Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Arxiu de la categoria: Junts per Catalunya

Diari de campanya (1: cap a la ‘foto finish’)

0

A temps excepcionals, campanyes electorals excepcionals. Però no tant. Si bé és cert que se’ns fa estrany veure i escoltar mítings mitjançant les retransmissions via Youtube, amb els seus protagonistes distanciats i bocacoverts, no ho és tant que alguns dels oradors hi participin, al seu torn, en streaming (es diu així?). Vull recordar que a les eleccions del desembre de 2017, les convocades pels sequaços del 155, ja vam haver de contemplar el president Puigdemont a través d’una gran pantalla que s’incorporà llavors com a innovació a l’escenari. Les coses, tres anys després no han canviat gens. Els nostres exiliats han de seguir connectant la webcam per “aparèixer-se” davant del seu electorat i els presos polítics poden participar en actes de campanya només gràcies a decisions que pengen d’un fil, de reüll al que digui el capriciós Tribunal de torn.

És cert que tant la política catalana post 1 d’octubre com la situació sanitària (a les quals ja ens hi hem més que acostumat) ens estan “obsequiant” una campanya diferent, però tot i això divendres va tornar a començar el festival de cartells, anuncis, promeses, atacs, retrets i formatges d’enquestes que no canvia per moltes ingerències víriques o judicials que patim. Aviat farà quaranta-vuit hores que van donar el tret de sortida i l’actualitat ja ens ha obsequiat amb una retirada de cartells per incomplir les normes d’una empresa de banc de dades (per part de C’s, el partit que vol que ens “abracem”), una insinuació que Junts per Catalunya “roba” (a càrrec d’Esquerra, just després d’assegurar que no retrauria res als companys de viatge) o el canvi de look de Marta Pascal (que d’alguna manera ha de cridar l’atenció la noia, desapareguda com està a totes les enquestes).

Però cartells equivocats, declaracions en calent o talls de cabelleres no deixen de ser anècdotes. Pa i circ. El que importa és què ofereixen els partits en els seus programes i quines intencions (bones o males) de governar o pactar tenen una vegada s’hagi conclòs l’escrutini i “l’inapel·lable veredicte de les urnes” (per dir-ho a la manera cursi) ofereixi el fatal repartiment d’escons. Dic fatal perquè, si el poble no ho impedeix (i no li podrem retraure, que per a això és sobirà), tot fa preveure que fins a vuit formacions polítiques entraran a l’hemicicle de la Ciutadella. Vuit colors diferents al formatget definitiu, no al de les enquestes. La calculadora traurà fum ja aquella mateixa mitjanit.

Jo ja faig unes primeres apostes, a risc d’equivocar-me molt i menjar-me-les amb patates. Inevitablement passades pel tamís de les meves preferències personals (les apostes, no les patates), un tamís que, com una lent deforma l’objectivitat que hauria de tenir qualsevol anàlisi seriosa. Veig un frec a frec entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Una foto finish de dificultosa resolució, cosa que suposaria dos inconvenients. Primer, no dilucidaria una de les grans incògnites que té plantejades l’actual panorama català i que, a manera d’equació, convé resoldre d’una vegada per totes: cap a quina de les dues grans formulacions estratègiques es decanta l’electorat independentista: cap al pragmàtic d’Esquerra (pidolar pactes, hem de ser més, ara no toca…) o cap al resolutiu de Junts per Catalunya (tornar a activar de forma intel·ligent els botons de la unilateralitat, sense dir com). Una victòria nítida d’una de les dues opcions tindria la virtut d’aclarir qui ha de fer què i quan. Un empat ens perpetua a la inacció. El segon perill que preveu aquest empat és que molt probablement els resultats oferirien una victòria en vots per la mínima a Junts, i en escons també per la mínima a Esquerra. Aquesta situació, aparentment paradoxal, fruit dels capricis d’unes normes electorals no posades mai al dia, ja s’ha produït amb anterioritat, i llançaria les dues formacions a estèrils discussions sobre qui ha estat el vencedor moral dels comicis.

Unes discussions que no tindran sentit si ens passa al davant el PSC i el seu “efecte Illa”. Més val no badar.

(continuarà)

[Imatge: gavelintl.com]

Ara hem de ser cortesos?, au va!

1
Publicat el 11 de maig de 2019

L’excel·lentíssim Miquel Iceta, polític de professió (des que era un tendre adolescent, segons sembla) i ballarí per afició, està que no toca vores perquè el Ser Suprem, Pedro Sánchez, l’ha ungit com a possible proper president del Senat. Una respectable canongia molt ben remunerada i que no comporta excessives obligacions ni responsabilitats, a no ser que a les senyories senatorials els passi pel cap, de nou, aprovar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, cosa mai descartable del tot. Per arribar a aital prerrogativa, però, a Iceta li falta un petit requisit: ser senador, òbviament. Com que no es va presentar a les darreres eleccions, no queda altre remei que fer-se elegir pel Parlament de Catalunya, prèvia renúncia del seu col·lega Montilla, que se suposa que no posarà obstacles. Els obstacles li arribaran per una altra banda: necessita els vots dels grups majoritaris de la Cambra, Junts per Catalunya i ERC.

Espero que no se’ls passi pel cap fer-li aquest favor. És cert que, tradicionalment, en l’elecció de senadors autonòmics hi havia un consens i una mena de fair play entre les formacions polítiques, a matadegolla en la resta d’assumptes, i aquest ha estat el gran argument esgrimit pel socialistes: home, indepes, feu com fins ara, considereu-ho com una cortesia parlamentària… Hoy por ti, mañana por mi. La mare que els va parir! Cortesia, diuen. Al meu poble d’això se’n diu tenir un morro que se’l trepitgen. Ja no és la “cortesia” d’Iceta i companys restant impertèrrits als seus escons quan la resta aplaudí càlidament els familiars dels presos polítics: allò no deixava de ser un detall anecdòtic, molt ben recuperat a les xarxes socials aquests dies, això sí. És que és el paquet sencer de “cortesies” que els socialistes, tant els d’aquí com els d’allà, han tingut amb Catalunya: l’aprovació del 155, la negativa a revisar les actuacions dels fiscals una vegada van substituir el PP, la vergonyosa marxa enrere en aquell afer del relator, els reiterats i tramposos esments a una suposada “falta de convivència” a Catalunya, rebaixant-se al nivell de C’s… Segueixo? Només un perceptible canvi en les formes i una innòcua decisió ministerial (l’Aeroport Tarradellas, ja veus tu) es poden apuntar a l’actiu de la solució al problema català, als quals ara s’hi vol afegir l’elecció d’un català a la presidència del Senat. Són aquelles polítiques de gestos tan del gust de la vella política. Si el Senat no ve a Barcelona, que sigui un barceloní que presideixi aquella Cambra, i tots contents i alegrets!

Insisteixo, espero que els nostres amics de Junts per Catalunya o d’Esquerra no cometin l’error de fer aquest pas a canvi de quatre bagatel·les. Les informacions que ens arriben en aquest sentit són preocupants: els de Junqueras “s’ho pensaran” si Iceta té el detall de visitar-lo a la presó. De veritat aquest simple gest humanitari és suficient per, a canvi, acontentar els nostres enemics (adversaris no: enemics) polítics? I la dignitat on queda? Un té la sospita de que si acaben donant aquest pas és perquè sí que hi ha algun altre tejemaneje inconfessable, inscrit en aquella teoria conspiranoica, que cada dia sembla més real, que parla d’un pacte PSOE-Podem-ERC que mataria molts pardals d’un tret, asseguraria majories parlamentàries i municipals (ja veuríem com reaccionaria l’electorat, però), dilataria en el temps el fastidiós plet català (no ens coneixen…) i asseguraria els cigrons a una bona colla de menjapans (quina vergonya). En política ho hem vist tot i, no obstant, cada dia ens reserva noves sorpreses.

Per tercera vegada: espero i desitjo que no passin per l’adreçador. Seria molt descoratjador i ja portem massa passes enrere del que havíem caminat fins aquell crític 27 d’octubre. L’enemic continua colpejant, imposant escandaloses fiances (encara sou a temps de ser generosos a caixadesolidaritat.cat), regatejant cada mínima petició dels presos polítics, tergiversant informativament la realitat tan com poden… Raons de pes a tenir en compte quan el proper 26 de maig ens acostem a les urnes i votem en conseqüència. No dic quina llista, però ja m’enteneu.

[Imatge: blocs.mesvilaweb.cat/jordipera]

Això no calia

0

Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats preval sobre tota altra consideració o estratègia. Però el que no es pot fer és anar cada un pel seu cantó i visibilitzar-ho de forma tan evident, amb retrets i acusacions diverses. Això desanima als convençuts, subministra arguments a l’oposició espanyolista i, evidentment, no ajuda gens a allò d'”eixamplar la base”. Com dimonis podem fer per donar a entendre a ERC i PDECAT/Junts per Catalunya (on comença un i acaba l’altre?) que han d’acordar una estratègia conjunta, la que sigui? Com els hem de convèncer perquè la respectin en la forma i en el fons? Quan deixaran enrere, definitivament, aquestes maneres de partit tradicional i assumiran que la ciutadania demanda una altra manera d’organitzar-se políticament i participar en la presa de decisions i en la conquesta democràtica del poder? Propostes innovadores i engrescadores com les primàries de Jordi Graupera o la Crida Nacional per la República van en aquesta direcció. M’he adherit a la segona i ho he fet just abans del teatret d’aquest matí al Parlament, que m’ha ratificat en la meva decisió, espero que bona. La iniciativa és il·lusionant, i desitjo que mantingui el seu caràcter meta-partidista que reforci (millor dit, que lideri) el tram final de construcció de la República. Tinc clar, però, que si aquesta Crida ha d’acabar derivant en un nou partit normal i corrent, a unes sigles més a afegir a la sopa, amb mi que no hi comptin.

 

La bufanda del petit príncep (acte de JxCAT a Tarragona)

0

El refugi 1 del Port de Tarragona va ser l’escenari ahir per escoltar els candidats de Junts per Catalunya i va quedar petit com ja havia passat fa uns dies amb el d’ERC. Profusió de bufandes i llaços grocs. A l’entrada, venda d’urnes de l’1-O en miniatura i el llibre del president Cata… què? pensat per informar Europa del què està passant al nostre país. Potser ja no cal o potser sí.

Em va tocar seguir el míting a peu dret i en l’espera vaig poder saludar l’amic Hèctor López Bofill, que junt amb Teresa Pallarès i Pere Grau conformen les tres persones de la candidatura amb qui he tingut la sort de coincidir en diferents moments de la meva vida. Procedents, per cert, de Solidaritat, del PSC i de Convergència respectivament, una mostra del caràcter plural i integrador de la candidatura presidencial.

Va presentar l’acte el Pere i parlaren entre més la Teresa (una dels molts socialistes que han caigut del cavall, com Sant Pau), l’ovacionat Jordi Turull, que no es va treure la bufanda malgrat la més que càlida temperatura ambiental, i el cap de llista Eusebi Campdepadrós, que va esmentar emocionadament el seu pare, present a la sala. Com que aquesta campanya electoral no és normal, també van prendre la paraula dos candidats absents. Primer, Jordi Sánchez, de qui es va sentir la gravació telefònica que li ha costat una ignominiosa represàlia a la presó on ja porta dos mesos. Els clams de “llibertat” van ressonar fortament al local de l’acte electoral. I després, cloent l’acte, el president Puigdemont per videoconferència des de Brussel·les.

Es van dir moltes coses. En recordo dues: Turull dient que si complir el mandat dels ciutadans i votar és un delicte, tots som delinqüents. L’altra, quan Puigdemont va contraposar el nostre “som una nació” amb el “som una infecció” tot denunciant l’inqualificable Borrell. Ah, el president també va ironitzar amb la possibilitat de prohibició de la bufanda del Petit Príncep, perquè és groga. Oi que no ho sabíeu?

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]