Ja vaig recordar Zimbabwe en aquest apunt, però ara torna a estar d’actualitat per les eleccions que poden portar l’esperada derrota de Mugabe (28 anys en el poder).

Recordava Ramon Rovira fa més o menys un any: “Mugabe ha situat les xifres de l’economia de
Zimbabwe en unes magnituds insòlites. Una hiperinflació del 1.700% que
aquest any pot superar el 5.000%, un 80% d’atur, l’expectativa de vida
més baixa del món, un nivell adquisitiu equiparable al de fa cinc
dècades i un èxode imparable dels millors i més ben preparats ciutadans
són dades prou espectaculars per desqualificar la gestió d’un líder que
va arribar al poder després que Zimbabwe aconseguís la independència i
que s’ha enquistat en una dictadura personal i corrupta“.

Així doncs, estaria bé que es confirmessin les dades que arriben i que apartarien Mugabe del poder d’una manera pacífica, tot i què caldrà esperar, perquè en un país com aquest les coses canvien d’un dia per l’altre.

Esperem que el canvi resulti positiu pel país i els Zimbabwesos se’n surtin.

Notícies relacionades:
Público: Mugabe reconeix la seva derrota electoral, segons un diari sudafricà.
3cat24.cat: El frau plana sobre les eleccions a Zimbabwe que han de confirmar si Mugabe es manté en el poder

Mal dia avui si ets independentista i del Barça…

No només l’independentisme català perd cinc diputats a Madrid (i alguns sembla que se n’alegrin fent declaracions sense esperar el 100% dels vots escrutats i altres demanaven vot en blanc o abstenció), sinó que la polaritació és més forta que mai i IU-ICV es redueix a dos diputats. Un desastre per a l’esquerra i també per a l’esquerra independentista. CIU aguanta el tipus, però no pren vot a Esquerra, tampoc Iniciativa… així doncs on són els vots independentistes?

L’independentisme ha estat avui atomitzat, empetitit, empobrit… i d’això ningú que vulgui la independència d’aquest país se’n pot alegrar i menys encara fer declaracions sobre canvis d’estratègia quan encara no s’han pogut ni païr els resultats. Em sembla una manera pobra de fer política que no contribueix a sumar sinó a dividir… i ja se sap “si divideixes venceràs”, però d’aquesta manera els independentistes tenim totes les de perdre.

El Mundo: Las fuerzas nacionalistas obtienen su menor cuota de la democracia
ABC: El PSOE gana las elecciones pese a la subida en escaños del PP; los nacionalistas e IU pierden terreno
Público: El PSOE, cuatro años más en minoria

No és aquest un bloc polític, però sí és cert que la política m’agrada, la segueixo i defenso perquè, com deia Fuster, “la política o la fas o te la fan”. No és cap secret que milito activament a Esquerra des de fa molts anys, primer des de l’Ebre, ara des del Llobregat…

Aquesta nit he assistit a un míting al Foment Cultural i Artístic de la
meua (nova) ciutat. Excel·lent espai que ha posat el cartell de ple per
sentir al millor president del Parlament que ha donat Esquerra, Ernest
Benach, sempre elegant en la forma i l’expressió, que ha captivat als assistents amb el seu discurs seré i documentat. Abans, l’apassionat Xavier Vendrell, figura imprescindible de
l’independentisme, amb un discurs ple de força i emotivitat ha fet embogir la sala. Completava l’acte el nostre regidor-portaveu, Lluís Fabrés, també incansable activista polític tant des del govern municipal, primer, com ara ja fa uns anys, des de la dura oposició. Discursos plens que ens han recordat d’on venim i on volem anar.

I no puc estar-me de parlar d’en Joan Ridao, home seriós i treballador, que em sembla brillant en les formes i elegant en el verb. Un home informat i molt documentat, jurista meticulós que ja estic desitjant veure’l en acció a Madrid, espero que amb grup parlamentari propi per poder tenir més veu i vot. Ara és el seu moment i amb ell, el nostre.

Durant la precampanya dos ex Molt Honorables van decidir que anirien a votar en blanc a les properes eleccions al parlament espanyol. Curiosament avui llegeixo que la CUP (que no es presenten a aquestes eleccions) també aposten pel blanc (o nul segons la zona), mentre que Plataforma per Catalunya, un altre partit que tampoc es presenta i és de l’altre extrem de l’arc extraparlamentari també s’inclina pel vot en blanc…

Em fereix veure independentistes arrauxats que fan bandera del vot en
blanc, de l’abstenció o del nul. Cadascú ha de fer allò que creu més
convenient, en això estem d’acord, i més en una democràcia, però
(disculpeu) no ho acabo d’entendre.

Vaig sentir una lúcida frase a Francesc Canet [bloc], candidat d’Esquerra a Girona per a aquestes properes eleccions que em va agradar molt: “Votar en blanc és democràticament saludable, però políticament inútil“. A cada elecció ens hi juguem molt, a Girona més, cada no-vot augmentarà les possibilitats d’un PP que comença a estar pletòric. No val a badar.

Em deixa perplexa la constància d’Artur Mas en demanar, dia sí dia també, que es respecti la llista més votada, la resta sembla que tant se li’n dóna…

Segurament és difícil de pair que dues vegades el Poble ha decidit donar-li més escons que als rivals, per tant ha tingut millor posició per negociar i, amb tot de cara, ha errat el tret.

Al nostre país (ens pot agradar o no, però és així), el qui tria el govern és el Parlament i nosaltres només tenim l’opció de triar com estarà configurat. En cap cas són eleccions presidencials com passa a altres països (França, EUA…). Potser és això el que ens atabala. Quan dipositem el vot a l’urna i el nostre partit en surt vencedor volem que mani a tots els nivells, però en realitat el que hem fet és donar-li millors oportunitats que als altres per a aconseguir el premi. Si Mas no l’ha aconseguit en les dues oportunitats que ha tingut res no fa suposar que no pugui tornar a passar i per això aquesta obsessió de canviar les coses. Però, si no vaig errada, des que va entrar el tripartit amb el conseller Carretero primer i en Puigcercós ara, s’està preparant una nova llei electoral que ha de fer la quadratura del cercle per a acontentar a totes les parts. Veurem què passa, perquè diuen que llei nova, votacions noves i tot pot començar de nou.

I podria passar que a Mas se li acabés girant en contra, com ha passat altres vegades. Volguer-se fer les coses a mida té certes perillositats, perquè ningú diu que a la propera vegada Mas sigui el més votat (amb aquesta nova llei o amb la que sigui), i si no ho és (posem per cas), quina cara li quedaria al dia següent quan ("gràcies" a ell) tindria la presidència un altre?

És curiós com les polèmiques més enceses són per defensar o atacar als candidats demòcrates dels Estats Units. Potser perquè a les eleccions espanyoles no hi ha res de nou i fa mandra parlar-ne. De fet a Espanya ho tenen complicat per triar el vot, afortunadament a Catalunya tenim un ventall més ampli. En això també som diferents.

Però tornem a les presidencials americanes…

He anat al web d’Obama i he vist el que defensa. He anat al web de
Hillary i he vist el que defensa. No hi ha substancialment res massa
diferent en l’essencial; Obama és un home negre (però home al cap i a la fi), i
Hillary és una dona blanca (però dona al cap i a la fi), i em sobta veure defensors
arrauxats d’Obama que surten a qualsevol lloc menysprean Hillary i fan d’Obama el seu Déu. No he vist defensors de Hillary atacant Obama. El mes gran atac que li fan a Hillary és que és la dona de Bill Clinton, encara, malgrat tot, però no per les seues idees.

A tot això el currículum de Hillary em sembla molt més potent (pel que
ha fet pels nens i l’educació i les campanyes de prevenció i de
planificació familiar, pel que va voler fer amb la sanitat,
universalitzant-la, i no li van deixar fer, perquè vol legalitzar les
adopcions de les parelles homosexuals així com les seves unions, etc.,
un ideari que em sembla molt de l’estil "fets i no paraules" a
diferència d’Obama que diuen que parla molt bé, però fer el que es diu
fer encara no sé què ha fet, però sí promet molt i té molt carisma, potser a l’estil ZP
(apoyaré…).

En fi, si tenim la mirada posada allà és perquè encara són el primer
país del món i de com els hi vagi i què passi també en depèn Europa i
nosaltres.

Si hagués de votar allà, crec que ho faria per Hillary, malgrat tot,
perquè trobo que està molt ben preparada i sap el que vol, i sigui com sigui una dona em dóna més sensació de canvi que un
home, i m’agrada la idea que pugui presidir el país més potent del món.

(Photo by Richard Phibbs)

Hi ha unes quantes veus, dins i fora de la blogosfera, que aposten per votar en blanc o abstenir-se a les eleccions del març…

Sigui dit, de passada, que sempre he exercit el meu dret al vot, d’una manera o una altra….

El que em sembla més curiós del cas és que cap d’aquestes veus s’aixeca des dels socialistes o des del PP, ans al contrari. Són veus més aviat independentistes, més aviat nacionalistes, que n’estan tipes de tot i volen fer reaccionar els polítics. I potser és cert, perquè en el primer baròmetre d’opinió el PSC continua com si no hagués passat res, CIU el PP i l’abstenció pugen i només baixen Esquerra i Iniciativa.

Això vol dir que ni amb el caos de rodalies, ni el desastre de l’Estatut, ni els nyaps en el retorn dels nostres papers de l’"arxiu" de Salamanca… i tantes altres coses fetes a mitges… el PSC no pagarà cap factura política, ni tampoc el PP de Pizarro i el seu anticatalanisme declarat.

Jo no ho trobo normal. És ara quan hem de fer sentir la nostra veu anant a votar i no deixant-ho córrer. Potser és certa innocència política, però el vot pot canviar les coses.

Pel que fa a Esquerra, cert és que fa quatre anys Aznar i, després, l’11-M, van ser un potent activador del vot i ERC va guanyar set diputats d’una tacada i va passar del mig milió de vots. Ara les enquestes van a la baixa, però no oblidem d’on venim, les xifres més pessimistes donen un grup parlamentari, cinc diputats. Quan la Rahola era a la "capital del reino" era ben sola i en Puigcercós també al principi i fins fa quatre anys.

A Madrid se’ns hi ha perdut tot i cal que anem a buscar-ho amb força.

Dades reveladores dels resultats de les diverses eleccions al congrés de Madrid des del 1996: publicat a El País

Acabo de llegir la notícia i he vist el vídeo, que acaba amb un "reacciona" i m’he posat a escriure per veure si em calma el "mal rotllo" que m’ha agafat.
El PPC vol jugar a fer de Ciutadans a veure si guanya vots, perquè el vídeo (de fet és un àudio), només demostra que la senyora que atén des d’Educació es sap la normativa i els del PPC se la saben molt llarga…

En un moment de l’audio la noia que truca diu "vull que el meu fill parli bé tant en català com en castellà". Jo hi afegiria l’anglès i el francès (i posats a fer, l’italià). Ja m’agradaria, perquè l’experiència que tinc fins ara és que molts dels alumnes en castellà s’expressen (deixem-ho així, sense posar nota) i en català no ho fan mai o molt poc (per "vergonya" o perquè "no els surt").

Tots els sistemes són perfectibles, però no crec que en la Catalunya actual cap noi o noia quan surti de primària no es pugui expressar correctament tant en català com en castellà. Els mestres fan una bona tasca i l’alumnat arriba a l’institut amb coneixement de les dues llengües. A l’institut la cosa és diferent. Sé d’uns quants centres en què el seu fill podria fer, no només les matemàtiques, sinó moltes altres matèries en castellà, encara que l’idioma vehicular de l’ensenyament públic és el català, simplement perquè molt professorat és de parla habitual castellana i és molt difícil canviar de llengua (a català) quan l’alumnat que tens al davant et pregunta en castellà. La conseqüència és que en acabar secundària molts pocs alumnes s’expressen correctament en català (tampoc són cap meravella en castellà, no diguem en anglès o altres llengües estrangeres). I si et poses a corregir les faltes d’ortografia en un examen de Batxillerat et diuen que l’examen no és de llengua… a vegades em conformo en que posin el subjecte, el verb i el predicat.

Bé, i a tot això el PPC comença la precampanya tirant amb bala contra allò que ja havia fet un vídeo de TeleMadrid i que va tenir més èxit aquí que allà. Des que ha marxat Piqué i en Vendrell, l’ala "moderada" ho té més difícil i sembla que venen temps d’anar afegint llenya al foc.

Doncs si comença així la precampanya no sé com acabarem. Sigui com sigui al català sempre li toca el rebre.

No és aquest un bloc que parli de política, però tampoc puc deixar de fer-ho, doncs és una de les meues passions i la segueixo amb interès…
Ja ho va dir Aristòtil: "L’home és un animal polític". Ens agradi o no la política influència la nostra vida i nosaltres també podem incidir-hi des de diferents vessants o alternatives.

Fa bastants anys que milito en un partit polític. No tenia cap interès en fer-ho, però els fets em van convèncer del contrari. Jo havia estat membre activa de diversos grups de joves per dinamitzar la joventut local. No va ser fàcil al principi, però ens van cridar per formar part del consell de joves de l’Ajuntament. Les reunions eren setmanals i organitzàvem trobades, parcs infantils, fèiem un programa de ràdio mensual, sortides al teatre, etc. Fins que un dia hi va haver eleccions, va continuar el mateix alcalde, però amb majoria absoluta i el regidor que portava joventut també va canviar. Res a veure amb l’anterior. Res a veure amb res anterior. Un any de reflexió em van portar a militar a ERC, l’únic partit que parlava sense embuts d’independència i que no tenia representació al municipi.

Dotze anys més tard d’aquell primer pas, tenim dos regidors i alcaldia. Les coses han canviat i ara tenim "coses a dir" des de dins.

L’atzar m’ha portat a un altre poble on també hi ha majoria absoluta d’un altre color polític. Només fa quatre anys que hi sóc i ja començo a veure similituds amb les maneres de fer que em van empènyer a entrar a un partit polític per canviar les coses des de dins.

El temps dirà. De moment tenim un regidor i som oposició pura i dura. De fet és una situació anàloga a quan no teníem representació a l’altre consistori. Aquí no partim de zero, tot i què el repte és més difícil, però també és cert que hi ha molta empenta i il·lusió en l’equip.

Els canvis, en política, són lents, però quan es produeixen tenen efectes irreversibles.

Unes setmanes estressants que avui han fet una parada en el camí. Eleccions Municipals i esperes que alguna cosa canviï. El PSC ha fet una campanya espectacular, ja no sé ni els anys que porta de majoria absoluta (tots, menys a les primeres que hi havia el PSUC). I tu que penses que potser aquest cop no els votarà tan massivament i potser albiraràs algun canvi. Però res.

La tieta no ha anat a votar perquè diu que li és igual, que tornaran a guanyar els mateixos, que està decebuda… i al final ha tingut raó, vés per on…

“Acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se entitat estatal autònoma o independent”.

Boniques paraules. Serem capaços de decidir-ho algun dia?

M’agradaria no ser part d’un poble mesell. Sembla que cridem molt quan no toca i a l’hora de la veritat ens costa molt donar un cop de puny sobre la taula. Els fets de l’aeroport de la setmana passada em donen esperança. Que 1000 persones de la societat civil facin aquest cop d’efecte no és habitual. Però, on eren quan es retallava l’Estatut que ens havia de donar l’aeroport? Tan se val, benvinguts si ara han decidit donar la cara, potser ja és hora que reivindiquem el que és nostre, el que ens toca. (Què trist haver de reivindicar, encara avui, el que és nostre).

Un país a miques

Isabel-Clara Simó

Havia sentit rumors d’un cert desassossec en les files d’ERC, que s’han fet evidents amb els dos articles que ha publicat l’AVUI de Joan Carretero, exconseller de Governació. Em fa la impressió que no hi ha raons ideològiques, sinó quelcom més incontrolable que és l’antipatia per tenir Montilla de president, car haver fet costat al PSC no va ocasionar l’allau de protestes que ara s’han esdevingut. No sóc qui per ficar-me en els sentiments de ningú ni en els prejudicis que cadascú arrosseguem, però sí que hi veig un perill per al nostre esdevenidor nacional.

Els votants de Convergència, que han estat desencisats en moltes ocasions, són, però, uns votants fidels; així també ho són els dels socialistes o els d’Iniciativa. El teu partit et decep sovint, però a l’hora de dipositar el vot, ni que sigui davant de l’evidència d’alguna barbaritat -com és el cas del PSOE, quan aquelles corrupcions a escala majúscula-, li dónes la teva confiança. Però els independentistes catalans som més llepafils. Quan hi ha un entrebanc, exigim una escissió, de la qual en sortirà una altra i d’aquesta una altra, però no com les cèl·lules, que acaben formant un teixit orgànic, sinó com si esmicoléssim un tros de pa per fer-ne engrunes. Cadascuna d’aquestes subdivisions, òbviament, presumirà de ser molt més pura que les altres, cosa que ens permetrà fer un gest d’arrogància des de la més absoluta inanitat. La cèlebre divisa “divideix i venceràs” nosaltres la practiquem sobre nosaltres mateixos, per tal que vencin els altres, esclar. I és que no sabem distingir entre la política i la poètica, i això ens perd. Quina greu calamitat!

S’acabem de saber oficialment els nous consellers que, si no hi ha cap entrebanc, encapçalaran les conselleries els propers quatre anys. Alguns són prou coneguts, altres haurem d’esperar què fan per tenir-ne una opinió formada. De moment només una constatació: les fèmines perden pes en l’organigrama, una veritable llàstima.

Tothom té dret a una segona oportunitat. El nostre govern també. Han passat tres anys plens de bon govern i de soroll excessiu, però s’ha fet bona feina pel país; mirat en la distància ha estat una segona transició, un impàs en què tots ens haviem d’acostumar a coses noves, tant els del govern com els de l’oposició.

Almenys aquest cop l’acord ha estat d’una manera ràpida, veurem si començant
amb discreció i posant seny la cosa funciona millor, el país s’ho
mereix i ho necessita. I, sobretot, que tothom estigui a l’alçada des
de tots els cantons.