Carrers de Tarragona: el passatge Cobos

He tardat cinquanta-dos anys en trepitjar aquest passatge tarragoní que no pot ser més cèntric (es troba situat just al davant del Mercat Central). La raó és ben comprensible: més que un passatge, és un carreró sense sortida ni motius d’especial interès: dues úniques entitats hi estan domiciliades (a banda de dues escales de veïns): l’escola de dansa Artemis i l’empresa municipal de serveis (ESPIMSA). El curt carrer queda tallat per un bloc de cases la façana principal del qual dóna a la Rambla. En algun moment es va suggerir la possibilitat d’obrir-hi un pas per connectar el passatge amb la principal artèria tarragonina, cosa que el convertiria en una potent via comercial, però obstacles de tot ordre (urbanístics i interessos privats) ho impedeixen. És una llàstima, perquè continuarà essent el carrer desangelat, brut i insegur que denuncien periòdicament els  veïns.

Per cert, qui era Cobos? No he aconseguit esbrinar-ho. Decididament, és un carrer malastruc.

Post scriptum. Ja sabem qui era. M’apunten que va ser un alcalde de fa cent anys. Consulto l’imprescindible Els alcaldes de Tarragona (segles XIX-XX), d’Edicions El Mèdol, i apareix Pere Cobos Roa, un castellà establert a Tarragona, dirigent de la Unió Republicana que, durant el seu mandat (1910-1912) s’inicià la construcció del bell edifici modernista del Mercat Central, obra de l’arquitecte Pujol de Barberà. Potser no estaria malament una senzilla placa recordant la seva memòria.

[Imatge: tarragonadigital.com]

Carrers de Tarragona: Fortuny

Cèntrica via tarragonina dedicada al pintor reusenc. El seu inici és a la Rambla. A mà esquerra, les restes del que havia estat la Casa Jacas, que una violenta explosió de gas (o això van dir) va fer caure fa uns quinze anys. Seguint una tònica molt habitual els darrers temps, ni s’hi ha construït res ni tampoc s’ha retirat la resta de façana, oferint una desoladora i descurada imatge als nombrosos vianants de la Rambla Nova. Davant per davant, l’edifici del que havia estat la seu de la Telefònica, després Movistar i avui res. Encara hi recordo a la paret el logotip de la companyia, una península Ibèrica en relleu.

Baixant carrer avall ens trobarem a l’esquerra, amagada, l’oficina de Turisme de la Generalitat i Itaca 20, botiga de roba alternativa, successora de l’emblemàtica casa de discos Arsis. Enfront, un altre local amb molt de pedigrí: el bar Negresco. Més enllà, un curiós local coreà, de nom Ding-ding, anuncia tes a l’aparador amb una cartelleria de precipitada traducció automàtica: “regalo te de salud pulmonar de corea para bajar tos y flemas” o “te frío de hierbas para genial de todo verano“.

L’encreuament amb el carrer Governador González és presidit per l’edifici de la Cooperativa Obrera, seu d’entitats diverses i escenari de moltes activitats culturals. A destacar uns murals monocolors que representen escenes d’espectadors aplaudint: a dins hi ha el petit teatre El Magatzem. Més enllà hi ha el gimnàs Orion (que es fa dir “fitness i spa-center”, que fa més goig); de fet, el carrer Fortuny és un carrer de gimnasos i centres de ioga: tres d’oberts i un de tancat que, com molts altres locals de la zona, llueix el preocupant cartell de “en lloguer”.

L’últim tram de carrer desemboca al carrer Gasòmetre. A destacar el solar del que havia estat la cotxera dels autobusos Segarra que, com el de la infausta Casa Jacas, no hi ha manera de destinar-ho a pisos, equipaments o un petit parc ciutadà, és igual. I finalment, la biblioteca pública, un edifici notòriament insuficient per a totes les activitats que s’hi programen. Al carrer, sobten dos receptacles per dipositar-hi els llibres prestats que es tornen, a la manera de contenidors de la brossa. Cultura i deixalles, sense que ningú s’ho hagi proposat, al mateix nivell.

 

Històries des de casa (49: d’un en un)

Demà pot ser el desori. Tècnicament, entre 6 i 10 del matí i 8 i 11 del vespre-nit tothom que tingui entre 18 i 70 anys podrà sortir al carrer a fer exercici. Se suposa que caminar també és fer exercici: “cada dia s’ha de caminar mitja hora com a mínim”, ens han repetit fins a la sacietat metges, gurus de la vida saludable i experts en ciències diverses. Combineu aquesta àmplia franja d’edat amb una activitat tan elemental i a l’abast de moltíssima gent com caminar (el primer que va fer l’homo erectus) i el resultat poden ser uns carrers, passeigs i places atapeïts. Ho tinc dit: la gent tendirà, com és lògic, a anar a uns punts molt concrets, per la seva centralitat o per la seva significació. M’agradarà veure la policia intentant dissoldre aglomeracions. Millor dit, no m’agradarà gens perquè serà una imatge que ens transportarà a l’operación retorno (als anys seixanta o setanta) a on lentament i imperceptible estem anant els darrers temps.

Per evitar una massiva ocupació de la via pública i especialment l’excessiu apropament entre persones en els carrers més estrets, alguns ajuntaments han proposat mesures com una prohibició temporal de circulació de cotxes (“pacificació del trànsit”, en diuen) o suggerit que les persones marxin per la dreta, deixant a l’esquerra les que vénen en sentit contrari. Això últim no és cap sopa d’all, es segueix des de fa anys, de manera escrupolosa i espontàniament als passadissos del metro. Algun alcalde ha anat més enllà i ha apuntat que cada vorera sigui de sentit únic. La mesura està molt bé, però no ens lliurarà, als que tenim una certa tendència a caminar a pas viu pel carrer, dels obstacles humans que ens trobem al pas, a saber: famílies amb nens i gosset ocupant tot l’ample de la vorera, gent gran caminant amb tota la patxorra en ziga-zaga pel mig de l’acera i impedint el seu avançament, i especialment aquests grupets de dues, tres o quatre persones que es plantifiquen a xerrar justament entre la paret i un banc, una cabina de l’ONCE o qualsevol altre element urbà; aquestes petites aglomeracions estaran teòricament prohibides però a la pràctica no s’evitaran.

La gent és molt conscient que s’han de seguir unes normes (encara que no gaire ben explicades ni enteses) però alhora no serà conscient d’aquestes normes quan es presenti efectivament l’ocasió. I no és cap joc de paraules. Quan és que tarda en incubar el bitxo aquest? Catorze dies? El 16 de maig tindrem ocasió de comprovar si som tan civilitzats com hauríem de ser.

[Imatge: el Portal de l’Àngel de Barcelona; barcelona-life.com]