Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Un Premi Nobel al Campus

1

Smoot

Un dia intens ahir. George F. Smoot, premi Nobel de Física 2006, ens ha visitat contat-nos de primera ma les vicissituds del descobriment de les anisotropies de la radiació de fons, radiació emesa en totes direccions quan l’Univers tenia només uns 380000 anys.

El professor Smoot ha fet aquesta setmana una gira pel País Valencià. Invitat a inaugurar el nou Museo Didáctico e Interactivo de Ciencias de la Vega Baja del Segura, a Oriola, ha estat investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Elx mentre que a la Universitat d’Alacant, rebut per les autoritats acadèmiques, va fer el dimecres una conferència. Ahir finalment va visitar la nostra universitat on, en un mateix matí, ha impartit dues conferències distintes, una a la seu del Parc Científic de la UV  per a personal especialitzat d’astronomia i física de partícules principalment i l’altra per als estudiants de ciències del campus de Burjassot.

Segueix…

D’acord amb el model del Big Bang, l’univers va sorgir d’una explosió inicial. Segons aquest model, les galàxies i els cúmuls de galàxies actuals serien el resultat de l’evolució al llarg de més de deu mil milions d’anys d’unes menudes fluctuacions produïdes quan l’Univers que avui observem era més menut que un protó. El 1992, el professor Smoot i el seu equip, després de diversos anys de mesuraments i anàlisis de les dades arreplegades pels detectors de microones a bord del satèl·lit COBE de la NASA, van produir mapes del cel que mostraven regions “calentes” i “fredes” amb diferències de temperatura d’una cent mil·lèsima de grau. Aquestes inhomogeneitats en la temperatura, observades per COBE tal com eren quan l’Univers tenia tot just 380 000 anys, es consideren les petjades d’aquelles fluctuacions primordials i la confirmació del model del Big Bang. A partir d’aquestes fluctuacions es creu que es formaren les galàxies i els cúmuls de galàxies tal com els coneixem avui dia.

Incansable en tots dos llocs, el professor Smoot va parlar en cada conferència més d’hora i mitja i va respondre amb llargues dissertacions les preguntes formulades per alumnes i professors, totes aquestes en anglès, s’ha de dir. Millora el coneixement d’anglès en la comunitat universitària?

I una nota que agradarà al mestre Partal. El professor Smoot usa Mac….

La conferència més massiva va ser la que va fer al Saló d’actes interfacultatiu del campus de la Universitat a Burjassot, a les 12:30 hores. Una xerrada que, ben farcida d’imatges ben aclaridores i que jo no havia vist enlloc, i de simulacions espectaculars, va aplegar centenars d’estudiants que van omplir de gom a gom la sala de conferències. Companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor s’hi van acostar també per escoltar el professor de Berkeley.

Darrere d’on seia, una mare i el seu fill de quart d’ESO escoltaven la conferència. Parlant amb ells em vaig assabentar que el xic vol començar els estudis de Física d’ací a dos anys. Si s’aconsegueix que ell i d’altres com ell se senten atrets per estudiar titulacions científiques ja s’ho haurà valgut el treball que ha costat dur el Nobel a la Universitat.

El professor Smoot ens parlà principalment del seu descobriment però també de les seues conseqüències. L’existència i caracterització de la matèria fosca, observada al voltant de totes les galàxies espirals i de l’energia fosca, que es troba a tot arreu i que està accelerant l’expansió de l’Univers, van ser el tema de la darrera part de la seua xerrada i de les preguntes. Com a bon comunicador li va posar una mica d’humor en diverses ocasions. Va fer referència fins i tot a Star Trek quan ensenyà una animació on es feia un passeig entre les galàxies a una velocitat 200 vegades la de la llum (aquesta velocitat els encantaria!). O quan parlà de Nobels i princeses en la cerimònia de lliurament del seu guardó.

És molt afable, simpàtic i no para de parlar contant coses. Fins i tot ens contà aquella del físic del dia de Sant Valentí que volia convidar a la xica que no hi era mentre esperava la fluctuació quàntica per a que es materialitzés.

Finalment el professor firmà exemplars del seu llibre de divulgació científica Arrugas en el tiempo, on conta el desenvolupament dels seus projectes amb la NASA fins a l’èxit amb les observacions realitzades amb el satèl·lit COBE.

La nota vergonyant l’han posada els mitjans de comunicació que no han aparegut per fer ni tan sols una foto ni escriure una ressenya. Ja m’imaginava que la nostra televisió no enviaria cap unitat mòbil a creuar el carrer per captar el discurs del professor G.F. Smoot ni fer-li cap entrevista. Fora massa fàcil. Ara, tampoc vaig veure cap reporter gràfic ni res de res. Aquests periodistes que tenim per ací només ho publicarien si els ho enviàrem tot ben mastegat amb fotos i tot. On estan els periodistes científics? O simplement, on estan els periodistes? No té cap interès l’estada en la nostra universitat del premi Nobel que va confirmar la teoria de la Gran Explosió i com s’han pogut generar les galàxies?

Un gran esdeveniment per a la Universitat de València, per a tota la comunitat universitària, que la societat valenciana no ha sabut aprofitar.

Mentre tant la nostra Generalitat va restringint la llibertat de rebre informació (art. 20, Constitució) tancant repetidors

Adjunt teniu un petit extracte d’un llibre de divulgació de George F. Smoot.

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tot ben farcit de ciència

2
Aquest mes de novembre vaig de bòlit. Ja haureu notat que no he actualitzat massa aquest bloc. Assumptes de feina ben importants i inajornables m’ho han impedit. Tanmateix les activitats de la Setmana de la Ciència han marxat com toca. Centenars de xiquets i xiquetes d’uns quants instituts valencians estan passant per l’Aula d’Astronomia per gaudir una mica del contacte amb els instruments astronòmics i amb les coses que els puguem contar.A més a més el dijous estem de festa. El premi Nobel de Física 2006, George Smoot, vindrà a la Universitat per impartir una conferència a tots els estudiants del campus.

No m’oblide tampoc que el dilluns 1 de desembre la Lluna taparà el planeta Venus i que és una bona ocasió per fer una bonica foto.

De tot això, de les coses que han passat i de les coses futures us en parlaré més avall….

Segueix…

Aquest és el Mes de la Ciència. Nascuda com a Setmana de la Ciència, les activitats de portes obertes a les instal·lacions científiques de la Universitat de València s’allarguen ja fins desembre. Centenars de xiquetes i xiquets venen amb interés per descobrir nous indrets i conéixer noves experiències. Faena nostra és que no se’n vagen decebuts i un èxit si aconseguim que alguns d’ells consideren, com a opció de futur, estudiar una carrera científica.

I posant-nos al dia, aquest mes s’ha descobert per fí el que tothom esperava: l’observació directa d’un planeta al voltant d’un altre estel.

Un nou sistema solar s’ha descobert al voltant de l’estel HR8799 que es troba a 140 anys llum de nosaltres. Tres nous planetes amb masses unes 10 vegades més grans que Júpiter orbiten l’estrella. Però aquesta vegada no ha estat l’anomalia del moviment de l’estrella el que ha permés descobrir-los sinó una imatge directa.

La brillantor de l’estel no permet l’observació d’objectes que s’hi troben molt pròxims com els planetes. A més la turbulència atmosfèrica és un gran impediment. Per obtenir el resultat ha calgut usar els telescopis més gran dels món, un dels Keck i el Gemini Nord de Hawai, utilitzar tècniques d’òptica adaptativa i observar en l’infraroig on els planetes són més brillants. Podeu llegir-ne més en anglés i veure la foto del sistema planetàri en aquest enllaç.

Així mateix el telescopi espacial Hubble ha observat un nou planeta al voltant de la brillant estrella del cel del sud Formalhaut, situada a uns 25 anys-llum en la constel·lació de Piscis Australis. Formalhault és conegut des de fa anys per posseir un disc de pols al seu voltant que es creu és un sistema planetari en formació. El 2004 es descobrí un objecte a la zona externa del disc. Ara s’ha mesurat el desplaçament d’aquest, cosa que ha permés calcular la seua massa i determinar la seua òrbita. Aquest planeta, anomenat Formalhaut b té una massa no superior a tres vegades la de Júpiter. La web de la Nasa ens en dóna més informació.

I finalment Phoenix Mars Lander, la nau que va arribar a la zona polar nord de Mart el 25 de maig passat ha deixat d’enviar dades a la Terra. L’hivern marcià ja està pròxim i el Sol ja està molt baix, pròxim a l’horitzó. Això no permet els pannells solars carregar les bateries dels instruments de la sonda. S’ha acabat la missió que ha complit tot els seus objectius.

Com a fita observacional interessant hi ha l’ocultació de Venus per la Lluna el pròxim dia 1 de desembre. La Lluna es veurà molt fina però Venus brillarà moltíssim. En l’apunt anterior del Cel del mes de novembre està tota la informació horària.

I com he dit, el dijous rebrem la visita del premi Nobel de Física George F. Smoot. Juntament amb John C. Mather va guanyar el premi  per la seua contribució a l’estudi de la radiació còsmica de fons de l’Univers i pel descobriment que aquesta radiació no és exactament igual en totes direccions. Aquestes anisotropies descobertes i produïdes quan l’univers tenia només 380000 anys seran després la llavor d’on es formaran les futures galàxies i cúmuls de galàxies. Ja vaig fer un apunt quan aquests astrònoms guanyaren el Nobel.

George F. Smoot està fent una gira pel País Valencià que el portarà per Oriola, la Universitat d’Alacant i el dijous a la Universitat de València. Ja us contaré de manera detallada la xerrada que farà al Campus de Burjassot.

I quines coses. El mateix matí, encara que una mica més tard, Juli Peretó, El buit del temps, ens parlarà de L’origen de la vida: un problema de química amb història. Aquesta conferència s’engloba dins del cicle de conferències De Darwin a D@rwin organitzat per la Universitat de València per commemorar el bicentenari del naixement de Darwin i els 150 anys de la publicació de L’origen de les espècies. A veure si hi puc anar. Quin matí més complet….

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El cel de novembre 2008

1

NGC 253

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació d’Sculptor, l’Escultor. Pertany al grup de constel·lacions que l’astrònom francés Lacaille va crear el segle XVIII durant la seua estada a Àfrica del Sud.L’objecte més destacat de la constel·lació és la galàxia de l’Escultor (NGC 253) que és una espiral barrada situada a 12 milions d’anys llum i que podem veure de perfil.

Al llarg de novembre Venus i Júpiter es veuran ben bé cap a l’oest poc després de la posta de Sol. Durant aquest mes s’aniran acostant fins que el dia 30 estaran ben a prop. La Lluna també participarà en aquest encontre i taparà el planeta Venus completament el dia 1 de desembre.I com a notícia planetària destacada podria anomenar el descobriment, fet per la sonda europea Mars Express, que Fobos, una de les dues llunes de Mart, no és més que una acumulació de residus.

Segueix …

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació d’Sculptor, l’Escultor. Va ser una de les 14 constel·lacions de l’hemisferi sud que introduí l’astrònom Nicolas-Louis de Lacaille des del seu observatori del Cap de Bona Esperança. A partir de l’estudi del cel austral (entre 1750 i 1754) escrigué més tard l’obra Coelum Australe Stelliferum. Primerament l’anomenà Estudi de l’Escultor però aquest nom no prosperà i després s’acurtà només a Escultor.

La constel·lació d’Sculptor no té estrelles brillants. Alfa Sculptoris, la principal, té magnitud 4,3. És a una zona del cel on podem trobar el pol sud de la nostra galàxia i, com que aquesta té forma de disc pla, en aquesta direcció no hi ha gas i pols galàctics que s’interposen en la nostra visió de l’univers. És per això que podem veure multitud de galàxies tènues i llunyanes. La més destacada és la galàxia de l’Escultor (NGC 253) que és una espiral barrada situada a 12 milions d’anys llum i que podem veure de perfil.

A la posta del Sol, mirant cap a l’oest, el planeta Venus es veurà ben bé durant tot el mes. Una mica més alt veurem el planeta Júpiter. Al llarg de novembre Venus i Júpiter s’aniran acostant fins que el dia 30 estaran ben a prop. La Lluna també participarà en aquest encontre i taparà el planeta Venus completament el dia 1 de desembre. Aquest fet, tan poc habitual, s’esdevindrà a les 16:50 hores. Serà per tant a ple dia i difícil de veure. L’eixida del planeta ocorrerà unes hores més tard, a les 18:17 hores, poc després de la posta del Sol.

La primera setmana del mes, poc abans de l’eixida del Sol i en direcció a l’est, podrem veure el planeta Mercuri molt a prop de l’horitzó. Després es deixarà de veure ja que s’aproximarà més a la nostra estrella.

A la matinada, mirant cap a l’est, podrem admirar el planeta dels anells, Saturn, que els pròxims mesos serà el més destacat del cel.

El 6 de novembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 13, i quart minvant el 19. El dia 27 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

Mart continua sent notícia en aquesta secció. La sonda europea Mars Express ha pogut determinar acuradament la massa del satèl·lit marcià Fobos aproximant-se diverses vegades i mesurant la desviació gravitatòria causada per ell. Ha resultat ser molt poc massiu i poc dens. Sembla que Fobos no és un cos únic i sòlid sinó un aglomerat de residus còsmics de roques. Es creu que, fins i tot, pot estar ple de coves gegantines.

La imatge adjunta i en colors invertits representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de novembre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de novembre 2008. Vàlid per al dia 1 de novembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Galaxia NGC 253 en infraroig. 2MASS Image Atlas. Imatge obtinguda com a part del Two Micron All Sky Survey (2MASS), un projecte conjunt de la University of Massachusetts i the Infrared Processing and Analysis Center/California Institute of Technology, finançat per the National Aeronautics and Space Administration (NASA) i the National Science Foundation (NSF).

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La Lluna, la pruna…

7

Lluna - pruna

Eugeni S. Reig, l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, i mantenidor de la llista de distribució de notícies sobre la nostra llengua en InfoMigjorn, ha fet un comentari molt interessant sobre la famosa cançó popular La Lluna, la pruna, vestida de dol….Sempre m’havia semblat que la lletra era absurda. No sembla que una pruna tinga res a veure amb el nostre satèl·lit natural. Eugeni S. Reig li dóna un sentit que resulta més versemblant i sobretot més bonic. I ja que té a veure amb el tema principal d’aquest bloc, us el pose per a que en gaudiu.

Segueix…

Eugeni S. Reig – la lluna, la pruna

La lluna, la pruna
Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d’una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l’incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna“. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós.

Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més.

Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna…».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Foto: Primeres hores després de la lluna nova. De la web d’astronomia Astronomy.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Otos, nova cita amb Botifarra

2

El dissabte 25 d’octubre va ser una altra nit de festa a Ca les Senyoretes. Els amics de la casa i de la família propietària ens van reunir per un doble motiu.

El primer va ser per assistir a la presentació de la darrera novel·la de Joan Olivares, Pell de pruna, il·lustrada per Jordi Albinyana. Pep Albinyana, Gàlim, aimador de la casa, va fer-ne la presentació.

I després del sopar, Pep Gimeno, Botifarra, va fer el final de festa, acompanyat de músics, cantaors i d’un versador, que també n’hi va haver.

I la festa acabà ben tard.  Sort del canvi d’hora, aquesta vegada jugava a favor….

Segueix…

La nit es presentà plujosa altra vegada, com tots els dies d’aquest mes d’octubre tradicionalment plujós al País Valencià. Però l’encontre era tancat i a cobert i no s’esperaven problemes causats pels elements.

Arribàrem prompte aquesta vegada. Els nostres amics d’Elx ja havien arribat però. No van poder gaudir de la visita a la Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos ja que el Sol no va lluir en tot el dia i ara ja era fosc.

Joan Olivares, com sempre ens va rebre amb amabilitat i interés, com si fórem els únics invitats a sa casa. No sé com s’ho fa però anava saludant a tots els nous vinguts i a tots els dedicava el seu temps i per a tots tenia paraules d’amistat.

La gent ja anava arribant i concentrant-se a la sala exterior, a costat de la terrassa, on ja seia Pep Albinyana, presentador del primer acte de la nit, enmarcat pels protagonistes de l’obra Joan Olivares i Jordi Albinyana.  I  m’han dit que Pep i Jordi no són família!

Pep féu un discurs brillant i ple de tocs d’humor. M’ha estalviat fer-ne un resum ja que Pep l’ha penjat en el seu bloc. Llegiu-lo que s’ho val.

Jordi contà els primers moments de la creació de la novel·la i de com nasqueren les il·lustracions. Finalment es dolgué de la maquetació de les imatges al llibre que han eixit ben fosques i que li han fet perdre la lluminositat  i la seua gràcia (i gran part del seu erotisme, dic jo).

Joan féu notar l’adjectiu eròtica per referir-se a la seua novel·la. Sembla que per alguns el sol fet de ser eròtica ja li lleva la seua vàlua. Primer de tot és una novel·la  i com a tal ha de ser tractada però sembla ser que la gent que l’ha llegida se n’avergonyeix de comentar-ho.

Després d’un bon sopar de picaeta on poguerem parlar amb els bons amics de Tavernes i d’Elx, començà la nit de Pep Gimeno, el Botifarra.

Aquest cantaor de Xàtiva, que abans cantava en la rodalla d’un grup de balls populars del seu poble, s’ha llançat a cantar en solitari amb prou èxit pel País Valencià i Catalunya. Ací el podeu veure cantant amb el grup Obrint Pas.

Començà amb la dansa del Velatori de Tavernes que es cantava i ballava quan moria un albat, un xiquet menor de 7 anys que anava directament al cel.

I continuà tota la nit, amb cançons d’ací i d’allà, amb músics que anaven incorporant-se i amb el polifacètic Jordi Albinyana que també tocava la guitarra.

Sortejaren un gravat d’una de les il·lustracions de Jordi entre els assistents que guanyà una xica. Però el regal tenia gat en sac. Sembla que ella haurà de convidar a sopar els dos Albinyanes. Quines coses….

La nit anava animant-se amb la incorporació de la cantaora de la seua antiga rondalla i d’un altre cantant amb versador inclòs. Fa anys a la Fira de Xàtiva es feien concursos de cantaors que anaven improvisant les lletres i es replicaven mútuament.

Botifarra tot ho animava amb acudits i historietes picants. Tot ben coherent. La nit havia començat eròtica i semblava que volia acabar igual…

La nit ja era avançada, la gent marxava però la música no parava.  A més passava un fenomen ben estrany. S’anaven incorporant nous músics que treien els instruments dels seus cotxes i el grup creixia i creixia i el públic minva cada vegada més. Els artistes actuaven només pel plaer de tocar i fer festa.

Les tres passades. Sort que acabaven de canviar l’hora, aquesta vegada a favor i havíem tornat a les dues. Calia, però marxar.

La festa, però continuà.

Nota: A continuació estan les fotos més interessants de la vetlada. No acabe de trobar com posar-les en ordre. Estan numerades cronològicament de l’1 al 21 però el sistema me les ha posades en el sentit contrari. Disculpeu…

Parlant d’astronomia a Madrid

0

La seu del CSIC a Madrid va acollir fa uns dies la II Asamblea Nacional del Año Internacional de la Astronomia. Astrònoms professionals de la Universitat, dels Instituts d’Astrofísica, del CSIC, astrònoms amateurs i membres de museus i planetaris d’arreu de l’estat s’aplegaren a l’Instituto de Química-Física Rocasolano del CSIC de Madrid el dia 24 i 25 de setembre passat.

Molts grups estan treballant de valent per a que l’esdeveniment siga un èxit. Molts projectes estan en marxa per a començar l’any que ve.

Els nous mitjans de comunicació d’internet es presenten com les ferramentes especials per difondre aquesta ciència a la gent. Portals d’internet, blocs, etc seran la carta de presència al món però, és clar, també serà present el contacte directe amb la gent a través de xerrades, observacions populars, etc…

Segueix …

L’Instituto de Química-Física Rocasolano del CSIC de Madrid va acollir l’encontre el dia 24 i 25 de setembre passat. L’edifici, d’aspecte clàssic, ja s’ho val. Construït el 1932 va ser finançat per la Fundació Rokefeller.Van ser dos dies intensos plens de ponències. Ara i ací no pretenc explicar detalladament totes les intervencions dels ponents. Faré una visió succinta de la reunió i destacaré la part més significativa.

El dia 15 i 16 de gener a la seu de l’UNESCO a Paris s’obrirà solemnement l’Any Internacional. Farà 400 anys que Galileo, usant un telescopi fet per ell mateix, mirà la Lluna i se sorprengué en veure muntanyes i valls. En féu un llibre, Sidereus Nuntius, i continuà observant estrelles en la Via Làctia, satèl·lits al voltant de Júpiter i s’anà convertint en clarament copernicà. El 1616 l’Església declarà el copernicanisme una doctrina herètica i Galileo, malgrat ser amic i admirador del Papa, hagué de retractar-se per no acabar a la presó.

Pedro Russo, coordinador internacional de l’AIA2009, ens parlà de les activitats a nivell mundial. Va elogiar el treball fet arreu del mon on hi 123 països que participen en la festa de l’astronomia. Com a nota curiosa ens contà que el Vaticà pretén erigir una estàtua de Galileo. Mai és tard per a fer-se perdonar les ofenses.

Els grans projectes, anomenats projectes pilars internacionals seran segur un èxit de participació, tal com ens contà la coordinadora per a l’estat Monserrat Villar.

Ella és una astrònoma és una iniciativa per avaluar la incidència de la dóna al camp de l’astronomia, tant durant la història com en l’actualitat. Es faran enquestes tant en el camp professional com amateur.

Portal a l’Univers serà una web activa durant aquest any on trobar informació de les activitats de l’Any Internacional, fotos, vídeos, etc…

100 hores d’astronomia és un projecte en el que estan involucrats nombrosos observatoris d’arreu del món. Amb els seus telescopis s’ensenyarà a tota la gent interessada del món les meravelles del cel, tant de dia com de nit, entre els dies 2 i 5 d’abril de 2009.

Un Univers per descobrir, una exposició de 50 fotos espectaculars de gran format que mostren imatges astronòmiques i que es posaran en llocs de pas a les grans ciutats.

A més a més altres projectes d’escala només espanyola, anomenats emblemàtics, també són interessants, com:

Mesurar el radi de la Terra, tal com ho feren a l’antiga Grècia. Nombrosos instituts de secundària, museus i universitats ho realitzaran. En aquest projecte cal una participació massiva per a que els resultats siguen fiables. Ho coordina Pere Closas de l’Agrupació Aster de Barcelona.

Astronomia per a discapacitats. Ells també tenen tot el dret de gaudir i conéixer els misteris del cel. S’ha creat un programa de planetari per a invidents així com programari lliure per a persones de mobilitat reduïda. Ho coordina Amelia Ortiz, de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Festa de les Estrelles, en el que les associacions astronòmiques amateur realitzaran activitats d’observació obertes a tot el públic en carrers, places i llocs emblemàtics. Durant tot 2009 se’n faran unes quantes, una d’elles coincidirà amb les 100 hores d’astronomia.

Astro per a tots els públics pretén l’entrada de l’Astronomia en la vida quotidiana, mitjançant imatges espectaculars que es podran descarregar gratuïtament. A més a més l’astronomia serà present a segells de correu i bitllets de loteria i ONCE.

Astronomia als carrers vol que l’Astronomia entre en el nomenclàtor del màxim nombre de municipis. Es vol aconseguir que les autoritats locals bategen carrers i places amb noms d’astrònoms o objectes astronòmics.

La presidenta de la Sociedad Malagueña de Astronomia (SMA), Blanca Troughton, ens explicà que les agrupacions astronòmiques espanyoles estan plenament involucrades en els projectes pilars i emblemàtics i també amb els seus propis.

Precisament la SMA promou el projecte IACO, per a realitzar mesures de qualitat del cel a través de cartes de constel·lacions conegudes. Destacà la mesura realitzada per membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor al seu nou lloc d’observació a la Vall de Gallinera (magnitud límit visual 6.6).

La Universitat de València participarà en aquestes i en altres activitats. Us en donaré complida informació.

La reunió acabà i, abans de marxar, encara vaig tindre temps de passejar per la Residència d’Estudiantes, allí al costat, on Dalí, García Lorca i Buñuel va viure allà en temps de la República.

Publicat dins de IYA2009 | Deixa un comentari

Els assessors científics d’Obama

4

Obama

Barak Obama, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, cada vegada està fent coses més i més interessants. No només està encisant a les classes populars, classes mitjanes i intel·lectuals sinò que també ja ha conquistat la ciència americana.

Tot això ve perquè fa uns dies es va fer públic el grup d’assessors científics d’Obama. Un conjunt del bo i millor de la ciència americana, amb dos premis Nobel i tot. Biòlegs, metges, biotecnòlegs i, fins i tot, l’astrofísic, Don Lamb, l’assessoren en ciència, tecnologia i innovació i és per això que quan en parla als seus mítings no l’erra.

Esperem que els votants americans ho valoren i el voten massivament. La ciència americana i la de la resta del món ho necessiten després del mandat de Bush i els seus prejudicis religiosos.

Segueix…

La campanya americana no s’assembla res a les nostres campanyes. És més llarga i per tant dóna temps a parlar de moltes més coses importants.

A Obama se li ha preguntat moltes vegades sobre ciència. Ha promés clarament un increment en la despesa per a recerca bàsica.

La meua administració incrementarà els fons per a recerca bàsica en ciències físiques, ciències de la vida, matemàtiques i enginyeria a un ritme que farà doblar els pressupostos de recerca bàsica en la pròxima dècada.”

També ha promés revitalitzar l’Assessoria Científica Presidencial, i que Bush no ha utilitzat en els últims 8 anys.

Al president actual els prejudicis religiosos l’han portat, els darrers 8 anys, a dificultar en tot el possible la investigació en cèl·lules mare, barrant-li  els fons a les entitats públiques.

Ara Obama és assessorat per un conjunt de científics dels camps de ciències de la vida i astrofísica:

1. Harold Varmus: President del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center. Premi Nobel de Medicina el 1989 per estudis de genètica del càncer. És un defensor dels drets civils en contra de la influència de la religió.
2. Gilbert Omenn: Professor de medicina interna, genètica humana i salut pública a la Universitat de Michigan. Ha denunciat les lleis anti-evolucionistes i és un lluitador contra les idees creacionistes.
3. Peter Agre:  Director del Johns Hopkins Malaria Research Institute. Premi Nobel de Medicina el 2003 i molt crític amb l’actitud de l’administració Bush contra el canvi climàtic.
4. Sharon Long: Biotecnòloga. Antiga directiva de Monsanto, empresa de biotecnologia en agricultura. Col·laborà amb les campanyes d’Obama i de Hillary Clinton.
5. Don LambAstrofísic de la Universitat de Chicago i expert en evolució estel·lar, és a dir com naixen, viuen i moren les estrelles. Ha lliutat fort per mantindre el pressupost de la NASA, ja que assegura que la ciència en la Nasa està desapareixent ràpidament. També està en contra de l’ús comercial de l’espai exterior.

Com veieu, Obama s’ha envoltat d’uns bons assessors de ciència i tecnologia que si és elegit president permetran aturar les actituds i fets acientífics del president actual.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel d’octubre 2008

0

La tardor ja ha entrat de ple amb les primeres pluges. I com sempre la pluja no sap ploure. Sueca inundada, Tavernes poc li ha faltat. La temperatura va minvant poc a poc i l’hivern s’albira lluny, lluny i alhora tan prop…

Aquest mes el dedicarem a la constel·lació d’Aquarius. El mite l’associa amb Ganimedes, el més bell mortal que pasturava les ovelles a les afores de Troia. Zeus se n’enamorà…

Els planetes Venus i Júpiter es veuran a la posta de Sol. Saturn unes hores abans de l’eixida.

I el Mars Polar Lander continua fent descobriments des de prop del pol de Mart estant. La primera neu de l’hivern a Mart…

Segueix…

Mirant al Sud a mitjanit veurem una de les constel·lacions del Zodíac, Aquari. És, per tant, una de les més antigues. Diversos mites estan associats a aquesta.

La història més coneguda associa Aquarius amb Ganimedes, un jove troià considerat el més bell dels mortals. El pare dels déus, Zeus, se n’enamorà i encarregà el seu ocell predilecte, l’àliga, que el portara a l’Olimp. L’animal agafà l’adolescent amb les urpes i se l’emportà volant.

A la casa dels déus, Ganimedes feia de coper; abocava el nèctar a la copa de Zeus. En compensació pel rapte el déu regalà al pare de l’infant uns cavalls divins. L’àliga que havia col·laborat amb el segrest esdevingué una constel·lació, l’Àliga.

Aquari és representat amb la figura d’un home que aboca agua d’una gran gerra.

La constel·lació presenta dues nebuloses planetàries ben conegudes: la nebulosa Saturn (NGC 7009) i la famosa Nebulosa Hèlix (NGC 7293).

També en aquesta zona del cel s’hi poden trobar 3 estrelles amb planetes: Gliese 876, amb tres planetes, un d’ells de 6-8 vegades la massa de la Terra, 91 Aquarii i Gliese 849 amb un planeta de la massa de Júpiter.

A la posta del Sol, mirant cap a l’oest, el planeta Venus es veurà ben bé durant tot el mes. Però estarà molt prop de l’horitzó i la seua visió durarà poc. Una mica més alt veurem el planeta Júpiter. Podrem observar-lo només fins a les 23:30 a principi de mes i fins a les 21:30 a finals de mes. Cada vegada estarà més baix i la seua visió serà més difícil. Aprofiteu ara per observar-lo.

Abans de l’eixida del Sol, mirant cap a l’est, podrem admirar el planeta dels anells, Saturn.

El 7 d’octubre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 14, i quart minvant el 21. El dia 29 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

Phoenix Mars Lander de NASA ha detectat neu caient de núvols marcians. Els experiments de la sonda al terra han proporcionat indicis d’una interacció entre minerals i aigua líquida en el passat, processos que ocorren a la Terra.

Un instrument làser dissenyat per obtenir dades de com l’atmosfera i la superfície interaccionen a Mart ha detectat neu de núvols a uns 4 quilòmetres per sobre del lloc d’aterratge de la sonda. Les dades mostren que la neu es vaporitza abans d’assolir el terra.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’octubre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: Rapte de Ganimedes. Autor: Peter Paul Rubens. Data:1611-12. Museu:Palau Schwarzenberg de Viena. Web: arteHistoria

Figura: Mapa celeste per al mes d’octubre 2008. Vàlid per al dia 1 d’octubre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Espirals solars

1

Espirals solars

El Sol està molt tranquil des de fa un any. Trobant-nos ara mateix al mig del mínim solar les taques no estan eixint i l’activitat magnètica està ben disminuïda.La feina dels físics solars continua, però. El Sol tranquil encara amaga molts secrets que el treball constant i pacient dels científics està traient a la llum.

L’energia que es crea al centre del Sol per reaccions nuclears es transporta cap a la superfície en forma de radiació. Però en les últimes capes el transport d’energia és més efectiu si és el gas calent qui puja en forma d’immenses bombolles que dipositen el seu calor en la fotosfera solar, capa de l’atmosfera solar d’on surt tota la llum visible. És la convecció solar i aquestes bombolles s’anomenen cel·les de convecció o granulació. Aquests grànuls, d’una gràndaria d’uns 1000 km, mostren una zona central brillant per on puja el gas calent.

Un cop refredat aquest gas cau cap a l’interior solar per les vores del grànul, d’un color fosc, talment com s’esdevé en una cassola d’aigua bullint.

L’equip de Física Solar del Grup Astrofísica i Ciències de l’Espai (GACE) de la Universitat de València, juntament amb científics de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), acaben d’observar en detall la forma en que el gas calent de la granulació, una vegada fred, cau a les profunditats solars.

Segueix …

La convecció és un fenomen turbulent que ocórre en molts llocs a la natura. L’aire calent de l’atmosfera terrestre i tots els processos d’ebullició es comporten d’aquesta manera.

La convecció solar i la granulació són importants ja que a més de ser el mitjà en que l’energia del centre del Sol arriba a la superfíce és també els que modelen el comportament del camp magnètic superficial. Aquest, arrossegat pel moviment del gas,  es concentra en les zones intergranulars formant petits tubs de flux magnètic (100-200 km) que en el cas que s’hi s’agreguen altres tubs magnètics poden ser el germen de les taques solars.

Aquestes cel·les de convecció han estat simulades teòricament de manera acurada i precisa utilitzant superordinadors per alguns investigadors i els resultats preveuen que el gas fred ha de baixar a capes més baixes formant una espiral (veure foto).

Ara dos investigadors del GACEde la Universitat de València, Vicent Domingo e Iballa Cabello, i tres de l’IAC (J. A. Bonet, I.  Márquez, J. Sánchez Almeida), han aconseguit veure-ho amb imatges obtingudes durant una campanya d’observació al Telescopio Solar Sueco, ubicat en l’Observatorio del Roque de los Muchachos de La Palma juntament amb una observació simultània amb el telescopi solar espacial japonés Hinode.

Vicent Domingo, astrofísic valencià de 73 anys que ha treballat pràcticament tota la vida a l’Agència Espacial Europea i la NASA, i que va ser responsable científic de la sonda solar europeu-americà SOHO,  dirigeix la tesi doctoral d’Iballa Cabello, canària d’origen. Els dos pertanyen a un petit grup valencià d’estudi de la fotosfera, la superficie del Sol.

En les imatges s’aprecia, d’acord amb la investigadora Inés Márquez, i detalla la nota de premsa de l’IAC “com el material sembla seguir una espiral logarítmica abans de desapareixer, és a dir, una espiral amb la forma de la closca de caragol. Durant un temps pensarem que eren espirals àuries, el que li donava un inquietant toc esotèric al descobriment. No és així i sembla que hi ha espirals de tots els tipus”.

S’ha confirmat doncs un fenomen que havia d’existir segons els models teòrics. La matemàtica i la física teòrica s’han avançat a l’observació.

El diari Levante se’n va fer ressò i  va aparéixer en portada el dissabte passat.

Enhorabona als companys i amics….

Foto:
La imatge és una imatge en alta resolució del Telescopi Òptic Solar de la sonda japonesa Hinode. Aquesta és el primer instrument situat a l’espai que mesura la intensitat i la direcció del camp magnètic solar en la baixa atmosfera del Sol, anomenada fotosfera.  Aquesta imatge mostra una part molt ampliada de la fotosfera solar. L’energia de sota la superfície es transportada per convecció formant cel·les de convecció o granulació que es poden veure en aquesta imatge. Les zones més clares revelen on estan pujant el gas mentre que les zones més fosques intergranulars denoten on els gasos més freds  estan caient cap a l’interior. Web.

Crèdit imatge: Hinode JAXA/NASA/PPARC


Remolins al Sol
Video (fitxer adjunt)

Investigadors de la Universitat de València i de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) han detectat en el Sol remolins que tenen la grandària dels huracans terrestres i que es produeixen per mateix mecanisme que fa girar l’aigua en una banyera quan s’acosta a l’engolidor.

Autor: IAC

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La tardor comença amb pluja

1

Ja haureu notat com cada dia els rajos de Sol entren cada vegada més dins de casa. Les persianes cada vegada poden aturar menys la calor solar. Això és causat perquè el Sol es troba cada dia més baix.

Si al principi de  l’estiu el Sol es trobava alt i eixia prop del nord-est i es ponia prop del sud-est, a mesura que ha anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produit més prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament. 

Avui a les 16:30 h., el Sol finalment ha eixit exactament per l’est, ha seguit la línea de l’equador celeste i s’ha post exactament per l’oest.

Com ja vaig explicar al post del començament de la tardor de l’any passat, alguns fenomens curiosos passen avui en les nostres latituds.

En eixir el Sol per l’est i pondre’s per l’oest el dia ha durat exactament igual que la nit, 12 hores. Per això el dia d’avui s’anomena dia de l’equinocci. Com a conseqüència, avui l’extrem de l’ombra d’un objecte dibuixa una línia recta al llarg de les hores.

L’estiu ha acabat doncs i la tardor comença amb pluja.

I demà marxe a la capital del regne per assistir a la II Reunión Nacional IAA-IYA2009, on anem a coordinar les activitats que es realitzaran a tota Espanya per l’Any Internacional de l’Astronomia 2009. Dos dies intensos de parlaments i propostes d’activitats per tractar d’acostar l’astronomia i la ciència en general a la societat.

Ja us parlaré en altre apunt de com ha anat tot.

Foto: de la web Sannyas-Spanish-Creatividad.

 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Fotografiat el primer planeta al voltant d’un altre estel

2

Tard o d’hora havia de passar. Al final l’han caçat. Un equip de la Universitat de Toronto, al Canadà, ha aconseguit una imatge històrica en la que un estel llunyà mostra, al seu costat, un altre objecte brillant, que els astrònons asseguren que és un planeta calent i jove.

Per a aconseguir-ho han hagut d’utilitzar un dels telescopis més grans del món, un del duet de telescopis Gemini, al bell cim del Manau Kea, allà a les llunyanes illes Hawai.

És la primera vegada que hem vist directament un objete amb massa planetària probablement en òrbita al voltant d’una estrella com el nostre Sol“, ha afirmat David Lafrenière, autor principal del treball. “Si confirmem que aquest objecte es troba realment lligat gravitacionalment a l’estrella, suposarà un gran pas cap avant“.

Segueix …

Des de 1995 sabem que el nostre sistema solar no és l’únic de la Galàxia. Estels semblant al Sol estan essent estudiats intensament per a descobrir els cossos planetàris al seu voltant.

Tanmateix trobar-los no és gens fàcil. La intensa brillantor de l’estel amaga la dèbil lluïssor dels petits cossos que orbiten al seu voltant. Els astrònoms, però, han trobat la manera de descobrir-los. El moviment d’aquests planetes al voltant de les seues estrelles fa variar lleugerament en l’espai la posició d’aquestes. L’estrella es balanceja una mica ja que és “estirat” pel seu planeta en òrbita. És el mateix fenomen del ballarí que fa girar la ballarina i ell es balanceja una mica.  

Aquest moviment és tan menut que només es pot observar usant la tècnica de l’espectrocòpia que estudia les línees espectrals de les estrelles.

Aquesta delicada tècnica ha permet descobrir fins ara uns 300 nous sistemes planetaris, però no s’havia aconseguit cap imatge dels planetes.

Això és el que ha aconseguit ara l’equip de la Universitat de Toronto. En un article enviat a la revista Astrophysical Journal Letters, (preprint) els astrònoms expliquen els detalls del descobriment que ha tingut lloc dins d’un estudi de 85 estels semblants al Sol.

La imatge s’ha observat als telescopi Nord del conjunt dels 2 telescopis Gemini de 8,1 m. a Hawai. A més a més la imatge s’ha obtingut utilitzant la tècnica de l’òptica adaptativa que permet corregir les deformacions de la llum de les estrelles mitjançant un sistema que deforma l’espill del telescopi al mateix temps per a que la imatge final del cel siga correcta.

L’estel 1RXS J160929.1-210524 és jove i rau a uns 500 anys llum de la Terra. A la imatge presenta, al seu costat, un company que sembla un planeta. Els científics han obtinguts espectres per confirmar la natura del company que té una massa 8 vegades major que Júpiter. Tanmateix el planeta es troba a unes 330 unitats astronòmiques de l’estrella. (1 unitat astronòmica, UA, és la distància de la Terra al Sol). En comparació, Neptú, orbita el Sol a només 30 UA. Caldrà explicar la raó de que un planeta es trobe tan lluny de la seua estrella.

L’estel és semblant al Sol però molt més jove.

Ací podeu veure el comunicat de premsa i la taula de paràmetres del sistema estel-planeta.

A veure quan s’obté la imatge d’un planeta tipus terrestre….

Foto: Imatge de l’estel 1RSX J160929.1-210524 i del seu probable company d’unes 8 masses de Júpiter (dins del cercle roig). Aquesta imatge és una composició dels filtres en les bandes infraroges J, H i K. Totes les imatges estan obtingudes amb el sistema d’òptica adaptada i del  Near-Infrared Imager (NIRI) en el telescopi Gemini North. Crèdit: Gemini Observatory.

El País Valencià, arrasat

3

El diputat a les Corts Valencianes i secretari general del Bloc, Enric Morera, ha publicat un interessantíssim apunt on indica clarament les dades econòmiques, d’educació i culturals del País des de que el PP governa per ací.

L’interessant de les dades és que estan posades les referències i enllaços directes per a comprovar que tot és estrictament cert, sense partidismes.

És clar que la nostra televisió Canal 9 no ha diu res de res d’això.

Llegiu i veureu….

PAÍS VALENCIÀ ARRASAT

1995-2008 (13 anys de PP)
L’herència de Zaplana, Olivas i Camps

INDICADORS ECONÒMICS

RENDA PER CÀPITA:
1998, Índex Espanya (100%). País Valencià: 96,9% (la 8ª de 19)
2007, Índex Espanya (100%). País Valencià: 90,8% (la 11ª de 19) (i a 7 dècimes de ser la 13ª).
(Font: INE,Principales Resultados, Renta Per Cápita)

BALANÇA (ESPOLI) FISCAL:
La 3ª (criteri: “flujo monetario”) /4ª (criteri: “cargo / beneficio”) que més aporta per càpita, tot i que és la 11ª en renda per càpita.
(Font: Document sobre Balances Fiscals publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, 2008).

Segueix…

PAÍS VALENCIÀ ARRASAT
1995-2008 (13 anys de PP)
L’herència de Zaplana, Olivas i Camps

INDICADORS ECONÒMICS

RENDA PER CÀPITA:
1998, Índex Espanya (100%). País Valencià: 96,9% (la 8ª de 19)
2007, Índex Espanya (100%). País Valencià: 90,8% (la 11ª de 19) (i a 7 dècimes de ser la 13ª).
(Font: INE, Principales Resultados, Renta Per Cápita)

BALANÇA (ESPOLI) FISCAL:
La 3ª (criteri: “flujo monetario”) /4ª (criteri: “cargo / beneficio”) que més aporta per càpita, tot i que és la 11ª en renda per càpita.
(Font: Document sobre Balances Fiscals publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, 2008).

ATUR:
285,660 aturats en agost 2008
Increment d’un 37,33% entre agost de 2007 i agost de 2008, la tercera comunitat on més puja (en termes relatius i absoluts) l’atur en l’últim any. (Font, INE, Ministeri de Treball)

DEUTE:
(2007) 11.500 miliones d’euros, un 11,4% del PIB valencià, el més alt de tota Espanya (duplicant la mitjana nacional, del 5,7%).

POLÍTICA I CORRUPCIÓ

GESTIÓ MUNICIPAL:
Dels 80 municipis més grans d’Espanya, els dos municipis amb menor transparència són Oriola (12,5) i Torrevella (15,0),
Font: Índice de Transparencia de los Ayuntamientos (ITA) elaborat per l’organització Transparencia Internacional (2008)

CORRUPCIÓ URBANÍSTICA:
(2006): 30 causes obertes o sentències contràries a urbanitzacions, el primer lloc de tot el litoral espanyol.
Font: Greenpeace. Informe: ” Destrucción a toda costa 2006″

ESTAR DEL BENESTAR

SANITAT:
El País Valencià és la comunitat que té un menor nombre de llits per habitant de tota Espanya: 2,71 llits per mil habitants (mitjana espanyola, 3,59, Catalunya, 4,52). Recomanació OMS, 7 llits per mil habitants,
Font: Catálogo Nacional de Hospitales 2005 e Instituto Nacional de Estadística (INE),
Si comparem amb les dades de 2002, aquests números són, fins i tot, pitjors del que eren: en 2002 era de 2,8 llits per habitant. (Font: Estudi de la Universidad de la Coruña per al “Observatorio del Sistema Nacional de Salud”).
2008 (la que pitjors serveis sanitaris públics té, segons la Federació d’Associacions per a la defensa de la Sanitat Pública)
(Font:AZPRENSA)

EDUCACIÓ:
La segona comunitat amb major índex de fracàs escolar en 2006, només per davant de Ceuta.
(Font: El Mundo)
Diu textualment este diari no precisament anti-PP: “tras mantener una evolución asombrosa: desde 2000 ha empeorado 14,4 puntos, es decir, un 57%”, al pasar de un porcentaje del 25,3 en el año 2000 al 39,7 de 2006.”

LLENGUA I CULTURA

CULTURA:
Lectura: (2005) El País Valencià figura (51,5% de lectors), juntament a Andalusia i Extremadura, com la Comunitat Autonòma amb menor nombre de lectors (mitjana espanyola > 55%)

VALENCIÀ:
Ús del Valencià:
1995 52,8% declarava ser valencianoparlant o bilingüe
2008: 39,9% declarava ser valencianoparlant o bilingüe
Fuente: Servicio de Investigación y Estudios Sociolingüísticos, de la Conselleria de Cultura,
Generalitat Valenciana. “lengua que habla en casa”.

Baixada d’un 13% en 13 anys. Amb este ritme en 40 anys el valencià haurà desaparegut.

No calen més paraules…

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Premi Paracelso

2
Fa uns dies Marta Insa (Apunts diaris) va rebre el premi Paracelso 2008: Imaginaria Por Tus letras y tu magia, per ser dóna i per ser màgica.

Bé que t’ho mereixes Marta. Sempre saps trobar la màgia a les situacions quotidianes. Veus alegria darrere de cada fet i ens embruixes amb el teu optimisme. 

Aquest premi va ser creat per Gerardo Omaña, on explica al seu bloc que Paracelso li atorga a la paraula un sentit màgic. Un sentit que en la màgia s’anomena “Verb”. I això vol dir que la paraula pot crear. La paraula és la força, però hi ha paraules que tenen més o menys força. Hi ha poder a la paraula, però també hi ha paraules de poder. Aquest poder no es limita a la paraula, si no que està també present d’alguna manera als signes, a la màgia, les imatges i les lletres.

I com que hi ha molta màgia escampada per aquest món, Marta ha concedit els seus premis Paracelso made in Marta Insa. I va i resulta que jo sóc un dels  afortunat.

Com ella diu al seu bloc, em dóna el premi:

Pols d’estels: perquè transmet la màgia de les estrelles, i només li falta el barret per a ser el nostre Dumbledore virtual.

Un Dumbledore, quin honor! La meua barba no és encara blanca ni tan llarga, ni arribaré mai a la seua saviesa però si que faig coses estrambòtiques per a la majoria dels mortals.

T’agraesc molt el premi. Moltes gràcies Marta….

Cada premiat pot atorgar aquest premi de nou. I com que la paraula és la màgia que ens fa viure les imatges en el cap, havia pensat premiar a tres blocaires màgics que llegesc habitualment.

Pantàliga: el nou bloc de Joan Olivares. Ja que amb la seua paraula transmet tot el saber dels pobles menuts de la Vall d’Albaida, talment un Macondo valencià. Abans tenia aquest bloc, igual de deliciós.

El pèndol de petites oscil·lacions, de Victòria per fer-nos veure el sentir poètic del seu/nostre paisatge estimat de Mallorca.

Coc Ràpid, de Carme Laura Gil, política i sàvia com els grecs i romans. Una delícia per a l’intel·lecte.

Enhorabona a tots tres….

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Simulant el Big Bang

0

El gran col·lisionador d’hadrons (LHC) del Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) va entrar en funcionament ahir. És la major empresa científica que ha fet mai la humanitat. Uns 10000 científics de tot el món, principalment d’Europa, hi treballen. Els resultats els veurem els pròxims anys i, encara que seran poc comprensibles per a la majoria de la població, si són els que s’espera, revolucionaran la física actual.

Una de les conseqüències més interessants per a aquest bloc d’astronomia serà que l’LHC serà capaç de reproduir a petita escala el que va passar en els primers moments de l’Univers.

Segueix …

Ahir, després d’anys de treball, un feix de protons va estar injectat a l’interior de la gran anella circular de 27 km de circumferència, soterrada a uns 100 metres sota la frontera franco-suïssa i l’aeroport de Ginebra. Ara li estan fent donar voltes, accelerant-se fins que arribe a una velocitat pròxima a la de la llum. D’ací poc s’injectarà un feix similar de protons en direcció contraria per a que xoque amb el primer feix.

En aquest experiment tot té unes proporcions gegantines. Per fer girar els protons, que tenen càrrega positiva, cal una sèrie d’imants superconductors que els desvien i els facen seguir la trajectòria circular. Aquests protons han de viatjar en el buit més gran que es puga aconseguir a la Terra, no siga el cas que xoquen amb les molècules de l’aire abans d’arribar al seu objectiu. Aquests imants, per a que funcionen, han d’estar refrigerats amb heli líquid a -271 C, sent així un dels llocs més freds de l’Univers. L’LHC és així el major consumidor d’heli (15 tm) del món.

Aquests dos feixos de protons, que viatgen en direcció contrària, xocaran a una energia molt gran. El que passa en aquests casos és que l’energia del xoc serveix per crear noves partícules que eixiran en totes direccions. És per això que l’anell col·lisionador està recobert, en les quatres zones de xoc, amb quatre immensos detectors, tan grans com un edifici. Las partícules han de deixar rastres que pugam veure i mesurar. En un d’aquests detectors, de nom ATLAS, hi participen membres de l’IFIC (Institut de Física Cospuscular) de la Universitat de València, així com de l’IFAE (Institut de Física d’Altes Energies) i del CNM-IMB (Institut de Microelectrònica), ambdós de Barcelona.

Una de les partícules que s’espera trobar és el bosó de Higgs. És una partícula neutra (càrrega 0) predita per la teoria estàndard de la física de partícules però encara no descoberta. És molt interessant ja que explicaria la massa de les partícules, perquè el fotó no té massa i les partícules W i Z si.

Vaig estar a una conferència abans de l’estiu a la Universitat on alguns físics valencians involucrats en ATLAS explicaven amb entusiasme el detector i els resultats esperables.

Els resultats són també interessants per als astrofísics ja que l’LHC podrà recrear-nos les condicions que existiren en els primers moments de l’Univers, poc després del Big Bang.

El que serà complex serà l’anàlisi de les dades obtingudes. Cada col·lisió produirà milions de traces als detectors que hauran de ser posteriorment analitzades. El software desenvolupat eliminarà les que no siguen interessants però, així i tot, quedarà molt per comprovar.

S’ha parlat que es poden crear, com a subproductes de les col·lisions, microforats negres. Aquests objectes estranys tenen molta massa concentrats en un lloc molt menut. Són tan densos que res pot eixir d’ells ni tan sols la llum.

La Teoria de cordes, proposta de descripció unificada de totes les interaccions, incloent-hi la gravetat, considera que els constituents fonamentals de la matèria no són partícules puntuals sinó objectes unidimensionals (cordes). A més considera que hi ha unes quantes dimensions extra, a banda de les 4 conegudes (3 espacials i una temporal). Una variació d’aquesta teoria creu que aquestes dimensions són mesurables i això faria viable la creació de microforats negres a l’LHC. Però, de moment, la teoria de cordes, encara que ha tingut alguns èxits, està lluny de ser acceptada per la comunitat científica. Molts la veuen encara com totalment especulativa.

L’amic Jesús Navarro, físic de l’IFIC, preguntat per Vilaweb, recorda que esporàdicament ens arriben per mitjà dels raigs còsmics, provenint de supernoves, galàxies, etc., concentracions d’energia de més magnitud que no les que es podran arribar a produir a l’LHC i això des de fa milions d’anys. I no tenim constància que no s’haja produït cap forat negre a l’alta atmosfera terrestre. La Terra continua on està i nosaltres també.

L’experiment ha costat uns 2000 milions d’euros, dels quals Espanya ha pagat un 8%. Alguns poden pensar que això és molt. Però si tenim en compte el retorn industrial això no és tant. Molts dels resultats tecnològics obtinguts al CERN han passat a la vida quotidiana. El més conegut és l’invent de la web. Però processos industrials com tècniques de buit i de refrigeració extrema estan essent utilitzats en la indústria alimentaria.

Per tot això, moltes felicitats als amics de l’IFIC que han treballat molt aquests últims anys i també a tots els físics i enginyers de tot el món que han participat.

Us deixe un article que s’ha publicat a Levante avui, signat per Juan Antonio Fuster, de l’IFIC. Per cert, el seu nom ha desaparegut de l’edició digital, encara que si que està en la de paper.

 El “LHC”, una catedral de la ciencia

Foto#: 0803019_01 ?Producció simulada d’un forat negre en ATLES. Aquest rastre és un exemple de dades simulades per al detector d’ATLES en  LHC al CERN. Aquests rastres es produirien si un forat negre en miniatura es creara en la col·lisió de protó amb protó. Aquest petit forat negre  decauria instantàniament a diverses partícules mitjançant un procés conegut com radiació de Hawking. Cortesia de The ATLAS Experiment at CERN, http://atlas.ch

Naúfragos (Stranded)

0

Parlava de Mart l’altre dia a Ca les Senyoretes durant la Nit Marciana. I vaig fer menció de les pel·lícules més famoses que tenen el planeta roig com a protagonista. Vaig nomenar, és clar, la Guerra dels Mons i Mars Attacks!

Entre elles vaig nomenar també el film Náufragos (Stranded, 2002) dirigida per María Lidón. Conta l’arribada catastròfica de la primera missió tripulada a Mart. I la vaig nomenar per diverses raons.

Segueix …

 

La primera és la seua directora Maria Lidón.

Aquesta valenciana de 29 anys va realitzar la seua primera pel·lícula del no res, sense cap passat creatiu. Aquesta actriu -que es camufla sota el nom de Luna quan dirigeix- ha pogut rodar a Hollywood una pel·lícula de cinc milions d’euros de pressupost. A més ha comptat amb un repartiment internacional amb Vincent Gallo, Maria de Medeiros i Joaquim de Almeida. Per això va comptar amb l’ajuda de José Magán, productor del seu film anterior My Gun, que no arribà a acabar.

A més va rodar en anglés als estudis Panavisión, utilitzant la nau i els trajes espacials utilitzats a la pel·lícula Space Cowboys de Clint Eastwood.

En aquest enllaç podeu veure un llarg documental en català sobre Maria Lidón.

La segona raó és constatar que el tema està tractat de manera molt raonable.

Náufragos (Stranded, 2002) de Luna és feta a partir de la novel·la homònima del guionista, el escriptor Miguel Aguilera.

Conta l’arribada de la primera missió tripulada a Mart i el seu naufragi a la superfície. Té diversos punts interessants que la fan versemblant.

La missió és conjunta NASA-ESA i això podria ocórrer realment. El viatge a Mart serà la major empresa humana des del punt de vista tecnològic, fins al moment i la col·laboració mundial serà necessària.

Pepe Sancho fa de comandant de la nau. Només se’l veu al principi i mor en estavellar-se en Mart. Moment estel·lar i fugaç, per tant.

El dilema moral de la pel·lícula és planteja quan els tripulants supervivents a la superfície de Mart se n’adonen que no podran sobreviure al rescat per falta d’oxigen i aliments. La nau de rescat trigarà uns dos anys, temps mínim ja que els moments de màxima aproximació de la Terra-Mart, les oposicions, passen cada dos anys.

La única solució que troben és que alguns, elegits per sorteig, han de sacrificar-se pels altres. Té certa semblança amb la grandiosa pel·lícula de l’any 1944 de Hitchcock, Nàufrags, de la que copia també el títol.

L’acció és molt versemblant amb paisatges desolats com al Mart real. Donat que es va fer després de les dades obtingudes pel Mars Reconnaissance Orbiter, que certificaven la presència d’aigua en el subsòl, han inclòs, encertadament, la referència a l’antiga aigua marciana. En el llarg viatge per la superfície marciana els protagonistes veuen paisatges modelats per la força d’inundacions passades, tal com ells mateix declaren.

El paisatge marcià està molt ben recreat. I no van anar a buscar-lo massa lluny. Les zones volcàniques de l’illa de Lanzarote van servir per això.

Tanmateix hi ha diversos errors que caldria comentar:

– Causa de l’aterratge forçós. És atribuït a un error de software durant uns 3 segons. Això va ser suficient. És la primera volta que sent aquest tipus d’error. El software va o no va….
– Gravetat en Mart igual que la gravetat terrestre. Caminen com a la Terra. Encara que prop del Valles Marineris algun dels astronautes diu que si caigueren o es tiraren, en ser la gravetat 1/3 de la terrestre no els passaria pràcticament res.
– Comunicacions instantanies entre Mart i la Terra. En realitat cal esperar uns 20 minuts en cada sentit.

És veritat que els personatges són una mica plans, sense massa profunditat. Té, però, molt encerts, que la fan recomanable. Trobe molt ben reflectida la soledat absoluta. Els protagonistes saben que estan sols i que l’ajuda no arribarà a temps. I, el millor que es pot demanar a un film. Quan la vaig veure em va divertir!

El final és inesperat i com podreu imaginar no vaig a contar-lo.

Publicat dins de Cinema i etiquetada amb , | Deixa un comentari