Coses a dir

Dissabte va tenir lloc el 26è Congrés Nacional d’Esquerra en el marc del Palau de Congressos de Girona. Va ser un congrés tranquil, molt ben organitzat i àgil, on hi va haver moments per a tot (debats, xerrades, retrobaments…), i, sobretot, l’esperat discurs de l’Oriol Junqueras. Un bon discurs, ple d’emoció i també d’humor, d’història, de passat, de present i de futur. L’Oriol va posar un brillant punt i final al Congrés per donar el tret de sortida oficial a la nova Esquerra. Feia temps que no m’emocionava tant amb un discurs polític, feia molt temps que no notava aquesta il·lusió col·lectiva.  Val la pena sentir-lo!
Aquí el teniu:

El primer cop que vaig sentir Joan Puigcercós deu fer gairebé vint anys, era portaveu de les JERC i jo hi acabava d’arribar. Em va sorprendre la facilitat de paraula i el to afable i còmplice amb la concurrència; tenia el posat d’algú que sabia què volia i on anava i volies anar amb ell on fos. Vaig pensar que arribaria lluny. La imatge que perviu del Polònia no té gaire a veure amb la realitat. En les distàncies curtes surt guanyant la persona i s’enterra el personatge; és amable, càlid, simpàtic i bon conversador. Gens petulant. Una llàstima que la imatge que té a distància sigui tan allunyada de la realitat…

Les
cròniques recordaran que el mandat de Puigcercós va ser breu i va venir
precedit
d’una època convulsa al si del partit, però també que la transició a la
nova direcció ha
estat exemplar i sense ruptures, potser perquè ja vam patir prou fa tres
anys i ara havia de ser tot d’una altra manera, però també per voluntat
de Puigcercós de fer un canvi tranquil. Quan pensàvem que a
Esquerra no sabíem fer primàries sense trencar el partit, ara hem vist
que és possible i, a més, saludable per a la democràcia interna, gràcies també al tarannà d’en Junqueras i el seu to conciliador, i amb el
millor final possible: Bosch i Tardà a Madrid, un tàndem engrescador amb
permís de Joan Ridao, que ha demostrat sobradament la seua vàlua durant
molts anys, però les urnes i la història li han reservat ara un altre
paper. Ho ha
sabut entendre i això l’honora.

Joan
Puigcercós, gràcies per la feina feta i per la que continuaràs fent. Han estat més de vint anys
intensos de política en primera línia. Amb alts i baixos, amb encerts i
amb errors, com no pot ser d’una altra manera. Has estat el referent d’una
generació encara jove que ho ha donat tot per Esquerra i pel país, i que
segur que ho seguirà fent allà on estigui d’una manera o d’una altra. La
política no té edat i si ara has de fer un pas enrera potser més enllà
podràs fer un pas endavant. Has aconseguit el que ningú havia fet fins ara, fer un canvi tranquil a la nova Esquerra que dissabte, al Congrés, farà el traspàs oficial a la nova direcció. Sens dubte un mèrit teu que sempre has tingut cura del partit. Ara només falta reblar-ho dissabte, al Congrés, que espero sigui el revulsiu necessari per donar una nova empenta a Esquerra.
 
I d’avui a molts anys que hi puguis ser i ens hi puguem trobar!

Avui els que militem a Esquerra podem exercir el dret a vot per triar candidat i ratificar la direcció del partit. Quan alguns pensen que els partits són tot iguals o que els polítics són tots iguals, surt Esquerra una altra vegada a desmentir-ho.
Avui tots els que formem part del partit som iguals perquè podem exercir el nostre dret a vot. Triarem un candidat pel proper 20-N i també donarem suport als candidats a president i secretaria general del partit.
És un bon moment per retrobar amics, companys i parlar de política una altra vegada…
Recomano aquest article d’Albert Pla Nualart, és qüestió de no ser idiotes i potser les coses ens anirien d’un altra manera…

Fa dies que miro, escolto, llegeixo… tot el que puc i el temps em permet sobre el moviment dels indignats de la Plaça Catalunya. És un moviment que va generar una ampla simpatia en molts sectors i jo em vaig mirar amb espectació, però a mesura que passen els dies em pregunto si saben realment què volen (aquí n’hi ha un tros), estic esperant propostes reals (suposo que això és molt difícil veient l’heterogeneïtat dels integrants), i concretes que puguin canviar la nostra democràcia, però no em sembla que comparar-ho amb la plaça Tahir sigui gaire correcte. La sensació que tinc és que hi ha un batibull d’idees moltes vegades discordants unes amb les altres. Segurament moltes vàlides, però moltes altres fora de lloc. Quan s’afirma que cal una “democràcia real” s’està dient que la que tenim ara no ho és i no és cert. Segons el diccionari, democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants. I, que jo sàpigui, això ho tenim, hi ha cicles electorals i tothom, major de 18 anys, té dret a presentar-s’hi i a votar, les eleccions són lliures, hi ha sufragi universal (que va costar molt d’aconseguir), l’altra cosa és que exercim el nostre dret i que la nostra democràcia sigui perfectible, que ho és.

Al web de l’acampada de Barcelona es parla explícitament d’aturar el parlament i s’explica com es farà. Criden a la desobediència civil i per recolzar-ho diuen: “La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia
estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en
iniciar la marxa de la sal. L’Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per
un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes”.

Diria que quan Rosa Parks va protagonitzar la desobediència contra una llei feta pels blancs que discriminava els negres, els negres no podíen votar.
Diria que quan Ghandi va desobeir al parlament britànic del qual l’Índia era una colònia, els indis no podíen decidir res per ells mateixos i tampoc podíen votar.
Diria que durant l’Apartheid a Sud-Àfrica els negres tampoc podíen votar.

A
què treu cap doncs voler la desobediència civil si aquí sí que es pot
votar? Saben realment quins instruments tenim per capgirar les coses i
com s’han d’utilitzar? Saben que existeixen les recollides de signatures
per promoure una ILP? (si bé és cert que la nostra ILP és molt més restrictiva que en altres països, però això ve de la Constitución Española i només la pot canviar el parlament español i recorda allò del “atado y bien atado”)…

Si aquest “assalt pacífic al parlament” estava publicat al web dies abans que es produís, no entenc que Arcadi Oliveres digués després que no sabia que volien impedir l’entrada dels parlamentaris. Si una de les cares visibles que inspira molts indignats amb les seues xerrades diu que no sap què volen fer ja no entenc res, llavors els recolza per què és una revolta popular o sap què proposen i volen? Potser a la xerrada prèvia al 15 J els hagués hagut de recordar que barrar el pas als parlamentaris és un delicte i que tota protesta, legítima, ha de ser pacífica.

Els fets de
dimecres passat són lamentables i em produeixen vergonya i indignació, se n’ha parlat a bastament a tots els
mitjans, s’han creat corrents d’opinió a favor i en contra i s’estan
buscant i difonent “suposades proves” arreu. Els que estan a favor diuen
que hi havia infiltrats policials i per això va passar el que va
passar. Els que hi estan en contra diuen que els atacs són inexcusables i
els vídeos en demostren l’agressivitat.

A
mi m’és absolutament igual si els indignats violents eren 20 o 200 (no
es posarà mai ningú d’acord amb la xifra), el que trobo absolutament
impresentable i antidemocràtic (el moviment demostra que no coneix les normes democràtiques), és voler impedir que els diputats
arribessin al seu lloc de treball per fer la seua feina. Pots estar a
favor o en contra del que decideixin, però en democràcia hi ha unes
regles del joc i cal respectar-les i pel que va sortint de les
assemblees em sembla que, a vegades, no saben ben bé què cal votar o no
votar (em refereixo a la votació sobre si Catalunya té dret a
l’autodeterminació o no, és evident que hi tenim dret, això no cal votar-ho, el que cal votar és si la volem o no).

Arcadi
Oliveres ha rectificat avui sobre el que va dir dels infiltrats i
agitadors, és bo que ho hagi fet i s’agraeix.

En fi, per a acabar, manllevo una part d’un text escrit per una amiga que ha publicat avui al seu mur de FB.

“Soy demócrata. Creo que es el sistema de gobierno menos malo de
todos. No es perfecto, lo sé, pero es el que tenemos. Todos queremos una
“Democracia Real”. ¿Acaso esta no lo es? Vamos a votar cada 4 años. Si
los políticos que tenemos no nos gustan, podemos echarlos. Hagámoslo
pues, ¿No? Ah, no. Es que los otros no nos gustan tampoco. Bueno, pues
votemos a otros ¿No?

¿Qué pretenden? ¿Milagros?

(…)

Si
realmente fueran buenos demócratas serían los primeros en ponerse a la
cola el día de las elecciones, o fundarían su propio partido, no se…
cualquier cosa, antes que insultar, escupir y agredir a unas personas
que se han ganado el derecho legalmente a estar donde están. Otra cosa
es que te gusten o no, pero hay que respetar lo que la mayoría de la
gente ha votado,  pero ellos son unos antidemócratas que solo respetan
lo que ellos quieren y no lo que quiere la mayoría. Eso no es
“Democracia Real” eso es imponer tus ideas por encima de las de la
mayoría.”

Quan el 1996 Àngel Colom i Pilar Rahola van marxar d’ERC per a formar un nou partit (PI) no semblava que hi hagués ningú capaç de liderar el nou projecte d’ERC. Un company de partit em va dir que intentaven convèncer un diputat, en Carod-Rovira, conegut per les seues grans argumentacions, però que semblava estar a un altre nivell i vaig pensar que no era una bona opció, massa intel·lectual i amb poca fusta de líder. No cal dir que el meu ull clínic per a descobrir líders està bastant espatllat. Carod tenia reticències a acceptar l’aposta, però sortosament ho va fer i es va destapar un gran líder que va excel·lir en el discurs teòric i la capacitat d’oratòria (article a l’AVUI de Carod: Una necessitat vital, refundar ERC). Es va revelar com un gran aglutinador i va obrir el partit a molta gent, a banda de dotar-lo d’un discurs ideològic de gran abast. Carod, però, no estava sol. Tenia molta gent al seu voltant acomboïant-lo i també unes bases que ens vam dedicar amb cos i ànima a fer arribar i fer crèixer el projecte perquè hi créiem fermament. Els resultats van acabar arribant al 2003. L’esquerra independentista creïble era clarament la tercera força catalana passant la mà per la cara al PP espanyol, i amb l’èxit va arribar el dilema: calia pactar amb CIU o amb PSC+ICV? Després de 23 anys de govern de CIU, semblava que la resposta era clara. Calia fer un canvi, un tomb, apostar per les polítiques socials i redigirir el timó cap a una Catalunya més sobirana i, per fer-ho, calia arrossegar al PSC, de caire federalista, sí, però també amb una vessant catalana que calia potenciar. És clar que el primer tripartit era necessari i bo pel país, però el segon no es va entendre ni dins ni fora del partit…

Molts companys van tirar pel dret i van reagrupar-se instintivament fins a acabar deixant la formació. És lícit tenir opinions diverses (fins i tot necessari), però no crec que hagin d’anar a fora del partit a reivindicar-les (“El gas ocupa tot el volum del contenidor on es troba. L’ego és igual… i quan n’hi ha mes d’un passa el que passa”). Un partit ha de ser prou ampli i llarg de mires per a acollir i saber reflexar les diverses sensibilitats que hi ha al seu interior, i els seus membres han de ser prou generosos i assenyats per saber esperar el moment i no voler fer curses de carreres quan, la política, moltes vegades és una cursa de fons. Al congrés de fa tres anys hi van arribar quatre candidatures. Totalment legítim i potser necessari per a reflectir l’enorme diversitat interna. Però només en podia guanyar una i els que no van guanyar no van saber reconduir-se dins el partit fins que van marxar, els hi va faltar la paciència necessària per esperar un moment com l’actual on hi ha manca de líders i es necessita un discurs renovador.

En moltes seccions locals es vivia aquesta divisió interna profunda entre els partidaris de tornar a pactar amb PSC i ICV i fer-ho amb CIU. Ningú recorda ja la campanya salvatge de CIU contra el tripartit amb l’emissió d’un DVD incendiari inclòs, si CIU no volia un segon tripartit ho dissimulava molt bé perquè amb la seua actitud semblava que ho provoqués. A toro passat és fàcil fer anàlisis i fer autocrítica (com en Portabella fa uns dies), però també és absolutament necessari i Carod sembla estar instal·lat permanentment per sobre del bé i del mal i això tampoc és bo. Sento dir que em va decebre profundament el seu comportament al govern, potser perquè les expectatives eren tan altres que eren molt difícils d’arribar-hi fins i tot per un intel·lectual de la seua alçada. D’error tots en fem, el difícil és admetre-ho.

Segurament tants anys essent el punt de mira de molts fronts oberts li han acabat passant factura. Esquerra, i Carod, han estat l’ase dels cops des de tot arreu, dins i fora del partit, dins i fora del país. Situacions o fets que en altres partits es silencien (per la premsa amiga), han estat portada a molts diaris simplement perquè Esquerra continua sent un partit incòmode per a molts, l’únic que podia trencar l’hegemonia dels dos partits grans i fer les coses de manera diferent; representava l’aire fresc, una nova manera de fer política i una ambició nacional elevada que, per desgràcia, el segon tripartit ha fet en part miques.

Amb el temps, segurament, es veurà que l’avenç social i nacional tan gran dels darrers anys no hagués estat possible sense Esquerra, però també l’enorme desgast sofert fa que el partit s’hagi de repensar amb cares noves, amb idees noves, que tornen a aglutinar l’esquerra independentista profundament compromesa amb el país i amb els avenços socials. Amb Carod es va arribar a tenir la màxima representació a les institucions des de la República, ara que s’ha tancat aquesta etapa (Carod s’ha apartat a un costat per deixar pas), cal un nou lideratge amb les idees clares, noves i fresques per anar més enllà.

Com que ja s’ha demostrat que no sóc gens de bona per reconèixer nous líders no faré cap travessa sobre qui ha de liderar el projecte després de la tardor, només espero que sigui tan il·lusionant, coherent i creïble com el del 1996 i que, des de les bases, ens puguem posar tots altre cop a la feina per portar a Esquerra una altra vegada al màxim. El país ho (ens) necessita.

Les eleccions municipals ens han deixat un panorama polític diferent a molts llocs. CIU ha aprofitat bé l’embranzida de les autonòmiques i governa altre cop (o per primer cop) a molts ajuntaments. Les quatre diputacions són de CIU i, per si algú no se’n recordava, la Generalitat també. Així doncs la federació catalana té més poder que mai. D’altra banda PxC ha entrat en llocs insòlits fins ara (Tortosa o Reus o Viladecans).

Cal un comentari a banda per a parlar d’Esquerra. Hem perdut molt a ciutats importants, però ens hem mantingut a municipis petits, on el tu a tu és molt important (i penso en alcaldies de la Ribera d’Ebre, Miravet, Rasquera…). Les CUP han entrat amb força a alguns municipis en detriment d’Esquerra molts cops. SI no ha tingut gaire representació pel que s’haugurava. A Sant Joan Despí la suma d’Esquerra, les CUP i SI haurien tingut un regidor, però el vot dividit ha provocat que ara no hi hagi cap partit a l’oposició d’esquerres i independentista, mentre el PP és la segona força (divideix i venceràs).

El treball intens de moltes candidatures d’Esquerra no s’ha vist traduit, malauradament, en vots, evitant, doncs, parar el cop després de les eleccions al Parlament. La diferenciació entre les catalanes i les municipals no s’ha produït en molts casos i Esquerra (també el PSC) ha estat l’ase dels cops. La debacle del PSC és important, és cert, però Esquerra ha desaparegut a ciutats grans on havia costat molt d’entrar (Reus, Tarragona…) o ha estat impossible fer-ho (L’Hospitalet), mentre PxC hi ha entrat amb força… Per pensar-hi, sens dubte…

És
evident que cal recompondre’s i re-dirigir el vaixell, no serà tasca
fàcil per a la nova direcció del partit que, espero, sigui amb cares
noves i engrescadores a partir del 17 de setembre, i el congrés de l’octubre ens aporti una nova estratègia més encertada.

A Móra hem perdut un regidor i hem passat d’estar a govern a l’oposició.
Ens toca treballar de valent els propers 4 anys per recuperar la
confiança perduda dels que alguna vegada ens han votat i aquesta vegada no ho han fet. Personalment,
he trobat una secció local rejovenida i renovada que ha format una llista amb gent molt motivada, amb empenta i moltes ganes de
treballar pel poble, que provenen la majoria de diferents i diverses entitats
morenques i, per tant, estan acostumats a estar al servei de la població. Molta gent nova que ha ajudat a regenerar la secció local i que ha treballat amb il·lusió, empenta i ganes (i estic segura que ho continuarà fent al costat dels de sempre), perquè Móra tingui un futur millor. Un luxe de persones que m’han retornat la il·lusió per la política malgrat tinc molt poc temps per dedicar-hi. A tots ells gràcies per ser-hi i disculpeu si no he pogut ser-hi prou.

Per acabar, felicitar a Joan Piñol, flamant guanyador en nom de CIU. El conec des de petit, érem veïns i compartíem aula a les escoles i colla de jocs durant molts anys. Hem parlat molt sempre de política i de Móra, no sempre coincidim, però sempre ho fem amb respecte mutu i espero que ho continuarem fent. No té un repte fàcil, però espero que se’n surti pel bé del poble, li desitjo molta sort i molt encert.

Què passa si no votes? és un vídeo il·lustratiu i d’especial interès en època electoral que ens explica allò que ningú sap explicar sobre on van a parar i per a què serveixen els vots en blanc.