaments. Mas diu que vota sí a la independència, molts altres dirigents de Convergència s’hi mostren favorables, Unió discrepa, CIU s’abstè en una votació clau. Segurament la independència no venia al programa, poden argumentar, qui va votar CIU pensant que podria recollir l’esperit del 10 de juliol, s’ha equivocat. El país necessita respostes i tothom mira als polítics. L’èxit de la consulta per la independència a Barcelona hauria de fer pensar que alguna cosa s’està movent, que alguna cosa ha canviat i que els polítics no poden fer el de sempre. Arriba una època de canvis, la crisi profunda ens hi obliga, CIU ha disposat de 100 dies per demostrar que ha tornat amb capacitat de lideratge i resposta a les necessitats del país i, de moment, hem tornat al passat, potser sense voler-ho, com a contrapès natural a una situació que tampoc agradava. No sé si és pitjor el remei que l’enfermetat…

No sé perquè està tan nerviós Duran i Lleida. El líder democristià cada cop s’assembla més al seu personatge esperpèntic del Polònia. Primer la polèmica asseguda a la taula del consell de govern sense cap càrrec explícit. Després la trifulga amb López Tena que va quedar en un nores. I ara surt per explicitar el vot de la vicepresidenta del govern. Encara que ella li hagi donat permís, em sembla molt poc elegant fer-ho i dir-ho d’aquesta manera. Em pregunto si a la vicepresidència hi hagués hagut un home, si ell hagués actuat així… Clar que, la senyora vicepresidenta, des que es va descobrir la relliscada del currículum, no deu estar per a massa polèmiques i per a massa exigències i sembla subordinada a la voluntat de Duran. Potser Duran volía explicitar que a Unió són la mar de diversos: uns no voten, altres voten sí i altres voten no…i avall que fa baixada, d’aquesta manera s’asseguren un contrapés amb Convergència i li fan de fre; però, francament, cada cop aquest partit històric sembla que esdevingui més un partit histèric (i disculpeu la broma), potser fa més nosa que falta en un govern que vol ser seriós i dels millors. Si la queixa del tripartit éren precisament les veus diferents i dissonants, ara amb el bipartit no només hi ha dues veus diferents sinó un guirigall. Farien bé de posar-se d’acord i actuar amb serietat pel bé del país, però potser set anys a l’oposició els hi han fet perdre l’equilibri.

Ara fa 20 anys vaig decidir entrar a formar part de les JERC, primer, i d’ERC després. No va ser una decisió d’un dia, vaig estar almenys dos anys tenint converses amb un militant que provava de convènce’m per entrar a formar part del projecte i treballar des de dins. Va ser una època intensa, just l’any anterior als Jocs Olímpics. La independència era vista com un projecte massa radical, massa trencador, massa utòpic… L’independentisme fèia por perquè s’associava a altres parts de l’estat on els radicals fèien servir la violència. Fer servir les urnes i no les armes (llibre: De les armes a les urnes), els tenia prou descol·locats. Jordi Pujol no era independentista, tot i què sempre ho deixava pensar al seus seguidors amb una ambigüitat calculada perfecta. El meu pare, militant de Convergència des dels inicis, estava convençut que Pujol era independentista i que trauria l’estel·lada quan les circumstàncies ho demanèssin. El meu pare ja no hi és, però els fets li donen la raó; finalment Jordi Pujol ha dit que la independència és necessària i que ja no té arguments per convèncer els independentistes que no ho siguin (ell, que podria vendre una nevera a un esquimal). I és que el temps acaba posant les coses al seu lloc.

Fa vint anys no havia pensat mai entrar en un partit polític, però les circumstàncies ho van propiciar perquè no m’agradava el que s’estava vivint a la política municipal i al país i sóc de les que pensen que si vols canviar les coses cal fer-ho des de dins. Fa vint anys tampoc pensava que hi hauria una consulta independentista a Barcelona, ni que Jordi Pujol hi votaria a favor. Ara és un bon moment per la lluita independentista, un moment en què primer hem viscut una divisió i ara (esperem que duri), una unió de forces que ens poden portar més lluny (“la unió fa la força” contra el “divideix i venceràs”), i em fa feliç haver-hi contribuït amb el meu gra de sorra, com tants i tants altres.

La independència no arribarà demà, encara queda camí per córrer, però la tenim molt més a tocar i em fa feliç veure com cada vegada més responsables polítics de partits que no s’han declarat independentistes són partidaris de la independència i ho diuen obertament. Esquerra no té, sortosament, l’exclusivitat de l’independentisme, però sí que ha estat la llavor que ha fet que tot això avui sigui possible (algú s’imagina ser on som sense Esquerra?) i me n’orgulleix continuar formant-hi part i continuar engruixint aquests vuitanta anys d’història.

Celebrar vuitanta anys és un bon motiu per retrobar amics i companys de lluita… i que duri!

Notícia:

L’emotivitat i el compromís marquen l’acte de celebració del 80è aniversari d’Esquerra al teatre la Llanterna de Móra d’Ebre

Els sis militants amb més anys al partit i els vuitanta regidors assistents van rebre un càlid homenatge

El passat dissabte 19 de març a les 19.00 h, el teatre la
Llanterna de Móra d’Ebre es va omplir amb més de 300 persones per
celebrar el 80è aniversari de la constitució d’Esquerra Republicana de
Catalunya. La Federació de l’Ebre va organitzar aquest acte en el mateix
lloc on el 25 de setembre de 2004 va celebrar el Congrés Regional en
què la comarcal de la Ribera d’Ebre s’integrava a la Federació ebrenca,
en aquells moments formada només per les altres tres comarcals. Amb la
presència de 80 dels 252 regidors i regidores que el partit ha tingut a
les Terres de l’Ebre des l’any 1979 fins ara, l’acte es va iniciar amb
la benvinguda de Montserrat Perelló, candidata a l’alcaldia de Tivissa, i
amb el discurs de Joan Josep Duran, regidor de Cultura de Móra d’Ebre,
que va glossar els vuitanta anys d’història del partit a les Terres de
l’Ebre. Mentrestant, s’anaven projectant més de noranta segells i escuts
de centres i grups republicans ebrencs dels anys 30 que van formar part
d’Esquerra.

Tot seguit, Lluís Salvadó, vicesecretari general
de Coordinació Institucional d’Esquerra, va explicar les activitats que
es faran durant l’any de commemoració en l’àmbit nacional, va apuntar
els reptes que cal encarar en un futur immediat des del partit i va
donar pas al vídeo de commemoració dels 80 anys, on es barregen imatges i
discursos de futur amb d’altres del passat i l’aparició, entre
d’altres, de Francesc Macià i Lluís Companys. L’eurodiputat Oriol
Junqueras va prendre el relleu a Salvadó per fer una explicació
històrica dels orígens diversos del partit. Junqueras en va destacar “el
compromís, la lleialtat i fidelitat al país, a uns ideals i a Esquerra
Republicana de Catalunya per part de molta gent com la present aquí”.
Acabada la seva intervenció, Montse Perelló va anomenar un per un els
80 regidors assistents a l’acte, als quals se’ls va lliurar un text en
agraïment pel seu compromís. El text anava acompanyat de la foto del dia
de la fundació del partit amb els principals protagonistes i una cita
de Francesc Macià afirmant «Poble de Catalunya, si no és per tu
mateix, res ni ningú no pot deturar-te. Ja que aquest moment és el més
decisiu, de segles ençà, de la nostra història (juliol de 1931)».

Acte seguit es va retre homenatge als sis militants amb més anys de
militància al partit, que van rebre la insígnia Macià i el mateix text
que els regidors. Són: Tomàs Borrell i David Artigues, de Miravet; Jasmí
Campos, de Móra d’Ebre; Joan Vidal i Carme Pañella, d’Amposta, i Josep
Viña, d’Arnes. Tots ells militants del partit des dels anys 1977, 1978 i
1979. Amb regidors i militants homenatjats a dalt de l’escenari, una
violinista va interpetar el cant dels ocells i el president de la
Federació de l’Ebre, Gervasi Aspa, va cloure l’acte recordant que “el
partit de Macià i Companys ha estat protagonista i motor de canvi en
moments importants, excepcionals i convulsos de la història de Catalunya
i de les Terres de l’Ebre”.

Fa set anys CIU va ser foragitada del poder pel primer tripartit. Era clar que calia un canvi al país, la memòria és curta, però veníem d’una època convulsa, els darrers anys del pujolisme, plens de decisions contra el territori; el PHN (Plan Hidrológico Nacional), per exemple, lligat a un cansament després de 23 anys de governs convergents de Jordi Pujol i del PP a Madrid. El país necessitava un canvi, i el va tenir. El primer tripartit va ser vist amb il·lusió col·lectiva, semblava que l’endemà de prendre possessió el govern les coses canviarien com un mitjó, però els canvis són lents, abans i ara, el Sr. Mas ja ho ha advertit…

No
tenim cultura de coalició, això és cert, estem acostumats a un partit
únic que talli el bacallà i la visió de tres partits al govern en comptes de ser vista amb solidesa, va tenir la feblesa de poder ser atacada per tres costats i des del govern no es va saber gestionar bé, no es va entendre que una feblesa d’una de les parts feia tremolar el conjunt i no només la part en si mateixa. No tothom va acceptar el primer tripartit i menys encara els que demonitzaven als
independentistes. Ara no ens en recordem, però fa vuit anys
l’independentisme estava associat al terrorisme, ras i curt. Era una
paraula tabú, lletja, que calia amagar, i ser independentista era una
cosa marginal i radical, de gent poc assenyada i extravagant. El fet que
un partit clarament independentista, Esquerra, entrés al govern, va
aixecar les alarmes de moltes ments benpensants que no entenien que un
partit independentista pogués fer alguna altra cosa que sortir a
protestar amb pancartes al carrer, com havien fet sempre, en comptes de
legislar des d’un govern. El govern va fer que l’independentisme fos
vist com una opció seriosa i de futur i va descriminalitzar la paraula.
Ser independentista avui en dia és molt diferent que fa uns anys, afortunadament i, fins i tot, sorgeixen patits com a bolets.

El segon tripartit ha estat bo per al país i dolent
per Esquerra. Molts, vistos els resultats, dirien avui que el
segon tripartit ha passat factura, i és cert, però fer president al Sr.
Montilla segurament ha estat bo per al país, el temps ho dirà. CIU no va saber païr la segona
derrota, ara ningú se’n recorda, però la campanya electoral de CIU va
ser especialment dura, amb edició d’un vídeo inclòs per criminalitzar el
tripartit. Van plantejar-ho com un “ells” o “nosaltres”. I van
continuar sent ells. Aquesta vegada no han fet campanya electoral. No
els hi ha fet cap falta. S’han limitat a no dir bestieses ni fer
estirabots com en les dues darreres eleccions, han après la lliçò, al Sr. Mas se’l veu més madur i reposat. Sap el què li ha costat arribar on és ara, no ho ha tingut fàcil i això farà que apreciï més el que té. Ara, el primer que han fet en tenir la majoria, ara
sí, al Parlament, és pactar amb el PP, com van fer exactament fa 12
anys, un pacte que els va abocar a perdre la majoria i a fer guanyar al
tripartit. Per tant, han après com fer la campanya electoral, ara la
lupa estarà posada a sobre d’Artur Mas, tres cops candidat i ara, per
fi, president. Li desitjo el millor pel bé del país. Fer presidenta de la cambra
una dona és un encert, (per cert, el discurs de la senyora presidenta… no em poso amb el
contingut, que fou correcte, sinó en la forma, un baix nivell de
català, fins i tot pitjor, en alguns aspectes, que el del senyor
Montilla, tan criticat per alguns).

El Sr. Mas va dir que faria el govern dels millors i, efectivament, hi ha cares noves independents d’un alt nivell, però també continuïsme dels governs de Pujol, cares conegudes que retornen al passat i que em neguitegen. Suposo que és difícil trobar l’equilibri, veurem la gestió que se’n fa.

No sé si ha arribat el canvi, o és el recanvi, Catalunya torna a ser convergent i, això sí que és nou, una mica més del PP que abans, veurem fins quan.

(foto: presa de possessió del Sr. Artur Mas)

Avui s’ha escollit la primera dona presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert. Som al 2010, anem una mica tard, però bé, més val això que res. De fet, avui arrenca la primera legislatura que arriba al percentatge marcat mínim de dones a l’hemicicle (40%), amb un 41,5%. No és molt, però tampoc és poc i ha de continuar creixent en les properes legislatures per a arribar a la igualtat real. Veurem ara com es configurarà el govern i el percentatge de dones que hi trobarem. Molts són contraris a posar percentatges a l’hora de donar càrrecs o de confeccionar llistes, però l’experiència demostra que enfront d’un home i una dona igual d’aptes per al mateix càrrec es sol triar a l’home, la dona sempre ha de demostrar molt més. No ho té fàcil la Sra. de Gispert després de la magnífica presidència d’Ernest Benach, però espero i desitjo que ho faci molt bé per continuar endavant amb el país. Diu en el seu discurs: “Les dones, llevat d’alguns casos, no hem escrit la història fins ara, però volem escriure-la en el futur”, esperem-ho! Això sí, espero que vagi millorant el nivell de català parlat, em sorprén el seu accent amb el cognom català tan nostrat.

Lamentablement ni Esquerra ni Iniciativa seran a la mesa del Parlament i la nova configuració sorgida de les urnes mostra un PP més ben situat just darrera de Mas, no sé si pot ser premonitori amb les preferències dels pactes. Tres partits grans, dos de mitjans, dos de petits… Veurem com van els pactes per saber qui és qui. Una novena legislatura per no avorrir-se.

Veient els resultats no podem estar massa contents els que volem la independència del nostre país, el Parlament ha perdut deu diputats independentistes, això sí SI ha entrat amb força i m’agrada que sigui per sobre de Ciutadans. Veurem com es configura el nou Parlament i el nou Govern. A Esquerra ara toca refer-se i tornar a treballar per a aconseguir la confiança de la gent. La davallada ha estat important, però la suma de tots els independentistes no arriba als rèdits d’Esquerra d’ara fa quatre anys, no puc estar més d’acord amb l’editorial de Vilaweb. Ara a Esquerra ens cal tornar a començar, no de zero, afortunadament, però sí tornar a construir ponts que ara s’han trencat. Ens cal, més que mai, responsabilitat, paciència i treball.

Felicitats a CIU i a Artur Mas que ha guanyat clarament aquestes eleccions, espero i desitjo que governi amb seny pel bé del país, ara que ja sap què és estar a l’oposició.

Vull felicitar també al diari ARA, una bona proposta. Ahir, en anar al quiosc a comprar el diari em va recordar la il·lusió generada quan va aparèixer l’AVUI el dia de Sant Jordi de 1977. Ahir es va exhaurir l’edició, avui he tornat a comprar-lo.

(Foto: Artur Mas, amb
Jordi Pujol i Duran i Lleida al darrere, saludant els militants i
simpatitzants de CiU des del balcó de l’hotel Majestic, després de
proclamar-se guanyador del 28-N.)

Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament són dues formacions polítiques recents que demanen la independència. Els darrers dies he rebut de moltes bandes diferents missatges de suport a ambdues formacions o només a SI a través del correu electrònic i el facebook. Són persones d’arreu que fa molts anys que conec i que mai els havia sentit a parlar d’anhels independentistes. I això fa goig, sobretot perquè fa gairebé vint anys que vaig afiliar-me a ERC justament per aconseguir la independència del meu país i des de llavors que hi treballo. Al cap dels anys la societat ha evolucionat, els militants d’Esquerra que érem vistos altres temps com el dimoni ara som xais, segons alguns; s’ha aconseguit que la independència no faci por, ans al contrari, ara és un somni compartit per molts que pot ser realitat ben aviat.

Votaré a Esquerra, evidentment, de moment l’únic partit de l’arc parlamentari que demana la independència, però que també té un gruix de programa al darrera, que té molts i molts anys d’esforç i de gent que ha treballat i treballa per aconseguir un país lliure, però també socialment just.

Alguns veuen SI o Reagrupament com una manera de restar l’independentisme, permeteu-me que jo ho vegi just al contrari. Conec molta gent que votarà SI o Reagrupament que no s’haurien plantejat votar Esquerra i menys encara des que va fer el primer tripartit. És bo, per això, que hi hagi més partits polítics que demanin la independència i que entrin a l’arc parlamentari, símptoma d’una societat més plural.

No he cregut mai que tots els independentistes votin Esquerra. Tot i sabent que, fins fa poc, era l’únic partit independentista molts s’hi resistien, fos pel que fos. També crec que hi ha molts independentistes a altres partits, potser fins i tot algun al PP (de despistats ni ha arreu), que potser la independència no és una prioritat, o no ho ha estat fins ara, però amb l’aparició d’aquests partits poden mostrar-se més proclius a fer un canvi. Sí, també n’hi ha que fins ara havien votat a Esquerra en tant que és l’únic partit independentista i que ara tenen més per triar i potser triaran altres opcions, però això és la grandesa de la democràcia, que pots triar a qui vulguis.

Qui sap què passarà diumenge, tot està obert, espero, però, que Esquerra continui sent la tercera força al Parlament, l’única cosa clara és que Mas tornarà a guanyar les eleccions; de la força que aconsegueixi Esquerra dependrà si tindrem o no un referèndum per la independència. Per això ara més que mai cal que siguem gent valenta!

Aquest és l’article que publica avui a l’AVUI Alfons López Tena. En un paràgraf aclaridor explica que cap partit polític ha rebentat les consultes, tampoc Reagrupament: “Cap partit ni organització política ha rebentat les consultes, tampoc
Reagrupament, que ha estat víctima temporal d’un parany ordit per
qualque reagrupat novençà (de tot hi ha a la vinya del Senyor) que ha
sorprès la bona fe de la direcció fent-la aparèixer com a còmplice i
beneficiària del cop de mà de les plataformes tòxiques. Dono fe de la
seva innocència“. Recomforta saber-ho, però preocupa l’aparició d’aquestes “plataformes tòxiques”.

Notícia a Directe.cat: López Tena acusa Reagrupament de “dinamitar” la Coordinadora Nacional de consultes. La gent de Carretero ha fet un “cop d’Estat” a la coordinadora.

Així no anem bé. Si realment és cert, és preocupant. És hora de ser generosos com reclamava Vicent Partal fa uns dies des del seu Mail Obert. I estar més units que mai. Ells saben allò de “divideix i venceràs”.

El 24 de setembre es va fer públic un estudi encarregat per l’Ajuntament de Móra d’Ebre sobre la immigració. N’he vist alguna referència a algun mitjà de comunicació d’abast comarcal, però amb poca incidència a nivell local. Per primera vegada es fa un estudi sobre l’impacte dels nouvinguts a la capital de la comarca i és un bon punt de partida per posar negre sobre blanc les intervencions que, a partir d’ara, s’hauran de fer…

Diu l’informe: En els darrers anys la població de Móra d’Ebre ha
passat de 4890 persones el 1996 a 5784 el
2009, és a dir s’ha incrementat en 894 persones. Mentre que la població autòctona va disminuir del 1996 al 2008 en 134 persones la
població  estrangera es va multiplicat
per 26 passant de 29 persones empadronades el 1996 a 774 el 2008. (dades del’INE). La xifra de població immigrant a Móra
d’Ebre volta actualment el 17%.

No és estrany passejar per la població i escoltar parlar anglès o veure cotxes amb el volant a la dreta. La Ribera d’Ebre té el percentatge d’immigració procedent de les illes britàniques més elevat de Catalunya. Però a Móra el que predomina és la immigració procedent del Marroc i de Romania, encara que també n’hi ha de països asiàtics, sud-americans i de l’Europa no comunitària. I com succeeix quan ha arribat tanta població forània de cop s’ha de fer un gran esforç d’integració per totes dues bandes.

A l’informe s’expliquen i s’analitzen les caraterístiques d’aquests grups i els cursos que s’han posat al seu abast per a facilitar la integració. Una arribada tan massiva i diversa d’immigrants fa que pugui trontollar la convivència. El casc antic de la població és on s’aprecia més aquesta barreja multiètnica. De fet, hi ha moltes cases emblemàtiques del poble (com la de la foto), que estan tancades i abandonades, produint-se una greu degradació del nucli més antic de la població. Les condicions d’habitabilitat són nefastes i això ha provocat que molta població autòctona busqui la part nova i les urbanitzacions amb adossats, aïllats o pisos nous, mentre els nouvinguts ocupen aquests habitatges a vegades poc recomanables.

Els que s’han integrat més ràpid són els xiquets. És fàcil sentir-los parlant en català quan juguen pel carrer. L’escola és una eina fonamental, però l’informe també indica que és l’escola pública la que recull més percentatge de nouvinguts (32%), mentre que a la concertada és una xifra molt baixa (no arriba al 8%). Això pot provocar un greu desequilibri si no s’hi posa remei.

Hi ha molts més ítems a tenir en compte, l’informe sencer es pot descarregar al web de l’Ajuntament i també l’he penjat en aquesta plana, però no he vist les solucions a aquest problema que preveu aplicar l’Ajuntament o que està aplicant, a banda dels cursos d’integració. Espero que n’hagin pres bona nota perquè els comentaris que he sentit vers els nouvinguts no són amables precisament i això pot acabar generant una situació complicada en un futur proper.