Ja fa temps que es veu que alguna cosa es mou a la societat catalana. Fins i tot el president Montilla advertia a Zapatero la creixent desafecció per Espanya dels Catalans. Ell, que és un senyor seriós nascut a Iznájar (com li recordava Vidal-Cuadras a la darrera campanya electoral, al mateix temps que ja l’anomenava independentista).

Sembla que parlar d’independentisme ja no fa por o, dit d’una altra manera, se li ha perdut el respecte que es tenia a la paraula quan era associada a eixelebrats o a quatre marginats (Arenys de Munt farà una consulta per la independència de Catalunya). Això es constata perquè cada cop hi ha més persones que es declaren obertament independentistes, independentment del partit polític que voten (si és que voten). En hores de màxima audiència se’n parla a TV3 (El Club), i no una vegada de manera marginal, sinó en diverses ocasions i amb contertulians o entrevistats diversos…

Avui podem llegir un altre excel·lent article de Patrícia Gavancho a l’AVUI (Cartografia de l’impossible),
on una vegada més constata les diferències entre Catalunya i Espanya i
això possibilita les tesis independentistes. Coincideix amb la
publicació d’un manifest per una plataforma ciutadana, també a l’AVUI, on s’anima a les CUP a presentar-se a les eleccions al Parlament (probablement a la tardor del 2010), amb arguments com: “la nació catalana es troba en una cruïlla històrica” i que, “després
d’anys en què l’autonomisme ha demostrat ser en un carreró sense
sortida”, l’objectiu dels catalans “ja no pot ser embellir els murs de
la presó, sinó construir la llibertat”. Paral·lelament, a Girona i Barcelona, el grup Acte de Sobirania portarà també avui la protesta pel col·lapse de la via estatutària (notícia a Vilaweb). I per a acabar-ho d’amanir a ZP no se li acut res més que donar un ultimàtum al Govern Català: El president de l’executiu espanyol ajornarà la negociació del finançament sine die si no hi ha acord el 15 de juliol. Això, francament, és tenir molta barra (i disculpeu l’expressió vulgar). Algú en dóna més?

Potser haurem de deixar de ser Cornuts i pagar el beure que, a banda de ser una expressió nostrada, és el títol d’un excel·lent llibre de l’ara conseller Huguet on, ara fa deu anys, ja advertia del greu desequilibri entre Catalunya i Espanya. Sembla, doncs, que els vents per a la independència són cada cop més favorables, veurem si tenim prou habilitat per a aprofitar-los (caldrà que, no només els polítics sinó la societat, sapiguem estar a l’alçada de les circumstàncies).

Quan he sentit les notícies he vist clar perquè tot el dia que em volta el cap que avui passava alguna cosa: fa un any de la victòria de ZP sobre el PP gràcies als vots de Catalunya o, dit d’una altra manera, si Catalunya fos independent ara a l’Estat Espanyol manaria el PP… i, amb tot, el finançament segueix igual i no sembla que canviaran gaire les coses de moment, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE, ens van passant amb passeres, com sempre, i tal dia farà un any. Fins quan?

Ja fa uns quants anys, la secció local d’Esquerra de Móra d’Ebre, va tornar a editar un petit i modest díptic reprenent el nom del que havia estat un important mitjà de comunicació durant els anys 30 del segle passat. L’edició en paper va tenir una difució limitada i una curta esperança de vida per motius econòmics bàsicament. Celebro, doncs, que aquesta iniciativa digital reprengui el nom d’un dels que va ser el diaris més importants les Terres de l’Ebre. Naix amb la vocació de ser una eina de comunicació i informació útil. Sigui doncs benvinguda aquesta iniciativa.

Ben tornat Ideal de l’Ebre.
 

Potser Patxi López serà el pròxim Lehendakari. El Parlament és sobirà i decidirà qui serà el pròxim president, hem de tenir clar que votem un Parlament no un president, per tant que ho sigui un o altre és legítim. Res a dir per aquesta banda. Però és realment representatiu el Parlament sortint de les eleccions quan hi ha un partit que no s’ha pogut presentar? Aquest 8% de vots nuls que segurament haguessin anat a aquest partit ho haguessin capgirat tot i llavors Patxi López no ho tindria tan a favor. No sé si és legal fer-se les eleccions a mida per tal de guanyar-les (i ni així).

Caldrà veure de quins equilibris són capaços uns i altres per arribar a governar i què en dirà el poble basc de tot plegat.

S’acaba l’any i no sembla que les coses canviïn gaire a Zimbabwe. Mugabe, el president, continua aferrat al poder i amb els anys que fa que hi és i els que té, es permet el luxe de dir el que li sembla mentre el seu país està caient a l’abisme i no només pel còlera, sinó per la fam, l’atur, la inflació…

La pressió internacional és cada cop més forta, però el poderós veí Sud-Àfrica li dóna suport i això és un bon puntal. Tot i això comencen a sorgir veus crítiques des de l’interior mateix del país, Desmond Tutú, Nobel de la Pau el 1984, ha criticat el seu govern per recolzar Mugabe.

Veurem si l’any nou aporta solucions noves a aquesta greu crisi.

(foto: una dona sospitosa de patir còlera, és transportada a una clínica en carretó.)

Més sobre Zimbabwe, cada dia que passa en una situació més desesperada si és possible. Sembla, però, que comencen a alçar-se veus crítiques internacionals (ja era hora!), contra Mugabe (el president del país). Sense l’ajuda internacional Zimbabwe arribarà al caos més absolut, segurament ja s’hi hagués arribat sense l’epidèmia de còlera, però això fa que la intervenció hagi de ser més urgent. Em pregunto per què cal esperar sempre a què ocorrin les desgràcies per posar remei a una situació com aquesta? Amb una intervenció adequada a les darreres eleccions potser tota aquesta gent no hauria mort. Clar que ningú pot preveure el futur, però la situació de Zimbabwe ja era prou desesperada fa uns mesos, fa un any o en fa cinc, com a per a què hi hagués d’intervenir la comunitat internacional, però, com sempre, ens esperem a que la situació arribi al límit.

He trobat aquesta crònica (La ruina que es Zimbabwe), enviada des de Sudàfrica amb una visió molt propera que ens situa en el conflicte.

(Referències anteriors: Amb la mirada posada a Zimbabwe (VI))

La situació a Zimbabwe empitjora per moments. Ja són més de 500 els morts pel còlera, i més de 12.000 els afectats per la malaltia. No se’n sap res de Kofi Annan ni de Jimmy Carter (Amb la mirada posada a Zimbabwe (V)).

Dades de Zimbabwe segons l’OMS.

Als diaris del país poc reflex d’aquesta situació, Àfrica és l’eterna oblidada. Cronològicament he trobat la notícia en els diaris següents:

Repubblica: Zimbabwe, dichiarato stato di emergenza. Il colera dilaga, mancano i medicinali

3cat/24: Zimbabue declara la situació d’emergència per l’epidèmia de còlera que ha causat 565 morts

Público: Zimbabue declara el estado de emergencia por un brote de cólera

Foto: dones prop d’Harare (la capital) transportant aigua.

Ha sortit la notícia que Jimmy Carter, Kofi Annan i Graca Machel (esposa de Mandela), reclamen a Àfrica que auxiliï Zimbabwe. Veurem si tenen èxit les seues prèdiques. De moment Mugabe no els ha deixat entrar al país. Les xifres són esfereïdores: segons l’OMS hi ha una epidèmia de còlera que ha matat ja a 300 persones i sembla que no s’estan prenent mesures sanitàries adequades, l’ONU ha dit que al voltant de 5 milions de persones (dels 12 que hi ha al país) necessitaran aliments urgentment el proper gener, l’economia del país està en el caos absolut amb un atur superior al 80% i una inflació del 231% que fa que la moneda local no tingui valor. No són xifres gens optimistes, veurem si aquest grup de savis aconsegueix fer alguna cosa, realment el que està passant en aquest país africà és esgarrifós. Tan de bo aviat es trobi una solució.

Apunts anteriors: Amb la mirada posada a Zimbabwe (I, II, III i IV)

Foto: Jimmy Carter i Kofi Annan a la roda de premsa a la capital de Sudàfrica (El País).

El filtratge del que probablement fallarà el TC al desembre m’ha fet tornar la confiança en els espanyols que el formen. Per una vegada pensava que em deixarien sense arguments, que seríem ciutadans normals dins d’un estat normal i bé, no poden evitar ser ells mateixos altre cop. Si es confirma això que avui ha sortit publicat, continuarem sent ciutadans de segona pagant impostos de primera. Potser ja serà hora de deixar de banda individualismes estèrils i apel·lar a la unitat d’acció, m’agradaria que per una vegada deixéssim d’ajupir el llom…

M’han fet arribar el següent text que em sembla d’interès i que invita a la reflexió:

El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del
Estatut: La resolución puede salvar el concepto ´nación´, pero rebajará
financiación y lengua | La palabra 'nación' se subordinará a la existencia
de una sola soberanía, la española |  Los magistrados se resisten al deber
de conocer el catalán en Catalunya (La Vanguardia 8 d'Octubre 2008)

PREGUNTES SOBRE EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL:

- Pot un tribunal escollit a dit esmenar o derogar el que s'ha votat en
referèndum?

- Si pot fer-ho, quina democràcia és aquesta?

- Per què anul.la la bilateralitat del finançament, si no entra en
contradicció amb la Constitució? No volen que el Govern de Catalunya 
pugui defensar els seus drets fiscals negociant directament amb el Govern
d'Espanya?

- Per què anul.la el deure de conèixer català, si no entra en contradicció
amb la Constitució que estableix ja aquest fet per a l'altra llengua
oficial: el castellà? Protegim les balenes i el linx ibèric, però no volem
donar al català una èina legal bàsica per evitar el seu retrocés social?

- Algun Espanyol no català trobarà que la sentència del Constitucional és
injusta? CAP NI UN: els han ensenyat que els catalans som insolidaris
(mesquins i agarraos), que els catalans vivim d'explotar econòmicament
Espanya (l'immigrant andalús abans, ara de vendre-li productes, oh!) i que
el català és un invent nacionalista, mentre que per ells ser monolingüe en
castellà és un dret aquí i a Puerto Rico (on li passa igual que al català:
no té suport legal i retrocedeix).

FETS:
- 1 de cada 3 Euros pagats en impostos a Catalunya no torna ni directament 
(inversions i serveis públics prestats a Catalunya)  ni proporcionalment
(el 16% de les inversions i serveis públics centralitzats a Madrid).

- Això és un 8% del PIB català segons dades del propi Ministerio de Economia.

- Estudis de la UB demostren que sense aquest dèficit sostingut els
darrers 25 anys, Catalunya tindria ara un PIB entre un 15 i un 25%
superior al que té actualment. Això perquè ens entenguem significa entre
un 15 i un 25% més d'escoles, hospital, suports a I+D... BENESTAR!

- El port de Barcelona ha passat del 1r al 3r d'Espanya. És l'únic que no
ha rebut finançament públic en els darrers 15 anys. Creix a base
d'inversió privada. Fins fa poc tenia només 8 agents aduaners (funcionaris
de l'Estat), el que provocava que no es poguessin despatxar aliments
frescos perquè tarden fins a 1 setmana a gestionar la importació. I això,
quan la primera indústria catalana és l'agroalimentaria!

- En els darrers 10 anys Barcelona ciutat ha passat de tenir un 42% de
catalanoparlants a només un 33% (Enquesta RM de la diputació). La
immigració és un factor, però no en té la culpa. La culpa és la
subordinació ligüística del català, subordinació que té una base legal en
la legislació de l'Estat i una base social en el canvi de llengua que fan
automàticament molts catalans (jo no des de fa 7 anys). La UNESCO
considera llengua condemnada a desaparèixer la que baixa del 30% d'ús 
dins del seu àmbit d'ús. Ai!

- Un cop redistribuïts els impostos, Catalunya passa de ser la 3a
comunitat en renta produïda per càpita (el que val el nostre treball) a
ser la 8ª (o 11ª, depén de l'any i qui fa els comptes) en renta disponible
(els diners que ens queden per comprar bens i serveis, tant diner privat,
com públic). Quina solidaritat és aquesta, on el que més treballa queda
entre els que menys profit en reben?

- Catalunya té oficialment un 19% de pobres (dades de l'Estat), contra un
18% la mitja de l'Estat. És normal això? És normal, quan a més aquí la
vida és més cara i per tant els pobres són encara més pobres del que diu
l'estadística de l'Estat?

- Catalunya té un 8% de funcionaris, Madrid un 15%, Andalusia un 18%,
Extremadura un 24% (dades de Foment del Treball). Hem d'estar aguantant
que, fins i tot des de dins de Catalunya (PP i Ciudadanos) ens diguin que
"menos invertir en embajadas y lengua catalana y más eficiencia en la
gestión". Per cert, les embaixades que diuen ells (millorables i on hi
sobren alguns enxufats de cognom conegut) són centres de promoció
econòmica i sort en tenen les Pimes d'aquest país d'elles. La identitat és
un valor imprescindible per atreure turistes de qualitat (algú viatjaria a
Alvèrnia/Auvergne? Doncs és potser la regió més bonica de França, però no
surt als mapes = pocs turistes. Algú viatjaria a Malta si fos una
província d'Itàlia? Doncs Malta és prou insuls i sobrepoblat).

JA FA TEMPS QUE HAURÍEM D'HAVER DIT PROU:

- Per què votem partits que no tenen Catalunya com a prioritat? Si
tinguèssim 41 diputats de partits que votèssin a Madrid el que es decideix
a Barcelona, Espanya ens hauria d'escoltar. Votar PSOE i PP es llençar el
vot. Recordem allò de "Guanya ZP, guanya Catalunya": quantes vegades 
més ens deixarem prendre el pèl?

- Per què canviem d'idioma quan ens parlen en castellà? Que ho fa la gent
que ens parla en castellà? Ningú en té la culpa. Són dècades de
prohibicions i vexacions que hem interioritzat a través de l'actitud dels
nostres pares (ells les van viure directament). Però cal començar a tenir
l'actitud de no canviar. El primer dia costa al cap d'un any és normal (la
gent que parla sempre en castellà us poden certificar que no tenen cap
problema en fer-ho). Ajudareu la gent que té ganes d'aprendre el català.
Ajudareu l'immigrant a sentir-se acceptat. I al que li molesti, és que té
un problema ell, no pas nosaltres. No exigiu però a ningú que us parli en
castellà que us parli en català. Estan en el seu dret com els
catalanoparlants haurien de tenir el seu reconegut a l'Estatut.

- Per què sembla que votar en clau catalana o parlar català sense canviar
d'idioma no sigui vàlid com a posicionament social per a la gent d'origen
no català o no catalanoparlant? Aquesta pel.lícula és la que venen els
mitjans espanyols. Catalunya pot ser independent i, segurament, ho serà 
en castellà per una qüestió de demografia lingüística. Però només ho serà 
si els castellanoparlants es fan seu aquest país. I això no significa que
ells parlin català, o que votem PSOE o PP tots, sinó que ells votin CIU,
ERC o ICV, o si no els agrada cap partit, que en muntin un de nou que
defensi els drets de Catalunya a Madrid en comptes d'atacar i menysprear
les institucions de Catalunya (com fan contínuament els Ciudadanos i el
PP: que no veuen que es tiren trets a la cama? Són burros o només saben
treure vots de promoure la catalanofòbia i l'auto-odi?).

Ara vé una crisi enorme, mai vista, diuen. La xarxa social catalana és
molt més prima que a la resta de l'Estat (escoles concertades i sanitat
privada fan la feina que no fa l'Estat = paguem 2 cops), l'atur pujarà i
molta gent haurà de recòrrer als serveis i subsidis públics (avís per a
navegants: la crisi del 1991-94 va dur l'atur al 24%, i els experts
independents diuen que aquesta crisi d'ara serà pitjor). Al mateix temps
la resta d'Espanya perdrà els fons Europeus (a ull: un 2% del PIB, un 6%
de la despesa pública, un 25% de la inversió de l'Estat en moltes zones
d'Espanya).

Qui pagarà la factura dels diners que faltaran? Podrà Catalunya millorar
el seu finançament si no ho ha aconseguit amb un govern "amigo" i amb
creixements econòmics reiterats del 3%?

Només podrà fer-ho si a Madrid depenen dels nostres vots i ens manifestem 
massivament al carrer TOTS i TOTHORA. Res de còrrer darrera d'una bandera 
i un partit: a les reunions de pares, al cafè, arreu, cal estendre la consciència 
de país en català i en castellà, amb i sense banderes, com a societat civil: per 
un tracte digne, per un finançament digne, pel dret de decidir el nostre futur 
aquí i no a Madrid i segons els interessos de Madrid.

HEM DE DIR PROU I UNIR-NOS COM A SOCIETAT DARRERA DELS NOSTRES INTERESSOS:
FINANÇAMENT (BENESTAR DE LA NOSTRA CLASSE MITJA I PAL.LIACIÓ DE LA POBRESA
CREIXENT) O HI PERDREM MOLT DEL QUE HEM CONSTRUÏT EN ELS DARRERS 30 ANYS.

Voteu en clau catalana o no voteu o creeu un nou partit, però no regaleu
mai més el dret de decisió a partits amb el jefe a Madrid. I sigueu actius
socialment per crear consciència. No hauria de costar gaire d'entendre que
aquest és l'únic camí possible per millorar el nostre benestar.

(a banda, pressionem per canviar el sistema polític: llistes oberts en les
eleccions al parlament, representants de districtes electorals i elecció
directa de l'alcalde en les eleccions municipals, limitació de mandats a
les posicions polítiques, dignitat política als polítics i tècnics a les
posicions tècniques, sobren declaracions de principis vàcues, polítics
sense ofici altre que el de showman i falta molta gent que treballi - fets
i no paraules que deia aquell, per cert: on carai són el fets?).

Semblava que el Congrés havia apaivagat els ànims i tothom estava disposat a fer un front comú acatant les majories que en van sortir. Però ens entestem en fer grups i grupets en comtes de sumar per ser forts i anar tots junts. Així no ens en sortirem mai. Si el Reagrupament Independentista neix com a voluntat de posar pals a les rodes a la política d’Esquerra com a partit que va sorgir del Congrés del juny és una mala notícia per al país. Si neix amb voluntat de sumar i fer més fort el projecte independentista és una bona notícia. Ara com ara no tinc clar quina de les dues possibilitats han triat, em temo la primera, feia massa temps que no sortien als mitjans i pel que sembla els mitjans ràpidament se’n fan ressò de qualsevol cosa que pugui destarotar a Esquerra. Quin país! així no anirem enlloc. Ara entenc tants anys de sotmetiment a Espanya, a l’hora de la veritat no hem anat mai junts, només és un miratge i ells ho saben. Quan aprenguem que l’enemic és a fora i no a dins tindrem molt de guanyat.

No hi ha hagut sorpreses. Mugabe continua al poder sense que ningú, almenys de moment, li pugui dir res. El país continuarà en el caos i la misèria i els partidaris de l’oposició hauran d’amagar-se molt per evitar represàlies. Caldrà continuar mirant què hi passa, perquè si la comunitat internacional reacciona potser podran canviar les coses. Això d’anar fent eleccions fins a guanyar-les eliminant a l’oposició no està gaire ben vist…

Si ningú o alguna cosa hi posa remei (biològicament Mugabe és gran per un país on l’esperança de vida és de 35 anys), els propers cinc anys Mugabe continuarà al capdavant d’un país que cau a trossos i que obliga molt dels seus súbdits a marxar o mendicar. Tan de bo es pugui fer alguna cosa, Zimbabwe pot ser un país ric on hi càpiga tothom i tard o d’hora hi haurà un després de Mugabe.

Encara que sigui nit de revetlla i de divertiment no puc deixar de pensar en Zimbabwe i el que està vivint la gent d’aquell país (Amb la mirada posada a Zimbabwe I i II).

Si algú no hi posa remei Robert Mugabe continuarà essent el líder del país africà. No guanyar amb prou avantatge la primera volta ha condemnat a l’oposició (Morgan Tsvangirai) al fracàs. I és que els dictadors, siguin d’on siguin, acostumen a morir amb les botes posades…

Només el primer ministre britànic Gordon Brown, de moment, ha convidat a no reconèixer Mugabe com a cap d’estat a Zimbabwe. Mentrestant la gent del país pateix una forta repressió i l’amenaça de Mugabe de continuar governant per la força de les armes, si no guanya. Amb l’oposició retirada ho té tot a favor, faltarà veure què hi diu la resta del món del que està passant allà.

Vull
pensar que, tard o d’hora, les coses es posaran en solfa i es podran
fer eleccions democràtiques i s’acabaran els 28 anys de règim Mugabe…
Qui sap, aquesta nit màgica convida pensar en coses (gairebé)
impossibles…

Ha passat gairebé un mes des que es van celebrar eleccions a Zimbabwe (en vaig parlar aquí), on semblava que l’oposició a Mugabe havia guanyat. Amb informacions contradictòries i el no reconeixement de la derrota de Mugabe es torna a arribar a una altra volta que es suposa que donarà el guanyador definitiu…

Mentrestant ha passat un mes d’incerteses i d’informacions contradictòries sobre el guanyador dels comicis. Els líders opositors han denunciat pressions i persecucions. I mentrestant Mugabe continua al poder… fins quan?

La mala fama de Àfrica, por Carlos Mendo.

_{Vilaweb: La junta electoral de Zimbabwe convoca una nova tanda electoral}

Avui: El president de Zimbabwe s’elegirà en segona volta

El 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana des del balcó de la Generalitat. Són moments que ja formen part de la nostra història col·lectiva, que hem sentit explicar, que hem llegit o que hem vist en reportatges o pel·lícules. Ara, gràcies a una sèrie ben travada com “Els diaris de Pascal“, podem tenir-ne una altra visió. A cavall entre el documental i la novel·la històrica la sèrie enganxa des del principi. Una aposta interessant que ens narra la història des d’una altra perspectiva que la fa molt amena…

Com a curiositat del capítol de l’any 31 vull destacar com el reporter explica en un moment de la narració com van ser les votacions del dia 12 d’abril: “els homes van anar a votar aquell dia…”, i es veu una fotografia de tot d’homes ben vestits anant a dipositar el vot. Els homes i no “els homes i les dones”, perquè fins que no va arribar la República les dones no teníem dret al vot. Quins temps aquells!

Va ser una època de canvis molt esperats, amb l’Estatut de Núria a l’horitzó i que va ser aprovat amb un 90% pel poble de Catalunya, però que després va haver de passar per Madrid i va ser retallat per Azaña, tot i les promeses que va donar de respectar-lo (no sé perquè però això és com si ho hagués viscut…). Van ser temps convulsos, d’espera de grans canvis que, en no produir-se amb la intensitat desitjada, també van portar grans decepcions… i em demano perquè no aprenem de la història…

_{He vist que l’Emigdi Subirats i en Josep-Maria Terricabras parlen de la República als seus blocs.}