Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Curiositat: “Nació” i “Nación” no són ben bé el mateix

0

Sempre he pensat que Catalunya és una nació tal i com ho defineix el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però no tinc tan clar que la definició serveixi per a incloure-hi al País Valencià. En canvi, amb la definició de la RAE tinc clar que sí que hi ha Països Catalans. Ara entenc que Aznar podía dir allò de “España es una nación de naciones” que a mi em feia tanta gràcia (i també la dèria de declarar que Català i Valencià són dues llengües diferents), però amb el RAE a la mà ho pot dir, o potser ho va dir primer ell i després ho va incorporar la RAE? Ja va per la vint-i-dosena edició i hi ha esmenes de l’anterior.

Posats a fer, també he mirat, per curiositat, la diferència entre “nacionalitat” i “nacionalidad”. I, segons la RAE, puc tenir nacionalidad catalana i ciudadanía espanyola. En això darrer el diccionari també hi està d’acord. I això em recorda a Itàlia on tenen clar que una cosa és la nacionalitat i l’altra la ciutadania i als documents oficials hi ha les dues possibilitats, no exclouen ningú i tothom s’hi pot sentir representat i còmode. Aquí que passi una cosa semblant és tan utòpic com pensar que es pot modificar la (sagrada) Constitució o que España sigui federal…

(més…)

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Aules 2.0

0
Enguany m’ha tocat de ple. L’alumnat que va començar amb l’1×1 (un ordinador per cada nen) a 1r d’ESO ja és a 4t. Han entrat a les aules les pissarres digitals i n’han marxat els llibres a canvi de tenir un ordinador que ho pot fer tot. Amb el temps sabrem si això és un error o un encert, perquè tinc la sensació que no apliquem bé la tecnologia. En sembla molt bé que cada alumne tingui ordinador i que el faci servir, però hi ha més món tecnològic i els llibres no són incompatibles. Com sempre, el problema, és el pressupost. No podem tenir ordinadors i llibres, cal triar. I no haurien de ser incompatibles, cal conèixer-ho tot, cal aprendre a treballar amb quantes més coses millor.

Els nens poden consultar els llibres per l’ordinador (la majoria, per cert, que encara són molt deficients en algunes matèries), no és ben be el mateix que tenir-lo en paper, però permet altres coses com mirar vídeos, respondre preguntes, buscar solucions o informació sobre un tema, etc. Tenim pissarra digital gairebé a totes les aules i és un gran avantatge. Tenim el moodle que genera el professorat de la matèria plens de recursos per a diversificar l’estudi; els blocs que poden fer ells o el professorat, prenen apunts, fan activitats en línia, en paper, etc. El món ha canviat força i la manera d’ensenyar també intenta adaptar-se als nous temps. Tot i això, estic d’acord amb alguns experts que encara no sabem aplicar les pissarres (realment se’ls hi pot treure molt suc), però això anirà millorant perquè cada vegada ens és més habitual treballar-hi i tenim més recursos a l’abast. També indiquen que hauríem de saber treballar en xarxa, potser això és l’escola del futur. Diu l’expert que els nens haurien de saber informàtica des dels 4 anys (més informació aquí i aquí).
Estic d’acord, n’hem d’aprendre molt encara. Estem als inicis d’una gran revolució en l’ensenyament, a saber on ens portarà, espero que molt lluny i molt amunt. Com sempre, però, l’ensenyament dependrà de moltes variables, l’econòmica, per exemple, o del ministre de torn que vol canviar de dalt a baix el sistema educatiu, encara que funcioni. Veurem on anem a parar en els propers anys, però estem en un moment força important, la crisi és elevada, ho sabem, per això el moment és ara tan fonamental. Ho diuen els experts: “En època de crisi cal invertir en educació“.

M’esgarrifa pensar que el pressupost del Ministerio de Defensa és de 47 milions d’euros al dia. Des que he sentit la xifra aquest matí que em balla pel cap. Si no creiem en l’educació com a pilar de la societat, si no creiem que aquesta educació ha de ser gratuïta i abastar al màxim de gent possible, que tothom tingui l’oportunitat d’estudiar, si no invertim en això que és fonamental, quin país tindrem d’aquí uns anys? I més ara que amb la crisi molta gent es dedica a formar-se. Espero que se n’adonin, i rectifiquin. O que la ciutadania se n’adoni i els faci rectificar.

Tornar a Rosselló

0
I avui ho he vist clar quan he trobat l’aparcament just a sota de la que va ser “ma” casa, que era el moment de fer-me viva altre cop a aquells amb qui vaig compartir deu anys d’existència. Deu anys fantàstics, he de dir. Pel lloc, la situació, la intensitat de les històries que hi van passar… No semblava que haguessin passat deu anys des del darrer cop que hi vaig ser, ni vint des que hi vaig arribar. Era fosc. De nit. I així s’aprecien menys els canvis. Tot semblava, però, una mica més vell, més atrotinat. L’olor de la nit m’ofegava, acostumada com estic ara a l’aire net i perfumat de la Terra Alta. M’he apropat al quiosc de sota de casa. El mateix xic de sempre m’ha reconegut a la primera. També la xica de la llibreria ampliada del quiosc. Hem parlat una estona. He preguntat per la senyora de la casa que em llogava el pis. “Va morir fa anys, poc després que marxèssis”. “Oh”, he pensat, no era tan gran… o potser sí. El temps passa de pressa segons com...

(més…)

La Lizaran

2
Dissabte em vaig aixecar amb la notícia. He mirat tot de notícies dels diaris. Extensa obra. Extensos elogis. La comparen amb altres grans actrius que han marcat una època: la Xirgu, la Sardà, l’Expert. No puc dir res de la Xirgu perquè no l’he vist en directe, però de fer teatre em sembla que la Lizaràn guanya de carrer i no perquè la Sardà i l’Expert no siguin bones, sinó perquè ella l’ha prioritzat i ha desplegat un repertori envejable.
Em va encantar veure-la a dalt l’escenari. Vaig aplaudir a rabiar posada d’empeus quan la vaig veure a Agost no fa massa mesos. No m’imaginava que seria la seua última obra. Ni ella tampoc, sospito.
El nostre país està ple de bones, boníssimes, actrius, ella serà recordada com una de les més grans. La sort que hem tingut de poder veure-la i gaudir del seu teatre durant tants anys. Els grans, perquè són inevitablement recordats, no morin mai.

E.P.R. Anna Lizaran.

7 anys de bloc

2
La casualitat vol que l’aniversari del bloc coincideixi amb el decès d’una de les actrius més importants de la nostra escena. En un altre post en parlo.

Un divendres, 13 de gener de 2006, vaig fer la primera publicació al bloc. Poc imaginava que sis anys després arribaria l’esperada prohibició de fumar en llocs tancats. Recordo de petita, haver vist “La Clave” cada divendres. En Balbín fumava en pipa, generalment. Fumar era un fet habitual. Fins i tot a les aules. El tabac feia més intel·lectual o això devien pensar molts. Eren altres temps. A la tele només hi havia un canal i quan s’acabava l’emissió sortia la carta d’ajust. No, no estic parlant del paleolític inferior sinó de fa només 30 anys. I sembla que parli de la prehistòria. Les coses han canviat i molt. En canvi la Constitución continua inamovible. Sòlida com una roca quan el que l’envolta és ja irreconeixible. Qui s’imaginava fa 30 anys que hi hauria tants canals de televisió i que, normalment, seria tan dolenta, tret d’honroses excepcions? Clar que ara podem comparar, tenim més instruments, tenim més criteri. El tomb que ha fet el país des de la darrera vegada que vaig posar un pastís d’aniversari al bloc ha estat espectacular. Ningú s’imaginava ser on som fa només sis mesos. Impensable.

El bloc continua fent camí, sense pressa, però sense pausa. Les ganes de comentar hi continuen sent, el temps no sempre es troba. Fa set anys ningú imaginava Facebook ni Twitter que permeten molta més agilitat, però el bloc és una altra cosa, m’agrada llegir-ne, sempre n’aprenc. Fa gràcia veure com va canviant el nostre panorama i, si pot ser, fa gràcia continuar-lo explicant.

De Levi-Montalcini a Broggi. R.I.P.

0
S’acaba l’any. El 30 de desembre de 1998 era a punt d’agafar un autocar camí de Florència quan va saltar la notícia de la mort de Joan Brossa. No era temps encara d’internet ni telèfon mòbil, així que no vaig poder seguir tot el que es va dir d’aquell savi, un pensament avui també per a ell.
Enguany, també el 30, va morir Rita Levi-Montalcini als 103 anys, un referent mundial en el seu camp. La vaig descobrir en una entrevista que em va sorprendre a El País: “Mi cerebro con casi 100 años es mejor que cuando era joven“. “Va ser un exemple per a la llibertat i el renaixement de la democràcia a Itàlia“. Una vida exemplar, amb una vellesa lúcida, una dona savia. Va posar-se a estudiar tard perquè el pare això que la dona estudiés no ho veia gaire clar. Va consagrar la vida a la ciència (va dir que mai es casaria ni tindria fills per poder-ho fer). Va aconseguir el premi Nobel de Medicina als 75 anys pels seus descobriments en el camp de la neurociència. Arribar a aquesta edat amb el cap clar i continuar treballant fins al final ha de ser fantàstic, aquí també en tenim un exemple: avui hem sabut que ens ha deixat el Dr. Moisès Broggi als 104 anys. Un altre savi que se’ns en va a final d’any. El Dr. Broggi serà recordat per moltes coses: com a metge
, com a símbol de la lluita antifranquista (va formar part de les Brigades Internacionals) i també de la independentista (va entrar a Reagrupament i va encapçalar la llista al Senat per ERC-Catalunya Sí a les darreres eleccions). També va ser membre fundador de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1985. Creu de Sant Jordi (1981), Medalla d’Or de Barcelona i Medalla d’Or de la Generalitat… I quan els senties parlar era una delícia, transmetia una pau, una saviesa i una tendresa insuperables. De les moltes coses que va dir em quedo amb aquesta frase: Broggi difereix de la idea general que la joventut és la millor època de la vida (àudio 4). ‘Totes les èpoques són bones, si estàs content amb allò que tens. Sí, la joventut té la cosa sexual, té unes delícies molt grans, però a la vellesa, encara que vegis que no tens futur, que la vida s’acaba, tens un passat fantàstic. A la vellesa tens molta més visió, l’experiència ajuda.’

Savis inoblidables, descanseu en pau.

Entrevista a Levi-Montalcini a LV
Levi-Montalcini fa 100 anys: pàg. 8 i pàg. 9.
Entrevista a La Contra a LV al Dr. Broggi.
Moisès Broggi segons ell mateix(vídeo).
Entrevista a M. Broggi a el Punt-Avui.

Ja el tenim aquí…

2
Allunyada dels mitjans audiovisuals per unes hores no he sabut fins tard que ja tenim aquí el pacte i que el 2014 serà data probable de la consulta. Tot i això, com si el meu cos anés per endavant de les notícies, he tingut un moment de joia sobtada que no sé d’on ha vingut… després la notícia… fantàstica! Pell de gallina, ho tenim a tocar! Caldrà molta paciència, molta feina, molta saviesa… per part de tots, però sobretot dels governants, dels nostres diputats i diputades… tenen molta responsabilitat, però també una il·lusió immensa, vivim moments de privilegi que fa pocs mesos ningú esperava o imaginava. Penso en molta gent que lamentablement no ho ha pogut veure… per això hem de treballar més que mai per a fer-ho possible, depèn de nosaltres, no ens podem permetre que no surti bé, el 2014 és a tocar i… “Tot està per fer i tot és possible”.

“Millorar l’educació per millorar la societat”

0
El professor i doctor en pedagogia Xavier Melgarejo va fer a TV3 una lliçò magistral comparant el model educatiu Finlandès amb el Suec i Espanyol. Va comparar-ho amb el Suec per a què en veiessim les diferències en un país proper i també amb el nostre marc de referència espanyol i així va explicar les virtuts d’un sistema que és capdavanter al món des de fa 20 anys. 
Durant l’exposició va mostrar detalladament i de manera clara les mancances que tenim en el nostre sistema i què podríem arribar a fer per millorar-lo.

Hi ha moltes anàlisis a fer, perquè molts van ser els aspectes tractats. Me’n quedo algunes que em van sorprendre i que hem de tenir en compte com a punts forts per millorar-ne el nostre…


  • Tot el sistema educatiu és públic i ha estat estable durant els darrers 50 anys, encara que hagi canviat el govern, perquè és un model que funciona i es va crear amb un gran consens per part de tots els grups polítics. Aquí hem tingut diversos models en els darrers anys LOE, LOCE, ara pot venir la LOMCE…
  • L’Estat té poca influència en l’escola, és l’administració local la que en té més competències per ajustar el model a cada barri o poble. Aquí és justament al contrari.
  • Tot l’alumnat, des dels anys 50, té el dinar pagat a l’escola. Això és el que es diu “igualtat d’oportunitats”, si no estàs ben alimentat no pots rendir bé. Els diners, però, no venen d’educació sinó de serveis socials. Els infants són el gran tresor del país i els protegeixen. Aquí “no hi ha diners” per a menjador i els pocs que es pagaven ara se’ls estalvien fent jornada intensiva.
  • Tot el material que utilitza l’alumnat (llibres, llibretes, llapis, etc.) és gratuït. L’alumnat és responsable del que li donen i si el perd o el trenca l’ha de comprar nou. Aquí val a dir que conec petites escoles rurals que ho fan, però no és la norma general.
  • La ràtio (nombre d’alumnes) per aula és de 15, però baixa a 10 si hi ha algun alumne amb necessitats educatives especials. Aquí, abans del darrer decret, eren un màxim de 25 alumnes per aula, en alguns llocs l’organització del centre podia fer que en fossin 20. Ara en poden ser 35 i en poden ser més d’un els que necessitin atenció especialitzada.
  • Els pares s’impliquen molt en l’educació dels fills. Aquí… és diferent. A la darrera reunió de l’AMPA érem unes 20 famílies del total de 176 que en formem part.
  • L’escolaritat obligatòria comença als 7 anys, edat en què es comença a aprendre a llegir, no abans. Aquí és als 3 anys i als 6 ja tenen deures de llegir a casa, però els Finlandesos continuen sent els primers en lectura.
  • És un gran honor ser mestre, està molt ben considerat, per això només els millors poden ser-ho. L’accés és a partir de notes altíssimes i la selecció és continuada. Aquí, molts ensenyants pensem que és la feina més important del món… però devem ser els únics! ni l’administració ni la societat ho pensen. Qualsevol pot entrar al sistema amb relativa facilitat. No hi ha gaire control sobre el procés de reciclatge.
  • Les hores que dediquen a llengua i literatura són moltes menys que en el nostre sistema, però sobta veure que els resultats, en canvi, són espectacularment bons. La solució és senzilla: tenen una gran xarxa de biblioteques públiques totalment accessibles i els pares hi porten sovint els fills a llegir (llibres en paper, especificava, on hi ha un silenci sepulcral), també emeten molts programes en versió original (anglès) subtitulats, el que, a banda d’afavorir l’aprenentatge de l’idioma, fa que sentin curiositat per llegir i aprendre el que es diu i també obliga a llegir des de petit. Aquí hi ha biblioteques, sí, però no hi ha gaires pares que portin els fills a llegir (els que hi trobo sovint són també mestres o professorat), les taules més allunyades de les bibliotecàries estan guixades i fetes malbé. És difícil que hi hagi silenci molta estona seguida…

Són algunes de les coses que recordo del vídeo i que trobo certament interessants. També havia tingut l’oportunitat de llegir articles sobre l’educació a Finlàndia que va presentar X. Melgarejo i que adjunto per si és del vostre interès. Trobo excel·lent la frase que s’extreu de l’entrevista “Millorar l’educació per millorar la societat”.

Adjunto dos arxius amb anàlisis sobre l’educació a Finlàndia. Un article de X. Melgarejo i l’altre del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, tot i què cal tenir en compte  que són del 2005 i hi ha algunes dades que han canviat sensiblement (per exemple les ràtios d’alumnes/professor, el nombre d’hores lectives i de permanència i el sou dels docents).


Wertgonya!

0
Aquest matí no es parlava de res més pels passadissos i aules. De fet, a 4t d’ESO, demà els tocarà fer un debat sobre la darrera ocurrència del Ministre d’Educació. Tots estan en contra de la proposta de fer el català una llengua residual, però la meitat hauran de defensar-ho. Per fer-ho, llegiran l’ABC, El Mundo, Intereconomía… Els altres prepararan la defensa del català com a llengua vehicular a l’ensenyament. El debat promet ser interessant. Curiosament, acabem de fer les proves diagnòstiques a 3r i a 4t d’ESO. Tant en català com en castellà els nivells són alts, fins i tot el castellà supera el català en alguns punts. Sobre la mitjana de Catalunya ens mantenim per sobre. L’alumnat domina les dues llengües, de fet, més el castellà en alguns punts, per això tenim previst un pla de millora de l’expressió oral en català. Per tant, l’atac a la llengua no és per a què els alumnes sàpiguin més castellà, sinó per a què el català es perdi. Un atac molt barroer. M’ho miro perplexa, com si això no anès amb nosaltres. Em costa d’entendre que tornem a temps pretèrits amb tanta celeritat. A la Terra Alta pràcticament no he sentit parlar castellà. Hi ha pocs nouvinguts i, els que hi són, de seguida s’integren en català. No hi ha conflicte lingüístic. I, això no obstant, el nivell de castellà és notable. És decebedor que no entenguin res, o potser que volen fer veure que no ho entenen. Tot això no té cap sentit si no és que ens tenen agafats pels… i a més, en aquest cas, qui paga no mana.

Veurem com reaccionem tots plegats, però hi ha línies vermelles que no es poden traspassar. La independència és urgent, no ens podem permetre perdre més temps, per a ells som una colònia, això és evident.

Recomano vívament el Singulars de dimecres 5, tracta sobre l’educació amb el professor Xavier Melgarejo, psicopedagog, autor d’una tesi sobre l’ensenyament a Finlàndia.

Una mica més a prop…

0
Ens agradi o no preguntar al poble té aquestes coses, a vegades la ciutadania respon clarament i de manera majoritària. Ahir va passar això. Vam tenir una de les participacions més altes en Democràcia, fregant el 70%. Si volíem saber on som, aquí ho tenim, la radiografia del país: CIU 50, ERC 21, PSC 20, PP 19, ICV 13, C’s 9, CUP 3.

Em va semblar increïble la interpretació tant des de la “caverna” espanyola com del PP i C’s (PSC s’hi va afegir i ICV em va decebre prou). També és cert que Mas s’havia posat el llistó molt alt i demanava, en època de retallades i crisi profunda, una majoria per avançar amb fermesa, obviant que no era l’únic partit pel dret a decidir i que vol un Estat propi (= independència). De fet, CIU fa dos anys es va presentar a les eleccions amb el Pacte Fiscal com a gran reclam. Va obtenir 62 diputats. Ara, amb un mandat que vol avançar clarament cap a l’Estat propi, n’ha obtingut 50. Gens malament si tenim en compte els dos anys duríssims de crisi i retallades i l’augment dels votants que segurament s’han emportat altres formacions polítiques a banda dels pactes amb el PP. Toca, per tant, felicitar CIU per ser la primera força amb diferència, amb un escenari desfavorable continuarà tenint la responsabilitat de conduir el país.

ERC ha aconseguir arribar a la 2a posició doblant resultats, però a 29 escons de CIU. Un abisme de separació, encara, però la recuperació d’una formació clarament independentista catapultada fins a la segona posició és un missatge clar al món: ha pujat la independència, avui hi estem una mica més a prop que ahir.

El camí no serà fàcil, cert. En aquest sentit, trobo que és el diari ARA el que més ho encerta: “Mas no ho podrà fer sol“. És certament així. L’independentisme no és patrimoni d’un sol partit, és transversal. Segurament podem trobar independentistes a tots els partits polítics (sí, al PSC també, jo en conec). La manifestació de l’11 va ser multitudinària i ningú, cap partit, pot apropiar-se-la com s’ha vist. Però sí que hi ha una lectura clara dels resultats d’ahir: toca arribar a acords i posar data al referèndum. El mandat del poble així ho determina: 87 diputats a favor, 28 en contra i 20 que encara no se sap. Un bon balanç. Si fos futbol seria per golejada.

Veurem com evoluciona tot plegat en els propers dies. De moment Mas i Junqueras estan d’acord en què hi ha d’haver un referèndum. Caldrà molt diàleg i paciència, però mentre anem endavant és un bon senyal.

Mentrestant els mitjans de comunicació internacionals destaquen la reculada de Mas i l’avenç de l’independentisme d’esquerres. A Madrid poden anar dient missa, mentre el món ens miri i fem les coses bé, tenim les de guanyar.


Tres cosetes per a alegrar la vista i l’oïda:

  1. Entrevista imprescindible: Oriol Junqueras ha parlat avui a molts mitjans de comunicació, he pogut sentir l’entrevista a Catalunya Ràdio: aquí l’àudio “L’objectiu d’ERC és presidir la República catalana no unes conselleries”.
  2. Aquí teniu un Mapa Electoral fet per Vilaweb, excel·lent idea que posa les coses a lloc.
  3. Els partits sobiranistes sumen 344.735 vots més que no al 2010“. Notícia a Vilaweb.

Contra la violència: 25 de Novembre

0
Avui és el Dia Internacional contra la violència contra les Dones. La junta electoral ha prohibit la manifestació que es fa cada 25 de novembre per commemorar la data. Tot i això és important que no quedi eclipsada per les eleccions, cosa avui difícil tenint en compte que, segurament, són les eleccions més transcendentals des que es va re-establir la democràcia per al futur del nostre país.

Aquí us deixo unes dades del 2011 per a reflexionar i pensar-hi:
62 dones assassinades per les seues parelles homes.
5 homes assassinats per les seues parelles dones.
2 homes per les seues parelles homes.
Cap dona assassinada per la seua parella dona.
Dades del Consejo General del Poder Judicial.

Publicat dins de Dona | Deixa un comentari

Diumenge: votaré independència

0
Avui s’acaba la campanya electoral. Hem fet un esprint històric accelerat des de l’11 de setembre i ja toca anar a votar. Passejo pels carrers de Móra i trobo estel·lades penjades als balcons, no moltes, és cert, però més de les que hi havia fa pocs anys i això m’omple d’optimisme; no s’han despenjat després de l’11, hi continuen sent amb l’esperança que aviat podrem votar per decidir si volem ser independents o no. La meua també continua al balcó. Jo vull una Catalunya independent, per això triaré el partit que fa més anys que ho defensa i que té el candidat més ben valorat a les enquestes, un home de seny que té una manera nova de fer política. Junqueras ha sabut fer una transició tranquil·la dins el partit, és un home que busca consens, que té bagatge europeu, que ha fet la campanya més neta de les que es recorden i ha sobresortit per sumar des de molts diversos àmbits per a aconseguir ser alcalde del seu poble sumant complicitats “impossibles“. Els veïns que li fan costat ho expliquen. També li dóna suport Catalunya Sí, una plataforma ciutadana plena de cares conegudes. Avui en un article, també Màrius Serra.
Carod
va fer córrer rius de tinta dient que no sabia a qui votaria, després va dir que ho anava tenint clar. Ahir Carod-Rovira va donar el suport explícit a ERC, i jo que me n’alegro perquè sense ell no seríem on som avui.

Mentrestant, hi ha partits polítics que menteixen i tergiversen dades per crear la por, però ja hem fet molt camí, estem documentats i podem contrarestar els atacs. Sabem on som i què volem i diumenge ens hi juguem molt.

Auguro una llarga nit de diumenge pendents dels resultats. Cada vot serà molt important, sobretot per a les forces menors que lluitaran per la segona posició. Espero que ERC sigui aquesta segona força, espero que s’omplin les urnes de vots independentistes, espero que dilluns sigui el primer dia d’un nou país i puguem encarar amb optimisme el futur…, perquè junts podem fer un nou país per a tothom!

Comença la campanya

0
Ja és més de mitjanit i oficialment ja estem en campanya electoral. Per anar fent boca durant les darreres setmanes hem estat barrejant eleccions autòctones amb les nordamericanes. Dimarts ja vam tenir una bona dosi de política “made in USA”, emocionant i amb final feliç. Ara ens toca a nosaltres.
Les explicacions dels periodistes i de com funciona el sistema de votacions ens posen a anys llum de la democràcia americana. Aquí farem només una votació i prou i molts encara tenen dubtes de si anar-hi o no.
 

Avui (per ahir) s’han publicat dues enquestes, CEO i CIS, que donen resultats molt diferents. Potser l’únic que és vàlid és que hi ha un gran nombre d’indecisos i aquests poden acabar torcent la balança cap a un o altre costat.

Curiós m’ha semblat que en una entri SI i a l’altra entri la CUP, però no tots dos alhora. Com sempre la millor enquesta és la del dia de les eleccions i, de moment, els mitjans de comunicació hi tenen molt a dir…

El diari ARA ha fet entrevistes als candidats amb ni més ni menys que Mònica Terribas com a preguntadora oficial. Posats a fer un rànquing he triat fer-lo dels “m’agrada” i les “piulades” que s’han fet a les entrevistes dels candidats a hores d’ara i és el següent:

Junqueras: 533 / 214
Mas: 255 / 262
Herrera: 199 / 44
Navarro: 108 / 111
Sánchez-Camacho:  79 / 39
López Tena: 30 / 7
Rivera: 0/ 8

Clar que hi ha entrevistes que porten molt poc temps penjades, van començar diumenge per Mas i en decreixent fins a ciutadans avui, i la de Junqueras no té enllaç directe des de la portada. Tot i això, m’ha semblat curiós, si traslladéssim aquestes proporcions a la cambra catalana en Junqueras seria el nou president amb una majoria prou àmplia i abans del 2013 seríem independents… segurament això no anirà així, però és una llàstima.

La protesta dins la protesta

0
La imatge de dues noies besant-se enmig de la protesta contra els matrimonis homosexuals va passar fa pocs dies a Marsella i ja ha donat la volta al món i a mi em sembla fantàstica la protesta dins la protesta. Avui sabem més coses d’aquestes noies gràcies a una entrevista segons explica Vilaweb. Les dues noies, heterosexuals, van protestar així davant els manifestants contra el matrimoni homosexual. La cara de sorpresa d’alguna senyora és memorable. I jo em pregunto, per què hi ha tanta gent intolerant? Em pregunto, què li pot afectar a algú si el veí o la veïna es casa amb algú del mateix sexe o volen adoptar fills? Em pregunto, per què hi ha gent contra l’avortament? La llei permet que algú pugui fer-ho, però no t’obliga a tu a fer-ho ni tant sols a estar-hi d’acord si algú ho fa, simplement dóna llibertat a què cadascú pugui actuar d’acord amb el que creu i sent i això em sembla un dret fonamental que hauria de ser universal…

Sóc d’un poble vora l’Ebre i reconec que no sé gaire coses de molts conciutadans. Sóc així de petita (molts em diuen despistada), potser perquè és el que he viscut a casa: tolerància i respecte per les idees dels altres, pensin com pensin, facin el que facin amb la seua vida privada si res del que fan coarta o ataca la llibertat dels altres.

Som al s. XXI, ja no hauríem de perdre temps i energies defensant coses que a mi em semblen obvies, però és evident que encara hi ha molta gent que no respecta als altres. La llibertat d’algú comença on acaba la llibertat de l’altre, no entenc quina llibertat retalla el que té una parella del mateix sexe, la senyora que decideix avortar o el que decideix adoptar o tenir una criatura, sigui sol/a, o en parella homosexual. Que totes aquestes persones puguin sentir-se lliures fent el que volen i desitgen no veig que ataqui la llibertat de ningú altre… o sí?

A Móra d’Ebre, també…

0
Són moments polítics absolutament imprevisibles els que estem vivint com a país i Móra d’Ebre no podia faltar a la cita com a capital de comarca que ha de ser el far de la Ribera. El degoteig de municipis (ha estat i) és constant i, a poc poc, el mapa es va omplint de taques que ja són “territori català lliure” i demanen al Parlament la celebració d’un referèndum per a decidir si volem ser independents dins d’Europa. Diria que hem perdut la por, potser des que aquell ciutadà va decidir no pagar peatges, potser de tantes coses que ens han dit i ens han fet, potser perquè estem cansats de tants anys donant cops a la mateixa paret i hi ha coses que acaben caient pel seu propi pes…  Sens dubte, el govern español ens “ajuda” incomplint, una altra vegada, el que diu l’Estatut. Aquí se’ls hi veu el llautó: resulta que la Constitución és sagrada i cal complir-la, però l’Estatut si s’incompleix no passa res. Una és la llei de l’Estat, l’altra la d’una comunitat autònoma d’irreductibles que tenen la mania de demanar i parlar una llengua pròpia en comptes de la lengua común i surt en Lara i diu que s’endurà Planeta si aquí som independents perquè ja no parlarem castellà… Joan Tardà va ser molt clar al Congreso fa uns dies referent a la llengua: va fer un recordatori de Martí Gasull, mort recentment, va recordar que només 12 famílies havíen demanat ser escolaritzades en castellà a Catalunya i se’ls hi havia concedit, enfront les 125.000 que havíen demanat ser escolaritzades en valencià al País Valencià i no se’ls havia concedit, i va dir: “‘No aconseguiran de sembrar l’odi en el nostre poble i entre els pobles'(…) va reblar: ‘No ens dividiran per això. Catalunya som tots. No tenim res en contra de la llengua castellana, de la mateixa manera que no tenim res contra cap llengua’.

Tornem a Móra d’Ebre. Al ple de l’Ajuntament de dijous passat, 27 de setembre, es va aprovar la moció que presentava Esquerra a través del seu únic regidor. CIU, amb majoria, va votar-la a favor. El PSC es va abstenir argumentant que són federalistes (On era el federalisme durant els sis anys que van coincidir ZP allà i PSC aquí?), i el regidor del PP també es va abstenir (aquí se’m va escapar l’argumentació). Aquí la notícia. Aquí la moció. En alguns municipis el PSC ha votat ha favor d’aquesta moció i tenia l’esperança que aquí també ho fes, però no.

S’està avançant a petits passos, sense pressa, però sense pausa. El tomb que ha fet el Parlament i la votació de dijous va ser també per a recordar com un pas decisiu de la nostra història. Ara toca treballar de valent per al 25 de novembre, cal convèncer a molta gent (per cert, curiosa coincidència que el 25 de novembre és també el Dia Contra la Violència contra les Dones). A ningú se li escapa que són unes eleccions prebiscitàries, ni al Financial Times. Mentrestant Vidal-Quadras ens vol enviar els tancs i només ICV, CIU i ERC ho denuncien al Parlament europeu

Per acabar, avui hi ha hagut Consell Nacional a ERC. Puigcercós s’ha acomiadat (gràcies per la feina feta, per estimar el país i per fer una transició exemplar -ja en vaig parlar aquí-). Junqueras ja està preparat i s’ha donat el tret de sortida: “La independència és bona i urgent, i estem preparats per concretar-la millor que ningú”.
És cert que han florit estelades a molts balcons, que em trobo molta gent gens sospitosa d’independentista fins fa poc que em diu que ja n’hi ha prou, que s’ha acabat, que ens cal la independència… però no ens encantem amb la visió romàntica i la percepció subjectiva. Fa dècades que esperem un moment així i ara cal treballar més que mai, que el 25N sigui històric també depèn de nosaltres.

Entrevista a Oriol Junqueras a la SER.