No volia parlar de futbol però en parlaré

Desmoralitzat per massa coses que em/ens passen últimament, avui he decidit a última hora trencar la rutina diària i anar a dinar a la Pizzeria Da Nicola, al carrer Hospital de Tarragona. No tindrà mai estrelles Michelin, però la propietària, que em coneix de fa anys, sempre té conversa a punt i, a més, serveixen pasta italiana en quantitat (el meu menjar preferit, necessària en cas de depressions puntuals). Total, que m’he posat morat de raviolis amb tomàquet ratllat i pernil ibèric, i he oblidat petards i clàxons.

Bé, no me n’he oblidat del tot. La menjada m’ha servit per reflexionar sobre els fets d’ahir i relativitzar-los:

– si Alemanya s’enfronta amb Espanya, sembla bastant lògic que la població faci costat, en general, a aquesta última, més si resulta que al combinat “rojo” hi juguen cares nostrades conegudes

– lligat a l’anterior, la gent és molt “cuca” i s’apunta sempre al carro guanyador a última hora: si Espanya hagués perdut, quants dels que celebraven la victòria no haguessin anat a dormir completament indiferents?

– malgrat tot, l’esdeveniment d’ahir ha permès treure el descobert una realitat mig amagada a casa nostra (algú n’ha dit fins i tot “sortida de l’armari”): les coses, com més clares, millor

– una realitat que, com ja sabíem d’antecedents, s’expressa amb unes formes que no tenen desperdici: sentir el què es diu a determinades cadenes i llegir el què s’escriu a determinats diaris diverteix i reconforta (que ridículs poden arribar a ser, pobrets)

– i l’argument definitiu: arriben les vacances i tots plegats escamparem la boira física o mental, que prou falta ens fa per recuperar forces i continuar endavant

Afegitó a tot plegat és l’apunt d’Antoni Vives d’aquesta nit, que va en la línia del què jo penso: tota aquesta alegria, aquestes celebracions… és el que nosaltres volem per la nostra selecció nacional, ni més, ni menys. Hi tenim dret. Quan ells ens vinguin amb la monserga de que nosaltres fem política i ells no (ahir no es va fer política?) els haurem de respondre que, o tots frares o tots canonges. No em vaig resistir a fer un comentari a Vives, conegut dirigent de Convergència: li vaig dir que, si us plau, si volia vibrar amb una selecció nacional catalana com Déu mana que faci tot el possible perquè les nostres formacions polítiques estiguin més unides en això i en tot.

Ens faran cas?

3 pensaments a “No volia parlar de futbol però en parlaré

  1. Jordi, cada cop tenim més federacions catalanes reconegudes. Potser no són el futbol però cada cop seran esports més importants. Ara mateix n’hi ha 15, ho pots comprovar al web de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes.

    S’està treballant i bé en aquest objectiu i un dia no molt llunyà es podrà visualitzar aquesta feina. Fins llavors el que hem de fer és treballar tots junts, no utilitzar les seleccions catalanes com una qüestió partidista sinó de país.

    Un petit pas és fer-se col·laborador de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes a través del seu web http://www.seleccions.cat, com més siguem més recursos hi haurà per treballar-hi i més aviat ho aconseguirem.

    Salut i Seleccions Catalanes     

  2. Jordi, d’ací dos mesos ningú se’n recordarà. Tot baixa, però deixa pòsit. Això és el que fot de la pujada de testosterona.

    M’encantaria que tingueren mal de testicles una temporadeta….posem-hi…44 anys més…..haahaha.
    Una abraçada.

  3. ANEM TOTS AL AEROPORT A REBRE ALS TRAIDORS, AMB SENYERES I ESTEL·LADES, SI ESTIMES CATALUNYA SI AHIR ESTAVES EMPRENYAT, FES ALGUNA COSA PEL PAIS, ELS PARTITS JOVES JA ESTANT MOVENT-SE ENVIA EMAILS, SMS, TRUCA, VINGA T´ESPEREM

    OMPLIREM EL PRAT DE SENYERES, TOTS AL AEROPORT, PASSA-HO I FES PATRIA

Respon a josepblesa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *