Pols d'estels

La darrera obra de Dava Sobel ens presenta els planetes sota diferents aspectes. Alguns a partir de la mitologia, d’altres a partir de la història del seu descobriment, a d’altres l’astrologia hi pren part. No vol ser exhaustiva sinó només fer petites pinzellades per animar a estudiar, estimar i conéixer els nostres veïns planetaris.

Dava Sobel és una de les més prestigioses escriptores de divulgació científica contemporània. Col·labora en gran quantitat de revistes entre elles, Life o New Yorker. Ha publicat més de deu llibres sobre temes d’història de la ciència i guanyat nombrosos premis com el Best American Science Writing (2004).

Les seues últimes obres han estat La longitud (1997), on conta de quina manera es va resoldre la determinació de la longitud geogràfica en alta mar al segle XVIII i quins van ser els seus protagonistes i La filla de Galileu, una crònica històrica de la ciència, la fe i l’amor (2000), on es conta la vida del científic toscà a partir de les cartes que li enviava la seua filla Celeste, monja.  Aquestes han estat traduïdes al català i editades a Edicions 62.

L’última obra de Sobel és Els planetes publicat l’any 2006 que també es pot trobar en català a Edicions 62. Escriure sobre el nostre sistema solar no és una feina fàcil. No és tracta d’enumerar les diverses característiques dels cossos planetaris sinó posar-ho dins d’un discurs lògic, on les diverses peces encaixen i no siga ni massa elemental ni massa erudit. Si a més es vol tractar des de diverses vessants culturals la faena és ja possible només per a uns pocs.

Dava Sobel ha reeixit en el seu propòsit. El seu nou llibre viatja sobre tots els membres del nostre sistema planetari i ens conta com ho han vist els nostres avantpassats i els científics passats i actuals.

Faré a continuació un tast de cada capítol per a que en veieu les bondats.

El llibre comença amb els records personals de l’escriptora, primer sobre el seus treballs escolars sobre Saturn i el Sol. Més tard, però, la visita a Arizona al cràter produït per un meteorit li fa reflexionar: El meu Sistema Solar, fins aleshores un paradigma de regularitat precisa com el mecanisme d’un rellotge, s’havia convertit en un lloc caòtic i perillós.

Aquí rau una de les claus del llibre. La mera descripció dels planetes i de les seues propietats ja no és vàlida en un llibre del segle XXI. Ara ja se sap que els planetes no han tingut una vida fàcil ja que han estat interactuant entre ells durant mil·lennis, contaminant-se mútuament amb diferents materials i fins i tot han canviat de posició respecte al Sol.

El Sol, amb el seu forn nuclear on es transformen cada segon 700 tones d’hidrogen en heli, abasta amb el seu vent de partícules carregades tot el Sistema Solar.

Mercuri, el déu alat, missatger dels altres déus, ens l’introdueix a través de la mitologia, encara que també de l’història de l’astronomia, des de Ptolomeu fins a Einstein que confirmà, amb les evolucions del planeta al voltant del Sol, la teoria de la relativitat.

Venus ha estat associat des de sempre a la bellesa femenina. Potser perquè el temps que es veu al cel, siga com a estel matutí o vespertí és de 260 dies i coincideix amb el període de gestació humana que dura entre 255 i 266 dies. De la seua superfície no es veu res ja que gruixudes capes de núvols en l’amaguen. A principis dels anys 90 del segle passat la nau Magellan la va cartografiar amb un radar a bord i va desvetllar tot un conjunt de nous accidents geogràfics, volcans, cràters, canyons, muntanyes i valls que encara no tenien noms. La IAU va fer una campanya internacional demanant noms de dones ja mortes però destacades en el seu camp per anomenar els nous accidents. Ara Venus és un món de dones, on l’únic nom d’home és el del físic escocès James Cleck Maxwell  que va estudiar la radiació electromagnètica el segle XIX.

La Terra és estudiada des del punt de vista geogràfic. Des de la Geographia de Ptolomeu passant pels exploradors de la època moderna s’ha intentat sempre omplir el buit de coneixements sobre el planeta propi.

La Lluna, amb un punt de poesia, és el nostre satèl·lit. La seua formació, materials, les marees i fins i tot les suposades influències sobre les plantes del camp són estudiades per l’autora.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha fet ballar el cap als astrònoms i a la gent en general. Percival Lowell hi veia canals d’irrigació pel seu telescopi però el planeta va deixar de ser humit fa molts milers de milions d’anys. Actualment és el planeta més estudiat i on més vehicles terrestres hi treballen.

Galileu va descobrir les quatre llunes principals de Júpiter l’hivern de 1610 des de sa casa de Pàdua. Va veure de seguida que aquesta observació donava carta de credibilitat definitiva al model heliocèntric del sistema solar: el Sol al centre, amb els planetes girant al seu voltant com Júpiter tenia la seua cort de satèl·lits. Però també s’hi parla de la seua exploració moderna, amb la missió Galileo que estudià el planeta gasós i els seus satèl·lits durant quasi 8 anys.

Saturn és similar a Júpiter, però és més menut i presenta un anell molt desenvolupat. La història del seu descobriment de l’anell, les visites de les diverses naus, Voyager 1 i 2, però sobre tot la Cassini, que encara es troba allí, componen la major part del capítol.

Urà i Neptú estan lligats pel seus respectius descobriments. El primer per l’astrònom Willian Herschell l’any 1781, l’altre per Galle l’any 1846. Són planetes descoberts en l’època moderna, amb els nous instruments òptics i matemàtics que el segle anterior havien desenvolupat Galileu i Newton.

Finalment Plutó, únic planeta descobert des de terres americanes. L’any 1930 un inexpert astrònon Clyde Tombaugh descobrí el petit cos després de deu mesos d’observació de nits fredes. Des de fa un any, però, Plutó ha deixar de tenir l’estatus de planeta. Lluny de ser percebut com una degradació ha de ser considerat com la porta oberta a una nova família de cossos del Sistema Solar, els membres del Cinturó de Kuiper, de la que fins ara ja se n’han descobert més de 800.

Dava Sobel, amb aquella mescla justa de poesia i ciència que només ella és capaç de fer, ens fa estimar al llarg de tot el llibre el nostre veïnatge espacial més pròxim.

Sobel va participar en la comissió que estudià la situació de Plutó dins de la família planetària. Les conclusions d’aquesta reunió de savis van arribar a l’Assemblea General de la IAU, que reunida a Praga, dictaminà el 24 d’agost del 2006 que el cos gelat passava a la categoria de planeta nan, passant així a ser el primer membre conegut del Cinturó de Kuiper.  Ja vaig parlar d’aquest tema l’any passat en aquest apunt.

La llàstima és que la traducció de l’anglès al català haja estat pot acurada. Alguns del problemes detectats són errades evidents (eclipsis parcials per eclipsis totals, pag 2;, connectiva per convectiva, pag 26; 1931 per 1631, pag 37; segle VII per segle XVII, pag 39, (1857-1958) per (1857-1858), pag 208;  etc…), d’altres errors de traducció (Zona Roche per Zona de Roche, pag 141; divisió Cassini per divisió de Cassini, pag 142, etc…) i finalment a d’altres sembla que falten paraules (mirar directament al Sol és segur on cal posar mirar directament al Sol durant l’eclipsi total és segur, pag 197,  etc…).

La falta d’imatges planetàries també ha estat un error. Com que no conec l’edició original en anglés no sé a qui atribuir-li-ho, si a l’obra original o a l’edició en la nostra llengua. La inclusió de fotografies en color haguera encarit el llibre considerablement, és evident, però l’hagués enriquit i hagués facilitat la seua lectura.

Tot i aquests inconvenients últims, és un llibre altament recomanable per a qui vulga conéixer els planetes d’altra forma, a l’abast de tot el públic ja que no cal cap coneixement previ. Gaudiu-lo com ho he fet jo, llegint-lo a la vora de la mar aquest estiu ja passat, ha estat un plaer.

Els mitjans de comunicació en valencià al País Valencià són pocs, pobres i de curta durada. Per això, veure com la revista comarcal Quinzedies celebra el seu cinqué aniversari és tota una festa. Si a més és gratuïta, viu de la publicitat, és d’informació general amb especial atenció a la cultura, el miracle encara és més gran. La revista Quinzedies va nàixer el setembre del 2002 amb un número monogràfic sobre les Festes Majors de Bellreguard. Les festes de Moros i Cristians d’aquesta població saforenca van omplir les pàgines d’aquesta revista. El segon número va estar dedicat a la Fira i Festes de Gandia, la capital de la Safor.

La revista presenta sempre en cada número una entrevista a algun personatge rellevant de la comarca o de fora, fa reportatges, diversos articles d’opinió d’escriptors, articles tècnics monogràfics i de fons, actualitat, societat, cultura, esports, informació d’interés general, especials informatius sobre festes o qualsevol altre tipus d’esdeveniments importants o dignes de destacar, etc. Caldria destacar les seues pàgines dedicades a aclarir problemes lingüístics valencians, per aprendre a usar millor la nostra llengua.Amb una periodicitat quinzenal, com el seu nom indica, Quinzedies té una tirada de 6000 exemplars que es distribueixen de manera selectiva i no indiscriminada com fan la majoria dels mitjans gratuïts, és a dir, que els exemplars són aprofitats al màxim. Els principals punts on els lectors troben la revista generalment són els quioscos de premsa, papereries i llibreries. També la poden trobar en biblioteques, centres culturals, centres socials de barris i poblacions, edificis públics, cases de cultura, sales d’exposicions, farmàcies, centres de salut tant de les poblacions com dels barris de Gandia, ajuntaments, edificis municipals, etc, a  més de diferents llocs on l’afluència de públic és important: l’Estació de RENFE de Gandia, l’Estació Intermodal d’Autobusos, l’hospital comarcal “Francesc de Borja” de Gandia, centres comercials com el Centre Històric de Gandia, Plaza Mayor, Carrefour, així com en altre tipus d’establiments comercials de la ciutat i de les poblacions així com també en cafeteries, bars i restaurants.

De moment la cobertura informativa i la implantació del mitjà es concentra en nou poblacions de la Safor, que són: Almoines, Bellreguard, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Guardamar de la Safor, Palmera, Potries, Rafelcofer i Ròtova.

També és la revista que gosa publicar els meus modestos articles astronòmics i de cultura. L’abril del 2004, el director de Quinzedies, Vicent Gregori, em va demanar si podria escriure algun article per a la seua publicació. Vaig accedir dient-li que de l’únic que podia escriure era d’astronomia i que tractaria de ser el més divulgatiu possible. Va estar entusiasmat amb la idea.  Els meus primers articles van ser sobre l’eclipsi lunar del 4 de maig del 2004 i el pas de Venus per davant del Sol del 8 de juny del 2004. Si els voleu llegir estan en la xarxa.

Poc a poc la col·laboració va ser més estreta. El director em va oferir una secció fixa i així va eixir la secció d’astronomia mensual El cel de ….., on es fa un repàs als fets més significatius del firmament i que qualsevol lector interessat pot observar sense ajuda, ni telescopi. Junt amb notícies de l’exploració espacial tot amanit amb un toc mitològic. Els lectors habituals d’aquest bloc ja ho coneixen. Des de l’obertura d’aquest bloc, el mes d’abril del 2005, he anant situant els meus articles astronòmics, fets en principi per a Quinzedies, també aquí per a tenir més difusió fora de la Safor.

Amb Quinzedies, també he escrit altres articles sobre temàtica cultural, actes als qual he assistit i que m’han plagut molt i que he situat també al Pols d’Estels. I alguna entrevista a escriptors com Joan Olivares o científics com Fernando Ballesteros quan ha calgut.

Enhorabona a Quinzedies i al seu director Vicent, per l’aniversari.

Foto: Portada de la revista del cinqué any, de setembre passat, dedicat a les Festes Majors de Bellreguard.

• Posts: 100
• Comentaris: 101

• Des de l’inici: 11405 visites

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18 i mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol.

La gran constel·lació de Sagitari està relacionada amb el déu Apol·lo. Asclepi, fill del déu i metge (vegeu el Cel del mes de juliol passat) anava ressuscitant els morts. Això incomodà molt Hades, el déu de l’infern, ja que no li arribaven difunts i demanà ajuda a Zeus. Aquest tement que el metge alterés l’ordre del món, el matà d’un raig. Tanmateix l’envià al firmament com a la constel·lació del Serpentari o Ofiuc pels seus mèrits mèdics.

La mort d’Asclepi va ferir profundament Apol·lo, el qual, com que no es podia venjar en el seu pare Zeus, va matar amb fletxes als Cíclops, perquè aquests havien forjat el raig. Per castigar-lo Zeus pensà en precipitar a Apol·lo en el Tàrtar, la regió més profunda del món, però per intercessió de Leto, la seua mare, li suavitzà el càstig i li ordenà que servira d’esclau durant un any a un mortal, el rei Admeto, a qui serví com a bouer i gràcies al qual les vaques parien sempre dos vedells cada vegada.

Una de les fletxes amb què Apol·lo matà els Ciclops era de grandària enorme. Viatjà al firmament formant la gran constel·lació de Sagitari.

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel. Utilitzant llum visible no podem veure més que nebuloses. Ara bé els astrònoms han utilitzat la llum infraroja o les ones de ràdio per veure a través dels núvols i han descobert que al mateix centre de la galàxia hi ha, almenys, dos immensos forats negres que van, a poc a poc, engolint-se el material del seu voltant. També s’ha descobert que altres galàxies espirals com la nostra també posseeixen forats negres al seu interior, essent per tant una característica d’aquest tipus de galàxies.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18. Mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí però poc a poc s’anirà acostant a la direcció solar. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 18 de setembre.

És a la matinada quan veurem els altres planetes en tot el seu esplendor. A l’horitzó est, cap a les 7 del matí, podrem veure, de dalt a baix, Mart, Venus i Saturn alineats durant tot el mes.

La Lluna estarà en fase de quart minvant el 4 de setembre. El dia 11 tindrem una Lluna en fase de nova. El 19 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 26 de setembre.

Les notícies més importants del mes estan relacionades amb el planeta Mart. La nau Phoenix de la NASA ha estat llançada des de Cap Canaveral a Florida per a aterrar a les zones polars del planeta. La seua missió és excavar un forat ben profund dins del gel marcià per analitzar els estrats gelats del casquet polar. L’interés principal és trobar indicis de vida. L’arribada està programada per a l’any que ve. Completarà l’eixam de robots de la superfície i naus en òrbita que estan estudiant detalladament el planeta.

L’altra notícia marciana és que els dos robots Spirit i Opportunity de la NASA, que porten ja més de tres anys analitzant les roques i que han confirmat l’existència d’aigua líquida en el passat marcià, han estat parats unes setmanes a causa d’unes immenses tempestes d’arena que han afectat tot el planeta. La visibilitat del Sol ha disminuït molt, cosa que ha impedit la recàrrega de les bateries dels robots. Ara sembla que les tempestes estan minvant i la llum solar augmenta. De fet ja han pogut moure els braços robòtics.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre 2007. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Apol·lo de Belvedere. Obra romana. Entre 130-140 abans de JC., còpia d’un original grec en bronze, probablement obra de Leochares, entre 330-320 abans JC. Trobada al segle XVI. Autor foto: Jastrow (2006). Font Wikipedia.

La visita a Xàtiva per veure l’exposició La Llum de les Imatges ha estat un plaer en aquest mes de sol i platja al principi i de pluja i vent al final. No pretenc explicar l’exposició, d’altra part altament recomanable, sinó contar alguns elements astronòmics d’algunes obres que m’han sorprés gratament.

La Llum de les Imatges, Lux Mundi, Xàtiva 2007, patrocinada per la Generalitat Valenciana ha dut a terme una campanya de recuperació artística, prèvia a l’exposició, que ha restaurat sis edificis monumentals i 157 obres d’art, entre pintures, escultures, teixits, orfebreria i documents, la majoria de Xàtiva, de la Costera i de les comarques pròximes de la Ribera Alta i la Safor. La web institucional és indecent per la poca informació que porta. En  aquesta web podem trobar més dades.

La Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, coneguda com la Seu, aloja la major part de les obres restaurades. Entre elles podem veure la taula de Sant Sebastià, de Joan Reixach (Jacomart) datada cap a 1460. Tradicionalment sempre s’ha cregut que representa al poeta Ausiàs March encara que estudis més moderns ho descarten.

Però el que m’ha portat a escriure aquest apunt són dues obres que presenten aspectes astronòmics que voldria destacar. No puc aportar cap imatge ja que està totalment prohibit fer fotografies de les obres així que ens haurem d’acontentar amb les meues explicacions.

La primera obra és una crucifixió datada a finals del segle XV. No recorde l’autor però si que recorde que prové de l’església de la Nostra Senyora de l’Assumpció de Montesa (la Costera). Crist es troba crucificat i allà dalt al cel, al cantó superior esquerra apareix un Sol eclipsat per una Lluna fosca. Al voltant del disc lunar es veu la llum tènue de la corona solar. La representació de l’eclipsi total de Sol està molt ben aconseguida, molt realista, com si l’autor n’hagués observat algun al llarg de la seua vida. Actualització: Taula de Montesa.

L’altra obra que vull comentar és una peca d’orfebreria del segle XVIII d’autor anònim que prové de l’església de Sant Pere de Tavernes de la Valldigna. És una safata de plata que al seu mig té pintada una escena marinera amb un vaixell veler de diversos pals ja prop de terra mentre a l’horitzó, per l’esquerra, és veu un Sol eixint, amb una cara riallera.  Mentre tant, per la dreta, una fina lluna, en forma de C, es troba alta al cel. És per tant una escena d’una eixida de Sol, correctament representada, amb la llum del Sol enllumenant la Lluna per l’esquerra. Tot és com ha de ser, no com solen ser les representacions actuals de la Lluna, un exemple de les quals ja vaig comentar a un apunt anterior.

Aquestes obres m’han fet reflexionar sobre la manera en la qual els nostres avantpassats veien els fenòmens naturals. Acostumats a veure el cel nocturn, sense contaminació lluminosa, amb la poca llum que feien les espelmes, els fenòmens de la volta celeste no els eren aliens. Les estrelles, les constel·lacions i la posició dels planetes eren qüestions de cultura popular.

Ara tenim just el contrari. Dins de les ciutats els xiquets ja no saben que amaga la volta de color taronja del cel. A més, la gent que ix al carrer ho fa sota la llum protectora dels fanals. El coneixement del cel ha deixat de ser part de la educació bàsica.

Actualització (17 Setembre 2007)

Josep Lluís Cebrián i Molina, historiador i autor de diversos textos en l’exposició Llum de les Imatges, Lux Mundi, Xàtiva 2007, m’envia un enllaç a la seua pàgina web on es pot admirar la taula de Montesa. S’hi pot veure clarament el Sol eclipsat com deia jo més amunt. Aquesta representació del Sol eclipsat té l’origen en l’evangeli de Sant Lluc als versicles 23, 44-46:

Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la vesprada: el sol s’havia amagat. Llavors la cortina del santuari s’esgarrà pel mig.

Jesús va cridar amb tota la seua força:

-Pare, confie el meu alé a les teues mans.

I havent dit això, va expirar. 

Ara, gràcies a Josep Lluís Cebrián i Molina podem gaudir d’aquestes belles taules gòtiques. Però mai podrà suplir la visita en directe a l’exposició i a la ciutat de Xàtiva que enguany compleix 300 anys de la seua destrucció a mans de les tropes felipistes.

Addenda. Text sobre el Calvari de Montesa  de Josep Lluís Cebrián.

El director de Vilaweb ens va presentar un bocí del futur televisiu a Ca les Senyoretes. La televisió a la carta, la tv feta pels usuaris, de comunitats culturals i socials és, sembla, la televisió que ens espera. La TDT ja és morta acaba de nàixer.

Vicent Partal, junt amb Assumpció Maresma, arribaren a la petita població d’Otos, a l’ombra del Benicadell a mitjan vesprada. Els seus carrers estan plens d’escultures d?artistes valencians formant la Ruta dels Rellotges de Sol, de la qual ja vaig parlar en els primers apunts que vaig fer en aquest bloc. Joan Olivares, gnomonista i escriptor (no sé quin ordre seria el correcte…) va fer un recorregut pel poble amb Vicent i Assumpció i tota la colla de gent que allí ens havíem aplegat ensenyant els diversos rellotges de Sol fets per artistes com Andreu Alfaro, Manuel Boix, Armengol, i per ell mateix.

Després ferem cap a Ca les Senyoretes, casa rural de la família de Joan, que acull cada setmana, apart de les activitats usuals de menjar be (done fe, gràcies a Assumpció, dona de Joan) i dormir, activitats diverses com actuacions i xerrades.

Vicent Partal, persona afable i comunicativa, ens el van presentar.
Allí estaven presents persones que representaven diversos mitjans de comunicació de la Vall d’Albaida i de la Safor, com Crònica d’Ontinyent, la Valldigna digital o el mateix Quinzedies. A part uns quants bloquers com Valldalbaidí, Galim i jo mateix, Pols d’Estels estavem allí per escoltar el mestre Partal.

Després d’un bon sopar, assegut amb a Vicent Company de Simat i representant de la Coordinadora contra l’Alta Tensió per la Valldigna, que estava cremat (això tots) per la posada en marxa de la línia d’Alta Tensió per la Valldigna dimarts passat, Vicent Partal va preparar el seu Mac per mostrar-nos les meravelles del futur televisiu.

Sembla que el futur de la televisió serà a la carta en el que el consumidor elegirà el que voldrà. Exemples en va donar uns quants com current.tv, la televisió promoguda per Al Gore feta per periodistes i espectadors o Pipeline CNN, de la cadena de notícies nord-americana o la televisió per internet de la BBC, la Open News TV ? BBC.

Televisions interactives, en que els usuaris són convidats a participar o directament a fer-la com la nova TV Perso ? Freebox francesa en que l?usuari pot emetre directament per a tot França.

Cas curiós és la televisió en les xarxes d’intercanvi d’arxius (P2P tv) en el que pots descarregar-te ‘?una altra televisió estrangera els programes que al teu país són de pagament. És el cas de les emissions futbolístiques que poden veure gratis escollint la televisió adequada de l’Extrem Orient.

Ara ja és pot baixar automàticament els programes desitjats de moltes televisions del món i després veure-la tranquil·lament quan es puga. Em va frapar la  televisió Alive in Bagdad on es conta la vida diària d’un carrer a Bagdad.

Finalment la conversa, relaxada va derivar a qüestions polítiques sobre el Principat i el País Valencià, sobre els inicis i futur d’internet on Valldalbaidí va contar les seues increïbles experiències amb Telefònica.
Una experiència molt interessant que tancava els actes a Ca les Senyoretes d’enguany.

Per cert he trobat la televisió de la NASA. Podré veure els astronautes apretant cargols a l’Estació Espacial Internacional.

I ara el toc astronòmic, que per això aquest és un bloc que eminentment tracta del de més amunt. Estàvem ja en els dies de la pluja d’estels de les Persèides. En acabar la xerrada, Joan va apagar les llums de la terrassa i vaig veure 2 estels fugaços passant per damunt la palmera del pati. Ja eren les 3 de matinada i calia tornar a casa.

La pluja d’estels de les Persèides d’aquest cap de setmana pot ser espectacular. Si vos estireu a un lloc fosc, lluny de llums artificials, veureu la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle caient cap a vosaltres.

El cometa Swift-Tuttle va ser descobert per Lewis Swift el 16 de juliol de 1862. De manera independent Horare Parnell Tuttle el redescobrí 3 dies més tard. Per això el cometa porta el nom dels seus dos codescobridors.

Un cometa és un cos del sistema solar que prové dels confins dels sistema solar, del cinturó de Kuiper, on els troben Plutó i Eris, o fins i tot de més ellà, a l’anomenat núvol d’Oort.

Els cometes són veritables cossos fòssils de l’època de la formació del sistema solar. No han sofert pràcticament cap alteració des de llavors. Amb una grandària de desenes de quilòmetres estan formats principalment per gel d’aigua i de diòxid de carboni però també tenen components rocosos.

Allà lluny del centre del sistema solar on ens troben nosaltres es mostren inactius, i són per tant inobservables. Vaguen en les seues òrbites durant milions d’anys sense ser detectats. De tant en tant, però, alguns d’aquests cossos són pertorbats gravitacionalment per algun altre cos i són espentats cap al Sol.

En aproximar-se al nostre estel, a una distància aproximada de 300 milions de quilòmetres del Sol, el gel del cometa comença a fondre’s a causa de la forta radiació solar. Les condicions del buit espacial fan que el gel passe directament a fase gasosa (es sublima) produint l’espectacle cometari que tots coneixem. Es produeix un embolcall gasós, la coma o cabellera, i les cues, una de pols i l’atra de material ionitzat (àtoms que han perdut part dels seues electrons i tenen, per tant una càrrega elèctrica neta). Aquest fet es produeix de forma violenta arrancant tones de gel i pols del cometa que surten per immensos dolls situats en la superfície il·luminada del cometa.

Aquesta pols expulsada té una velocitat semblant a la del cometa d’on ha eixit i per tant segueix la seua mateixa òrbita. El resultat final és que el cometa va deixant un rastre de material al llarg del seu camí.

La Terra, al llarg de l’any, va creuant les òrbites de diversos cometes i va trobant-se amb els seus residus. Així, realment podriem dir que l’efecte és similar als insectes que s’estavellen en el cristall del cotxe. Sóm nosaltres qui ens hem creuat en el camí de l’insecte. De la mateixa manera la Terra recull la materia cometària.

El cometa Swift-Tuttle té un periòde orbital de 133,28 anys. El seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. Algun article científic ens tranquilitza assegurant que el cometa, encara que és potencialment perillós per a la Terra, no xocarà almenys durant aquest mil·leni.

La pols cometària xocarà contra l’atmosfera terrestre a una velocitat de 212.000 km/h. A aquesta velocitat la pols es vaporitzarà pel fregament i deixarà una estela de llum al firmament. Només els fragments molt grossos arribaran a terra. El xoc de la Terra amb l’òrbita cometària es produirà cap a la zona de la constel·lació de Perseu. Veurem, per tant, els meteors lluminosos eixir d’aquesta constel·lació com un surtidor i per això s’anomenen la pluja d’estels de les Persèides.

L’espectacle començarà a partir de les 12 de la nit del diumenge 12 d’agost, quan la constel·lació isca per l’horitzó norest.

Si aguantem durant la nit, veurem que Perseu va ascendint i el nombre de meteors brillants també augmenta. Cap a les 2 o les 3 del matí del dilluns 13 d’agost podrem veure dotzenes d’estels fugasos creuant el cel cada hora. Un poc abans de l’eixida del Sol serà el punt més actiu on es podran arribar a veure més d’un meteor per minut.

Bé, açò són les previsions. Sempre poden haver sorpreses. Se’n podren veure moltes més o al contrari quedar-nos amb un pam de nas i veure’n ben poques. Ahí està la gràcia de la natura. Ella fa i nosaltres són simples espectadors.

Cal tornar a dir que sempre serà millor observar des d’un lloc fosc. Mirar des del centre d’una ciutat pot ser molt decebedor. I si vos estireu sobre una tovalla a la platja o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company que mira en altra direcció diu. "una, la veus…."! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura…..

Enguany tenim, a més, dos avantatges. La Lluna no molestarà com en altres ocasions. Estarà en fase de nova i per tant no serà visible. A més si mirem una mica avall de la constel·lació de Perseu veureu un objecte rogenc i molt brillant. És el planeta Mart.
Fa uns dies la NASA ha enviat la nau Phoenix que aterrarà l’any vinent a la gelada superfície del pol nord marcià per estudiar-la i excavar buscant indicis de possible vida.

Bé, que gaudiu amb les observacions… I recordeu que no cal cap telescopi per fer-les. Només els vostres ulls són necessaris, com en l’època antiga.

Poseu-me comentaris, si voleu, de les vostres vivències i observacions de les Persèides.

Foto: Herman Mikuz capturà aquesta imatge del cometa 109P/Swift-Tuttle el 15 de desembre 1992.