L'anunciaven quan Emili era bebè, i ara que continua sent-ho (ho són fins als 2 anys!), per fi l'han passada pel plus. Bébés és una producció francesa de l'any 2010 que no necessita subtítols ni doblatge, perquè sincerament no necessita paraules. El documental és una finestra a les vides paral·leles de quatre bebès: un de Japó, Namíbia, Estats Units i Monglòlia. Les condicions de vida, els recursos i la cultura de cadascuna de les mares marca la manera de criar-los. Supose que en una primera ullada criden l'atenció les diferents maneres de criar a un xiquet -cosa que ens hauria de fer relativitzar els grans problemes existencials de les mares primerenques com que si és millor introduir primer la papilla de cereals i després la de fruites o viceversa-. Però un segon visionat atent ens hauria de convidar a comprovar, sobretot, que l'essència és la mateixa. Brillant.
No sé quin estrany impuls em va dur a engrapar un cabàs d'apunts antics, carpetes i fundetes de la meua cambra de soltera, amb la intenció de buidar paperots inútils i reutilitzar tot el material -físic, de papereria-, per als pocs afers a què m'ocupe en l'actualitat en el poc temps lliure que el meu home m'ajuda a arrapar alguns dies. Hui, en un d'eixos arraps de lleure, tinc escampada per damunt la taula papers, apunts -i fins i tot algun post escrit en paper!- i capítols que algun dia van significar alguna cosa.
Ens deixava cada tants episodis; eixia del bloc per a prendre aire i tornava tant o més fresca. Llegir-la era tan fàcil i clar com beure aigua. En les ocasions en què ens deixava, quan necessitava un glop de registre, rebuscava entre els arxius, llegia posts antics, de quan ella escrivia sense que jo sabera què m'estava perdent per la xarxa. Però un dia ens va deixar, no sé com, ni perquè. Va obrir la porta i va descaminar, desaprendre, cada vegada més diàfana, ens deia.
No sé ben bé quant de temps ha passat, però en dies com hui encara la busque, no em preguntes perquè, per la xarxa. Del seu bloc, desactivat, no n'han quedat ni les engrunes. I arreplegue ecos de la seua veu en altres blocs, per altres llocs, com qui troba eines de sílex en una excavació arqueològica.
De noctàmbula no n'hauria de fer un post: hauria de ser una categoria en aquest bloc, -l'afegiré, quan tinga una estona i menys mandra que ara-. La nocturnitat és una característica més de ser mare tal i com jo he triat ser-ho. M'ajuda a mitigar el noctambulisme un aparell que va entrar en aquesta casa fa un any i que per a tornar a renunciar-hi -com passa amb les coses bones- haurien d'anar molt mal dades: el Plus -o l'Iplus-.
El primer post d'aquest bloc és el càmbric de la meua vida: la prehistòria ufana i creadora, rebossant d'una vida que estava condemnada a l'extinció. Sembla que en comptes d'haver passat quatre anys hagen passat quatre dècades. Era periodista, fadrina i amb les responsabilitats pròpies d'una adolescent de 18 anys. Recorde les queixes d'aquella època: em resultava penós dur aquella mena de vida. En en fons, m'avorria. Aspirava a un altre tipus de plenitud: la meua plenitud d'ara.
El mes de maig al meu poble és el mes de les comunions, els casaments i, si m'estires molt, els batejos. Però el meu és un poble tradicionalment beato i de dretes. A la resta del món la història ens conta que el mes de maig és l'època de les revolucions. Mala època, doncs, han triat per a fer les eleccions. Els sociòlegs contractats pels partits polítics -i si no en tenen, n'haurien de tindre-, caldria que ho tingueren apuntat a l'agenda: primavera caca (i disculpeu el vocabulari a esta mare d'un xiquet de quasi un any).
Hi ha -que en conec- que tenen l'habilitat de complicar-se la vida. Hi ha qui, sense tindre aquesta habilitat, fan mans i mànigues per a enrevessar-ho tot. I hi ha qui, com jo, d'alguna manera o d'una altra, venint d'aquests dos móns (del de tindre l'habilitat i del de fer mans i mànigues) va aprendre un dia la virtut de la vida simple. La vida simple, les coses fàcils, les opcions senzilles. Perquè segur que, algun dia, la troca s'embolicarà sola. Com ara.
Vaig entrar a internet per primera volta l'any 1995. Si fem els comptes, d'això en fa ara setze anys. És a dir, probablement no tornaré a tindre mai alumnes que nasqueren abans de l'era internet. Tanmateix, ens entestem a anomenar-ho "Noves tecnologies". No m'inquieta tant la nomenclatura -els noms, al capdavall, només són una convenció-, com el fet que en massa àmbits de l'educació els tractem encara com a "nova tecnologia".
El caos no és treballar. El caos no és el xiquet. El caos són treballar, els cursos per a fer punts, el grup de treball i fer de mare enmig d'aquest guirigall sense remordiments de consciència. D'altra banda, comence a pensar que ja m'està bé, el caos; que, d'una manera o altra, en totes les etapes de la vida sempre n'he tingut, i que el caos és com els gasos, que s'expandeixen d'acord amb l'espai que hom té. Vist així, m'ha anat bé tornar a treballar. M'allibere del caos vital i entre en el caos clàssic de personetes de set anys que comencen a restar portant.
Un estudiant de Belles Arts ha fet un experiment a la plaça del poble. Ha penjat un arbre dels desitjos. El primer desig que hi ha ficat, evidentment, era que el professor li posara bona nota. A l'arbre tot de gent del poble hi ha deixat immortalitzats tota mena de desitjos, d'aquells que arranquen un somriure: que l'equip del poble puge a primera divisió, tindre una nova mascota, ser un gegant... també hi he llegit desitjos més profunds, dels que posen la pell de gallina: que els pares no se separen, o que la germaneta d'algú es cure.
Des que el tenia en la panxa li cantava a Emili "cinc pometes té el pomer". En nàixer vaig continuar utilitzant la nana per a tranquil·litzar-lo. Amb el temps me n'he adonat que tant se val la cançó que cante; ell en té prou amb sentir la meua veu. És per això que després de sentir-la en una de les meues sessions de Pilates, vaig redescobrir "Dream a little dream of me". No fa massa, mentre li la cantava al menjador, son pare va traure'n la versió al piano. I aixina que es va adormir la criatura, amb una nana a piano i veu. La versió que em va enamorar va ser esta cantada per la Laura Fygi. He fet un xicotet muntatge amb el meu menut dormint per a qui vulga sentir la cançó.
martainsa |
Terra |
dimecres, 1 de desembre de 2010 | 20:07h
La primera etapa del matí és com tots els dies. Ens alcem cantant "bon dia al dematí", ens canviem el bolquer, ens posem roba de mudar i encarem el xiquet cara a la tele un quart d'hora per a que sa mare puga mudar-se i esmorzar. Una hora. La segona etapa canvia. El xiquet continua un quart més castigat de cara a Pokoyo per a que sa mare prepare tot l'equipament necessari per a qualsevol imprevist en aquest viatge d'anar i tornar a València.
En certa manera, a mesura que hom es fa gran es va pelant de manies com una ceba; en especial quan es tenen fills. Algú del meu entorn no li agradava mullar-se les mans després d'haver-se dutxat, per la nit, i quan va tindre fills aquesta mania va caure com una fulla de ceba tremolosa. A mi em passa amb les manies per a posar-me a treballar. Treball de pensar, vull dir. Com escriure al bloc.
Aquestes setmanes no m'ha anat massa bé tornar a escriure al bloc; hi ha poca gent amb menys temps per a la lírica que una mare recent estrenada. Entre aquest tipus de persones -amb poc temps- només se m'ocorren les mares de dos criatures menudes -o més- com a més ocupades que una mare primerenca. Però "l'organització venç em temps" (va dir algú, ara no recorde qui i no tinc temps per a googlejar-ho). Furgant bé entre els segons, mantinc de moment l'esperança de poder continuar el bloc.
Són les dos i escaig del matí i ací estem, Pitusset i jo al menjador, revoltant-se en l'hamaca i teclejant l'ordinador respectivament mentre l'iPlus ens mostra un reportatge sobre les llunes gravat fa poc per a nits exactament com aquesta; a vore si amb tanta lluna, amb un poc de sort m'entra son a mi, i Pitusset es posa de bona lluna.
I torna a remoure's. Em pregunten a voltes què somnien els xiquets. Imagine que el mateix que nosaltres: una mescla surrealista d'experiències diürnes. Amb la diferència que nosaltres generalment sabem que estem somniant, mentre que Emiliet no sembla que s'adone de la diferència. Es pren els somnis molt a pit. L'he arreplegat del bressol fa uns minuts, quan començava a cridar. Amb el meu contacte s'ha calmat immediatament. Ho fa sovint, això. Crida amb els ulls tancats, plora, es gira. Fa una carassa, es remou, s'arrapa la cara (o la còrnia de l'ull, com ens va passar la setmana passada, que ens va costar un viatge a urgències). A la llum de l'una lluna -la de Júpiter- ara es queda quiet, i mou les manetes d'aquella manera que ho fa quan vol agafar alguna cosa. Deu notar la meua presència, perquè des que l'he agafat, ja no ha tornat a cridar. Quines coses tenen, els bebés.
