Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Publicat el 16 d'abril de 2014

Espanya es trenca (2)

M’explicava avui mon germà que al debat de vuit hores (que ell es va poder engolir sencer), va trobar a faltar que ningú esmentés la paraula “Castella”, en canvi al discurs de Rajoy hi va comptar fins almenys sis vegades la paraula “España”. No cal llegir Victus per entendre que Espanya no existeix, en realitat, sinó que és Castella ampliada. Sosté la tesis que sense Catalunya (com suggeria un dels ponents), ja no es podria dir Espanya, que seria una altra cosa. Un altra cosa seria, certament, però la idea que tenen al cap d’Espanya i la que seria sense Catalunya és la mateixa. Tenim lleis castellanes tots els espanyols siguem de l’origen que siguem. Caldrà preguntar als Vascos, Gallecs, Càntabres… si volen continuar sent Castellans. Al cap i a la fi és això el que estem discutint. La fal·lera recentralitzadora de l’Estat espanyol (Espanya pels amics), és aquesta. “Españolizar a los alumnos catalanes” deia Wert; canvieu per “Castellanizar” i ja ho tenim, per a ells Espanya és això.

No ens pot estranyar, doncs, tanta conyeta amb l’accent de Marta Rovira parlant castellà. Si realment fossim espanyols això no tindria cap importància, si la té és perquè no ho som, per ser-ho cal parlar castellà des del naixement i per això tanta dèria del PP Balear i Valencià de disminuir l’ensenyament de la llengua pròpia fent lleis absurdes o el PP Aragonès dient-li LAPAO al Català de la franja. Tot va en el mateix sentit: diluir el català i que prevalgui el castellà…


I cadascú parla amb l’accent que pot, no em sembla que el castellà de Rajoy sigui exemplar, tampoc, però ningú li ho discutirà (els imitadors estan molt contents amb el deix, suposo, fàcil). El dia que Espanya tingui un president del Govern que sigui capaç de parlar en Anglès correctament quan l’entrevisten a la CNN [president Mas CNN], o en Francès si l’entrevisten a France Info [president Mas France Info], o un cap d’oposició que parla, a més dels dos anteriors, Italià [Oriol Junqueras Italià], llavors potser entendran que aquí estem contents de parlar no una ni dues, sinó tres o quatre llengües (i tan de bo en fossin més). Això a la Castella monoligue és difícil de predicar i que s’entengui, penso. Sincerament, no em puc imaginar vivint només sabent una sola llengua. Impensable. Tràgic. Trist. Pobre… Saber llengües és obrir-se al món, conèixer altres punts de vista, altres cultures, comunicar-se i t’obliga a posar-te obligatòriament en el punt de vista de l’altre i mirar d’entendre’l…

En fi, no cal embolicar-se; Espanya no existeix, és Castella qui mana i la resta estem sota la seua llei. Ara volem decidir si continuar sota el seu mandat o bé fer el nostre propi país, és així de senzill.

Coses que pensen (i passen) a Espanya-Castella

Vaig riure a raig un matí anant cap a la feina escoltant un dels arguments que feia servir un mandatari de Madrid per dir que el nostre PIB, si fóssim independents, cauria en picat. I és que, segons ses senyories autores de l’informe, el nostre castellà acabaria desapareixent i per tant no podríem fer negocis amb el país veí i per tant la nostra economia aniria de mal en borràs. No em digueu que això no és fixació majúscula enfront una llengua! A banda d’un argument ridícul i tronat, és impossible, repeteixo, impossible, que perdem el castellà, entre altres coses perquè el continuarem estudiant i perquè ens agrada encara que no el parlem de naixement.

A Espanya encara pesa molt l’època de Franco, em temo. Heu vist mai llibres d’aquella època? El mapa d’Espanya servia per a tot amb qualsevol excusa i amb el castellà-espanyol podies anar per tot el món (reminiscències de “En España nunca se pone el Sol”?). A moltes generacions els hi van gravar a foc un país que no existia per fer-los-hi sentir com a seu. I la democràcia tan benvinguda i la transició no va saber fer un nou model de país, es va fer el que es va poder. La Constitució, que tan defensen, va ser feta i votada en circumstàncies curioses (deixem-ho així). Si s’hagués pensat en incloure el català, gallec i euskera en el coneixement general de llengües, que tothom pogués sentir-se espanyol fos d’on fos, parlés la llengua materna que parlés; segurament tothom podria sentir-se una mica més d’Espanya. Però no. Gairebé 40 anys després de la mort de Franco continuem igual, promocionant una sola llengua i menystenint les altres.

RIP d’Espanya, doncs, és Castella qui parla.

(referència anterior: Espanya es trenca)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent