Silenci, que reflexiono!

Per si algú no ho sabia, aquesta ha estat la Setmana contra el Soroll, una d’aquelles benemèrites i benitencionades iniciatives públiques periòdiques amb resultat més que discutible. Que aquesta setmana hagi coincidit amb els darrers dies d’una de les campanyes electorals més sorolloses i controvertides dels darrers anys no deixa de tenir la seva gràcia. I és que si una cosa ha caracteritzat les setmanes prèvies als comicis espanyols (no generals, si us plau!) del 28-A és la proliferació de crits, baralles, desqualificacions, sortides de to i escandaleres diverses a les xarxes socials, marc definitivament instal·lat com el centre del “debat” que qualsevol elecció política necessita. Llàstima que ja fa massa temps que aquest “debat” (continuen les cometes) hagi derivat en baralles de Corral de la Pacheca no només per la intensitat en decibels (reals o digitals), sinó també en el fons del que es pretén discutir.

Així és impossible reflexionar, una activitat a la que, figura, avui ens hauríem de lliurar. I malgrat tot, alguna cosa caldrà dir sobre el que pot passar demà. A jutjar per les notícies certes, fakes, memes i comentaris diversos que han envaït els nostres ulls i les nostres oïdes en la Setmana del Soroll, demà hi haurà un cataclisme de proporcions còsmiques en la governabilitat de l’estat que encara patim. Jo sóc dels que creuen que el partit innombrable de tres lletres actuarà més com espantall que com una altra cosa. Si és correcte que la seva funció és convertir-se en l’home del sac, volguda pels qui remenen les cireres en última instancia, cal convenir en què ja s’ha assolit aquest objectiu. Es volia que els dels cavalls i les pistoles marquessin el pas del debat i ben bé que ho han aconseguit, des de confirmar l’ítem “Catalunya” com a monotema de debat fins a desviar l’atenció d’altres motius d’interès ciutadà, i mira que n’hi ha: habitatge, infraestructures, serveis socials, radicalitat democrática o, fins i tot, el mateix model territorial de l’estat, abordat amb correcció. Però no cal patir. Malgrat el que puguin afirmar rumors de darrera hora sorgits com a conillets per art de màgia, les tres “extremes dretes extremes” no sumaran majoria absoluta i per tant no cal que agafin acríticament la papereta de PSOE o PSC tots aquells que no les tenen totes i que, honestament, preferirien altres opcions més acostades a la seva manera de pensar i més necessàries en els convulsos moments que vivim.

Parlo indistintament de l’estat i de Catalunya. Si ens cenyim a la nostra nació, és ben cert que el xivarri també ha estat ben considerable, a més de decebedor. Són coneguts els molts motius de controvèrsia que ens han martiritzat a la Setmana contra el Soroll: les trifulgues entre Junts per Catalunya i Esquerra, les acusacions mútues de rebaixes electorals de darrera hora davant la possibilitat d’una investidura de Mr. No és No, les palles mentals (amb perdó) sobre com hem de votar els candidats al Senat, aquella institució que sempre se’ns diu que no serveix per a res. Etcétera. Jo, per la meva part, em limito a desitjar els millors resultats per a les tres llistes de la nostra corda, amb l’esperança de que continuï la situació de bloqueig de l’anterior legislatura i que, de fet, va ser la que va provocar la seva dissolució. Seria la particular adaptació d’aquell axioma “com pitjor, millor” o, per dir-ho en termes més nostrats, “embolica que fa fort” i a veure què.

Demà ens trobarem amb unes paperetes encapçalades per presos polítics. Aquests presos están sent jutjats en un procés amb ribets kafkians. Altres compatriotes están sent processats i se’ls demana una fiança fora mida. Continuen les agressions, els atacs, els insults, les desqualificacions, les provocacions… Convertim el nostre vot en un clam incontestable contra tanta injustícia! Aquest hauria de ser l’únic crit lícit a la Setmana contra el Soroll!

 

 

28 d’abril: com ho tenim

El 28 d’abril, dia de la Divina Misericòrdia segons el Calendari dels Pagesos, els soferts súbdits de l’estat espanyol estan (i, ai las, estem) convocats novament a les urnes per decisió constitucionalment personalíssima de Pedro Sánchez. Els motius per tan arriscada decisió? Molts, i se suposa que valorats i apamats per la tupida xarxa d’assessors, consellers, corifeus i tiralevites del mandatari socialista. Molts motius, però un de sol es farà circular per terra, mar i aire comunicacional: els catalans, dolentíssims i desagraïts, hem fet tombar uns pressupostos estatals que eren, sembla, el novamás de la progressia i de la sensibilitat social, a més d’uns bon milionets per arranjar línies fèrries deixades de la mà de Déu i evitar que es tornin a produir  luctuosíssims episodis recents. No res, que els diputats catalans (bé, no tots però ja ens entenem) han decidit no escoltar alguns cants de sirena ni deixar-se ensarronar novament per qui, en definitiva, només va ser decisiu en l’aplicació de l’article 155, per qui no ha mogut ni un dit, ni un, perquè la fiscalia variés criteris en relació als nostres presos polítics i per qui s’ha espantat no ja per parlar de solucions polítiques o d’autodeterminació sinó simplement d’un “relator”, enigmàtica paraula o concepte que amagava un innocent secretari d’actes. El govern espanyol no ha mogut peça en aquestes minúcies i, oh sorpresa, els compatriotes “esquis” i “pediquis” (els hem de dir així?) han fet santament de dir naranques de la Xina, també per sorpresa d’alguns, tot s’ha de dir.

La campanya dels comicis anunciats ahir mateix per Sánchez coincidirà, fum-li fort, amb el carregadíssim judici tot just iniciat aquesta setmana, amb Sant Jordi i amb Setmana Santa. Ja es comença a fer broma de la quantitat de roses que els candidats regalaran durant la nostra festa més cívica, i de la incidència que puguin tenir en la intenció de vot les desfilades processionals, que pot ser de “penitència” o de “dolor”, depèn. El resultat final? Inquietantment obert i amb moltes combinacions post-electorals que poden ser bones o dolentes per Catalunya depèn del color del cristall amb què ens ho mirem. Els partidaris del “quan pitjor, millor” (que no és una tàctica dolenta si sabem analitzar-la bé) somien amb una victòria dels trifachitos, amb la suposició de que pugui despertar d’una vegada per totes el catalanet mitjà, ja no emprenyat però sí encara grogui i desorientat per tot el que ha sofert el darrer any, i prengui consciència de la necessitat de comprometre’s amb un encara inconcret momentum. Hi haurà un 155 intens i extens, és clar, però caldran més condicions que de ben segur es donaran. Espanya no fallarà: les sentències del Suprem, noves prohibicions i limitacions als drets polítics, perbocades mediàtiques… En canvi, els partidaris de l’altra banda de l’escenari, els de l'”anar-hi anant”, els d’eixamplar no se sap ben bé què, els de menjar poc i pair bé, signarien amb els ulls clucs uns resultats similars als del Congrés a punt de dissoldre’s. Una manera com una altra de passar dies i empènyer anys, respectable com la dels altres fins que ens novament ens adonem de que ens despertem en l’etern dia de la marmota.

Sense que ambdues maneres de veure la realitat política coincideixin punt per punt amb els dos partits, el cert és que el PDCAT (o ens substitutori) i ERC caldria que oferissin des d’ara una imatge de bona relació, que aquesta fos real (la dona del Cèsar… etc.) i que es posessin a parlar de l’establiment d’uns mínims estratègics comuns. Ja comença de nou el rau-rau de les llistes úniques. Quin avorriment! Res de llistes úniques: cadascú que arreplegui tot el que pugui del seu segment ideològic, que així s’aprofiten més vots, uns vots que van cars en l’enganyós sistema electoral espanyol. Potser candidatures úniques al Senat (tipus Entesa dels nostres temps vintage) tindrien més sentit, en tot cas el desitjable és que els homes i dones que es presentin al maig lluint la nostra representació tinguin clar, sense distinció de color polític, què hi han d’anar a fer i què no. I això val tant per la investidura de qui sigui, com pels pressupostos o pels possibles grans consensos estatals (si convenen a Catalunya, és clar) i també per la decisió, no descartable, d’absentar-se permanentment de l’hemicicle el temps que faci falta fins que l’altra part del conflicte polític entri mínimament en raó.

Han aconseguit de nou, i aquest apunt també n’és una prova, situar-nos en el marc mental estatal  Encara que, vist el panorama resultant des d’octubre de 2017 i les pupes sofertes fins ara, quin remei ens queda. I això que figurava que ja havíem desconnectat del tot. Recordeu?

[Imatges: Sánchez anuncia eleccions (eldiario.es), el Congrés espanyol (teinteresa.es), el trio ‘els panxos’ (elperiodico.com) i Míriam Nogueras on fire (eldiario.es)]