Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Parlant de Política

Paciència infinita

0
Publicat el 12 de setembre de 2014

Tarradellas dèia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. M’ha vingut al cap la frase en veure les manifestacions de líders unionistes intentant minimitzar la Diada. Tenim paciència infinita davant el ball de xifres, potser perquè ens sabem guanyadors morals, volem democràcia, Volem Votar.

L’any passat van dir que érem 200.000 per omplir 400Km de carretera. Val, molt bé. Enguany han dit que érem 520.000 per omplir 11km de llarg i uns 16-20 d’ample. Val, molt bé. Això vol dir que érem més del doble de l’any passat, no? Llavors no s’entèn que Alícia Sánchez Camacho digui que l’independentisme perd força. Sobretot quan la gran concentració unionista prevista a Tarragona fregava les 4000 persones (sent generosos). Ni que el país està fracturat, com proclamava la Carme Chacón. Bernat de Déu va encertar-la anit dient en una piulada que les dues manifestacions tenien un punt en comú, les dues ens havien fet somriure.

Tarragona ahir, concentració unionista:

tarragona

Tenim paciència infinita davant les provocacions. Ahir, una gran bandera espanyola era en un parterre a uns 50 metres de la via. La gent passava pel costat i ni se la mirava. No va passar res, que cadascú s’expressi com vulgui, pacíficament, clar. Van cremar una estelada al davant del monument a Rafael Casanova mentre fèien l’ofrena floral. La gent no va fer res, no va dir res. La policia se’l va emportar.

Estem tranquils, esperançats i il·lusionats. I sí, som gent pacífica, però cridem fort. I, com dèia el poeta: “No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu“.

Barcelona ahir, concentració independentista:

barcelona2014

 

Publicat dins de Coses meues, Parlant de Política | Deixa un comentari

Espanya es trenca (2)

0
Publicat el 16 d'abril de 2014
M’explicava avui mon germà que al debat de vuit hores (que ell es va poder engolir sencer), va trobar a faltar que ningú esmentés la paraula “Castella”, en canvi al discurs de Rajoy hi va comptar fins almenys sis vegades la paraula “España”. No cal llegir Victus per entendre que Espanya no existeix, en realitat, sinó que és Castella ampliada. Sosté la tesis que sense Catalunya (com suggeria un dels ponents), ja no es podria dir Espanya, que seria una altra cosa. Un altra cosa seria, certament, però la idea que tenen al cap d’Espanya i la que seria sense Catalunya és la mateixa. Tenim lleis castellanes tots els espanyols siguem de l’origen que siguem. Caldrà preguntar als Vascos, Gallecs, Càntabres… si volen continuar sent Castellans. Al cap i a la fi és això el que estem discutint. La fal·lera recentralitzadora de l’Estat espanyol (Espanya pels amics), és aquesta. “Españolizar a los alumnos catalanes” deia Wert; canvieu per “Castellanizar” i ja ho tenim, per a ells Espanya és això.

No ens pot estranyar, doncs, tanta conyeta amb l’accent de Marta Rovira parlant castellà. Si realment fossim espanyols això no tindria cap importància, si la té és perquè no ho som, per ser-ho cal parlar castellà des del naixement i per això tanta dèria del PP Balear i Valencià de disminuir l’ensenyament de la llengua pròpia fent lleis absurdes o el PP Aragonès dient-li LAPAO al Català de la franja. Tot va en el mateix sentit: diluir el català i que prevalgui el castellà…


I cadascú parla amb l’accent que pot, no em sembla que el castellà de Rajoy sigui exemplar, tampoc, però ningú li ho discutirà (els imitadors estan molt contents amb el deix, suposo, fàcil). El dia que Espanya tingui un president del Govern que sigui capaç de parlar en Anglès correctament quan l’entrevisten a la CNN [president Mas CNN], o en Francès si l’entrevisten a France Info [president Mas France Info], o un cap d’oposició que parla, a més dels dos anteriors, Italià [Oriol Junqueras Italià], llavors potser entendran que aquí estem contents de parlar no una ni dues, sinó tres o quatre llengües (i tan de bo en fossin més). Això a la Castella monoligue és difícil de predicar i que s’entengui, penso. Sincerament, no em puc imaginar vivint només sabent una sola llengua. Impensable. Tràgic. Trist. Pobre… Saber llengües és obrir-se al món, conèixer altres punts de vista, altres cultures, comunicar-se i t’obliga a posar-te obligatòriament en el punt de vista de l’altre i mirar d’entendre’l…

En fi, no cal embolicar-se; Espanya no existeix, és Castella qui mana i la resta estem sota la seua llei. Ara volem decidir si continuar sota el seu mandat o bé fer el nostre propi país, és així de senzill.

Coses que pensen (i passen) a Espanya-Castella

Vaig riure a raig un matí anant cap a la feina escoltant un dels arguments que feia servir un mandatari de Madrid per dir que el nostre PIB, si fóssim independents, cauria en picat. I és que, segons ses senyories autores de l’informe, el nostre castellà acabaria desapareixent i per tant no podríem fer negocis amb el país veí i per tant la nostra economia aniria de mal en borràs. No em digueu que això no és fixació majúscula enfront una llengua! A banda d’un argument ridícul i tronat, és impossible, repeteixo, impossible, que perdem el castellà, entre altres coses perquè el continuarem estudiant i perquè ens agrada encara que no el parlem de naixement.

A Espanya encara pesa molt l’època de Franco, em temo. Heu vist mai llibres d’aquella època? El mapa d’Espanya servia per a tot amb qualsevol excusa i amb el castellà-espanyol podies anar per tot el món (reminiscències de “En España nunca se pone el Sol”?). A moltes generacions els hi van gravar a foc un país que no existia per fer-los-hi sentir com a seu. I la democràcia tan benvinguda i la transició no va saber fer un nou model de país, es va fer el que es va poder. La Constitució, que tan defensen, va ser feta i votada en circumstàncies curioses (deixem-ho així). Si s’hagués pensat en incloure el català, gallec i euskera en el coneixement general de llengües, que tothom pogués sentir-se espanyol fos d’on fos, parlés la llengua materna que parlés; segurament tothom podria sentir-se una mica més d’Espanya. Però no. Gairebé 40 anys després de la mort de Franco continuem igual, promocionant una sola llengua i menystenint les altres.

RIP d’Espanya, doncs, és Castella qui parla.

(referència anterior: Espanya es trenca)

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Data i pregunta

2
Publicat el 12 de desembre de 2013
A migdia he rebut un wsp que m’ho dèia i ràpidament he engegat ordinador i tele. Pell de gallina. Tarda de vertígen. Emoció al límit. Mon germà m’ha trucat al vespre només per dir-me que un dia com avui havíem de parlar ni que fos una mica. Se’l sentia content, clar, i han estat un cúmul de coses que ens hem explicat en un moment mentre responia el FB amb una mà i feia un pastís amb l’altra (coses de mare)…  ha estat una tarda de bogeria! Ja tindrem temps d’analitzar i fer balanç de totes les tertúlies, titulars, etc. que aniran sortint quan ens passi la febrada d’avui. Ara se’n va a celebrar-ho. Doncs sí, ho celebrem. No és per a menys. Tenim data i pregunta. Aquí hi poden haver molts matisos, perquè no a tothom agradarà la fòrmula triada, però almenys la tenim i això fa que es torni a reactivar una gran il·lusió col·lectiva, tanta com el darrer 11 o fins i tot més (vist twitter, diaris i FB). Perquè ara ho veiem una mica més a prop, tot i què és molt lluny i han de passar moltes coses. Sigui com sigui, avui és un dia per celebrar que els partits s’han posat d’acord i fèia goig veure’ls a tots allà, junts, explicant els motius. Ara caldrà treballar molt per aconseguir convèncer de la doble resposta afirmativa, però més positius i optimistes no podem ser: Sí+Sí.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Rosa Díez

0
Publicat el 10 de desembre de 2013
A principis del 2007, tornant d’un viatge pel sud de la península, vam posar RNE de bon matí. Feia pocs díes que hi havia hagut l’atemptat a la T4 a Barajas i les ràdios oferien tertúlies i entrevistes per analitzar el tema. Vam sentir una part d’entrevista a una política que, pel què dèia i com ho dèia, semblava clarament del PP. La sorpresa va ser quan va arribar el final i van acomiadar Rosa Díez [biografia], en aquells temps a les files del PSOE, tot i què poc després en sortiria per fundar UPyD (Unión, Progreso y Democracia). De fet, en aquella entrevista es veia clarament que no estava alineada amb la política que fèia ZP i que semblava més de l’ala dura del PP.

Sempre que surt en alguna notícia (com aquesta) recordo encara aquell troç d’entrevista i l’odi visceral que desprenien les seues paraules contra els nacionalismes perifèrics. Atacava ETA, clar, però de retruc al nacionalisme català i, en general, tot el què no fos nacionalisme espanyol. UPyD va començar amb una única diputada i ara continua pujant en les enquestes, en els darrers resultats d’estimació de vot a Espanya obtindria fins a 11 escons. No se sap ben bé si és un partit d’esquerra o de dreta, però és nacionalista espanyol amb la mà ferma de la líder i amb polèmics diputats com Toni Cantó i, segurament, aglutina vots decebuts tant del PP com del PSOE…

Rosa Díez va tenir converses amb Ciutadans abans de fundar el seu partit, però finalment es va decidir per un de propi. Vistos els resultats no els hi va malament i, fins i tot, els hi prenen la iniciativa en algun moment (UPyD denuncia a la fiscalia el simposi ‘Espanya contra Catalunya’). Es veu que els escandalitza el títol de la trobada: “‘Espanya contra Catalunyauna mirada història (1714-2014)'”, diuen que incita a l’odi. Si mireu el programa del Simposi veureu que es tracta de parlar sobre fets històrics amb papers en mà [el director del del Centre d’Història Contemporània, Jaume Sobrequés, ha assegurant que ‘tot són reaccions polítiques a un congrés científic’. En aquesta entrevista amb VilaWeb, deia que ‘la repressió d’Espanya contra Catalunya durant tres-cents anys era indiscutible i inqüestionable’ i que el congrés es limitava a estudiar-la]. De moment, UPyD i C’s ho denuncien a la fiscalia i el PP amença. De què tenen por? A mi em sembla que parlar sobre fets històrics i contrastar fets no pot incitar l’odi, simplement incita a conèixer la història, a saber on som ara i d’on venim.
Ara caldrà estar atent a veure què passa dijous que, en teoria, comença el Simposi. Com diu molt bé Vicent Partal: Això és una partida d’escacs.

P.S. Contundent lliçò d’història d’Oriol Junqueras a RNE sobre aquest congrés.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Trencant tòpics absurds

0
Publicat el 29 de setembre de 2013
Hi ha gent que pensa que els que som independentistes odiem qualsevol cosa que ve d’Espanya. Probablement són conceptes erronis magnificats per la caverna mediàtica. Ho vaig comprovar amb uns companys de feina que se sorprenien si menjava jabugo o morcilla de Burgos o bebia un Rioja… per molt que intentava explicar-ho no ho entenien; pensaven que el fet que m’agradessin productes espanyols, volía dir que, en realitat, no era “tan” independentista. Oriol Junqueras ho va resumir molt bé en el debat de política general: “ens estimem Espanya i no confiem en l’Estat espanyol“. És així, no tenim res en contra d’Espanya, però no confiem en l’Estat espanyol, perquè ens ofega, perquè no compleix els compromisos, perquè ens fa la punyeta sempre que pot… Per això, he celebrat tant l’aparició d’una plataforma que defensa la independència en castellà i que trenca tòpics absurds: són gent espanyola que se sent espanyola i canten excel·lències de la seua terra d’origen, però que viuen a Catalunya i votarien sí a la independència: “Súmate”. Val la pena mirar-lo!

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Declaració de sobirania, encara

2
Publicat el 28 de gener de 2013
Ja han passat uns dies, però continuo una mica empipada i decebuda amb el què va passar dimecres al Parlament. Cert, sí, 85 diputats i diputades van votar a favor de la Declaració. Dos es van abstenir. Cinc, tot i què eren a la sala, no va votar. 41 Ho van fer en contra. A mi em va quedar un sabor agredolç, també. En canvi, l’optimisme d’altres blogaires convida a la reflexió…


Per més que ho intento no entenc el sí “crític” fet per la CUP. Potser és que no hi ha res a entendre, van votar en assemblea i va sortir això, però continuo pensant que no és l’hora ara de fer la revolució, quan siguem independents ja ho farem (identificada totalment: “L'”indepe” innocent”, brillant Marta Rojals). No em convèncen les paraules del David, la matemàtica bàsica no està a l’abast de tothom pel que fa als titulars de les notícies, per molt que ell vulgui disfressar-ho, la realitat és la que és. En aquest sentit, recomano vívament que visualitzin la pel·lícula “Land and Freedom” de Ken Loach. Voler-ho tot, va voler dir perdre-ho tot, no ens ho podem tornar a permetre això.

Després de les votacions sembla clar que tenim 5 diputats del PSC i 15 del PSOE. Dia molt trist, una força tant important en tants àmbits, amb anys de tradició catalanista i demòcrata que acabi dil·luïda d’aquesta manera… Tampoc no entenc que en el primer discurs de Navarro l’aposta era l’abstenció i el posicionament posterior va ser el no rotund. Ni deixar llibertat de vot. Sembla que, de moment, només els fan pagar una multa per tancar el tema. Hauran de treballar molt el diàleg intern.

Capítol a banda mereixeria l’actitud del PP d’alçar-se i marxar de l’hemicicle just després de la votació. Gestos inoportuns que indiquen desesperació. Vol dir això que anem per bon camí?

En fi, sigui com sigui més de la meitat dels diputats que van votar van fer-ho a favor i gairebé són els dos terços exactes (dels que van votar) que reclamaven alguns. Em quedo amb l’optimisme exhibit per alguns blogaires (85+2+potser 5= 92 vots pel sí) i per les manifestacions de suport a peu d’Ajuntament. Anem fent camí, això és l’important, i la passa de dimecres passat és ja històrica.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Ja el tenim aquí…

2
Publicat el 19 de desembre de 2012
Allunyada dels mitjans audiovisuals per unes hores no he sabut fins tard que ja tenim aquí el pacte i que el 2014 serà data probable de la consulta. Tot i això, com si el meu cos anés per endavant de les notícies, he tingut un moment de joia sobtada que no sé d’on ha vingut… després la notícia… fantàstica! Pell de gallina, ho tenim a tocar! Caldrà molta paciència, molta feina, molta saviesa… per part de tots, però sobretot dels governants, dels nostres diputats i diputades… tenen molta responsabilitat, però també una il·lusió immensa, vivim moments de privilegi que fa pocs mesos ningú esperava o imaginava. Penso en molta gent que lamentablement no ho ha pogut veure… per això hem de treballar més que mai per a fer-ho possible, depèn de nosaltres, no ens podem permetre que no surti bé, el 2014 és a tocar i… “Tot està per fer i tot és possible”.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Una mica més a prop…

0
Publicat el 26 de novembre de 2012
Ens agradi o no preguntar al poble té aquestes coses, a vegades la ciutadania respon clarament i de manera majoritària. Ahir va passar això. Vam tenir una de les participacions més altes en Democràcia, fregant el 70%. Si volíem saber on som, aquí ho tenim, la radiografia del país: CIU 50, ERC 21, PSC 20, PP 19, ICV 13, C’s 9, CUP 3.

Em va semblar increïble la interpretació tant des de la “caverna” espanyola com del PP i C’s (PSC s’hi va afegir i ICV em va decebre prou). També és cert que Mas s’havia posat el llistó molt alt i demanava, en època de retallades i crisi profunda, una majoria per avançar amb fermesa, obviant que no era l’únic partit pel dret a decidir i que vol un Estat propi (= independència). De fet, CIU fa dos anys es va presentar a les eleccions amb el Pacte Fiscal com a gran reclam. Va obtenir 62 diputats. Ara, amb un mandat que vol avançar clarament cap a l’Estat propi, n’ha obtingut 50. Gens malament si tenim en compte els dos anys duríssims de crisi i retallades i l’augment dels votants que segurament s’han emportat altres formacions polítiques a banda dels pactes amb el PP. Toca, per tant, felicitar CIU per ser la primera força amb diferència, amb un escenari desfavorable continuarà tenint la responsabilitat de conduir el país.

ERC ha aconseguir arribar a la 2a posició doblant resultats, però a 29 escons de CIU. Un abisme de separació, encara, però la recuperació d’una formació clarament independentista catapultada fins a la segona posició és un missatge clar al món: ha pujat la independència, avui hi estem una mica més a prop que ahir.

El camí no serà fàcil, cert. En aquest sentit, trobo que és el diari ARA el que més ho encerta: “Mas no ho podrà fer sol“. És certament així. L’independentisme no és patrimoni d’un sol partit, és transversal. Segurament podem trobar independentistes a tots els partits polítics (sí, al PSC també, jo en conec). La manifestació de l’11 va ser multitudinària i ningú, cap partit, pot apropiar-se-la com s’ha vist. Però sí que hi ha una lectura clara dels resultats d’ahir: toca arribar a acords i posar data al referèndum. El mandat del poble així ho determina: 87 diputats a favor, 28 en contra i 20 que encara no se sap. Un bon balanç. Si fos futbol seria per golejada.

Veurem com evoluciona tot plegat en els propers dies. De moment Mas i Junqueras estan d’acord en què hi ha d’haver un referèndum. Caldrà molt diàleg i paciència, però mentre anem endavant és un bon senyal.

Mentrestant els mitjans de comunicació internacionals destaquen la reculada de Mas i l’avenç de l’independentisme d’esquerres. A Madrid poden anar dient missa, mentre el món ens miri i fem les coses bé, tenim les de guanyar.

Tres cosetes per a alegrar la vista i l’oïda:

  1. Entrevista imprescindible: Oriol Junqueras ha parlat avui a molts mitjans de comunicació, he pogut sentir l’entrevista a Catalunya Ràdio: aquí l’àudio “L’objectiu d’ERC és presidir la República catalana no unes conselleries”.
  2. Aquí teniu un Mapa Electoral fet per Vilaweb, excel·lent idea que posa les coses a lloc.
  3. “Els partits sobiranistes sumen 344.735 vots més que no al 2010“. Notícia a Vilaweb.
Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Diumenge: votaré independència

0
Publicat el 23 de novembre de 2012
Avui s’acaba la campanya electoral. Hem fet un esprint històric accelerat des de l’11 de setembre i ja toca anar a votar. Passejo pels carrers de Móra i trobo estel·lades penjades als balcons, no moltes, és cert, però més de les que hi havia fa pocs anys i això m’omple d’optimisme; no s’han despenjat després de l’11, hi continuen sent amb l’esperança que aviat podrem votar per decidir si volem ser independents o no. La meua també continua al balcó. Jo vull una Catalunya independent, per això triaré el partit que fa més anys que ho defensa i que té el candidat més ben valorat a les enquestes, un home de seny que té una manera nova de fer política. Junqueras ha sabut fer una transició tranquil·la dins el partit, és un home que busca consens, que té bagatge europeu, que ha fet la campanya més neta de les que es recorden i ha sobresortit per sumar des de molts diversos àmbits per a aconseguir ser alcalde del seu poble sumant complicitats “impossibles“. Els veïns que li fan costat ho expliquen. També li dóna suport Catalunya Sí, una plataforma ciutadana plena de cares conegudes. Avui en un article, també Màrius Serra.
Carod va fer córrer rius de tinta dient que no sabia a qui votaria, després va dir que ho anava tenint clar. Ahir Carod-Rovira va donar el suport explícit a ERC, i jo que me n’alegro perquè sense ell no seríem on som avui.

Mentrestant, hi ha partits polítics que menteixen i tergiversen dades per crear la por, però ja hem fet molt camí, estem documentats i podem contrarestar els atacs. Sabem on som i què volem i diumenge ens hi juguem molt.

Auguro una llarga nit de diumenge pendents dels resultats. Cada vot serà molt important, sobretot per a les forces menors que lluitaran per la segona posició. Espero que ERC sigui aquesta segona força, espero que s’omplin les urnes de vots independentistes, espero que dilluns sigui el primer dia d’un nou país i puguem encarar amb optimisme el futur…, perquè junts podem fer un nou país per a tothom!

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Comença la campanya

0
Publicat el 9 de novembre de 2012
Ja és més de mitjanit i oficialment ja estem en campanya electoral. Per anar fent boca durant les darreres setmanes hem estat barrejant eleccions autòctones amb les nordamericanes. Dimarts ja vam tenir una bona dosi de política “made in USA”, emocionant i amb final feliç. Ara ens toca a nosaltres.
Les explicacions dels periodistes i de com funciona el sistema de votacions ens posen a anys llum de la democràcia americana. Aquí farem només una votació i prou i molts encara tenen dubtes de si anar-hi o no.
 
Avui (per ahir) s’han publicat dues enquestes, CEO i CIS, que donen resultats molt diferents. Potser l’únic que és vàlid és que hi ha un gran nombre d’indecisos i aquests poden acabar torcent la balança cap a un o altre costat.

Curiós m’ha semblat que en una entri SI i a l’altra entri la CUP, però no tots dos alhora. Com sempre la millor enquesta és la del dia de les eleccions i, de moment, els mitjans de comunicació hi tenen molt a dir…

El diari ARA ha fet entrevistes als candidats amb ni més ni menys que Mònica Terribas com a preguntadora oficial. Posats a fer un rànquing he triat fer-lo dels “m’agrada” i les “piulades” que s’han fet a les entrevistes dels candidats a hores d’ara i és el següent:

Junqueras: 533 / 214
Mas: 255 / 262
Herrera: 199 / 44
Navarro: 108 / 111
Sánchez-Camacho:  79 / 39
López Tena: 30 / 7
Rivera: 0/ 8

Clar que hi ha entrevistes que porten molt poc temps penjades, van començar diumenge per Mas i en decreixent fins a ciutadans avui, i la de Junqueras no té enllaç directe des de la portada. Tot i això, m’ha semblat curiós, si traslladéssim aquestes proporcions a la cambra catalana en Junqueras seria el nou president amb una majoria prou àmplia i abans del 2013 seríem independents… segurament això no anirà així, però és una llàstima.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

A Móra d’Ebre, també…

0
Publicat el 29 de setembre de 2012
Són moments polítics absolutament imprevisibles els que estem vivint com a país i Móra d’Ebre no podia faltar a la cita com a capital de comarca que ha de ser el far de la Ribera. El degoteig de municipis (ha estat i) és constant i, a poc poc, el mapa es va omplint de taques que ja són “territori català lliure” i demanen al Parlament la celebració d’un referèndum per a decidir si volem ser independents dins d’Europa. Diria que hem perdut la por, potser des que aquell ciutadà va decidir no pagar peatges, potser de tantes coses que ens han dit i ens han fet, potser perquè estem cansats de tants anys donant cops a la mateixa paret i hi ha coses que acaben caient pel seu propi pes…  Sens dubte, el govern español ens “ajuda” incomplint, una altra vegada, el que diu l’Estatut. Aquí se’ls hi veu el llautó: resulta que la Constitución és sagrada i cal complir-la, però l’Estatut si s’incompleix no passa res. Una és la llei de l’Estat, l’altra la d’una comunitat autònoma d’irreductibles que tenen la mania de demanar i parlar una llengua pròpia en comptes de la lengua común i surt en Lara i diu que s’endurà Planeta si aquí som independents perquè ja no parlarem castellà… Joan Tardà va ser molt clar al Congreso fa uns dies referent a la llengua: va fer un recordatori de Martí Gasull, mort recentment, va recordar que només 12 famílies havíen demanat ser escolaritzades en castellà a Catalunya i se’ls hi havia concedit, enfront les 125.000 que havíen demanat ser escolaritzades en valencià al País Valencià i no se’ls havia concedit, i va dir: “‘No aconseguiran de sembrar l’odi en el nostre poble i entre els pobles'(…) va reblar: ‘No ens dividiran per això. Catalunya som tots. No tenim res en contra de la llengua castellana, de la mateixa manera que no tenim res contra cap llengua’.

Tornem a Móra d’Ebre. Al ple de l’Ajuntament de dijous passat, 27 de setembre, es va aprovar la moció que presentava Esquerra a través del seu únic regidor. CIU, amb majoria, va votar-la a favor. El PSC es va abstenir argumentant que són federalistes (On era el federalisme durant els sis anys que van coincidir ZP allà i PSC aquí?), i el regidor del PP també es va abstenir (aquí se’m va escapar l’argumentació). Aquí la notícia. Aquí la moció. En alguns municipis el PSC ha votat ha favor d’aquesta moció i tenia l’esperança que aquí també ho fes, però no.

S’està avançant a petits passos, sense pressa, però sense pausa. El tomb que ha fet el Parlament i la votació de dijous va ser també per a recordar com un pas decisiu de la nostra història. Ara toca treballar de valent per al 25 de novembre, cal convèncer a molta gent (per cert, curiosa coincidència que el 25 de novembre és també el Dia Contra la Violència contra les Dones). A ningú se li escapa que són unes eleccions prebiscitàries, ni al Financial Times. Mentrestant Vidal-Quadras ens vol enviar els tancs i només ICV, CIU i ERC ho denuncien al Parlament europeu…

Per acabar, avui hi ha hagut Consell Nacional a ERC. Puigcercós s’ha acomiadat (gràcies per la feina feta, per estimar el país i per fer una transició exemplar -ja en vaig parlar aquí-). Junqueras ja està preparat i s’ha donat el tret de sortida: “La independència és bona i urgent, i estem preparats per concretar-la millor que ningú”.
És cert que han florit estelades a molts balcons, que em trobo molta gent gens sospitosa d’independentista fins fa poc que em diu que ja n’hi ha prou, que s’ha acabat, que ens cal la independència… però no ens encantem amb la visió romàntica i la percepció subjectiva. Fa dècades que esperem un moment així i ara cal treballar més que mai, que el 25N sigui històric també depèn de nosaltres.

Entrevista a Oriol Junqueras a la SER.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Les JERC Móra d’Ebre tornen a caminar

0
Publicat el 17 d'abril de 2012
Ja fa uns mesos que s’està coent a foc lent, però divendres 13 va ser el tret oficial de sortida. Amb tres joves morencs com a punt de partida que han tornat a posar les JERC al mapa a la Ribera d’Ebre. Un plaer i un orgull veure’ls tan ben preparats i amb tanta empenta. Tenen molta feina per endavant, això sí, però hi ha un coixí més gran que ara fa vint anys, quan vam començar les JERC un jovenet Xavi Liviano, que va trigar un any a convènce’m per a què en formés part, i només amb en Jasmí d’incondicional a ERC. Tres érem tres, ara en som molts més…
 

Després en van venir uns quants més al projecte (en Jordi V. i en Francisco C., i com a “suporters” en Manel P., en Jordi S., en Gabri S. i na Marta M. entre altres), tot i què no van tenir continuïtat per diferents motius és d’agrair que hi fossin quan se’ls va necessitar. Sense el vostre entusiasme i suport arribar fins aquí no hagués estat possible. Gràcies!

I vam arribar a formar les JERC comarcals amb uns quinze membres vinguts d’arreu de la Ribera: Rasquera, Garcia, Miravet, Flix, Ascó… Reunions, assemblees, congressos, xerrades, sopars, enganxades de cartells… l’olla bullia amb força i potser algú encara se’n recordarà del meu vell Renault 6 que era un magatzem de cartells i cola per a anar a enganxar-los per la comarça. Les eleccions del 1995 van ser el salt de les JERC a la política i a ERC. Del 1991 al 1995 van ser uns anys intensos on ser independentista era marginal. No estava ben vist. S’equiparava amb la violència (independentista=terrorista). Eren uns altres temps, clar. Vint-i-un anys més tard m’atreviria a dir que ens trobem en el supòsit contrari: el normal és ser independentista i són els altres el que s’han de justificar per no ser-ho.

Sens dubte s’ha caminat cap a la independència pas a pas i fa goig veure com la secció local ha anat creixent amb els anys. Amb alts i baixos, perquè alguns que van ser-hi al principi ho van deixar córrer. Alguns van ser-hi més tard i altres han arribat de bell nou, però tots hem anat construint el que tenim avui i portant el testimoni el millor possible. Ara hem de continuar sumant per anar més enllà i és una molt bona notícia que les JERC Móra d’Ebre tornin a caminar, sempre es necessiten joves amb empenta, rebels, inconformistes i amb ideals que ajudin a tirar endavant el projecte de la independència del nostre país. Manel, Àlex i Andrea, per molts anys! Amb el vostre entusiame i empenta tot és possible.

Salut i República!

Notícia a l’Ideal de l’Ebre.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Mags de les paraules, esclaus dels gestos?

0
Publicat el 26 de març de 2012
El congrés de CDC del cap de setmana ha acabat demanant l’estat propi per a Catalunya, però no la independència (Pujol: “no és el mateix estat propi que independència malgrat assemblar-s’hi”(sic)), i UDC ho troba compatible amb el projecte confederal de proposen. Sigui com sigui, és un gran pas que el partit que té més poder ara com ara i una àmplia base social hagi tingut la necessitat de sumar-se a la idea de tenir un estat propi (amb tots els matisos que vulguin). De fet era un clam des de les bases que sembla que han empés la cúpula (quan Mas va sortir al balcó del Majèstic ja es sentien els crits d’independència com ahir al congrés). Felicitem-nos doncs per sumar més independentistes (o “estat propistes”) al projecte perquè un partit sol (o dos) no poden aconseguir-la. Fins i tot Antoni Castells (desmarcant-se del seu partit) ha dit vàries vegades en poques hores que la independència de Catalunya és viable econòmicament (cosa que ja sabíem, però s’agraeix el gest i la suma del que representa).

Mentrestant, els partits obertament independentistes “recelen” de la “deriva” independentista de CDC (Junqueras: benvinguda sigui la competència, tot i què O. Pujol proclama: Convegència no és un partit independentista) i el PP al seu torn “amenaça”…

Com acabarà tot plegat? Cap a on ens portarà aquest posicionament de CDC i com el farà compatible amb el pacte amb el PP és un misteri que se’ns revelarà les properes setmanes i mesos. Tinc la sensació, però, que el país no està per mitges tintes, la crisi i la seua gestió no deixa a ningú indiferent. Tot i això, no oblidem que Pujol i CIU són mags de les paraules i dels gestos encara que aquesta vegada Oriol Pujol confessa que “potser la geometria variable no donarà més de si”.
Veurem on ens porta tot plegat, però tinc la sensació que aquest cap de setmana a Reus, amb tots els recels que vulgueu, s’ha fet un pas important.
Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Pujol i la independència (I)

0
Publicat el 5 de març de 2012
Necessitem més persones com Fundador i menys com Pujol… Estic profundament decebuda per l’entrevista d’ahir a l’ex-president Pujol a Salvados. De fet, no la vaig veure sencera, només un tros al final i n’he llegit fragments, però ja en vaig tenir prou. No veig gaire diferència entre el Pujol d’ahir i el Pujol de fa 20 anys o fa 10 anys. Continua no sent independentista encara que diu: “ara votaria sí a la independència”. Pujol és un mag de les paraules i dels gestos. Recordo en els mítings de CIU ja fa molts anys, quan onejaven banderes amb la senyera per una banda i l’estel·lada per l’altra, de manera que segons com ho veies hi havia l’estrella independentista, però al següent tomb només es veia la senyera i prou. Una bandera, dues visions per atraure gent de totes bandes, dels que pensaven que Pujol era independentista i dels que pensaven que no ho era. Sap que el vot a favor a la independència té cada cop més adeptes, fins i tot dins la seua pròpia formació, i d’aquesta manera dóna peixet als que hi han cregut sempre, però també va dir “no sé què votaria d’aquí cinc anys”, segurament per l’esperança que Espanya modifiqui l’actitud i ell (i els que són com ell) puguin tornar al “camí recte” de formar part d’Espanya…

En aquest sentit és del tot imprescindible llegir (com sempre, però avui més) l’editorial de Vicent Partal: La independència és una tàctica?

Flac favor a l’independentisme fa en Pujol.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari