Pols d'estels

«L’Astronomia està vivint la seua Edat d’Or i volem que aquest any cada ciudatà pense que és part de l’Univers quan mire per un telescopi».

Aquestes belles paraules van ser pronunciades per la presidenta de la Unió Astronòmica Internacional, Catherine Cesarsky, per definir l’objectiu principal de l’Any Internacional de l’Astronomia, que va ser inaugurat oficialment a Espanya, en la seu del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) a Madrid el passat dimarts 27 de gener.

Una representació nombrosa dels astrònons de l’estat es vàrem reunir per festejar el començament de l’Any Internacional. Anys de treball dels comitès organitzadors comencen a donar ara els seus fruits.

L’acte començà amb una introducció astronòmico-musical i seguí amb les salutacions de diverses personalitats del camp de l’astronomia mundial i acabà amb la intervenció del Príncep Felip. 

Segueix…

Astrònoms d’arreu de l’estat, de totes les especialitats, representants d’instituts d’investigació i de departaments universitaris, entre els quals el meu,  ens reunirem dimarts passat a Madrid.

Després de la presentació del video musical-astronòmic Allegro Galàctic de Juan R. Pardo, amb música de Mozart, que deixà atònit el personal per la perfecta sincronia de les imatges amb la música es passà als discursos.

Rafael Rodrigo, president del CSIC i astrònom, destacà l’èxit de l’astronomia espanyola dels últims 30 anys en recursos i observatoris i que ha permés construir el que serà el telescopi més gran del món, el GTC amb un espill segmentat de 10,4 m de diàmetre.

Montse Villar, coordinadora de l’esdeveniment a Espanya, assenyalà que tot començà amb uns pocs voluntaris i que ara mateix s’està produint una ona expansiva que va creixent i que ha produït la major xarxa de divulgació científica que mai ha existit a l’estat.  Una activitat com la mesura del radi de la Terra impliquen ja més de 400 escoles i instituts. També destacà l’estudi mai fet sobre la posició de la dona en astronomia.

Maria Rosa Zapatero ens parlà de les fites que es poden aconseguir en les pròximes dècades. El descobriment en els darrers anys de 240 planetes extrasolars semblants a Júpiter o fins i tot més grans, ens fa ser optimistes en la descoberta en els pròxims anys de planetes rocosos com la Terra i que en algun d’ells puguem albirar senyals d’activitat biològica.

Després de les salutacions amb vídeo de Matt Mountain, director de l’Institut del Telescopi Espacial  i de David Southwood del programa científic de l’Agència Espacial Europea, la presidenta de la Unió Astronòmica Internacional, Catherine Cesarsky, ens recordà la participació de l’estat espanyol en les institucions europees dedicades a la investigació espacial, l’ESA i l’ESO.  En la part més emotiva del seu discurs, evocà com fa 400 anys l’astrònom de Florència, Galileo Galilei, alçà el seu telescopi fet per ell i descobrí que la Lluna i el Sol no eren esferes perfectes i que Júpiter tenia satèl·lits al seu voltant, un veritable sistema solar en miniatura. Així que Copèrnic tenia raó. La Terra deixà definitivament el seu lloc central en l’Univers ptolemaic i passà a ser un planeta girant al voltant del Sol. I finalment destacà que l’astronomia és una ciència que promou la pau. El cel és igual per a tots i ens invita a observar-lo.

Després del parlament del Secretari d’Estat d’Investigació, Carlos Martínez, que parlà del futur telescopi ELT (Extremely Large Telescope) amb un diàmetre de 42 m, previst per al 2018, clogué l’acte el Princep d’Astúries que durant tota l’estona havia anat prenent notes per contestar a cadascun dels parlaments anteriors. El discurs sencer que va fer pot llegir-se ací.

El Príncep Felip sabia de que parlava. De fet digué que és aficionat a l’astronomia des que era un xiquet. Va fer referències a Galileo i Kepler i a l’ajut que la Corona Espanyola va donar per crear l’Observatori de Madrid el 1790 i per a la compra d’un telescopi de 25 peus a Hershel.

També recordà les vegades que ha anat a Canàries als Observatoris d’Izaña i del Roque de los Muchachos. I descatà la posada en marxa del GTC fet totalment amb tecnologia espanyola.

Tot acabà amb un còctel on el que volgué parlà amb el Príncep i on vells amics astrònons es retrobaren després d’anys de només llegir-se per correu electrònic. El contacte visual és important… Així que com a efecte afegit aquesta inauguració també va servir per refer antigues amistats.

Foto: L’autor d’aquest bloc, amb Ángela del Castillo de Cosmofísica, a la dreta i Catherine Cesarsky, segona per la dreta.

El cel de febrer permet encara veure les constel·lacions més belles del firmament: el grup format pel gegant caçador Orió, els seus gossos, Ca Menor i Ca Major, on es troba l’estel Sírius, i més avall Lepus, la llebre. A més les Plèiades es troben ben altes, protegides per Taurus, el Toro.

També, però, podem trobar la la petita constel·lació de Columba, el Colom. Aquest ocell que va portar la branca d’olivera a Noé, és ara considerat símbol de la pau.

Finalment l’Any Internacional de l’Astronomia està en marxa. La inauguració a París ha posat a caminar la festa de l’astronomia mundial on commemorem els 400é aniversari de la primera observació astronòmica.

I el números astronòmics de l’Once ja estan al carrer….

Segueix…

El cel de febrer permet encara veure les constel·lacions més belles del firmament: el grup format pel gegant caçador Orió, els seus gossos, Ca Menor i Ca Major, on es troba l’estel Sírius, i més avall Lepus, la llebre. A més les Plèiades es troben ben altes, protegides per Taurus, el Toro.

Més prop de l’horitzó podem trobar, lluny de boires, de llums i d’obstacles muntanyosos, la petita constel·lació de Columba, el Colom. Aquesta és una creació de l’astrònom holandès Petrus Plancius, que l’any 1592 agrupà algunes estelles que no tenien constel·lació assignada. El nom primerament proposat va ser Columba Noachi, o siga, el Colom de Noé, el que va portar una branqueta d’olivera en el bec per a avisar de la baixada de les aigües del Diluvi Universal. Aquesta zona del cel no té estels notables.

Poca activitat planetària podrem veure a l’oest a la posta del Sol durant aquest mes. Només Venus serà visible. Aquest planeta continuarà ben brillant i alt. Un telescopi menut o uns prismàtics ens mostraran les fases d’il·luminació que presenta com descobrí Galileo fa 400 anys.

Poc abans de l’eixida del Sol a l’est podrem veure, amb sort, Mercuri. Els últims dies del mes s’hi afegiran a la nostra visió els planetes Júpiter i Mart, però tots tres ben prop de l’horitzó.

Saturn, el planeta dels anells, eixirà per l’est poc abans de les 22:00 hores al principi del mes mentre que a finals de febrer ja serà visible cap a les 20 hores.

El dia 3 la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 9, i quart minvant el 16. El dia 25 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

L’Any Internacional de l’Astronomia ja ha començat a tot el món i té com a finalitat fonamental la divulgació d’aquesta ciència entre la població en general. Si el 15 de gener es feia l’obertura mundial a París, a la seu de la UNESCO, el passat 27 de gener es feia la inauguració espanyola a la seu del CSIC a Madrid. La benvinguda a les activitats de l’Any va ser donada per representants de l’Agència Espacial Europea, per la presidenta de l’organització a Espanya, Montserrat Villar, per Catherine Cesarsky, presidenta de la Unió Astronómica Internacional, entre altres i finalment el Príncep Felip, gran aficionat a l’astronomia des de xiquet com ell mateix va dir, va cloure l’acte amb un discurs molt emotiu.

Una inauguració molt més popular es farà el pròxim 19 de febrer al Teatro-Auditorio de Cuenca on s’interpretarà un concert amb l’orquestra simfònica d’Albacete i un vídeo multimèdia astronòmic procedent del planetari de Chicago.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor organitzarà diversos actes, als quals els lectors d’aquestes cròniques del cel esteu convidats. El proper 7 de març traurà els telescopis al carrer en la primera de les Festes de les Estrelles que es faran durant aquest 2009.

I continueu comprant números de l’Once els dissabtes de febrer. Són bells motius per contribuir a l’Any Internacional de l’Astronomia i fins i tot poden resoldre’t la vida!

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de febrer de 2009, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 28 a les 21:38 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de febrer 2009. Vàlid per al dia 1 de febrer a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Nota: Agraesc a Andrés Russu per les imatges.

L’Any Internacional de l’Astronomia ha començat amb força i comencen a eixir a la llum les iniciatives treballades durant tot l’any passat.

Des de l’Instituto d’Astrofísica de Canarias (IAC) han engegat Astronomia para todos que com anuncia l’astrofísica Inés Rodríguez Hidalgo, cap del projecte,  “se busca hacer irrumpir la Astronomía en la vida diaria introduciendo contenidos astronómicos en objetos comunes”. Segons l’astrofísica, és una acció amb la que “la Astronomía adquiere visibilidad en el día a día, pasa de mano en mano y se convierte en motivo de curiosidad y comentarios”.

La primera activitat ha estat l’emissió de cupons de l’ONCE dedicats a objectes astronòmics de gran bellesa i ben significatius.

La sèrie, que pertany als cupons diaris, comença avui dissabte 10 de gener amb un cupó dedicado al Sol, concretament a una taca solar en alta resolució obtinguda en el telescopi SST del Observatorio del Roque de los Muchachos de la Palma.

La sèrie de cupons astronòmics continuarà els dissabtes de febrer i fins a març.

Jo, que no solc jugar als cupons, ja m’he comprat els meus. Només per col·leccionar-los ja fa goig. I si, a més eixira un d’ells, ja tocaria les estrelles!

Segueix…

La ONCE ha estat sensible a la petició de participar en la commemoració, cosa que no podem dir de Correos.

La sèrie astronòmica de cupons comienza avui dissabte 10 de gener amb un dedicat a la nostra estrella, el Sol, precisament a una taca solar. Amb la inscripció “Convivim amb un estel fascinant”.

El dia 17 la Luna serà la protagonista ja que és, “inspiració per a poetes”.

El Cometa Hale-Bopp, que visità les proximitats de la Terra el 1997 i que no tornarà fins d’ací a  2.500 anys, serà el tema del cupó del 24 de gener, mentre que el del dia 31 estarà dedicat a les belles germanes Plèiades, cúmul preciós d’estels.

En febrer, el cupó del dissabte dia 7 serà per a la Nebulosa del Cranc, restes de l’explosió d’una supernova observada per astrònoms xinesos l’any 1054. El mes de febrer acabarà el dia 28 dedicat a la Via Làctia.

En març, la Galàxia d’Andròmeda serà el tema del cupó del dia 7.

La sèrie acaba el dia 14 de març amb una imatge de camp profund (zona d’estrelles i galàxies molt llunyanes) de la constel·lació de Piscis obtinguda amb el Telescopi William Herschel de del Observatorio del Roque de los Muchachos de la Palma.

Com diuen a la seua web: si el cupó és la il·lusió de tots els teus dies i l’Astronomia, la fascinació de totes les teues nits, aquesta és una oportunitat única de col·leccionar cupons amb bona estrella…

Ha començat 2009 i amb l’any nou un munt de propòsits a complir se’m fan ben presents.

Uns tenen a veure amb nous reptes professionals, aquest any de foment de la meua especialitat. D’altres, potser més pròxim per als meus lectors, amb el món virtual del meu bloc.

Aquest bloc va començar com un experiment, quasi com un recull de notícies i enllaços que havia de fer servir més endavant i que volia tenir ordenats. Ara pense que li ha arribat el moment de la renovació. Més de quatre anys de vida i que ha estat finalment el mitjà de contacte directe amb tots vosaltres. Noves amistats han sorgit d’aquest bloc que m’han estat molt plaents i reconfortants.

Com a propòsit proper noves seccions aniran apareixent junt a les ja habituals i clàssiques com les efemèrides del mes en curs. També apareixerà alguna altra sorpresa…

Segueix…

Estem ja en els primers dies de l’Any Internacional de l’Astronomia que ha de portar al món la divulgació d’aquesta ciència. Fa 400 anys Galileo Galilei mirà al cel amb un instrument nou que acabava de conéixer a través d’amics holandesos i encetà, ell tot sol, la primera mirada científica a Venus, Júpiter i Saturn, al Sol i les seus taques, estudià el moviment dels planetes i la composició de la Via Làctia. Han passat ja quatre centúries en les que hem aprofundit en el coneixement de l’Univers. A més a més també fa ara 400 anys, Johannes Kepler publicà la seua obra més famosa Astronomia Nova on descrivia la forma en que els planetes es movien al voltant del Sol i que fou fonamental per a que Isaac Newton descobrira la Llei de la Gravitació Universal.

Uns aniversaris rodons que han de recordar-nos el nostre paper en el nostre planeta i la insignificança de la espècie humana en la immensitat del Cosmos.

La nostra societat valenciano-catalano-balear té també molt a celebrar. Al naixement de l’astronomia moderna van contribuir artesans catalans i astrònoms valencians que són desconeguts fora del cercle dels entesos. Aquest any tractaré de traure’ls a la llum.

La pretensió de la nova secció d’Els nostres astrònoms ens retornarà a la memòria la contribució cabdal dels nostres científics en el progrés d’aquesta ciència. Jeroni Muñoz, astrònom valencià del segle XVI, va participar activament en transformar una astronomia aristotèlica, on el cel no variava, en una nova astronomia. Però en altres èpoques més pròximes altres científics com Tomàs Vicent Toscà, Jorge Juan, Josep Chaix, Josep Montsessat, Joaquin Landerer, Josep Comàs i Solà, Ignaci Tarazona, etc… van contribuir al manteniment del prestigi d’aquesta ciència malgrat els entrebancs administratius i econòmics.

Les activitats de l’AIA2009, que es realitzaran, tant des de campus universitaris com des de les carrers de les nostres ciutats i pobles, seran comentades i anunciades per a que pugeu participar si us hi abelleix… De moment la inauguració oficial mundial serà a la seu de la UNESCO a Paris el 15 i 16 de gener. A l’estat espanyol la inauguració oficial serà a les instal·lacions del CSIC a Madrid mentre que a Conca, el mes de febrer, farem una inauguració més popular amb un espectacle del Planetari de Chicago amb música de l’orquestra de Castilla-la Mancha combinat amb un impactant vídeo astronòmic.

Recordeu que el cel estrellat és un dret de la humanitat i que hem de preservar-lo per als nostres fills. Il·luminacions excessives, com les noves lluminàries de Pego i de Cullera estan fora de lloc i ens porten a una cultura del balafiament i del menyspreu cap al medi ambient i a la contemplació de la bellesa de l’Univers.

Estigeu atent a la pantalla.

Acompanya a aquest post el logo i el vídeo promocional de l’Any Internacional de l’Astronomia en les seues versions catalanes. Per a obrir boca.

El cel de gener mostra les constel·lacions més belles del firmament. La més prominent, la del gegant caçador Orió, es troba aquest mes cap al Sud durant la primera part de la nit.

Aquest mes comença a celebrar-se l’Any Internacional de l’Astronomia, esdeveniment que té com a finalitat fonamental la divulgació d’aquesta ciència entre la població en general. Tot un muntó d’actes estan programats a tot arreu del nostre país i en el món sencer. En parlarem llargament en aquest bloc.

I finalment desitjar-vos un  

Feliç Any Nou 2009

Segueix…

El cel de gener mostra les constel·lacions més belles del firmament. La més prominent, la del gegant caçador Orió, es troba aquest mes cap al Sud durant la primera part de la nit. Les tres estrelles alineades que formen el cinturó d’Orió, dins d’un gran rectangle estel·lar, faciliten la seua identificació. A l’esquerra d’aquesta constel·lació podem admirar també les dels seus gossos, Ca Menor i Ca Major, on es troba l’estel Sírius, l’astre més brillant del cel. Al peu del gegant es troba Lupus, la llebre, la seua peça de caça. Però Orió no només era caçador. La seua ardent vida amorosa el portà a assetjar les belles germanes Plèiades. Durant cinc anys no cessà de perseguir-les fins que Zeus s’apiadà d’elles i les convertí en estrelles. I a més introduí una representació seua, Taurus, el Toro, entre elles i el gegant amb la finalitat de protegir-les fins i tot més enllà de la vida mortal.

El dia 31 de desembre. Mercuri i Júpiter s’aproximaran a només un poc més d’un grau, mentre que una mica més amunt la Lluna s’acostarà al planeta Venus. Bona representació final per al cap d’any. Els primers dies de l’any 2009 els planetes mantindran aquesta configuració, encara que s’aniran separant a poc a poc. El dia 4 de gener, quart creixent, tindrem alineats els planetes. Més cap a l’est i més alt podrem observar Venus, prop de l’horitzó Mercuri i més avall Júpiter. Només ho podrem veure poc després de la posta de Sol, ja que aquests dos estaran en aquell moment ben a prop de l’horitzó. Ja la segona quinzena del mes, Júpiter deixarà de veure’s en aproximar-se al Sol. I finalment el dia 30 de gener la Lluna tornarà a posar-se al costat de Venus.

Saturn, el planeta dels anells, eixirà cap a la mitjanit pel l’est els primers dies del mes, mentre que a finals de gener ja serà visible a partir de les 22 hores.

El dia 4 la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 11, i quart minvant el 18. El dia 26 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

Aquest mes comença a celebrar-se l’Any Internacional de l’Astronomia, esdeveniment que té com a finalitat fonamental la divulgació d’aquesta ciència entre la població en general. S’han programat multitud d’activitats, tant a la Safor com en altres comarques valencianes, a l’estat espanyol i arreu del món. Algunes són activitats presencials, com conferències i observacions populars simultànies en tota la Terra, etc. Altres són virtuals, com observacions remotes des de grans observatoris a tot el món o l’obertura de webs astronòmiques singulars.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor organitzarà actes als quals els lectors d’aquestes cròniques del cel esteu convidats.

I vos recomane que compreu números de la Once els primers dissabtes de l’any. Meravelleu-vos per les imatges dels bitllets.  El Sol, el cometa Hale-Bopp o la Lluna són bells motius per contribuir a l’Any Internacional de l’Astronomia.

Continuaré informant de les activitats previstes en aquestes pàgines.
?

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de gener de 2009, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de gener 2009. Vàlid per al dia 1 de gener a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

La pel·lícula documental La sombra del iceberg sobre la foto més lloada de Robert Capa es pot veure a València als cines Albatros. Dilluns 22 se’n va fer la presentació amb els directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer i el productor Xavier Crespo. La sala estava plena de gom a gom i després de la pel·lícula va haver un animat debat amb el públic que va continuar a l’eixida del cinema amb petits grups.

Us deixe l’entrevista que vaig fer als directors quan s’estrenà el documetal a la Mostra de València del 2007. Va eixir a la revista Quinzedies i si no sou de la Safor és difícil que tinguereu possibilitat de llegir-la.

La foto El milicià mort realitzada per Robert Capa a la batalla de Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, ha estat objecte d’estudi en el documental La sombra del iceberg. Considerada una icona de la Guerra Civil espanyola, la foto representa la mort d’un combatent republicà. Aquesta mort i les seues circumstàncies són qüestionades al citat documental, des de diversos punts de vista, per uns quants experts com un forense, un militar, un astrofísic i alguns fotògrafs professionals. Això ha dut als directors Hugo Doménech, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I, i Raúl Riebenhauer, periodista, a pensar que la fotografia va ser realment una genial posada en escena.

Qui era Robert Capa i què feia en el front de Còrdova?

Robert Capa és, sense dubte, un dels grans fotoperiodistes de la Història….

Segueix…

Qui era Robert Capa i què feia en el front de Còrdova?

Robert Capa és, sense dubte, un dels grans fotoperiodistes de la Història. En realitat va ser un personatge creat per dos joves fotògrafs, inquiets i compromesos: l’alemanya Gerta Pohorylles i l’hongarés André Friedmann. Volien triplicar el preu de venda de les seues fotografies. André deixà de ser un hongarés quasi anònim per transformar-se en un aventurat fotògraf nord-americà. I l’assumpte funcionà. El seu talent va fer la resta. André (ja transformat en Capa) i Gerta arribaren a Espanya enviats per la revista francesa VU a l’agost de 1936 per a fotografiar la Guerra Civil. El seu compromís amb el legí­tim bàndol republicà els dugué per tota Espanya. Cerro Muriano va ser una de les seues destinacions. Volien capturar l’acció i la victòria republicana.

On es va publicar la fotografia i quina importància va tindre per a la causa republicana?

La fotografia El milicià mort es veu per primera vegada a França dèsset dies després d’haver-se fet. Apareix a la revista VU el 23 de setembre de 1936. Un any després es publica en altres revistes franceses: Paris-Soir, Regards, etc; i en revistes de tot el món. Per exemple, és el 12 de juliol de 1937 quan els americans desdejunen veient la imatge en la prestigiosa revista LIFE. Cal recordar que en aquella època, a falta d’altres mitjans d’informació visual, les revistes il·lustrades tenien unes tirades inimaginables avui dia i, a més a més, mai fins aleshores no s’havia publicat una fotografia, com deia el peu de foto de LIFE: d’un soldat en el precís instant en què és abatut por una bala que li travessa el cap. Per totes aquestes circumstàncies, i encara que no es pot mesurar en xifres exactes, és evident que aquesta potent imatge afavorí l’empati­a de molts ciutadans del món en favor de la causa republicana.

D’on va sorgir la idea de fer un documental sobre aquesta foto?

La idea apareix un di­a -fa ja una dècada- quan poguérem veure aquesta fotografia exposada en el Patio de Escuelas de Salamanca. A partir d’aquell moment, la fascinació i la curiositat de dos periodistes, sumades a múltiples suports fonamentals, tenen la culpa que s’haja pogut veure finalitzat aquest treball en un documental titulat La sombra del iceberg. Cal ressaltar que en principi ens dedicàrem a realitzar diverses conferències sobre les nostres primeres investigacions i que amb els petits ingressos que n’obtinguérem, aconseguírem continuar les nostres visites a arxius, personatges i llocs d’interès per a aquesta història. Va ser aleshores, en una d’aquestes conferències, on el nostre amic i productor Xavier Crespo s’interessà a portar endavant aquest documental a través de la seua empresa Dacsa Produccions.

L’objectiu del documental és fer l’autòpsia de la foto més famosa de Capa per veure’n tots els seus detalls. Hi havia dubtes que fóra una escenificació i que els milicians realment posaven?

Els dubtes existien des que el 1975 es publicà el testimoni d’un col·lega de Capa que digué que aquest li havi­a confessat que havia sigut una posada en escena. Des d’aleshores, la polèmica. Moltes paraules, però poc rigor.

Diversos especialistes han intervingut per estudiar la foto. Quins? Com contactàreu amb ells? No s’havia fet abans una cosa semblant?

No tots els experts que hem consultat apareixen. Tampoc mostrem tots els resultats de la nostra investigació, per a no avorrir. Pel documental desfilen un forense, un astrofí­sic, un geodesta militar, un conservador de fotografia i la directora de fotografia d’una de las cases de subhastes més importants del món, entre d’altres. Contactar amb ells va ser fàcil. També ho va ser pensar en quin tipus d’experts necessitàvem. Ens férem preguntes i buscàrem qui podia respondre-les. Encara que resulte sorprenent, fins ara no s’havia dut a cap una recerca tan rigorosa.

Quines entitats han finançat l’obra i quant ha durat la seua realització?

La sombra del iceberg és un documental de Dacsa Produccions, productora dirigida per Xavier Crespo. A més ha rebut l’ajut de l’Institut Valencià de Cinematografia (IVAC) i Radio Televisió Valenciana. Finalment, la Universitat Jaume I també ha col·laborat amb l’aportació de material tècnic i personal.

Des que nasqué la idea fins que es va fer la primera còpia, han passat quasi quatre anys.

Quin ha estat el procés tècnic de la realització?

Un procés discontinu: durant un any i mig desenvolupàrem una intensa investigació; va seguir l’escriptura del guió durant un mes i mig; després un rodatge intermitent d’un mes i mig, en formato HDV amb dues càmeres, i tot això amb un petit equip de cinc persones; i finalment, un muntatge de sis setmanes. Simultàniament, s’han donat altres  processos com el de disseny gràfic, composició de la banda sonora, etc.

El documental s’ha presentat a diversos festivals de cinema. Quins? Quina ha estat la seua acollida?

El primer festival al qual anà fou el FICMTY de Monterrey. Després ha anat al DOCSDF de Mèxic DF, on ha guanyat el Premio al Mejor Documental Iberoamericano; també al Cinema Festa Internazionale di Roma i a la Mostra de Cinema del Mediterrani de València. I molt prompte anirà al Docusur de Tenerife, al San Francisco Latino Film Festival i al Festival de Nuevo Cine Iberoamericano de La Habana.

Al final de l’obra no afirmeu categòricament que la foto siga un muntatge. Deixeu parlar els experts. Per què? Per què no es posicioneu?

Pensem que aquesta història no és un assumpte de blanc o negre, sinó de grisos, de matisos. Elegim que siga l’espectador el qui opine. Li donem la informació i tractem d’estimular el seu espe­rit crí­tic.

Quina importància tindria per a la història general de la fotografia que fóra realment l’escenificació d’una mort?

Per les opinions que molts historiadors i estudiosos de la fotografia ens han traslladat, existeix disparitat d’opinions. Per als apocalíptics, la possibilitat que aquesta imatge fóra fruit d’una posada en escena, de les múltiples que es realitzaren durant la Guerra Civil, fa que El milicià mort perda part del seu valor documental, fotogràfic i històric. Tanmateix, i també nosaltres som d’aquesta opinió, si va ser producte d’una posada en escena, aquesta va ser magnífica i Robert Capa seria un pioner del cine bèl·lic que continuem consumint. En definitiva, si és una teatralització de la mort, va ser i segueix sent -en la nostra opinió- una imatge magistral.

El marmessor de l’obra de Robert Capa i biògraf oficial, Richard Whelan, va morir el passat juny. No vos va facilitar gens la feina per consultar els negatius originals de la foto. Espereu que la cosa canvie ara?

Pel bé de l’obra de Robert Capa i del treball de tots els investigadors, desitgem que les barreres s’esfumen. Tard o d’hora ocorrerà.

Foto:  Presentació de la pel·lícula als cines Albatros. De dreta a esquerra, el director Hugo Doménech, el productor Xavier Crespo i l’altre director Raúl Riebenhauer. Autor: Enric Marco

Galileo Galilei observà Saturn el juliol de 1610 amb el seu telescopi després d’haver descobert els satèl·lits de Júpiter l’any anterior. Li deia al seu protector, el Duc de Florència:

He descobert una altra meravella molt estranya, de la qual vull fer esment a la seua Excel·lència…, mantenint-ho en secret, fins al moment en que el meu treball siga publicat….
L’estel de Saturn no és una estrella única, sinó que està composada de tres, les quals quasi es toquen, mai canvien o es mouen una relativament a les altres i estan posades en una fila al llarg del zodíac, la mitjana essent tres vegades més gran que les laterals i estan situades en aquesta forma: oOo.

El desembre de 1612, Galileo detalla que els cossos laterals han desaparegut. El científic prediu encertadament que tornaran però la natura dels “cossos laterals” sempre serà un misteri per al toscà. Ara sabem que aquell any la inclinació dels anells era molt petita i que, per tant, aquests eren inobservables amb un telescopi primitiu.

Si voleu tindre més informació sobre Galileo i Saturn mireu ací. Aquest text està dins del Galileo Project. 

El gran avantatge d’aquesta geometria efímera és que quan tenim els anells en aquesta configuració la seua brillantor desapareix i és molt més fàcil descobrir nous satèl·lits al voltant de Saturn.

Ben gaudiu de la “desaparició” dels anells. El pròxim creuament dels anells serà el 2038. 

Foto: Saturn fotografiat per Efrain Morales Rivera.
Foto adjunta: L’astrònom aficionat Efrain Morales Rivera d’Aguadilla, Puerto Rico, ha estat seguint Saturn els últims anys i ha creat la següent composició.

Avui, 21 de desembre, ha començat l’hivern. Des de les 13h 04m hora oficial estem en aquesta estació astronòmica.
 
És el dia del solstici d’hivern. El Sol, en el seu camí anual per l’eclíptica, ha assolit la seua altura mínina al cel. Com a conseqüència ben notable, el seu recorregut a la volta celeste serà ben curt i les hores d’insolació seran les mínimes de l’any. A més a més,  l’ombra dels objectes verticals serà la més llarga de l’any. 

Després d’aquesta data astronòmica tan assenyalada, començarà el cicle de les festes de Nadal, Any Nou i Reis. I com sempre sol passar, l’origen remot d’aquestes celebracions cal buscar-les en l’antiga Roma.

Segueix…

A l’hemisferi nord, el solstici d’hivern marca el moment en què el Sol assoleix la seua mínima elevació a migdia i que, per tant, la seua llum i el seu escalfor presenten els seus valors més menuts. 

A partir de demà el dia serà cada vegada més llarg i l’escalfor solar anirà augmentant dia rere dia. És el que els antics feren notar com un renaixement del Sol.

És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

L’emperador Lluci Domici Aurelià va introduir el culte al Sol anomenat Sol Invictus el 270. Va fer que el déu sol fos la principal divinitat de l’imperi, i adoptant ell  mateix la corona radiada del déu solar. El Sol d’Aurelià presentava moltes característiques extretes del déu Mitra. Aurelià va inaugurar el temple de Sol Invictus el 25 de desembre del 274, en un festival anomenat dies natalis Solis Invicti “natalici del sol invicte”.

Alguns emperadors adoptaren la representació del Sol Invicte. Constantí mateix instaurà el dies Solis, dia del Sol, com a dia oficial de descans. L’anglés (Sunday) i l’alemany (Sontag) encara conserven aquest nom romà per referir-se al diumenge. 

De l’adopció i transformació d’aquest dia en el dia de Nadal per la nova religió oficial de l’Imperi Romà ja en parlaré en altre apunt.

Foto: Moneda de l’emperador Probe cap al 280, amb el Sol Invictus en una quàdriga, amb la llegenda SOLI INVICTO, “al sol invicte”. També es pot veure l’emperador (esquerra) portant una corona radiada, que també du el déu (dreta)

MIGUEL ÁNGEL VILLENA – Madrid – 16/12/2008

Es la imagen más simbólica y más difundida de la Guerra Civil española y una fotografía estremecedora de la muerte en directo. Robert Capa tomó la instantánea de un miliciano que acababa de ser abatido en el cordobés Cerro Muriano el 5 de septiembre de 1936. Durante casi seis décadas, el héroe republicano fue un desconocido, pero en 1995 un historiador de Alcoy creyó identificar en aquel miliciano al alcoyano Federico Borrell García, sin aportar ninguna prueba concluyente, todo basado en intuiciones, igual que las impresiones de una sobrina del soldado. Pero la mitomanía en torno a Capa alentó esta versión, más atractiva sin duda, de un héroe con nombres y apellidos. La sombra del iceberg, un documental rodado en dos años, demuestra, a través de testimonios y de documentos, que el célebre miliciano fotografiado por Capa no era Borrell y que vuelve a ser un soldado anónimo. Dirigido por Hugo Doménech y Raúl M. Riebenbauer, el documental se estrena el viernes próximo en salas de Madrid, Barcelona, Valencia y Alicante tras haber ganado algunos premios en festivales.

“A veces una mentira”, comentan los realizadores del documental que lleva como subtítulo Una autopsia de la mítica fotografía de Robert Capa ‘El miliciano muerto’, “empieza a rodar y resulta muy difícil detenerla. Creo que nuestro exhaustivo trabajo de investigación revela con declaraciones de editores gráficos, estudios de forenses y, sobre todo, con crónicas periodísticas de la época que Federico Borrell García no es el soldado de la foto. Es más, un hijo de Mario Brotons, el historiador alcoyano que reveló la identidad, ha afirmado que su padre, fallecido en 1995, se basó en intuiciones personales y nunca tuvo certeza histórica de su afirmación. Brotons aseguró en aquel año que lo había confirmado en el Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, un centro que nunca visitó”.

Ahora bien, la prueba más aplastante se refiere a una necrológica en la revista anarquista Ruta Confederal, a finales de 1937, en la que un amigo de Borrell evocó las circunstancias de su muerte en Córdoba y escribió: “Le veo tendido detrás del árbol que le servía de parapeto (…) Aún después de muerto empuñaba su fusil”. O sea, una situación radicalmente distinta del muerto de Capa, fulminado en campo abierto. Otro lugar común que han desmontado Hugo Doménech, profesor de Fotografía en la Universidad de Castellón, y Raúl M. Riebenbauer, periodista y guionista, apunta a que, según los datos historiográficos y declaraciones de personas presentes en Cerro Muriano el 5 de septiembre de 1936, en aquella jornada murieron varios combatientes republicanos y no sólo Borrell, como han sostenido algunos. No como conclusión del documental, sino sólo como “duda razonable”, sus directores plantean también que la foto pudo ser tomada por Gerda Taro, compañera de Capa.

En cualquier caso, la pregunta obligada se halla en las razones del entorno de Robert Capa -integrado por su hermano Cornell, y su biógrafo oficial, Richard Whelan, ambos fallecidos hace poco- para escudarse en esa versión del miliciano identificado y poner todo tipo de obstáculos a los realizadores de La sombra del iceberg para su investigación. “Para Cornell Capa o Whelan”, manifiestan los cineastas, “era preferible, digamos más comercial o más mediático, que el miliciano tuviera una identidad concreta a que fuera un tipo desconocido. Ellos también se aprovecharon de que los periodistas, en muchas ocasiones, y hablamos de una crítica y autocrítica, no tenemos ganas o no disponemos de tiempo para ser rigurosos. Por eso hemos dedicado dos años a viajar por media España y media Europa para conocer la verdad de una foto que a los dos nos ha fascinado desde hace años”.

Fervientes admiradores de Capa y de su contribución al fotoperiodismo del siglo XX, los directores de La sombra del iceberg destacan la brillante y equilibrada composición de la imagen del miliciano, así como la dramática verdad de la tragedia, de la muerte. “Además”, señalan, “se trata de una foto hecha en defensa de unos ideales justos, como era la causa de la República española”. El mito de Capa se ha agigantado con el tiempo, y en la actualidad una amplísima exposición, abierta hasta el 25 de enero, repasa su trabajo en el Museo Barbican de Londres. Ahora bien, tal vez habría que dejar de lado la mitomanía. ¿Qué más da que el miliciano sea un desconocido? Cuando en julio de 1937 la revista Life dedicó un reportaje a España, ilustrado con la célebre foto, tituló así: Muerte en España. La guerra civil se ha cobrado medio millón de víctimas en un año. El soldado de Cerro Muriano era uno más, una anécdota convertida en categoría, un símbolo.

L’any passat vaig comprar un petit telescopi al magatzem Lidl.  És tractava d’un telescopi refractor de 70 mm d’obertura, motoritzat amb seguiment i cerca automàtica d’objectes una vegada configurat correctament. Com ja vaig explicar en el post que vaig fer llavors, la relació qualitat-preu va ser òptima.

Des de fa un any l’he usat repetidament i no m’ha deixat penjat mai. Amb ell he vist cúmuls estel·lars, globulars i galàxies que no havia vist mai directament. Evidentment amb una grandària molt petita i anant a llocs ben foscos.

Des de llocs amb contaminació lluminosa els planetes i la Lluna són els únics objectes observables.

Doncs un any més, Lidl torna a fer l’oferta del telescopi. El dilluns 15 de desembre, en cadascun dels seus magatzems, podrem disposar d’una oferta limitada (3 exemplars!) de la petita meravella. Amigues com la Victòria i la Xesca de Mallorca hi estaven interessades l’any passat.  Animeu-vos. Ah! I em sembla que obren a les 9:15 hores. Aneu-hi ben aviat! S’acaben…

Persones que vulguen veure els astres com apareixen a les imatges de la NASA o a les del telescopi espacial Hubble utilitzant aquest telescopi s’han d’abstenir. Per a elles és millor internet….