Les aigües turbulentes

Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats preval sobre tota altra consideració o estratègia. Però el que no es pot fer és anar cada un pel seu cantó i visibilitzar-ho de forma tan evident, amb retrets i acusacions diverses. Això desanima als convençuts, subministra arguments a l’oposició espanyolista i, evidentment, no ajuda gens a allò d'”eixamplar la base”. Com dimonis podem fer per donar a entendre a ERC i PDECAT/Junts per Catalunya (on comença un i acaba l’altre?) que han d’acordar una estratègia conjunta, la que sigui? Com els hem de convèncer perquè la respectin en la forma i en el fons? Quan deixaran enrere, definitivament, aquestes maneres de partit tradicional i assumiran que la ciutadania demanda una altra manera d’organitzar-se políticament i participar en la presa de decisions i en la conquesta democràtica del poder? Propostes innovadores i engrescadores com les primàries de Jordi Graupera o la Crida Nacional per la República van en aquesta direcció. M’he adherit a la segona i ho he fet just abans del teatret d’aquest matí al Parlament, que m’ha ratificat en la meva decisió, espero que bona. La iniciativa és il·lusionant, i desitjo que mantingui el seu caràcter meta-partidista que reforci (millor dit, que lideri) el tram final de construcció de la República. Tinc clar, però, que si aquesta Crida ha d’acabar derivant en un nou partit normal i corrent, a unes sigles més a afegir a la sopa, amb mi que no hi comptin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!