Quan l’anunci d’eleccions i el posicionament dels partits encara trontolla, apareix l’ex-conseller Santi Vila (recordem que va renunciar al càrrec dijous 26 abans que divendres es proclamés la independència), per oferir-se com a candidat del PDECat mentre ataca als consellers i a Puigdemont. 

Mentrestant, “El Suprem espanyol cita dijous i divendres Forcadell i els altres cinc membres de la mesa investigats“. La presidenta del Parlament ja havia desconvocat la reunió de la Mesa de dimarts i el conseller Josep Rull anunciava a twitter que havia rebut la citació per l’audiència nacional.

Ara mateix, a les 22:44, han vingut a casa a notificar-me la citació davant l'Audiencia Nacional per a dijous 2 a les 9:00. Estat de Dret…

— Josep Rull i Andreu 🎗 (@joseprull) October 31, 2017

El novembre comença amb la citació de tots els consellers, vicepresident i president a l’Audiencia Nacional, i tots els membres sobiranistes de la mesa, al Tribunal Supremo. 

(més…)

Mentre la plaça Sant Jaume era una festa amb música i cants a favor de la República, a dins el Palau es reunia el govern. Segons va transcendir dies més tard, allà van decidir l’estratègia a seguir: mentre uns consellers i el vicepresident es quedaven a Catalunya, el president i altres consellers anirien a Brussel·les per internacionalitzar el conflicte; volien evitar un bany de sang si presentaven oposició no violenta a defensar la República, n’havien estat coneixedors durant aquella tarda (recordem que hi ha 10.000 policies nacional extra desplaçats a Catalunya); la repressió hagués estat més forta que la de l’1 d’octubre. Així doncs, van decidir no oposar resistència a les destitucions que venien del 155 i que anaren caient fins i tot de matinada. Mentrestant, “El gobierno disuelve el Parlament y convoca elecciones el 21 de diciembre“. Desconcert a Catalunya on ningú sap com entomar-les en primer moment, fins dilluns no hi ha les primeres reaccions després de les reunions de les executives dels partits.

El cap de setmana hi va haver silenci de tots el membres només trencat per la intervenció del president dissabte a migdia, des de Girona, i pel conseller Rull que anunciava obres de millora a la xarxa viària. Cap de setmana on començaven a arribar aplicacions del 155 i el govern sense fer res. Diumenge, surt publicat un article de Junqueras “El camí que ens queda per recórrer”.

(més…)

Arribem al divendres. Només 24h abans pensàvem que anàvem a eleccions autonòmiques i s’aplicava el 155. El gir va ser aixecar el vet a la declaració d’independència feta al Parlament el 10 d’octubre. Calia fer-ho per dignitat dels més de dos milions de persones que van anar a votar l’1 d’octubre. El president va fer tot el possible per negociar amb l’estat la retirada del 155 si convocava eleccions, però no se’n va sortir i es va convocar el ple a les 6 de la tarda de dijous i la continuació en divendres. El ple començava a les 12h i s’havien de votar les resolucions pertinents, entre les quals aixecar el vet a a la declaració d’independència.

Va ser una matí de nervis tot esperant la votació. Intervencions dels diferents grups polítics, res de nou excepte una magnífica intervenció de Dante Fachin que va arrencar els aplaudiments dels escons de JxS i de la CUP. Una intervenció que posava un mirall davant de Cs, PP i PSC, que va ser aplaudida entusiàsticament pels companys de Podem Catalunya, va resultar indiferent pels socis d’ICV, i va provocar que la direcció de Podemos des de Madrid el rellevés del càrrec uns dies més tard. Suposo que que es declarés NO independentista, però demòcrata, tot defensant votar i que l’aplicació del 155 no faria que desapareguessin dos milions de persones (a banda d’altres veritats que podeu escoltar al vídeo), van ser massa per una direcció estatal que veu el 21D com unes autonòmiques i preveu aliances post electorals amb PSC (?), és a dir, no entenen la realitat del país, cosa preocupant en algú que es declara progressista i promou el canvi. Dante Fachin protesta, clar.

(més…)

Aquests dies són de vertígen. Són dies plens des de ben d’hora fins ben tard. Conversem, llegim, xategem… volem estar informats de què passa. En aquests moments incerts costa agafar el son. I, certament, les sensacions i emocions del dia 26 han estat fins ara les més bèsties (i en en portem unes quantes). Dia d’infart!

Ahir vam anar a dormir tard sabent que hi havia reunions a Palau. Un reguitzell de reunions entre el president i representants d’àmbits molt diferents, i fins a altes hores de la matinada. Periodistes anaven piulant qui entrava i l’hora de sortida i les percepcions que en tenien. Ahir vam anar a dormir sabent que avui (26) hi hauria ple del Parlament a les 5 de la tarda que, previsiblement, s’allargaria fins divendres.

Avui començava el dia igual, amb reunions, tot semblava urgent. Molts moviments. Molt secretisme. Xarxes i periodistes esmolant tuits i salta la notícia a mig matí: el president convocarà eleccions el 20 de desembre i s’anunciava compareixença a les 13.30h per donar explicacions. Més rumors. Soroll. El món s’enfonsava i bullia whatsapp, telegram, twitter, facebook… ningú entenia res. Derrota? Fer tot aquest camí per arribar a això? Diputats que renuncien a l’acta, altres surten plorant de Palau, el món s’enfonsa. Compareixença a les 14.30 també anul·lada. Continuen les reunions i els estira-i-arronsa. S’espera la compareixença a les 5. 

Mentrestant, a mig matí, hi ha un incident entre Mossos i Policía Nacional.

(més…)

Dissabte al matí hi havia consell de ministres. Era previsible que anunciessin l’aplicació del 155 a Catalunya, previ tràmit passar pel Senat. I així va ser. No van decebre gens les expectatives. Finalment, el PSOE, que s’havia cansat de dir que mai avalaria el 155 contra Catalunya, es va passar 10 dies negociant amb el PP per tal d’aplicar-lo.  “Rajoy defiende la aplicación del 155 porqué se ha llegado a una situación límite en Cataluña“. I és notícia a tot el món.

Després del sotrac, a la tarda, hi va haver una gran manifestació (ja prevista) per demanar la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, injustament en presó preventiva sense fiança. Es va convertir, també, en una defensa del govern i les institucions catalanes enfront l’aplicació del 155. “Convocan una gran manifestación en Barcelona en defensa de las libertades“.

Jordi Cuixart, president d’Òmnium i Jordi Sànchez president de l’ANC, en presó preventiva sense fiança a Soto del Real. Increïble. Presos polítics al s. XXI. Gernació al carrer, altre cop, per demanar-ne la llibertat i per defensar les institucions catalanes davant el 155 que ha d’aplicar el Senat a partir d’un ple dijous 26 o divendres 27. Es forma una comissió de seguiment d’aquesta aplicació. Surten opinions de tota mena sobre l’aplicació del 155, algunes, positives.

Dimecres “Puigdemont declina anar al Senat”. Mentrestant, una senadora de Podemos, Celia Cánovas, denuncia la tramitació del 155. (missatge desesperat d’una senadora de Podem per la dictadura de PP i PSOE contra Catalunya).

(més…)

Un cap de setmana llarg va donar pas a dilluns 16 amb una cita important. Una altra vegada el major Trapero, cap dels Mossos, i Cuixart i Sànchez, presidents d’Òmnium i ANC respectivament, són cridats a anar a Madrid a declarar. Ja ho havien fet uns dies enrere i havien sortit lliures. S’esperava que passés el mateix (almenys jo m’ho esperava).

A les 18h sortia la notícia que Trapero quedava en llibertat, però li retiraven el passaport. Alleujament general, però certa indignació pel fet d’haver d’anar a declarar una altra vegada. A les 21h i pocs minuts saltava la bomba: Cuixart i Sànchez, presos polítics a l’Europa del 2017 per una mobilització pacífica. El repic d’atuells va ressonar amb força a les 22h per tot el país en una primera acció improvisada.

Al dia següent es va organitzar una concentració amb espelmes a Barcelona i a la resta del país. A Móra d’Ebre vam quedar a la plaça de baix, davant davant l’ajuntament. Molta gent per haver-ho convocat a les 18h i tenint en compte que a les 20 les botigues estan obertes encara i Móra és un poble amb molts botiguers.

Vam acabar deixant espelmes a la porta de l’ajuntament demanant la llibertat per als Jordis. I es van crear etiquetes: #LlibertatJordis #LlibertatCuixartSànchez #Llibertatpresospolítics.

(més…)

Abans d’arribar al dia 10, van passar unes quantes coses. Després de l’aturada de país va sorgir un moviment pel diàleg. Van concentrar-se a la plaça Sant Jaume dissabte 7 a les 12. Tots vestits de blanc, sense cap bandera. Parlem, era el lema, però trobo que van errar el lloc, havien d’anar a la Delegación del Gobierno, no al davant del Palau de la Generalitat, encara que, de fet, el que volien evitar era la declaració d’independència i l’aplicació del 155.

En fi, fos com fos, diumenge 8 hi va haver una concentració per la unitat d’Espanya. Van venir molts grups d’arreu de l’estat i no va ser gaire pacífica en alguns punts. “Puigdemont a la presó” una de les consignes.

La minoria sorollosa venia de lluny i amb tot pagat! pic.twitter.com/wavfANeO5f

— Pere Cardús 🎗 (@PereCardus) October 10, 2017

Dilluns, Diada al País Valencià i València també sota alerta ultra. Hi ha batussa, indignant!

(més…)

Estem en un temps d’espera, mentrestant, és un bon moment per mirar enrere i recordar què va passar el dia 3 d’octubre: aturada de país per rebutjar la violència de l’estat de l’1 d’octubre.

A les 11h hi va haver manifestacions massives davant els llocs de votació on diumenge la PN va atacar els votants. A la Ribera d’Ebre van atacar als de Móra la Nova, el poble del costat. Expliquen que van arribar de cop i el desplegament va ser tant fort que els nens que jugaven al parc (el lloc de votació era al pavelló i davant hi ha una bona esplanada amb un parc infantil), van plorar molt en veure’ls, feien por. Van deixar-los passar a l’interior del recinte, sense oposar resistència, però tot i així van rebentar portes i panys buscant les urnes (que ja no hi eren). Quina excusa més barata rebentar-ho tot per buscar l'”objecte del delicte”. En l’embat, dues persones van resultar ferides lleus.

A les 10.30 haviem quedat a l’entrada del pont. Els pagesos ja omplien tota l’avinguda amb tractors vinguts de la comarca. Vam caminar tractors i vianants pel pont fins a l’esplanada del recinte firal. Un parell de quilòmetres. Feia goig tant de moviment, però no hi érem tots. Molta gent va anar directament a la concentració al pavelló firal. Després dels parlaments de rigor vam tornar a peu fins a Móra d’Ebre i aquesta vegada sí que hi érem tots. No recordo tanta gent manifestant-se ni quan la d’ENRON, que havia estat la més espectacular fins ara.

(més…)

No em puc treure del cap les imatges d’ahir, n’hi ha centenars. No em puc treure del cap la brutalitat de la policia espanyola contra gent normal que només pretenia exercir un dret fonamental: votar. 893 ferits, darreres xifres oficials. Aquests ferits són una VERGONYA en un estat de dret. Recordeu això: Europa, S. XXI, 2017, democràcia. Ahir no va semblar que fossim ni a Europa, ni al s. XXI ni en democràcia.

Les ferides que van fer ahir a tanta gent pacífica, són ferides que porto al cor, que portem tots al cor. Necessitarem molt temps per recuperar-nos i no les oblidarem mai.

Tot i això, més de dos milions de persones van sortir a votar. Al meu poble, Móra d’Ebre, 1802 votants / sí 1662 / no 103 / nul 7 / blanc 30. Vam haver de tancar portes a les 5 per avís que venia la PN. Van atacar (sí, atacar) al poble del costat i van entrar a l’entrada del nostre poble (més avall deixo un vídeo on es veu com els estavem esperant). Suposo que buscaven l’efecte de la por a primera hora per a què la gent no anés a votar, però hi van anar molts. Molts del Sí i també del No. S’havia de ser valent i demòcrata per anar a votar ahir i molts que no hi pensàven anar, hi van acabar anant veient les imatges. Molt feliç dels 1662 vots del Sí, i també dels 103 del No que, a pesar de totes les amenaces, van anar a votar #civisme #democràcia.

Una dona de parla castellana va venir a votar a primera hora en veure els fets que passaven a altres llocs, dient que això era pitjor que quan Franco. Estava indignada. Jo també estic indignada. Molt indignada. Ràbia i impotència per tot el que ha passat, pels centenars de ferits, pel patiment i tensió que vam viure la jornada d’ahir. Pensem-hi: ciutadans normals protegint el vot, protegint les urnes, protegint la dignitat d’un poble que vol exercir el seu dret. No ho oblidarem mai això.

(més…)

El que hem viscut avui, no ho oblidarem mai. L’estat ha embrutat el referèndum com va embrutar el Parlament el 6 i 7 de setembre. No tenen arguments, només ho saben fer lleig.

L’1 d’octubre ja va començar divendres a mitjanit, quan voluntaris van personar-se davant el local de votació per impedir que les forces de seguretat precintessin el local i no es pugués votar diumenge. No era exclusiu del nostre poble, clar, per tota Catalunya es van organitzar jornades als centres de votació per tal que no els tanquessin. Famílies senceres feien torns de quatre hores viscudes entre anécdotes, companyonia i solidaritat. Dissabte s’hi va anar afegint més gent, però ha estat avui a les 5 del matí quan hi han arribat més de 100 persones. Corria la brama que els Mossos havien de passat a precintar el local cap a les 6 i havíem de ser molts. Quan hi he anat, m’he trobat a dues ex-alumnes que tornaven de festa, després farien cap a votar i s’hi han estat tot el dia. La gent jove es mereix un 10 avui, han estat al peu del canó com els primers.

Quan he arribat ja havien organitzat la primera tanda de cafès, tes i pastes per anar mostegant alguna cosa durant l’espera. No feia fred, per sort. El nostre local de votació és al centre mateix de la població i durant tot el dia a partir de les 9 hi havia previstes activitats festives.

A les 6,30 han vingut el Mossos a comprovar quants érem. Gairebé uns dos-cents. Entre ells, asseguts dignament, tres venerables republicans que esperaven votar a primera hora. Homes que havien viscut la foscor de la dictadura i que feien el gest de defensar el col·legi per a què tothom pugués votar. Emocionant veure’ls tossudament alçats amb els cossos fragils mentre les urnes i material de votació han entrat al col·legi al voltant de les 7.

A les 8 han entrat els presidents i vocals de mesa, i els suplents, enmig d’una gran ovació, igual que havia passat amb les urnes i paperetes. Què emocionant poder exercir el dret a vot en una qüestió tan cabdal per al nostre futur.

A les 9 han obert les portes i s’ha decidit deixar votar primer als ancians que esperaven torn des de feia més d’un parell d’hores. I s’ha format una cua llarguíssima. Alguns han trigat tres hores a votar. El sistema informàtic no funcionava sempre i això feia que el procés fos lent. La cua tenia uns dos-cents metres de llarg i un gruix de tres o quatre persones. Fal·lera per votar! Tothom tenia paciència per la llarga espera. Mentrestant, fora, els nens jugaven, alguns feien partides d’escacs i altres miraven notícies. I sí, hem vist la brutalitat policial i la violència emprada contra pacífics ciutadans desarmats que només volien exercir el seu dret a vot. Les imatges feien molta por i hem tingut més convenciment encara que ens calia ser molts. Per sort, érem molts.

Les hores passaven, lentes. Hem tingut una falsa alarma d’aparició de la Guàrdia Civil i hem hagut de desalotjar el local. En 15 minuts ha tornat tot a la normalitat. I així ha anat durant tot el dia. Cap a les 12 ma mare m’ha trucat feliç perquè havia votat. Estava molt neguitosa pel que havia vist a la televisió i volia exercir el seu dret quan abans millor. Jo era fora del local comprovant la llargària de la cua que em semblava increïble. Mai n’havia vist una així.

A les dues s’ha tornat a reactivar la cua que no ha afluixat en tot el dia. Les urnes han fet la funció perfectament, i sí, molts ens hem fet la fotografia conscients del moment històric. Mentrestant, ens arribaven imatges d’una crueltat esgarrifosa. Si un estat perpetra això contra els seus integrants és que no és el nostre estat. Homes armats fins a les dents atacant a gent pacífica i desarmada amb una violència impròpia del s. XXI. A migdia la mare ho ha dit: “això no pot ser que estigui passant ara, és massa gros”.

Incrèduls, nerviosos, amb mal cos, hem continuat atenent a la gent que venia a votar, hem continuat organitzant-nos per a què fos una jornada festiva, dins del possible. Hores lentes que han estat de calma tensa a partir de les 6 quan ens han anunciat que la Policía havia entrat al poble del costat i s’havien endut una urna. Protegim el vot! S’ha sentit. I sí, la gent havia votat, però no marxava a casa, només la gent molt gran. La resta, hem estat allí, mirant notícies provant de no espantar-nos. Un ha decidit posar un tractor a l’entrada del carrer i a l’altra banda contenedors. En aquell tros de carrer només hi havia gent i un graller (Ferran) que ha decidit fer música per calmar els ànims. Hem cantat els segadors i hem acabat amb crits de “ja hem votat” i “independència”. Hi havia gent de tots els racons del poble, de totes les edats, famílies senceres. Els mirava i em preguntava com podia ser que algú armat ataqués a gent pacífica, cívica que només volia exercir un dret fonamental. A migdia algú ha portat síndries i melons per a fer més plàcida l’espera. Germanor.

I a les 7 els bombers han vingut amb el camió per posar-lo també de barrera. Han estat aclamats amb els crits de “no passaran”. Quina bestiesa haver de protegir-nos de les forces que (suposadament) ens han de protegir. Pel whatsapp corrien notícies com la pòlvora: que venen, que són a l’entrada del poble, que és imminent… El carrer era ple, a la plaça els nens jugàven aliens (hi havia un pla d’evacuació previst per a ells), i la resta anàvem fent corrúa comentant la jugada. Mal cos en teníem tots, però uns s’ho prenien més bé que altres.

I han arribat les 8. Hora màgica de tancar el col·legi. Urnes i vots salvats, calia fer el recompte. Ho havíem aconseguit!

Puc dir que m’he sentit molt orgullosa de la gent del meu poble. Tanta gent tan implicada, tan solidària, tanta gent defensant el punt de votació, dignament, pacíficament, solidàriament. Cap incident, només germanor i tensió per les notícies que arribàven que han posat aigua al vi.

I orgull del meu país, que ha demostrat fermesa, valentia i serenor davant aquest exercici de violència gratuïta.

Tot just ara s’ha publicat el primer resultat provisional del referèndum: guanya el Sí per un 90% dels vots que s’han pogut comptat, amb 400 punts que han estat assaltats per les forces d’ocupació. Més de 2,2 milions de vots emesos en total.

Un país digne, un govern digne. Sí, president, “Ens hem guanyat el dret de tenir un estat independent‘.

Actualització: 155 vídeos de la repressió viscuda a Catalunya l’1 d’octubre.

Actualització: balanç de les càrregues policials 1 d’octubre: 1066 ferits, 23 d’ells més grans de 79 anys i dos menors d’11

Us deixo el text d’una amiga periodista del meu poble que té origen manxec. Necessita explicar com se sent davant de tot això. Llegiu-la:

¿DE VERDAD OS PARECE NORMAL?

No dejo de darle vueltas y no le encuentro explicación. Me dirijo a todas las personas de buena fe (del latín, bona fides. Un principio general del Derecho, consistente en el estado mental de honradez, de convicción en cuanto a la verdad o exactitud de un asunto, hecho u opinión, título de propiedad, o la rectitud de una conducta).

A todas las personas de buena fe que creen en la Democracia (Sistema político que defiende la soberanía del pueblo y el derecho del pueblo a elegir y controlar a sus gobernantes). Independientemente (sin doble sentido), de que se esté o no a favor del referéndum de Catalunya. Independientemente de que queráis votar o no. Al margen de si vais a votar sí o no…

¿No os hierve la sangre al ver cómo nos están tratando? ¿No creéis que clama al cielo la amputación de libertad de expresión que se está perpetrando. Sí, perpetrando, en el Estado de Derecho en el que nos hacen creer que vivimos?
Yo voy a votar el 1 de octubre, y voy a votar sí.

Y no odio a España, ni a ninguno de sus pueblos. Mi origen es manchego y mi idioma materno el castellano. Mis hijos son catalanes y llevan sangre andaluza.
Me emociono con los castellers y Els Segadors, me gusta cantar copla, he llorado en la Semana Santa de Sevilla, guardo en la memoria, con todo mi corazón, los refranes e historias manchegas que oí contar a mi padre Y me siento catalana, y manchega, y me encanta Madrid, y el pa amb tomàquet, y los molinos y el queso, y la Tierra catalana donde me he criado. Donde he crecido feliz y donde hablar castellano NUNCA ha sido un problema. Al contrario! Quienes me conocieron en la infancia, cuando solo hablaba castellano, aún se dirigen a mí en ese idioma aunque saben perfectamente que hablo catalán.
No es eso, de verdad, no es eso que intentan haceros creer. No hay odio. No hay falsos sentimientos de superioridad. Y, sobre todo, no hay delito por más que intenten presentarlo así.

Porque no puede haber delito en la lucha pacífica y democrática de un pueblo para recuperar su identidad íntegra, arrebatada por la fuerza siglos atrás. Restituir la normalidad gubernamental de un país con la única fuerza de las urnas no puede ser delito en democracia.

Querer vivir en un país donde no exista el privilegio de gobernar por , exclusivamente, haber nacido en una determinada familia, no puede ser delito.
Quiero elegir a mis gobernantes. No quiero intocables dirigiendo mi país.
Y llega un momento en la vida en que hay que comprometerse con algo. Hay quien lo hace con el poder político o económico, o con ambos.
Mi compromiso es con la honestidad y los derechos humanos, porque, probablemente, será el único legado que dejaré a mis hijos, y el más valioso que puedo dejarles.

Por todo lo expuesto, me hierve la sangre frente a la injusticia y la guerra sucia con la que nos atacan.
De verdad que a vosotros no???

Fa unes setmanes es va posar en contacte amb nosaltres (SL d’ERC) un matrimoni d’escocesos que venen a celebrar la independència per l’1 d’octubre. Ens ho van comunicar així, com si sabessin que efectivament votaríem i que guanyaria el Sí. Ens preguntaven on seria la festa que faríem per la independència. Vam respondre’ls que no teníem prevista cap festa, que aniríem fent sobre la marxa i que si guanyava el Sí la festa seria espontània.

Avui, que comença la campanya, he pensat en aquelles converses i he provat d’imaginar com seria la festa si el Sí sortís guanyador del referèndum. Cal fer campanya, la gent anirà a votar per molt que diguin segons quins partits que el referèndum és il·legal. Com ha de ser il·legal votar en Democràcia? Justament es vota per resoldre un conflicte polític, encara que l’Estat s’entesti en fer-lo jurídic i deixar la política de banda.

La festa la farem posant els vots a les urnes i omplint-les de paperetes del Sí. Això va de debò sinó no es prendrien tantes molèsties per no deixar-nos votar. Si m’he d’imaginar una festa a l’engròs si guanya el Sí, penso en qualsevol 11 de setembre, però per tot el país.

El matrimoni d’escocesos tenien prou clar que votarem, fins i tot sis setmanes abans del referèndum. Ningú que visqui en un país democràtic es pot plantejar una altra cosa. També tenen clar que aconseguirem la independència i precisament per això viatjaran a Móra d’Ebre, per viure-ho en directe. M’explicaven que va ser una gran frustració quan allà va sortir el No, molta gent es va creure les promeses d’última hora del govern anglès, promeses que no s’han arribat a complir mai (us recorda res?).

Mentrestant, el Gobierno escorcolla seus de diaris, notifica als directors, imputa a més de 700 alcaldes i els cita a declarar, registra impremtes, prohibeix propaganda electoral i la incauta, intervé els comptes de la generalitat, tanca webs, prohibeix actes polítics també fora de Catalunya que s’han de fer en altres sales,… i es nega al diàleg ofert (una altra vegada) pels nostres governants i quan fins i tot li han demanat des del Parlament Danès… Puigdemont diu: “Hi ha un estat d’excepció encobert perquè no s’atreveixen a decretar-lo oficialment“. I Junqueras denuncia que Rajoy intenta “liquidar les llibertats fonamentals“.

Mentrestant, Rajoy amenaça: “Nos van a obligar a llegar donde no queremos llegar”.

Acabo amb dues frases que he llegit avui i que m’han vingut al cap després de tot el que ha passat avui:

Niegas un referéndum, asaltas periodicos, registras imprentas, clausuras webs i imputas 700 alcaldes.
Unas ganas de ser español q lo flipas!

— Corral 🇪🇭 🇧🇾 🇦🇲🚩🎗 (@Oriol_Corral) September 13, 2017

Ya no estamos sólo frente a una cuestión catalana: se trata de la salud democrática en España, libertad de expresión y derechos civiles.

— Íñigo Errejón (@ierrejon) September 15, 2017

#DoncsAixò!

Tret de sortida al Tarraco Arena de la campanya que ens portarà al Referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Avui, justament avui, Jean-Claude Juncker ha dit això:

Els mitjans internacionals se n’han fet ressò (The New York Times, però també altres), i Sala i Martín explica la seua visió sobre el fet. Mentrestant, els EUA diuen públicament que “treballaran amb l’entitat o govern que surti” del referèndum català.

Tot just avui ha trascendit que el vicepresident Junqueras ja no comunicarà cap més despesa a l’hisenda espanyola. Junqueras havia d’enviar un informe setmanal a Montoro sobre les despeses de la Generalitat per a assegurar-se que no s’invertia res en el Referèndum sota amenaça de no enviar el FLA. Un pas més de desconnexió.

A més, Ada Colau, tan criticada per la seua indefinició, ha arribat finalment a un acord per a permetre la votació a Barcelona. El mateix dia, el TSJC (Tribunal Superior de Justía de Catalunya) demana quins mitjans han publicat l’anunci del Referèndum. L’anunci el podeu trobar aquí, per si no l’heu vist.

Tot això el mateix dia que Correus demana als seus treballadors que no facin cap enviament relacionat amb l’1 d’octubre. El Govern anuncia que ja ho tenia previst i ho farà per altres vies. Igual que el web del Referèndum que va ser clausurada per ordre el jutge, i vint minuts després ja tornava a funcionar des d’un servidor situat fora del país. Un Referèndum, per cert, que té més de 47.000 voluntaris quan el govern en demanava 5.000 per a què es pogués fer. Ah, i la imputació a més de 700 alcaldes dels pocs més de 900 que hi ha al país també ha tigut ressò internacional.

Passen tantes, tantes, coses cada dia que fa un cert vertígen i no saps què pot passar demà. Això sí, “Cada hora que passa és una victòria” diu Vicent Partal. Recomanable article. Partal és expert en processos d’independència arreu del món, els ha viscut de prop i transmet la calma que ens cal en aquests moments.

Fa tres dies de la Diada i sembla que hagi passat més temps. Va ser un altre 11 de setembre massiu, festiu i alegre que a crits d'”independència” i “votarem” va fer una suma gegant al centre de la capital catalana. Va ser un èxit. I, com deia Eduard Voltas en un tuit: “Hi ha una cosa que no es diu: el carrer no afluixa malgrat que l’aposta política és cada cop + arriscada. No és el mateix omplir avui que al 2012.“. Totalment d’acord.

Després de la mani, com sempre, la premsa feia el seu ball de xifres. La resta tornavem a casa amb la sensació d’un altre 11 de setembre històric, esperant que fos l’últim d’aquesta etapa, però contents i amb piles carregades per la recta final.

I arribats aquí, ara és l’hora de fer campanya, de convèncer tothom que vagi a votar. Avui, justament, parlava amb un votant del no i m’explicava que cada vegada ho veia més difícil de votar no. Sobretot, em deia, per la manera de fer del Gobierno i l’allau d’inhabilitacions i prohibicions que gasta. No li agrada el to i, en canvi, Puigdemont el té encisat. Em reconeixia que si acabava votant no seria pensant en els pares (aragonesos), i no en els fills (catalans), i això també el feia dubtar. Així n’hi haurà molts i hem de convènce’ls amb arguments que la nova República és el país que estan esperant, que han de mirar el futur, no enrere.

Comença la campanya que molts hem estat somiant des de fa molts anys. Serà la campanya més important de les nostres vides. Arribarem a l’1 d’octubre i votarem. I hem de treballar per a què guanyi el Sí, per a que sigui una gran victòria. Sincerament, veure un naixement és un moment màgic, fem que naixi la nova República Catalana!

‘Hola, República’: el sí estrena l’anunci de la campanya“

Després d’un estiu estrany, d’un temps estrany, d’un any estrany, arriba setembre. Dos dies llarguíssims al Parlament han donat el tret de sortida al referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Hem passat a regir-nos per la llei catalana, el Tribunal Constitucional no pot impugnar res, és això el que ha aprovat el Parlament i és per això que els grups de l’oposició (llevat de CSQP), han optat per l’anomenat filibusterisme (PP, Cs i PSC). Esgotador i desesperant. Dilatant les votacions al màxim (es van acabar produint de matinada) qui sap si per esperar una resposta de l’Estat que no va arribar. Però els nostres representants s’han mantigut ferms (JxS i CUP) i, sobretot, la Presidenta del Parlament ha tingut una paciència infinita per moderar el debat contínuament boicotejat.

Mentrestant, la Guàrdia Civil ha entrat a registrar una impremta a Constantí buscant les paperetes de votació. No han trobat res, però han estat tres dies escorcollant a tothom qui sortia o entrava a l’empresa mentre esperaven l’ordre per fer-hi el registre. Dos dies després, una impremta de Marçà imprimeix 45.000 paperetes per iniciativa pròpia. I a Amposta una impremta penja un cartell dient que no estan fent paperetes perquè no els ho han demanat, sinó ho farien.

I abans d’ahir van entrar a un diari a Valls (El Vallenc), també buscant paperetes. A Valls la gent va sortir al carrer cridada per l’ANC i es van produir escenes molt curioses que han donat la volta a molts mitjans. La gent ha perdut la por i canta i balla al costat de la Guàrdia Civil. (El Vallenc i la Guàrdia Civil). Algú porta una urna, altres porten clavells i intenten donar-los als policies que no els agafen. Suposo que volen emular la famosa “revolució dels clavells”, però allà els policies no estaven al bàndol contrari. Jo prefereixo continuar dient-ne “la revolució dels somriures” que és la nostra carta de presentació. Gent pacífica que demana votar com passa a qualsevol democràcia del món. I imaginativa:

De moment, ens tocarà anar desintoxicant les informacions que donen alguns diaris. Mireu aquest titular. I ara mireu el què va passar realment. I així, moltes! Com per exemple aquests altres titulars de diaris (La Vanguardia i El Periodico) després de la visita del M.H. President a Sant Joan Despí. L’anàlisi de Contrastant,  amb un fil a twitter on ho explica molt bé, desmunta els titulars i continguts.

El pitjor és que molta gent es queda només amb els titulars i el mal ja està fet, perquè es una feinada argumentar cada vegada. D’aquestes n’hi hauran els propers dies. No n’hem de fer cas i contrastar les fonts. Ja sabem que hi ha mitjans més fiables que altres.

Avui és la Diada. Es preveu que la manifestació a Barcelona sigui multitudinària, com ha passat els darrers cinc anys. I pacífica. En cinc anys cap acte de violència, ni una paperera trencada. Res. Com sempre alertes per si hi ha provocacions i dur el mòbil per gravar el que passi. Fa un parell d’anys, per exemple, a la Diagonal, un senyor es va plantar al costat de la mani amb una bandera espanyola, per provocar. Ningú li va fer cas i es va acabar avorrint i marxant. Avui ha passat al Born, i tampoc. No tinc cap dubte que la gent continuarà actuant igual, tranquil·lament i pacífica, tal com demanava avui el President. És la Diada del Sí!

Per acabar, un record per a l’estelada que ha estat cinc anys al balcó. Ho ha aguantat tot durant cinc anys i ara li toca descansar. Està descolorida pobreta. L’he reposada per una de nova amb els colors ben vius. Ens calen aquestes energies renovades per al tram final. Tenim l’horitzó de l’1 d’octubre per votar i guanyar. El 15 comença la campanya de les nostres vides, la campanya que fa tants anys que somiem. Si en la primera setmana de setembre han passat tantes coses, a veure què ens espera. És un temps tan incert com interessant. I, sobretot, no perdem el somriure!

Bona Diada!!

Comença l’estiu. Com mana la tradició hem fet fogueres des de Salces fins a Guardamar enceses amb la flama del Canigó, hem llençat petards, hem menjat caragols i coca, i hem ballat sota les estrelles. Fa calor, una calorada immensa i ve de gust estar al carrer al capvespre tot esperant la brisa refrescant. El riu baixa tranquil i assedegat fins al mar, immens i blau, que ja és càlid per a acollir-nos. No sé si continuarà aquesta calor d’agost durant molts dies, però l’estiu es preveu calent per altres coses…

Ahir, el New York Times va llençar una editorial contundent a favor que els catalans puguem votar el proper 1 d’octubre: “La millor cosa que pot fer Espanya és permetre el referèndum a Catalunya“. Això ha provocat una série de reaccions (a favor i en contra) a les xarxes socials que cuejaran uns dies, però cap resposta oficial, de moment. Mentrestant, Le Monde, es pregunta “A favor o en contra d’una Catalunya independent?” i contraposa les opinions de Lluís Llach i Albert Boadella. El procés s’internacionalitza malgrat que alguns el considerin un “afer intern”.

En un altre ordre de coses, Vilaweb ens anuncia que: “El suport municipal al referèndum només és dubtós en 43 municipis” (dels més de 900); i anuncia que “Romeva farà una conferència sobre el referèndum a la seu de la Comissió Europea a Bratislava“. Mentrestant, a casa nostra, el pols amb l’Estat continua.

Per Sant Joan cremem el vell a la foguera i tornem a començar de nou envoltant-nos d’alegria, de flames, de vida. Estem a la recta final d’aquest procés, és hora de deixar enrere les pors i mirar el futur amb esperança. L’estiu ja és aquí, gaudim-lo i mantinguem encesa la flama. L’1 d’octubre és a la cantonada.

Mentrestant, que el foc renovador de Sant Joan ens il·lumini i encoratgi! Visca els Països Catalans!