Pols d'estels

Un cometa és un cos del sistema solar que prové dels confins dels sistema solar, del cinturó de Kuiper, on els troben Plutó i Eris, o fins i tot de més ellà, a l’anomenat núvol d’Oort.

Els cometes són veritables cossos fòssils de l’època de la formació del sistema solar. No han sofert pràcticament cap alteració des de llavors. Amb una grandària de desenes de quilòmetres estan formats principalment per gel d’aigua i de diòxid de carboni però també tenen components rocosos.

Allà lluny del centre del sistema solar on ens troben nosaltres es mostren inactius, i són per tant inobservables. Vaguen en les seues òrbites durant milions d’anys sense ser detectats. De tant en tant, però, alguns d’aquests cossos són pertorbats gravitacionalment per algun altre cos i són espentats cap al Sol.

En aproximar-se al nostre estel, a una distància aproximada de 300 milions de quilòmetres del Sol, el gel del cometa comença a fondre’s a causa de la forta radiació solar. Les condicions del buit espacial fan que el gel passe directament a fase gasosa (es sublima) produint l’espectacle cometari que tots coneixem. Es produeix un embolcall gasós, la coma o cabellera, i les cues, una de pols i l’atra de material ionitzat (àtoms que han perdut part dels seues electrons i tenen, per tant una càrrega elèctrica neta). Aquest fet es produeix de forma violenta arrancant tones de gel i pols del cometa que surten per immensos dolls situats en la superfície il·luminada del cometa.

Aquesta pols expulsada té una velocitat semblant a la del cometa d’on ha eixit i per tant segueix la seua mateixa òrbita. El resultat final és que el cometa va deixant un rastre de material al llarg del seu camí.

La Terra, al llarg de l’any, va creuant les òrbites de diversos cometes i va trobant-se amb els seus residus. Així, realment podriem dir que l’efecte és similar als insectes que s’estavellen en el cristall del cotxe. Sóm nosaltres qui ens hem creuat en el camí de l’insecte. De la mateixa manera la Terra recull la materia cometària.

El cometa Swift-Tuttle té un periòde orbital de 133,28 anys. El seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. Algun article científic ens tranquilitza assegurant que el cometa, encara que és potencialment perillós per a la Terra, no xocarà almenys durant aquest mil·leni.

La pols cometària xocarà contra l’atmosfera terrestre a una velocitat de 212.000 km/h. A aquesta velocitat la pols es vaporitzarà pel fregament i deixarà una estela de llum al firmament. Només els fragments molt grossos arribaran a terra. El xoc de la Terra amb l’òrbita cometària es produirà cap a la zona de la constel·lació de Perseu. Veurem, per tant, els meteors lluminosos eixir d’aquesta constel·lació com un surtidor i per això s’anomenen la pluja d’estels de les Persèides.

L’espectacle començarà a partir de les 12 de la nit del diumenge 12 d’agost, quan la constel·lació isca per l’horitzó norest.

Si aguantem durant la nit, veurem que Perseu va ascendint i el nombre de meteors brillants també augmenta. Cap a les 2 o les 3 del matí del dilluns 13 d’agost podrem veure dotzenes d’estels fugasos creuant el cel cada hora. Un poc abans de l’eixida del Sol serà el punt més actiu on es podran arribar a veure més d’un meteor per minut.

Bé, açò són les previsions. Sempre poden haver sorpreses. Se’n podren veure moltes més o al contrari quedar-nos amb un pam de nas i veure’n ben poques. Ahí està la gràcia de la natura. Ella fa i nosaltres són simples espectadors.

Cal tornar a dir que sempre serà millor observar des d’un lloc fosc. Mirar des del centre d’una ciutat pot ser molt decebedor. I si vos estireu sobre una tovalla a la platja o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company que mira en altra direcció diu. "una, la veus…."! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura…..

Enguany tenim, a més, dos avantatges. La Lluna no molestarà com en altres ocasions. Estarà en fase de nova i per tant no serà visible. A més si mirem una mica avall de la constel·lació de Perseu veureu un objecte rogenc i molt brillant. És el planeta Mart.
Fa uns dies la NASA ha enviat la nau Phoenix que aterrarà l’any vinent a la gelada superfície del pol nord marcià per estudiar-la i excavar buscant indicis de possible vida.

Bé, que gaudiu amb les observacions… I recordeu que no cal cap telescopi per fer-les. Només els vostres ulls són necessaris, com en l’època antiga.

Poseu-me comentaris, si voleu, de les vostres vivències i observacions de les Persèides.

Foto: Herman Mikuz capturà aquesta imatge del cometa 109P/Swift-Tuttle el 15 de desembre 1992.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Júpiter brillarà a la constel·lació de l’Escorpí cap al sud.

No us perdeu la pluja de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost. Enguany no hi ha lluna i l’espectacle promet ser fantàstic.

La petita constel·lació de Scutum, situada en les proximitats de l’Àguila està dedicada a un personatge històric, Jan III Sobieski, rei de Polònia i Gran Duc de Lituània. Aquest rei, al front de 70 000 soldats de Polònia, Àustria, Baviera, Suàbia i d’altres llocs d’Europa Central va fer alçar el setge a la ciutat de Viena, que ja durava 2 mesos, a les tropes turques del Gran Visir Merzifonlu Kara Mustafa Pasha que comptava amb 138 000 homes i guanyà la batalla decisiva dels dies 11 i 12 de setembre de 1683. Aquest fet va allunyar definitivament els turcs del centre d’Europa, de manera que setze anys més tard l’imperi austrohongarés ja dominava el sud d’Hongria i Transilvània. Set anys després de la batalla de Viena, l’astrònom polonés Johannes Hevelius va posar el nom de Scutum Sobiescianum (l’escut de Sobieski) a una regió del cel entre l’Àguila i Sagitari en honor al seu rei. Posteriorment aquesta denominació s’escurçà i passà a anomenar-se només Scutum.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Mirant cap al sud podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 21 d’agost.

A la matinada, cap a l’horitzó est podrem veure Mart durant tot el mes. Amb sort podrem veure Mercuri pocs minuts abans de l’eixida del Sol els primers dies del mes. I Venus començarà a veure’s poc abans d’eixir el Sol els últims dies de mes.

És costum esperar la pluja d’estels de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost.  En eixir pel nord-est la constel·lació de Perseu, cap a la una de la matinada, veurem com les partícules del cometa Swift-Tuttle xoquen contra la Terra i es cremen en fregar l’atmosfera. Estireu-vos en la platja i amb paciència en caçareu unes quantes. Enguany la Lluna no molestarà gens ja que està en fase de nova

La Lluna serà plena el 30 de juliol, mentre que el 5 d’agost estarà en fase de quart minvant. El dia 13 tindrem una Lluna en fase de nova. El 21 d’agost la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tornarem a tindre lluna plena el 28 d’agost.

La notícia més important del mes ha estat, sense dubte, la posada en marxa del Gran Telescopi de Canàries (GTC). Aquest posseeix un espill fragmentat de 10,4 metres, que el converteix en el més gran del món. L’espill està format per 32 espills hexagonals que es comporten com un de sol mitjançant un complex sistema informàtic. Un espill tan gran només d’una sola peça és impossible tècnicament de fer. La construcció d’aquest instrument ha estat realitzada més d’un 70% per empreses espanyoles. Aquest nou telescopi està situat al cim de l’illa de la Palma, al Roque de los Muchachos, on s’hi troben altres telescopis europeus com el William Herschel britànic, el NOT danés o el telescopi solar suec. El nou telescopi s’utilitzarà, després d’un any de proves tècniques, per estudiar els objectes més dèbils i llunyans com les galàxies i cúmuls de galàxies. El GTC és una iniciativa espanyola, liderada per l’IAC (Instituto de Astrofísica de Canarias), i la participació de centres d’investigació de Mèxic i dels Estats Units.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’agost del 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes d’agost 2007. Vàlid per al dia 1 d’agost a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Titol de la pintura: Retrat de Jan III Sobieski
Pintor: Jerzy Siemiginowski-Eleuter
Any: Després de 1693
Lloc: Museu – Palau en Wilanów, Polònia
Font de la informació històrica: en.wikipedia.org/wiki/John_III_Sobieski

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…

La sonda Cassini va arribar fa 3 anys al sistema de Saturn on s’ha situat en òrbita del planeta de l’anell. Durant aquest temps ha estudiat detalladament la seua principal lluna, Tità, on va enviar la sonda europea  Huygens que arriba a aterrar a la seua superfície.

També ha estudiat l’important sistema d’anells del planeta. Encara que ja se sap que tots els planetes gasosos gegants (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) en tenen, el de Saturn és el més espectacular. Blocs de gels tan grans com icebergs terrestres i roques envolten el planeta formant aquesta estructura tan peculiar.

Però Cassini també estudia el nombrós sistema de satèl·lits de Saturn. De moment en té 48 encara que aquesta xifra varia de dia en dia en observar la sonda cada vegada amb més detall.  Cada vegada que la sonda passa prop d’un ells els sensors de la nau es posen en marxa per captar tots els detalls de la lluna, mentre que un allau de científics a Terra comencen a analitzar les dades.

La notícia d’aquesta setmana, publicada a la revista Nature, ha estat el resultat de l’estudi de la lluna Hiperió. Aquest objecte, descobert per Bond l’any 1848, no té una forma esfèrica sinó més aviat de creïlla o patata, amb unes dimensions de 185 x 140 x 113 km.

El setembre del 2005 la sonda Cassini va passar molt a prop d’Hiperió. L’atracció gravitatòria de la lluna va afectar molt lleugerament la trajectòria de la nau, permetent a un equip d’enginyers espacials italians determinar de manera molt precisa la massa d’Hiperió. Coneixent la massa i el volum s’ha pogut determinar la seua densitat que és d’un 0.57 g/cm³, és a dir una mica més que la meitat de la densitat de l’aigua.

L’aspecte i sembla que l’interior és molt similar a un immensa esponja marina espacial, plena de forats, coves i buits interns. Un 40% de la lluna és espai buit. Crec que seria un paradís per a futurs astronautes espeleòlegs que gaudirien explorant les cavitats hiperiòniques…

Hiperió és molt porós i molt poc dens, amb molt poca gravetat superficial. Els meteors que han perforat la seua superfície no han creat cràters de la mateixa manera que ho han fet en cossos més densos com la Lluna o en planetes com Mercuri. Les roques de l’espai que xocaren en el passat contra Hiperió comprimiren el material porós de la superfície formant els seus cràters. El material ejectat pel xoc no va tornar a caure a Hiperió a causa de la seua gravetat tan baixa. Les restes ejectades s’escaparen a l’espai sense retornar. Això explicaria les parets tan escarpades dels cràters i que tinga tan poca massa.

En el mateix número de Nature s’ha publicat un altre treball en el que s’analitza la composició química de la superfície hiperiònica. Com fa notar l’astrònom planetari Dale Cruikshank de la NASA i firmant de l’article, la presència d’hidrocarburs en Hiperió és d’especial interés. Els hidrocarburs, formats per carboni i hidrogen, estan presents en molts indrets en l’univers, com els cometes, meteorits i en la pols interestel·lar. Afirma que “aquestes molècules, en presència de gel i exposades a la presència de la llum ultraviolada del Sol, formen noves molècules d’importància biològica. Això no vol dir que haguem descobert vida però és una indicació que la química bàsica necessària per a la vida és troba per tot arreu a l’univers.”

També s’ha descobert gel d’aigua en forma cristal·lina, com ho fa a la Terra així com també hi ha gel de diòxid de carboni o gel sec.

Per tant Hiperió no és només un paradís per als espeleòlegs del futur, sinó també per els exobiòlegs i sembla que ho pot ser també per als esquiadors….

Crèdit de la foto: NASA/JPL/Space Science Institute.

La constel·lació del Serpentari o Ophiuchus llueix al cel de juliol dalt de la constel·lació de l’Escorpí. A la posta de Sol i mirant cap a l’oest podrem veure una espècie de ball còsmic entre Venus, Saturn, l’estrella Regulus i la Lluna.

Júpiter és veurà per l’horitzó sud durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Es trobarà prop de l’estel gegant roig Antares,

La constel·lació del Serpentari o Ophiuchus llueix al cel de juliol dalt de la constel·lació de l’Escorpí. Representa un home portant una serp al seu voltant. La serp es troba representada per dues constel·lacions, el cap rep el nom de Serpens Caput, mentre que la cua és la constel·lació de Serpens Cauda. El déu Apol·lo s’enamorà de la mortal Corònide en veure-la banyar-se nua a un llac. De l’enllaç la deixà embarassada. El pare de la xica, Flegies, la casà, però, amb Isquis. Apol·lo ho considerà una traïció i va convéncer la seua germana Artemisa, deessa de la cacera, per a què matés Corònide. Ja morta, Apol·lo li arrancà el fetus i confià el seu fill Asclepi al centaure Quiró, que l’educà i li ensenyà medicina. Asclepi arribà a ser un gran metge i, fins i tot, ressuscità els morts. Això va posar nerviós el déu de l’infern Hades, el qual es va preocupar perquè no li arribaven difunts. Així que demanà al seu germà Zeus que matés Asclepi amb un raig i quan ho va fer declarà que tots els mortals han de morir algun dia. Tanmateix el posà al firmament com a serpentari en reconeixement als seus mèrits mèdics. Asclepi és conegut pels romans com a Esculapi.

El zodíac és la zona del cel per on passen, al llarg de l’any, el Sol i els planetes. El Serpentari és travessat pel Sol des del 30 de novembre fins el 17 de desembre. Hi ha 12 constel·lacions del zodíac però el Serpentari no està entre elles. L’explicació a l’aparent paradoxa és que fa 2000 o 3000 anys, quan es definí aquesta zona i s’usà amb finalitats astrològiques, el Sol no passava sobre el Serpentari. Tanmateix, la precessió, que fa girar l’eix de rotació de la Terra al voltant de l’eix de rotació de l’òrbita terrestre amb una durada d’uns 26000 anys, va canviant, a poc a poc, els camins del Sol i dels planetes i al llarg del segles els ha fet passar sobre aquesta zona del cel. Ja resulta curiós que l’astrologia, eixa pseudociència que creu que els moviments dels astres poden influir sobre els comportaments de les persones, encara no l’haja tingut en compte i continue usant horòscops amb només 12 signes.

Entre els objectes a destacar en aquesta constel·lació podríem buscar les restes de la supernova que observà Johannes Kepler l’any 1604 i que Galileo Galilei usà per rebatre la idea preponderant des de la Grècia Clàssica que el firmament no canviava mai.

A la posta de Sol i mirant cap a l’oest podrem veure una espècie de ball còsmic entre Venus, Saturn, l’estrella Regulus i la Lluna. Per començar, l’1 de juliol Saturn i Venus es trobaran molt junts, a menys d’un grau de separació. Els següents dies s’aniran separant i faran un triangle celeste entre Venus, el més brillant, Saturn a la dreta i Regulus a dalt. El dia 16 entra en joc la Lluna, que estarà en una fase creixent molt fina i se situarà molt prop de Saturn. El dia 17 els quatre cossos es trobaran ben junts. Els últims dies del mes de juliol Venus i Saturn s’ocultaran poc després de la posta del Sol i deixaran de ser observables.

Júpiter és veurà per l’horitzó sud durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Es trobarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí. El dia de Sant Jaume, 25 de juliol, la Lluna se situarà prop d’aquest estel i formaran un trio celeste amb Júpiter.

A la matinada, cap a l’horitzó est podrem veure Mart durant tot el mes. Mercuri s’hi afegirà a partir del dia 12 poc abans de l’eixida del Sol. Tanmateix a final de mes tornarà a situar-se en la direcció solar i deixarà de ser visible.

La Lluna serà plena el 30 de juny, mentre que el 7 de juliol estarà en fase de quart minvant. El dia 14 tindrem una Lluna en fase de nova. El 22 de juliol la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tornarem a tindre lluna plena el 30 de juliol.

L’equip d’astrònoms de la Universitat de Califòrnia, liderat per Michel Brown, va descobrir l’any 2005 el cos Eris, més enllà de Plutó. L’any passat es va veure que era més gran que Plutó. Aquest fet va comportar que Plutó deixara de ser considerat un planeta del sistema solar i que es creara la nova categoria de planeta nan on encabir Plutó, Eris, Ceres i d’altres cossos menuts. Ara, usant imatges del telescopi Hubble i del telescopi Keck de Hawaii s’ha pogut determinar que Eris és un 27% més massiu que Plutó. El fet que Eris tinga el satèl·lit Disnòmia ha permés calcular la massa del planeta nan i també la seua densitat, que és d’uns 2,3 grams per centímetre cúbic. Aquesta alta densitat suggereix que Eris no està format només per gel, com es pensava abans, sinó que per força ha de tindre una part rocosa.

La imatge adjunta representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de juliol del 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de juliol 2007. Vàlid per al dia 1 de juliol a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto menuda: Asclepi/Esculapi. En aquest apunt es parla del retorn de l’escultura d’Esculapi d’Empúries al seu lloc original.

Per tot això, l’Agència Espacial Europea (ESA) està actualment cercant 12 voluntaris per a participar en aquestes missions simulades a Mart per als dos pròxims anys.

També necessita metges que vulguen passar un temps a l’Antàrtica en l’estació Concòrdia de la ESA.

Si esteu interessats podeu seguir llegint….

Les innovacions tecnològiques que caldrà fer, encara que importants, no són res en comparació en els possibles problemes psicològics del grup d’astronautes que aniran dins de la nau rumb a Mart. Durant 520 dies ells hauran de ser autosuficients. Una vegada la nau estiga en direcció a Mart no podrà tornar a casa sense passar abans per Mart. Una petita malaltia, una apendicitis o un mal de queixal han de ser resolts a bord. Encara que milers de persones estiguen pendents d’ells a la Terra, tot ho hauran de fer ells sols. A més les comunicacions trigaran uns 20 minuts des de Mart a la Terra i altres 20 minuts en la direcció contraria. És a dir, qualsevol consulta trigarà 40 minuts en ser constestada.

Cap persona ha estat aïllada tant de temps sense cap contacte directe amb altres humans. Només els nàufrags o supervivents en illes desertes poden acomparar-se. Per tot això la ESA ha organitzat unes missions simulades juntament amb l’Institut Rus de Problemes Biomèdics (IBMP) i enviaran una tripulació conjunta de sis persones en la missió simulada a Mart de 520 dies de durada.

La simulació semblarà un autèntic viatge a Mart, incloent fins i tot la fase d’exploració de la superfície marciana. Els aliments que prendran seran els mateixos que es donen als astronautes de l’Estació Espacial Internacional.

Les simulacions es faran a la Terra, en unes instal·lacions a Moscou. Primerament es farà un estudi preliminar de 105 dies l’any que ve i un altre també de 105 dies més endavant. La missió completa de 520 dies es realitzarà a finals de 2008 o principis de 2009.

La ESA busca 12 voluntaris que estiguen disposats a participar en les simulacions i, per tant, ajuden a dur endavant els preparatius de l‘acció real: una misió a Mart.

Si voleu obtenir més informació mireu aquesta pàgina de la ESA.

Els telèfons de contacte i correus electrònics per si voleu participar es troben en aquesta altra pàgina. Teniu tot l‘estiu per pensar-vos-ho.¨El termini acaba el 30 de setembre 2007.

Si sou metge o amb coneixements mèdics podeu participar en els projectes cientifics i tècnics que es realitzen a l‘estaciò de recerca antàrtica Concòrdia. Els telèfons de contacte i correus electrònics per a aquesta missió es troben en aquesta altra pàgina. Teniu tot juliol per pensar-vos-ho. El termini acaba el 31 de juliol 2007.

Bé, animeu-vos i ja em direu…..

Josep Escrivà, natural de Bellreguard, és un referent en el panorama cultural de la Valldigna des de fa anys.  És una persona compromesa amb la realitat cultural, social i lingüística de Tavernes i de la societat valenciana en general. Ha aconseguit normalitzar l’ús del valencià en els oficis litúrgics i en la catequesi. Aquest fet, en els primers anys d’estar al poble, li reportà moltes crítiques dels sectors vallers defensors de la litúrgia únicament en castellà i fins i tot de les altes instàncies de l’arquebisbat.

Titular de la parròquia de Sant Pere des de fa més de deu anys, Josep Escrivà s’ha preocupat també de la restauració de la seua parròquia que es trobava molt deteriorada. Amb l’ajut de subvencions públiques i donacions dels fidels ha fet obres de restauració importants a l’edifici de l’església. Va remodelar completament la façana del temple. Va acabar la torre del campanar que estava inconclusa des del segle XVIII. En aquesta torre es va restaurar un gran rellotge solar de 1738 a la cara sud. Així mateix, se’n va recuperar un altre de semblant, que s’havia perdut completament, a la paret situada a ponent. Les teules de la cúpula del temple van ser renovades per evitar filtracions d’aigua. Tot açò ha permés, en els últims mesos, la restauració de les pintures murals de la cúpula central del temple. Josep Escrivà també ha posat en funcionament el Museu Parroquial, on es troben per exemple diversos elements litúrgics del Monestir de Sant Maria de Valldigna. Aquest és actualment l’únic museu dedicat a la  història de la ciutat i de la vall.

Escrivà ha escrit sobre els valors de la Valldigna i de Tavernes en nombrosos articles de divulgació històrica en revistes comarcals, com L’Avenc i en col·laboracions en diaris.

L’ajuntament de Tavernes va iniciar l’expedient de nomenament de fill adoptiu el mes d’abril i ara s’acaba d’aprovar. Quinzedies s’alegra de la decisió del consistori de la Valldigna i felicita Josep Gregori que ja s’ha convertit en un valldignenc més.

Publicat a la revista comarcal Quinzedies. Maig 2007.

Nota: En la restauració dels dos rellotges de Sol del campanar de l’església de Sant Pere, vaig participar fent els estudis tècnics. També van participar Rafael López Machí i Joan Olivares.

Foto: Mossén Josep Escrivà en la restauració de la cúpula. Miquel Joan.

El centaure Quiró, mig cavall i mig home, va ser un savi que va fer de tutor de Jasó, el qui viatjà amb els Argonautes, d’Aquil·les, l’heroi de Troia, i d’Hèrcules, el semidéu.

A la posta de Sol i mirant cap a l’oest tindrem la sort de veure tres planetes alhora, Mercuri, Venus i Saturn.

I el 18 de juny la Lluna taparà el planeta Venus en ple dia.

La constel·lació del Centaure es troba molt baixa a la nostra latitud. És a l’hemisferi sud de la Terra on adquireix realment la seua bellesa. Cronos, fill d’Urà i pare de Zeus, tractà de seduir la seua neboda, la nimfa Filira. Aquesta per escapar de l’assetjament es transformà en egua. El déu, però, la seguí i agafà l’aparença d’un cavall. D’aquesta forma s’aparellà amb la nimfa. De la unió va nàixer el centaure Quiró, mig cavall i mig home, que va ser un savi que va fer de tutor de Jasó, el qui viatjà amb els Argonautes, d’Aquil·les, l’heroi de Troia, i d’Hèrcules, el semidéu. Durant una lluita, Hèrcules ferí accidentalment Quiró amb una fletxa enverinada. Encara que no el matà, ja que era immortal, tampoc és curà i Quiró es dedicà a partir d’aleshores a cuidar malalts. A l’antiga Grècia és considerat l’inventor de la medicina.

Entre els objectes celestes a destacar a la constel·lació hi trobem Alfa Centauri, un sistema triple d?estrelles. Una d?elles, l?anomenada Pròxima Centauri, és a només 4,2 anys llum, sent per tant l?estrella més pròxima al Sol. També podem observar el cúmul globular Omega Centauri. Aquesta agrupació estel·lar, que pot veure?s a simple vista com una taca difusa, conté uns quants milions d?estrelles. El cúmul, descobert per Edmond Halley el 1677, gira al voltant de la nostra galàxia. Els seus estels estan tant junts que al seu centre la distància entre ells es només de mesos llum.

A la posta de Sol i mirant cap a l’oest tindrem la sort de veure tres planetes alhora. Prop de l’horitzó Mercuri es veurà durant menys d’una hora després de pondre’s el Sol. Més amunt Venus continuarà brillant moltíssim. Es pot arribar a confondre amb els llums d’un avió. I si mirem encara una mica més amunt el planeta Saturn completarà el trio planetari. Cap al final de mes la posició de Mercuri ja estarà massa prop del Sol per ser visible. L’1 de juliol Saturn i Venus es trobaran molt junts, a menys d’un grau.

El dia 18 de juny a les 16:48 h. (per a la Safor) la Lluna taparà el planeta Venus completament. Això serà a ple dia i seria interessant tractar de trobar Venus. Mireu la part de baix de la Lluna i veureu un punt brillant. És Venus. Els prismàtics són un bon instrument per trobar-lo. Quan més al nord ens situem l’ocultació de Venus es produirà abans. Així a Barcelona ocorrerà cap a les 16:30 h. La durada serà també diferent. Mentre que a Barcelona durarà pràcticament una hora, a la Safor durarà uns 15 minuts ja que Venus passarà molt rasant al disc lunar.

Júpiter és veurà per l’horitzó est perfectament durant tot el mes poc després de la posta de Sol. Es trobarà prop d’una estrella gegant roja que es confon molt sovint amb Mart i per això rep el nom d’Antares (Anti-ares, on Ares és el nom grec de Mart). Antares és l’estel més brillant de la constel·lació de l’Escorpí. Dalt d’aquests objectes, si teniu bona vista i des d’un lloc ben fosc, veureu l’asteroide Vesta. És el tercer objecte més gran del cinturó d’asteroides amb uns 500 km de diàmetre. Fou descobert per Heinrich Olbers l’any 1807.

La Lluna serà plena l’1 de juny, mentre que el 8 estarà en fase de quart minvant. El dia 15 tindrem una Lluna en fase de nova. El 22 de juny la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment, i per segona vegada aquest mes, tornarem a tindre lluna plena el 30 de juny.

La nau Cassini que actualment orbita el planeta Saturn ha passat prop de la seua principal lluna, Tità. Aquest satèl·lit que posseeix atmosfera, és de fet més gran que Mercuri i un lloc molt interessant d’estudiar ja que es creu que les condicions allí són similars a les de la Terra primitiva. Mitjançant un radar a bord, Cassini ha descobert una línia de costa, nombroses illes i un gran mar. La baixa temperatura de Tità fa pensar que aquest mar és una barreja de metà i età líquid. La foscor de la imatge suggereix als investigadors que la profunditat d’aquest mar serà superior a desenes de metres.  Fa dos anys i mig la missió americana i europea Cassini-Huygens arribà al sistema de Saturn. Després de baixar amb paracaigudes durant unes dues hores, Huygens aterrà a la superfície gelada de Tità mentre que Cassini continua ara mateix estudiant Saturn, el seu anell i el nombrós grup de satèl·lits.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de juny del 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: Quiró, el centaure inventor de la medicina i Aquil·les. Museu del Louvre, Paris.
Figura de l’arxiu: Mapa celeste per al mes de juny 2007. Vàlid per al dia 1 de juny a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l?hora d?observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.