La pluja d’estels de les Persèides
Un cometa és un cos del sistema solar que prové dels confins dels sistema solar, del cinturó de Kuiper, on els troben Plutó i Eris, o fins i tot de més ellà, a l’anomenat núvol d’Oort.
Els cometes són veritables cossos fòssils de l’època de la formació del sistema solar. No han sofert pràcticament cap alteració des de llavors. Amb una grandària de desenes de quilòmetres estan formats principalment per gel d’aigua i de diòxid de carboni però també tenen components rocosos.
Allà lluny del centre del sistema solar on ens troben nosaltres es mostren inactius, i són per tant inobservables. Vaguen en les seues òrbites durant milions d’anys sense ser detectats. De tant en tant, però, alguns d’aquests cossos són pertorbats gravitacionalment per algun altre cos i són espentats cap al Sol.
En aproximar-se al nostre estel, a una distància aproximada de 300 milions de quilòmetres del Sol, el gel del cometa comença a fondre’s a causa de la forta radiació solar. Les condicions del buit espacial fan que el gel passe directament a fase gasosa (es sublima) produint l’espectacle cometari que tots coneixem. Es produeix un embolcall gasós, la coma o cabellera, i les cues, una de pols i l’atra de material ionitzat (àtoms que han perdut part dels seues electrons i tenen, per tant una càrrega elèctrica neta). Aquest fet es produeix de forma violenta arrancant tones de gel i pols del cometa que surten per immensos dolls situats en la superfície il·luminada del cometa.
Aquesta pols expulsada té una velocitat semblant a la del cometa d’on ha eixit i per tant segueix la seua mateixa òrbita. El resultat final és que el cometa va deixant un rastre de material al llarg del seu camí.
La Terra, al llarg de l’any, va creuant les òrbites de diversos cometes i va trobant-se amb els seus residus. Així, realment podriem dir que l’efecte és similar als insectes que s’estavellen en el cristall del cotxe. Sóm nosaltres qui ens hem creuat en el camí de l’insecte. De la mateixa manera la Terra recull la materia cometària.
El cometa Swift-Tuttle té un periòde orbital de 133,28 anys. El seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. Algun article científic ens tranquilitza assegurant que el cometa, encara que és potencialment perillós per a la Terra, no xocarà almenys durant aquest mil·leni.
La pols cometària xocarà contra l’atmosfera terrestre a una velocitat de 212.000 km/h. A aquesta velocitat la pols es vaporitzarà pel fregament i deixarà una estela de llum al firmament. Només els fragments molt grossos arribaran a terra. El xoc de la Terra amb l’òrbita cometària es produirà cap a la zona de la constel·lació de Perseu. Veurem, per tant, els meteors lluminosos eixir d’aquesta constel·lació com un surtidor i per això s’anomenen la pluja d’estels de les Persèides.
L’espectacle començarà a partir de les 12 de la nit del diumenge 12 d’agost, quan la constel·lació isca per l’horitzó norest.
Si aguantem durant la nit, veurem que Perseu va ascendint i el nombre de meteors brillants també augmenta. Cap a les 2 o les 3 del matí del dilluns 13 d’agost podrem veure dotzenes d’estels fugasos creuant el cel cada hora. Un poc abans de l’eixida del Sol serà el punt més actiu on es podran arribar a veure més d’un meteor per minut.
Bé, açò són les previsions. Sempre poden haver sorpreses. Se’n podren veure moltes més o al contrari quedar-nos amb un pam de nas i veure’n ben poques. Ahí està la gràcia de la natura. Ella fa i nosaltres són simples espectadors.
Cal tornar a dir que sempre serà millor observar des d’un lloc fosc. Mirar des del centre d’una ciutat pot ser molt decebedor. I si vos estireu sobre una tovalla a la platja o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company que mira en altra direcció diu. "una, la veus…."! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura…..
Enguany tenim, a més, dos avantatges. La Lluna no molestarà com en altres ocasions. Estarà en fase de nova i per tant no serà visible. A més si mirem una mica avall de la constel·lació de Perseu veureu un objecte rogenc i molt brillant. És el planeta Mart.
Fa uns dies la NASA ha enviat la nau Phoenix que aterrarà l’any vinent a la gelada superfície del pol nord marcià per estudiar-la i excavar buscant indicis de possible vida.
Bé, que gaudiu amb les observacions… I recordeu que no cal cap telescopi per fer-les. Només els vostres ulls són necessaris, com en l’època antiga.
Poseu-me comentaris, si voleu, de les vostres vivències i observacions de les Persèides.
Foto: Herman Mikuz capturà aquesta imatge del cometa 109P/Swift-Tuttle el 15 de desembre 1992.
Em sap greu no poder pujar aquesta nit a montjuich per veure la pluja d´estels.Demanaria a cada llumeta que caigués sobre meu al meu noi, que no el vull perdre per res del món.Ell és l´home més bo que he conegut i crec que m´estima molt.Bé aixó no és una classe d´astronomia però l´amor i la vida son al cel volant per sobre dels nostres caps, i de cop se´ns estrella per sobre i no hi ha qui ho aturi.
Hola, aquí a la meva terra té el nom popular de llàgrimes de sant Llorenç, perquè cada any cau just després del dia de l’onomàtica, el 10 d’agost. Llàstima que aquest any estava núvol i no les he pogut veure. Jo en sóc assídua a l’observació igual que a d’altres fenòmens no anuals. L’explicació m’ha agradat molt, la trobo molt completa. Gràcies per la dedicació i endavant. A veure si t’animes a escriure sobre més fenòmens espacials.