Les aigües turbulentes

[Amb aquests tres apunts dedicats a la Rambla Nova de Tarragona dono per conclosa la sèrie iniciada el 2008 sobre les vies urbanes de la meva antiga ciutat d’adopció]

És espina dorsal de la ciutat, eix comercial, passeig sempre concorregut i principal punt de referència urbanística: la Rambla Nova és la via tarragonina més important i popular. S’estén des de la plaça Imperial Tarraco fins al Balcó del Mediterrani. Més enllà de la plaça segueix el seu curs rectilini si bé amb altres dos noms, els dels presidents Companys primer i Macià després. En realitat no és una rambla, sinó una mena d'”antirambla” que puja cap al mar, cosa que li confereix una especificitat que, fins on jo sé, no té cap altra població catalana.

El primer tram, l’inferior, és el més modern i com hem dit comença a la plaça Imperial Tarraco i acaba a la font del Centenari. En èpoques més fosques dugué el nom de Conde de Vallellano, alcalde de Madrid i ministre d’Obres Públiques que, segons vaig sentir dir, fou el que aconseguí que els trens expressos passessin per Tarragona. Els tarragonins de més edat continuen parlant de “Vallellano” seguint la lamentable inèrcia que du alguns barcelonins a parlar de “Calvo Sotelo” per referir-se a l’emblemàtica plaça de la capital. El tram de què estem parlant és especial per a mi, ja que al número 119, pujant a mà esquerra, hi vaig viure bastants anys. Una mica més amunt destaca la denominada “casa de l’espina”, arquitectònicament notable, decorada per Subirachs i amb l’any de construcció (1964) ben visible a la façana, i és que totes les edificacions tenen com a molt seixanta anys d’antiguitat, inclosa la que en el seu dia va substituir una ben bonica torre que hi havia, a la cantonada amb el carrer Enginyer Cabestany, i que encara recordo. Seguim pujant i trobem un portal amb un rètol que sempre m’havia fet gràcia, “Ras Ras”, que són els cognoms d’un habilitat de classes passives (els que maneguen pensions) i no un fuster com podria semblar. Finalment, al número 103, s’alça un bastant anodí edifici de set plantes que durant molts anys fou el convent de la comunitat franciscana de Tarragona, avui inexistent per la manca de vocacions, que acollí entre altres entitats educatives i associatives l’Agrupament Escolta Alverna, del qual vaig formar part molts anys. Al seu costat, l’edifici de l’actual Banco de Santander, conegut encara per molts com “Atlàntic” (per ser aquesta la primera entitat bancària propietària), amb els seus 70 metres i 18 plantes, s’alça orgullós com un característic gratacels de l’skyline local.

Als peus de l’Atlàntic, la cruïlla de la Rambla amb diverses vies batejades amb personatges ben diversos (Pau Casals, Rovira i Virigili, Cristòfor Colom i Ramón y Cajal) forma una mena de rotonda presidida per la font del Centenari, inaugurada el 1954 per commemorar, com el seu nom indica, els cent anys de l’enderroc de la muralla que donà pas a l’espai que actualment és la Rambla Nova. De forma circular, hi destaquen quatre figures escultòriques (de Josep Viladomat) que representen diversos continents o races. Des de la font podrem baixar per la vorera oposada de la Rambla, els números parells, i començarem trobant, a la cantonada amb Ramón y Cajal, una casa antiga (l’excepció a la modernitat dels anys seixanta a què he fet referència abans). Baixant, baixant, i fent cantonada amb un altre carrer (Pare Palau), destaca un edifici caracteritzat pels seus mosaics: en trobem a l’entrada dels habitatges (decorada amb un estilitzat paisatge de la ciutat), a la paret dels baixos comercials (ara un supermercat però abans un concessionari de cotxes, cosa que explica que un auriga romà i diferents vehicles en siguin els motius) i fins i tot als balcons de les cases (les sis plantes es reparteixen els dotze símbols del zodíac).

Just al davant, i a la coca central, s’alça l’emblemàtic monument als castellers (a dalt). Sempre he estat de l’opinió que no era el lloc més idoni per a instal·lar-lo: torbant el pas del passeig i empetitit per l’alçada de tots els edificis que l’envolten. Tot i això, es va convertir de seguida en un punt d’atracció turística i en una excel·lent referència d’un dels símbols identitaris de la terra. Els visitants s’hi fan fotos al monument, simulant incorporar-se a la pinya com un casteller més. Passat Pare Palau, la Rambla es torna anodina i sense interès (el Registre Civil, immobiliàries, una clínica dental…) fins a morir a la plaça Imperial Tarraco, on hem iniciat el nostre recorregut.

(continuarà)

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!