“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Vicent Andrés Estellés.

Deia això el poeta, i no sé si ha arribat aquest dia, però hi ha massa coses que em grinyolen i em fan mal ben endins, pensant en els que ens han precedit i ja no hi són; pensant en els que hi són i fan veure que no passa res, o miren a una altra banda… i sí, sí que passa, aquí en teniu exemples: Mentre a Catalunya Fem Memòria: 80 anys; a altres racons fan una missa en honor de Francisco F.  Per si no n’hi hagués prou:  L’Audiència de València ordena tornar tot el material amb simbologia nazi de l’operació Pànzer a l’assassí de Guillem Agulló. I podríem seguir…

Som a l’Ebre, i la batalla de l’Ebre va ser la més llarga i cruenta de tota la Guerra. Molts hi van perdre la vida, altres van marxar a l’exili, i els que es van quedar a pesar de tot, van aprendre a callar perquè almenys estaven vius.

Quan va morir Franco, el 1975, hi havia certa alegria a casa, però ningú s’atrevia a exterioritzar-la massa, que no ho sabés ningú. Tampoc es sabia què passaria després i si el que vidria seria millor o pitjor. Durant 40 anys havien après a amagar-se, a negar-se, a callar, a dissimular… Pocs gosaven dir el què pensaven en veu alta i ja a les acaballes del règim. Hi havia por. Encara hi ha por. És un tema incòmode. Generacions de dones i homes alliçonats en la cultura de la por. Por a recordar, por a protestar, por a dir en veu alta, por a cridar l’atenció… por per si el què penses o dius pot molestar a algú i allò et pot portar problemes. Silenci, no diguis res, calla… I sí, allò va funcionar, la majoria miraven a una altra banda i qui dia passa any empeny. Almenys estem vius…

I sí, va venir la transició, la DEMOCRÀCIA (així la pensàvem, en majúscules), potser molts no sabien ben bé què era tot allò després de l’època de foscor. El cop d’Estat del 1981, que ma iaia, ho recordo molt bé, va dir que no arribaria enlloc de seguida, va servir per a reforçar un Rei qüestionat des d’alguns sectors i el monarca hereu de Franco va quedar al seu lloc (Gustau Moreno explica que Joaquín Bau va ser un dels que van propiciar aquest relleu: Joaquín Bau, el tortosí que va conspirar per al cop d’estat del 18 de juliol). A Tortosa encara hi ha una plaça i un institut que porten el seu nom. A Tortosa encara fan consultes per si han de treure o no un monument franquista d’enmig del riu. Som a l’Ebre, recordeu, allà on hi va haver la batalla més cruenta de la Guerra Civil.

Per sort, hi ha gent valenta de la Ribera d’Ebre, com en Roger Heredia, que fa tres anys que lluita incansablement per a la recuperació de la memòria històrica. Lluita per obrir les fosses dels desapareguts durant la Guerra Civil i és cofundador del banc d’ADN dels desapareguts. “Estem a la cua dels països civilitzats en això”, diu. Una conversa amb ell no et deixa indiferent. Hi ha molt per a fer per restituir la memòria i Roger té molt coratge i empenta. És un lluitador nat.

Entrevista a Roger Heredia a Ràdio Móra d’Ebre, president del banc d’ADN dels desapareguts a la Guerra Civil. 18/07/2016
Entrevista a Roger Heredia cofundador del Banc d’ADN (a la Càtedra Josep Tèrmens de la UB). 3/3/2016
Roger Heredia a El Món: “Amb un projecte de memòria històrica també trenquem amb Espanya”. 3/03/2016
Roger Heredia, impulsor Banc d’ADN desapareguts Guerra Civil a Catalunya. 29/02/2016
Roger Heredia: “Sense la restitució de la memòria històrica un país no pot avançar”. Entrevista a Catalunya Vespre.19/06/2015
Roger Heredia: “Volem treure els nostres familiars de les cunetes i enterrar-los” 11/08/2014
Los latinoamericanos que buscan a sus familiares desaparecidos en la Guerra Civil española. BBC Mundo. 18/07/2016

Mentrestant, recordeu: silenci, mireu a una altra banda que aquí no ha passat res…

Fa temps que em balla pel cap aquest títol des que vam saber que tindríem un espai estable dins la Societat Cultural Obrera de Móra d’Ebre. Vaig a posar-me una mica nostàlgica, bé, només una mica perquè tenim moltes ganes de mirar endavant; i és que ens fa molta il·lusió tenir un espai propi, però també que aquest espai sigui dins la Societat Cultural Obrera.  Potser perquè és un lloc amb història, té més de 100 anys, i ERC en té 85. Un espai centenari que albergarà un partit octogenari.

Un cartell que penja dalt la porta d’entrada de la travessera de Sant Pau diu “Sociedad Obrera,1903”. És un edifici al centre de la població, a tocar de la plaça de Dalt, entre el c. Isabel i la Travessera de Sant pau, al nucli antic de Móra. Per l’estructura, no em costa d’imaginar-me moltes discussions republicanes i, probablement, Martí Rouret i Bladé Desumvila, entre moltíssims altres, hi anaven a fer el cafè per trobar-se i xerrar i, sí, també parlar de política. Qui sap si d’allà va nàixer la idea de L’Ideal de l’Ebre, el diari de difusió republicana d’aquestes comarques. Eren altres temps, ara triomfa la via digital, però avui també estrenem 3a època de L’Ideal de l’Ebre en paper, una petita publicació de les notícies més rellevants i de la feina que fem tant des de l’Ajuntament com en altres àmbits. No ho podrem posar tot, però almenys podrem arribar als que no ens poden llegir per internet.

Només entrar per la porta de la travessera de Sant Pau, trobem una escala a la dreta que s’enfila ben amunt. Són escales altes amb barana de ferro. Un cop arribats al segon pis hi trobem la Biblioteca Frederica Montseny.  És una sala que els membres de la junta de l’entitat han deixat molt acollidora i ens van cedir per a fer una xerrada “Digues No a la violència masclista” el passat 27 de novembre, amb Montse Perelló, companya i professora de secundària, com a ponent.

Al primer pis hi ha el bar i una gran terrassa. Molt agradable i tranquil·la. Fa 25 anys era l’únic reducte de la casa on hi podies estar sense fum. ERC, llavors, no teníem local i sovint ens reuníem en aquella terrassa a l’hora del cafè, un lloc tranquil i a tocar de tot arreu. Sempre ens hi hem sentit còmodes allà i poc imaginàvem que anys més tard hi tornaríem d’una manera ocasional, primer, i cada vegada més estable, després.

Els sostres són alts, hi ha una taula de billar i l’espai és ampli, amb taules i cadires ben posades que conviden a tenir converses llargues o a jugar a jocs de taula. Momentàniament, és tancat en vies d’una remodelació, així que haureu d’esperar una mica a veure’l.

Més avall, tot just entrar i a peu de carrer, es traspassa una porta i queda un distribuïdor, allà hi ha aquesta sala que ens han cedit com a local. És una sala que ha estat moltes coses abans, perquè quan ho expliques et diuen que “ah, sí, on hi havia el club d’escacs”, “on hi havia l’escola de música”, “on hi havia l’escola de dansa”… i tantes altres coses que, de ben segur, hi han estat presents formant part de la vida cultural de Móra. Potser, també, per això ens fa tanta il·lusió ser-hi nosaltres també.

Va ser en aquesta sala que ocuparem ara, on vam fer la xerrada “Ser dona avui, reflexions“, a càrrec de la companya i llevadora Carme Celma.

I avui, tindrem una altra xerrada a càrrec d’Amada Rodríguez, professora de secundària i Natàlia Gabarró, psicòloga, ambdues de LGTeBre que ens parlaran de “La diversitat afectivosexual en el món rural” a partir de les 20.30h. Aquest acte s’emmarca entorn el 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia i que serà el punt de partida d’aquesta nova etapa amb local estable.

Continuem fent camí amb cada vegada més companyes i companys que ens donen un cop de mà, amb el seu suport, amb idees o plantejant-nos dubtes i preguntes… tothom ajuda a la seua manera i ens agrada que tothom hi pugui participar i dir la seua. Un gran privilegi formar part d’aquest equip humà que t’ensenya tant, a vegades sense dir res, però treballant molt.

I també són uns artistes que habiliten espais en un tres i no res! Avui (o quan us vingui de gust), en veureu el resultat. Sempre hi sou benvinguts!

[Actualització: la nit de la inauguració em diu Jasmí Campos, veterà d’ERC, que el 1977 va refundar-se el partit a la Societat Cultural Obrera].

Ha estat emocionant. Al darrer sospir, quan la desesperació era més gran i vèiem malbaratada la feina d’anys, tothom ha sabut estar a l’alçada del moment històric i, contra pronòstic dels contraris, no només el procés revifa, sinó que avança amb empenta. Han tornat l’alegria i la il·lusió col·lectiva!

El nou MH President Puigdemont ha estat fins ara alcalde de Girona. És filòleg i ha fet de periodista, fa deu anys que va entrar en política activa i és independentista des de sempre. Diuen les cròniques que és el menys convergent dels convergents. La primera dama és romanesa: Marcela Topor és  actriu, filòloga, periodista… Com bé diu Eduardo Repi (expresident de Súmate i ara diputat per Junts pel Sí): “Los catalanes nacemos donde nos da la gana. Yo nací en Córdoba”.

El nou president ha usat una nova fórmula per prometre el càrrec. No fa referència ni al Rei ni a la Constitució. De fet, el Rei es va negar a rebre a la MH Presidenta del Parlament per anunciar-li la nova del nou President. Tampoc al MH President sortint li van agrair els serveis prestats, cosa que ell va fer notar subtilment en el seu discurs i va rebre una ovació de més d’un minut i mig amb tothom (menys els representants de l’Estat), dempeus.

El nou govern té més dones i és més jove que l’anterior. Avui en prendrà possessió i començarà a treballar. Qui és qui en el nou govern de la Generalitat?

Sort i encerts a aquest nou govern! Ens esperen divuit mesos intensos per a caminar amb pas ferm cap a la #RepúblicaCatalana. El MH President ho va dir en el seu discurs inicial: “No són èpoques per a covards”.

Ja han passat prou dies, però em roman impresa una imatge que trobareu més avall i un article en què Toni Soler, just abans de les eleccions espanyoles, ho explicava molt bé: “Espanya compra Rivera, perquè és com voldria que fossin els catalans. Catalunya compra Iglesias, perquè és com voldria que fossin els espanyols”. Vistos els resultats de les eleccions del 20D, Iglesias triomfa a Catalunya i Euskadi i Rivera es queda lluny de les seues expectatives de vot. Potser els bascos també compren com voldrien que fossin els espanyols. El cert és que C’s ha quedat molt per sota del que pensava, i Podem més amunt del que imaginava fa uns pocs mesos quan el donaven per mort. És un panorama divers, es trenca el bipartidisme per primer cop i caldrà fer esforços per a tenir una majoria estable.

Mireu el mapa:

Queda prou clara la diferència? El partit que ha quedat primer a Espanya, ha quedat sisè a Catalunya (o dit d’una altra manera: el primer d’Espanya és el darrer a Catalunya).

Si analitzem Catalunya, queda de la següent manera:

Una anàlisi més detallada la trobareu en aquest article.

Ens trobem en una situació insòlita: Catalunya fa tres mesos que té una majoria parlamentària independentista que, a priori, hauria d’entendre’s per formar govern estable i posar rumb a la República Catalana, encara que els membres d’una i altra formació abracen tot l’arc parlamentari i seria un esforç titànic per totes dues bandes. Mentrestant, Espanya té des del 20D un govern en funcions a qui serà molt difícil establir acords parlamentaris, també, per la diversitat de les propostes. Segons Rajoy, els uneix això: “ la unitat d’Espanya, la sobirania nacional, el paper d’Espanya a la UE i el compromís amb la recuperació econòmica“. Sobre el paper, l’estabilitat hauria de ser més difícil a Espanya, però vistos els girs i moviments d’una i altra banda, tot és possible.

La pregunta és si la CUP es decidirà a tirar endavant la República Catalana el proper dissabte i s’accelerarà el procés, o, per contra, el dilatarem fins al març. Poques vegades trobarem en la història moments tan transcendentals com aquestos. Ens hi juguem molt, tant, que ens ho juguem tot. Ningú va dir que fos fàcil, molts van dir que seria impossible. Ara és l’hora de fer possible l’impossible i de continuar fent història. I, com diria aquell, que la força ens acompanyi.

Estem cansats, sí. No ho dic només per mi, és el que copso a l’ambient. Hi ha molts dubtes sobre si anar a votar o no i per qui fer-ho. Hem portat un ritme frenètic i ara ens trobem amb dos mesos sense acord després de “les eleccions de la nostra vida”, i un cert desencís sense veure-hi un final clar. Haguéssim volgut que fos ràpid i fàcil, però la realitat és tossuda i el país és divers. Són temps d’incertesa, però també plens d’esperança.

Fa dos nits vaig tenir la sort de poder assistir a la Nit de Santa Llúcia a Tortosa organitzada per Òmnium Cultural i emesa per TV3. No és habitual trobar una nit d’aquestes característiques vora l’Ebre; de fet, la darrera vegada que això va passar fa 33 anys i jo no ho recordo. Tampoc és gens habitual que en la majoria d’agraïments hi sorgís l’oberta esperança d’assolir aviat la llibertat. Vaig trobar particularment inspirador i encoratjador el discurs del president d’Òmnium, Quim Torra (a partir de l’1:22 minuts de l’emissió de TV3 el podeu sentir íntegre),  i el fet que la gala fos a prop de casa, quedés tan rodona i s’hi respirés un ambient de gran esperança em van acabar d’aixecar els ànims.

“300 anys que hauríem pogut perdre-ho tot i, en canvi, ho tenim tot per guanyar. La voluntat i la persistència són les nostres grans armes com a poble. Ara no ens podem aturar. Endavant, sempre endavant perquè només avançant s’avança.”  Va ser un discurs llarg, però allà enmig de la gèlida i humida nit tortosina em va venir al cap la frase que escoltava sovint de petita: “Els cansats fan la feina”. Una manera de dir que has de continuar insistint fins a aconseguir allò que vols (o allò que t’han demanat que facis). Que has de persistir per molt cansat que estiguis, fins a tenir allò que desitges. I aquí em ve al cap una frase que vaig trobar de casualitat no fa massa i que em va agradar l’origen: “Donec Perficiam” que vol dir: “fins a aconseguir-ho”, i és això el que va acabar demanant la MH Carme Forcadell, presidenta del Parlament i nascuda a Xerta, fent vibrar l’auditori repetint “Fins que ens posem d’acord: Persistirem”. Un crit que aquella nit va ser unànime, ara no podem defallir!

El 20D ens hi juguem molt, també. Potser us fa mandra anar a votar en unes eleccions d’un estat al què no volem pertànyer, però per això mateix cal anar a votar, per acabar de fer la feina, per empènyer, per continuar insistint, per deixar de sentir mentides com aquesta que han estat ben respostes, clar i castellà. Els resultats del 20D s’auguren incerts i el panorama polític pot ser molt divers, ningú sap què passarà, però tothom pot intuir que omplir les urnes (altre cop), de vots independentistes ajudarà al nostre procés, segur.

Avui és Sant Llúcia, tradicionalment es posa el pessebre que es retira per la Candelera. És, també, la patrona de la vista, protectora dels ulls. Mon pare va nàixer un dia com avui de 1936, fins el 1977 no es van tornar a publicar tants llibres en català com en aquell primer any de la guerra. Ell i molts com ell van ajudar a mantenir la flama del Català en l’època de foscor. Si encara fos viu no ens perdonaria el desànim, no ens ho podem permetre, no després de tanta gent que ens ha precedit durant tants anys lluitant, en condicions molt pitjors a les nostres, per a què Catalunya tingués veu pròpia al món. I nosaltres, hereus de tota aquella gent, hem de continuar, hem d’usar la millor arma que tenim: el vot! I hem de persistir i convèncer els que encara no ho estan que Catalunya ha de fer sentir la seua veu, perquè tots sabem que després del 27S res no pot ser igual.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista i ens faci veure-hi clar ara més que mai. Ho tenim a tocar i hem de continuar persistint, amb totes les eines, amb totes les forces, per molts cansats que estiguem fins a aconseguir l’anhelat somni de la llibertat! Donec Perficiam!

(els premis de la nit, per si voleu conèixer els guanyadors)

Doncs sí, els catalans som una mica especials. Com que fa tants anys que anem de derrota en derrota ens costa fer-nos creus de la victòria. Digues-li “esperit barça” d’abans de Wembley, digues-li anys patint menysteniment. Si no guanyem per golejada no estem prou contents (això també ens passa amb el barça des que ell el va entrenar), som exigents. I sí, mirant el resultat de les eleccions ara en tenim 72 (setanta-dos, repeteixo); 72 diputats clarament independentistes (sense eufemismes); diumenge vam anar a votar amb “només” 24 diputats clarament independentistes al Parlament anterior. Hem passat de 24 a 72, pas mal, i això que hem tingut moltes coses en contra. Ara sabem on som, clarament, i una majoria vol iniciar el procés d’independència. És així per molt que la caverna mediàtica i la maquinària dels partits unionistes s’han dedicat a posar aigua al vi des del primer moment i nosaltres, que som discrets i encara no ens ho acabem de creure, anem traient el cap a poc a poc: però si resulta que al món sí que saben que hi ha majoria independentista; però si resulta que Rabell informa que a la seua candidatura hi ha independentistes i no independentistes, que ells anaven per una altra cosa i no es poden comptar al bloc del no... Llavors, la cosa quedaria, més o menys, així:

*Hi haurà ball de vots perquè encara falta vot exterior, si arriba.

Clar que comptem escons i no vots, però posats a fer 55%-45%, amb la participació més alta de la història en unes autonòmiques, això és una gran victòria: *1.948.335 persones han dit explícitament que volen la independència de Catalunya, contra 1.593.825 que han dit que no (de fet tampoc és clar incloure al PSC dins d’aquest grup, en un referèndum pur i dur potser molts optarien per la independència, no ho sabem. Ni tampoc UDC, que no surt i no sabem exactament on ubicar aquest 100.000 vots).

Em resulta curiós, però que vulguin comptar vots quan no ens han deixat fer un referèndum amb totes les garanties que hagués servit, precisament, per comptar-los. Però els números ho diuen tot. A més, hem de tenir en compte que el vot exterior ha estat pràcticament anul·lat: 200.000 catalans residents a l’estranger no han pogut votar i Drets els representarà gratuïtament per reclamar-ho. Ha estat un escàndol del què se’n parla poc, encara, i segurament la victòria hagués pogut ser més àmplia.

Clar que tothom fa els seus números, però com diu V. Partal: “Enhorabona i ara no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf“.

Sí clar, hagués volgut tenir 68 diputats de JxS per no haver de dependre de ningú i anar per feina des del primer dia. Fins i tot, 63 per no haver de dependre de la CUP també en segona votació. Però l’aritmètica és tossuda (JxS 62 i CUP 10), i ara caldrà negociar. Ningú va dir que seria fàcil, però dono per fet que tots sabran estar a l’alçada de les circumstàncies i faran el millor per tirar endavant el procés i seguir el mandat democràtic que hi ha sobre la taula. I, acabo amb l’article de C. Capdevila: “Una victòria clara i molta feina a fer“.

Resultats per municipis.

M’ha passat volant setembre. Ja només falten dos dies pel 27S. Dos dies! Fa tant temps que esperem una oportunitat així que sembla impossible. Però no ho és. La campanya ho ha evidenciat. Ja tothom sap que és un plebiscit, el món sap que és el 9N que no vam poder fer legalment, per molt que ho vulguin amagar alguns. La gent sap ben bé què votarem diumenge i n’hi haurà que votaran sí i altres que votaran no, tothom n’és conscient. I volem guanyar, Sí, per canviar-ho tot.

Vam començar la campanya un altre 11 de setembre reivindicatiu (esperem l’últim), i acaba avui, per fi. La campanya de les nostres vides, sí, la més llarga, també, si comptem els anys que portem reivindicant (i tot just fa deu anys de l’empenta definitiva). I hem fet tot el que hem pogut per terra, mar i aire, conscients que és un moment històric; i ens hem quedat sense veu, i estem cansats, però persistim, no podem defallir ara que ho tenim tant a prop, i mirem cap al dia més esperat. I ara em podria posar èpica, però tots tenim algú en qui pensar, algú per qui votar, algú que ara no hi és i hi voldria ser, algú a qui faria immensament feliç una gran victòria del Sí diumenge, per guanyar el nostre futur, per guanyar la llibertat. Ningú sap què passarà, però ho tenim més a tocar que mai.Quan pregunto: “aniràs a votar diumenge?” molts em miren i somriuen; “sí, ho tinc molt clar”. És la revolució dels somriures, i veus que alguna cosa ha canviat, ja no ens espanta res (i mireu que n’han dit de coses per a espantar-nos), i votarem per un futur millor, cadascú el que pensi que ha de ser. Jo ho tinc molt clar des de fa molt temps. Com s’ha dit en aquesta campanya: “votarem amb fe, votarem amb esperança, votarem amb il·lusió”. “Votarem per tot el que som i pel que volem ser”. I, si tot va bé, farem un nou país; i, si tot va bé, el 28 de setembre (amb la superlluna i l’eclipsi), començarà a nàixer la República Catalana.

Ho sabrem en només dos dies… i si encara no tens decidit el teu vot #Votapermi #Juntspelsí

El diari Financial Times considera ‘crucial’ que els partits independentistes principals hagin aconseguit de formar una llista conjunta per a les eleccions del 27-S. Comença així la notícia publicada per Vilaweb. Certament hi ha molta il·lusió col·lectiva, molta gent que anirem a omplir la Via Catalana 2015, com ja vam fer anys anteriors. Som disciplinats i no ens conformem amb manifestar-nos, ho fem agafats de les mans creuant el país de cap a cap, fent una enorme V dibuixant la senyera o, enguany, omplint la Meridiana de colors.

Però tornem a la llista. Hem fet pinya i és cert que s’ha generat una enorme il·lusió col·lectiva. S’havia perdut després del 9N i la no convocatòria immediata d’eleccions, com molts esperàvem, però, certament, res no és casual, perquè llavors hi havia molts impediments i un paisatge poc definit, la corda es va anar tensant i ara ha quedat un panorama clarificat. La llista és molt més potent i diversa del que podíem imaginar i de la proposada llavors. Una llista que té a la societat civil com a bandera, però que hi conflueixen els dos partits principals que volen la independència, a banda de molts altres més petits. És aquesta l’única motivació de fer una llista tan diversa que aplega gent tan diferent, és la llista del Sí+Sí que no vam poder votar en un referèndum acordat. A banda dels dos partits principals hi ha gairebé 500 associacions que hi donen suport. És la candidatura conjunta, el pal de paller de les candidatures que vol aconseguir una majoria incontestable per a iniciar la desconnexió amb l’estat, altrament dit, iniciar el procés d’independència.

No és l’única llista que vol la independència, també es presenta una altre partit netament independentista: la CUP. Una llàstima que no s’haguessin pogut afegir al projecte majoritari, però també sumaran pel sí, encara que amb condicions, i és això el que em genera dubtes, no se saben les condicions i no vull ni pensar que “Junts pel sí” no obtingui la majoria i es perdin vots (cap a la CUP), no transformats en diputats, el nostre sistema electoral premia els grans i castiga els petits (això s’haurà de canviar, com tantes altres coses, però ara tenim el que tenim). Per això, espero i desitjo que #Juntspelsí aconsegueixi una majoria aclaparadora, no ens podem permetre no tenir-la, necessitem a la societat civil empenyent, com ha fet aquests darrers anys, i també vots que ho certifiquin, que ens quedi clar, els ho hem de deixar clar!

El Financial Times ho té clar que aquesta llista unitària és “crucial” per al procés. Jo també ho penso. Malgrat les diferència ideològiques que puc tenir amb alguns dels membres, hem buscat els punts en comú i hem obviat les diferències amb un únic objectiu clar i diàfan: LA INDEPENDÈNCIA, per molt que després s’hi sumin altres coalicions. S’ha fet el que la societat civil reclamava, deixem el partidisme a banda i anem tots a una per a la independència, després ja decidirem com serà el país desitjat. Ens espera un setembre de vertigen. Fes-te candidat per “Junts Pel Sí” i dóna suport a la independència. Ara és l’hora, més que mai, és la nostra oportunitat i no podem fallar!

Escolta a Germà Bel, 4 minuts imperdibles.

Escolta a Oriol Junqueras. 4 minuts que faran història.

Escolta a Eduardo Reyes. 4 minuts

Es constata que als catalans ens agrada fer-ho complicat. Que si fer la Via Catalana de cap a cap del país, que si la senyera humana en forma de V més gran que s’ha fet mai (11 km), que si un simulacre de referèndum en el que semblava que ens hi anés la vida i on vam implicar-nos al crit “d’ara o mai” (sense cens, amb voluntaris… i va anar molt bé, potser més bé del que esperaven alguns… més de 2.250.000 vots, gairebé1milió 900 pel sí+sí). Tot això està molt bé, però comença el 2015. La majoria de desitjos que he sentit és que esperen que sigui molt millor que el 2014, l’any convuls. I no només en el pla personal, també en el col·lectiu. El darrer any ens ha deixat aixafats, cansats,…, després del gran esforç que hem acumulat. Hem passat d’una eufòria col·lectiva amb el clímax del 9N a un ball de bastons ridícul, i, que jo sàpiga, continuem anant tots a una, és a dir: volem eleccions per obtenir un mandat clar que ens dugui a la independència. A partir d’aquí hi ha matisos. Un diu llista única, la resta, llistes separades sota un paraigua comú (potser sí que estem verds).

Cal ser pràctics. Mas triga massa a convocar eleccions i això desencisa. Va ser molt més ràpid fa dos anys, tot i que li va costar una rebaixa d’escons que no s’esperava. Ara les enquestes sembla que li tornen a anar a favor fins i tot amb les llistes paraigua. És una bona notícia per a que el bloc del sí+sí sigui majoritari. Igual que em va semblar bona notícia que Junqueras li hagués ofert al president de continuar sent-ho fossin quins fossin els resultats. És el Parlament qui tria el president, nosaltres triem el Parlament (El fonament democràtic de fer Mas president). Si s’estableixen clarament les regles de joc no veig que hi hagi cap problema que Mas continuï sent president fins a completar el procés. Amb les llistes separades amb punts en comú, obtindríem un mandat clar. La llista única és una bonica utopia, però ni UDC, ni la CUP van voler-la d’inici i, llavors què fem? Una llista única que no seria única, o llistes diverses que concorren unitàriament?.

Sempre he defensat les llistes diverses amb un punt (o punts) en comú (i sembla que es demostra la millor opció). Certament, ni una cosa ni l’altra s’ha fet mai, almenys que jo sàpiga. Seria una resposta excepcional a un moment excepcional. I cal que aquest moment excepcional arribi aviat, cal moure fitxa. Fer veure que no ha passat res a hores d’ara és impossible, ens cal decidir i saber si comptem amb una majoria parlamentària suficient (Unitat, urnes i independència). Res no està guanyat, encara, però anem en la bona direcció. El 2015 és un any electoral i els anys electorals sempre comporten canvis. Més val que ens hi posem com més aviat millor.

Un moment excepcional necessita un plantejament excepcional. Hi estic d’acord. I fa molts dies que li dono voltes com bona part del país. Hi ha articles per a tots els gustos, això rai. Ens agrada donar-li voltes al problema per mirar de trobar-hi solucions o, si més no, per donar la nostra opinió encara que ningú en l’hagi demanat. Una gran riquesa, sens dubte, sempre que estigui feta des del respecte, i segons com això darrer no sovinteja.

Hi ha dues coses que em ballen pel cap.

La primera. Quan Mas va proposar la llista única de país es va produir una eufòria en alguns sectors. El full de ruta de Mas era engrescador a priori perquè plantejava un horitzó cap a la independència. Tot i això, el plantejament obviava l’enorme pluralitat del país i el fet que només s’anés a defensar un punt del programa creava recel fins i tot a ma mare, que sempre diu que de política no n’entén gaire, però escolta tot el que pot. Quan va sentir la proposta de llistes separades amb paraigua comú, se’n va alegrar molt, perquè no veia clar no defensar el país que volem en les eleccions més importants de la nostra història. Li semblava que “només” defensar la independència era com anar “despullats”. Junqueras va explicar com volia que fos el país del s. XXI; va vestir tot el procés per fer-lo atractiu a tothom, i tothom s’hi pot sentir identificat.

La segona. Vària gent aquests dies defensa que el procés excepcional que vivim ha de tenir una resposta excepcional i per tant cal una llista única. Estic d’acord que cal una resposta diferent, però la llista única no és l’única excepcionalitat. Si ens aturem a pensar tampoc mai s’han fet llistes separades amb una única marca comuna que abracin una gran pluralitat d’idees, però -com a mínim- amb un punt del programa en comú, i amb representació tant de partit com de societat civil, i amb actes comuns de campanya.

Totes dues opcions són vàlides i són excepcionals, la pregunta és: quina de les dues pot tenir més suports i convèncer als que no estan convençuts?

Actualització: CIU i ERC no sumarien per tenir majoria absoluta ni amb llista única ni per separat, segons una enquesta a ‘La Vanguardia’

Ja han parlat tots dos, i noto una ira furibunda i injustificada contra Junqueras i el seu discurs només perquè fa uns plantejaments propis enfront la proposta d’en Mas. Quan es calmin els ànims i aparegui el seny que tan ens caracteritza es veuran els pros de totes dues propostes que hi ha sobre la taula, tots dos han dit que tenen la mà estesa per arribar a acords. No és moment de llençar-se els plats pel cap, ni d’anar faltant el respecte al personal. Si fem cas a les metàfores marineres del President, estem tots al mateix vaixell i ens toca remar com sigui per arribar a bon port.

Des de l’esplèndida conferència d’en Mas de dimarts passat hi ha hagut expectació màxima per saber què diria Junqueras a la proposta. De fet, la conferència no estava plantejada, en principi, com una resposta a l’anterior, sinó per explicar el full de ruta de la formació. I Junqueras no em va decebre. Va explicar quin país volem i com aconseguir-ho. Podem discutir si les formes que es van exhibir al Palau de Congressos eren o no les correctes (també podríem discutir si ho foren el dia 9N), però el fons em va semblar del tot encertat.

Tinc seriosos dubtes de la llista única amb un únic punt al programa que proposa el president, però també és cert que m’agradaria que Mas liderés el procés fins al final. Sí, és la difícil quadratura del cercle. Els convençuts votarem el que sigui: única o separada amb punt comú, però i els indecisos? I els que no són independentistes, però veuen en la independència un fort argument de regeneració? No és molt pobre oferir només una llista, sense partits polítics, amb només un sol punt al programa? I també és cert que posar experts independents visualitza un canvi important i engrescador. En aquest sentit, comparteixo totalment les preguntes que es fa Eduard Voltas al final del seu article, i és on rau el veritable dilema, si som capaços de respondre-les trobarem la solució.

A banda, aquesta anàlisi també em sembla molt encertada i respon a una de les preguntes anteriors que a mi em sembla clau.

I si, posats a imaginar, fem llistes separades amb punts en comú (un dels quals podria ser que Mas fos el president que liderés el procés, fossin quins fossin els resultats de la seua formació, tenint en compte que la seua formació estaria plena d’independents). I si la llista única té tot d’independents, però no un únic punt, sinó que es parla de com ha de ser el país també que volem fent-ho tan ample possible per a que hi càpiga tothom?… i podríem continuar somiant solucions, però estic segura que ells les sabran trobar solets, coses més difícils s’han vist.

Ha estat un dia llarg. Després de dotze hores i dos cafès hem fet el recompte. Emoció a l’ambient. Podríem resumir en: cues a primera hora. Aplaudiments en entrar els primers votants. Moment de desconcert en entrar dos individus amb una bandera espanyola penjada de capa. “Tranquils, venim a votar”. Estan en el seu dret. Ha vingut molta gent de molts llocs diferents tenint en compte les circumstàncies. Alguns no han pogut votar perquè no tenien el DNI en regla, o els hi havien robat feia poc i no tenien el nou, o posava un altre municipi en comptes del que estaven vivint. En molts rostres he vist la il·lusió i les ganes de participar, de fer un tomb a la història. Gent que ho feia per primera vegada i no ho havia fet mai tot i que hagués pogut fer-ho. Gent gran que havia esperat tota la vida per fer una votació com la d’avui. Gent en cadira de rodes. Gent amb crosses. Gent que es feia fotos posant la papereta a l’urna. Nens que posaven els vots dels seus pares… Molta, molta gent, en definitiva, perquè ens havien dit que no ho podíem fer això de posar un vot dins una urna i era com si fóssim gairebé delinqüents. I res, la gent ha respost amb el vot.

El fet d’haver-se de registrar i després inscriure’s per votar ha generat cues en algun moment. M’he sentit americana per uns instants, registrant-me i votant, volent exercir el meu dret activament. I sí, com diu Francisco Fernández, també és el dia en què m’he sentit veritablement demòcrata.

El procediment ha estat diferent a totes les votacions que hem fet fins ara. Urnes diferents. Espais diferents. Tot nou, a estrenar. L’alegria i il·lusió als rostres que hem viscut als col·legis ha estat indescriptible. Què bonic és poder exercir un dret. Ens hem manifestat a les urnes més de dos milions de persones. Més d’un milió 600 mil han votat Sí-Sí. I, com diu en Sergi Castanyer: “qui no vota, no té veu, per tant, tant se li’n dóna el resultat i accepta el que surti”. Tot un èxit, doncs, al meu entendre.

I demà?  “Demà potser no passarà res, però tot haurà canviat per sempre” diu Vicent Partal. Cert.

Acabo de trobar una persona que anirà a votar No el proper 9N. Té les idees clares: És No perquè no, no és el moment. Per què? Perquè no, i no sóc del PP. Un NO rotund. Inapel·lable. M’ha dit: ara t’he fotut, no? I no, celebro que vagi a votar, encara que com és normal hagués preferit un Sí+Sí, clar. Però que algú que té tan clar el no vagi a votar, m’alegra, perquè vol dir que creu en la democràcia, almenys la vol exercir.

No hem tingut gaire temps per contrastar arguments, però a tot li troba pegues: tampoc està d’acord que es pugui votar a partir dels 16 anys, ni que no hi hagi cens, ni amb la pregunta… però anirà a votar. L’honora. En un país lliure totes les opcions són vàlides. Després m’ha reconegut: potser estic equivocat perquè molta gent ha sortit al carrer per dir el contrari que dic jo, però penso continuar votant que no. I en aquest punt penso en l’11S quan milers -milió i mig potser- de persones vam omplir 11km de carrers a Barcelona fent el mosaic de la senyera mentre a Tarragona unes 4000 persones nacionalistes espanyoles es convocaven per perpetuar la unió amb Espanya. Si fóssiu dels del no, no us voldríeu comptar, no fos cas que comptant vots se sabés alguna cosa. El PP prova d’espantar-nos, apel·la sempre a la “majoria silenciosa” que es queda al sofà, diumenge ho pot tornar a dir segons com vagi el resultat, però ja ens haurem comptat, amb vots, no amb estadístiques.

D’aquí cinc dies justos els col·legis hauran tancat i sabrem una estimació dels vots i dels percentatges de gent que haurà anat a votar. Vist això d’avui del Tribunal Constitucional i la resposta del Govern, la setmana se’ns farà llarga i pot ser força mogudeta. Estic per plegar veles i oblidar-me d’aquest pols amb l’Estat fins les 8 del matí del dia 9 que m’he de presentar al centre de votació, no fos cas que m’espatllessin alguna cosa. Aquesta vegada tot és diferent: el lloc on votarem, la formació de les meses (amb voluntaris -tindré la sort de presidir-ne una-), les urnes, no hi ha llistat i es construirà en aquell moment… i una doble pregunta. És un misteri a hores d’ara què pot passar, però mentre gent del país de “tota la vida” votarà no o no anirà a votar, altres que han vingut no fa tant, però que han trobat que Catalunya és terra d’acollida, aniran a votar sí+sí i criden a la participació amb arguments sòlids.

Diumenge farem un exercici de qualitat democràtica. Serà una setmana intensa. En un país normal, anar a votar hauria de ser habitual, freqüent, necessari i imprescindible… I ningú hauria d’impedir-ho. I jo aniré a votar i penso en els que ja no hi són i voldrien fer-ho, o en els que hi són i encara no poden fer-ho. I mirant aquest vídeo m’he emocionat, sí+sí, diumenge tenim molta responsabilitat, que tot vagi bé democràticament parlant.

Fa mesos que em pregunten si votarem el 9N, i fa mesos que dic que sí, rotundament sí, perquè sempre he pensat que votaríem d’una o altra manera. L’actuació de Mas m’ha semblat impecable durant tot el procés i em va esvair els dubtes que em poguessin haver quedat d’actuacions passades poc honorables. Pensava que el consens era fort i que la voluntat del president era ferma i em va despistar la nova proposta unilateral; em va despistar tant que vaig decidir allunyar-me del soroll que escoltava arreu per no sentir disbarats. L’únic que volia sentir és que el 9N anirem a votar i em va passar com a Josep Bargalló, jo també sóc optimista de mena.

Repassava mentalment el recorregut fins aquí. Hi ha dates per a la història i el M.H. President Mas ha fet el seu paper impecable. Em va emocionar molt la signatura del decret i la pompa necessària amb la què es va fer, doncs no era un decret qualsevol. Tots els gestos eren perfectes, executats en la justa mesura i tot, pas a pas, ens abocava al 9N. I, de sobte, aquest gir inesperat m’ha sobtat, però confio que sigui només un sotrac en el camí (un sotrac, per cert, que ha obligat a posicionar-se a tothom, uns que faran el que calgui per a que això surti bé i alguns que han aprofitat per descavalcar-se del 9N).

Fa uns mesos, quan des de fora de Catalunya em preguntaven si votaríem, jo deia que sí, fos en una consulta o en unes eleccions plebiscitàries, però el 9N votaríem. Bé, ara som al cap del carrer, no m’agrada la maniobra que ha fet el president (repeteixo), però tenim el 9N i cal fer tot el necessari per a que tingui èxit. I diu que és només la primera volta, la segona seran unes plebiscitàries. Si portem uns anys de mobilitzacions espectaculars el 9N també hauria de ser espectacular i, de moment, tot apunta que sabem on som i què volem.

Queden només tres setmanes i tal com està el clima polític actual aquí pot passar de tot. De moment, hem de tenir clar que el 9N ha de ser un èxit d’organització i de participació. I hem de veure l’horitzó de les plebiscitàries. Fora bo saber quan serien i el programa que hauríem de votar. I a tot això a plaça Catalunya a les 12.30 hi ha l’acte central de l’Ara és l’hora.

Ho tenim a tocar, però ningú ens regalarà res, no podem defallir. Ara és l’hora, sí+sí.

“Tots els polítics m’han enganyat”. M’ho ha dit una amiga avui. Per a ella, el milió i mig llarg de gent que vam sortir al carrer l’11 no volíem la independència, el que volíem era un treball digne i que els polítics deixessin de robar. I m’he quedat de pasta de moniato. Tu hi vas ser? -la interpel·lo- No -respon- i m’anuncia que els polítics m’han enganyat tots, des de Felipe González fins al Pujol.  Ahh, és aquí el problema, crèia en Pujol fermament com si fos el pare de la pàtria, venerable fins a l’extrem i ara no s’ho pot arribar a creure tot el que ha confessat (i no ha dit gaire res encara). A mi no m’ha sorprés -li etzibo- i esbatana els ulls. És més -continuo- ara entenc molt bé l’etapa del “peix al cove”. Tot té una explicació i el que falta encara per saber! Cal estirar el fil i per això també ens cal un nou país…

Em dol, però, que pensi que el mosaic-manifestació més inèdit i gran del món no hagi estat per demanar votar el 9N. No sé on s’informa, però no és un fenomen estrany dins del nostre país. Al contrari. I m’amoïna. Sí, m’amoïna perquè gent que es suposa que sap llegir i escriure nega la realitat o l’explica a la seua conveniència sense tenir en compte els fets objectius.

Jo hi vaig ser, i cridàvem independència -li dic-. I també hi vaig ser l’any passat, i l’altre. Tu hi érets? No -em confessa-. Llavors com pots dir el que dius?

“Creure en els polítics” em repeteixo internament. Hi ha de tot, com a tot arreu, però si vaig despotricar de Mas quan va pactar la rebaixa de l’Estatut, ara li reconec el mèrit. Ho està fent de Matrícula d’Honor. Suposo que dels errors se n’aprén (qui vol aprendre’n), i ha demostrat ser el millor president que hem tingut fins ara. El millor, sí. No he votat a cap dels presidents que hem tingut, però sempre els he tingut el respecte institucional que els hi pertoca. El MHPresident Mas, envoltat per altres polítics que saben estar a l’alçada del moment, estan escrivint pàgines brillants per a la història. Ells al capdavant i nosaltres darrere, empenyent.

Venen dies incerts, però val la pena saber que som molts, que tenim ganes de votar el 9N i que estem carregats de raons per fer-ho.