Aquesta ha estat una setmana molt mogudeta futbolísticament parlant, després d'un dimecres de glòria (abans en deien així al dilluns de pasqua...) que ha produït orgasmes anímics a molts catalans i moltes catalanes, i que ha callat moltes boques carregades d'arrogància i de menyspreu pels rivals en altres zones de la península ibèrica. Aquells d'allí dins a la messeta han rebut una clatellada de les que fan història!!! Com deia un dels simpàtics periòdics que es publiquen per la terra més estranya de les que es fan i es desfan: Catàstrofe!!! L'altre no menys simpàtic rotatiu d'aquella ciutat, en el seu format digital, poc més d'un minut després de la joia de sentir el xiulet final que classificava l'Olympique Lyonais,  escrivia: Adéu Champions, Adéu Pellegrini!!! No malpenseu, ho escrivia en la llengua dels veïns de ponent, no en la nostra!!! Faltaria menys, hi ha crisi però no cal tantes rebaixes!!! És un estil periodístic molt característic per la seua agressivitat i manca de rigor: des de la premsa manar més que des de la pròpia directiva. Aquest club, suposadament carregat de señorío, ja va acomiadar Heynckes el 1997 després de guanyar una Champions, quan abans ho havien fet amb Antic mentre anaven líders a la lliga. Ara, altre cop anant en primer lloc (i es veu que porten una distància de 25 punts al segon, si hem de fer cas a tota la parafernàlia que van escriure la setmana passada), podrien tornar a fer el mateix!!! Es veu que això és una mostra de savoir faire i de necessària paciència, de construcció d'un equip amb futur que creï  unes estructures de les quals sentir-te orgullós.
El fracàs ha estat d'una altra galàxia, de la qual sempre els agrada presumir. No ha estat una eliminació més, és més que una eliminació, agafant part d'aquella frase símbòlicament nostrada. Havien dissenyat la seua Champions, on havien de ser infalibles. I s'ho creien!!! I els ha tirat  fora un equipet més d'Europa, ni de lluny el number one!!! I ho fa a vuitens... La roja solia caure habitualment a quarts de final de totes les competicions on s'arrossegava durant dècades arreu dels cinc continents, per la qual cosa es van formar molts d'acudits al respecte. Aquests de la messeta, mentre veuen com el Barça aconsegueix sis títols amb la màxima brillantor, han de sofrir com s'eliminen 6 cops a vuitens consecutivament.
L'equip de la cartera se n'ha anat cap a casa amb la cua entre cames (també les boles...). Quin goig! Un equip basat en la força dels milions, bona part dels quals els treuen a base d'endolls polítics i destruccions urbanístiques, alterant la legalitat si cal!!! La seua legalitat!!!
Com a afeccionat barcelonista no em val qualsevol model de club. Jo no m'identificava gens amb el Barça de Van Gaal, Bogarde i els germans De Boer, que no van tenir mals resultats. La força del Barça és la d'un equip montat amb magestuosos jugadors de casa: 3 dels 4 millors jugadors del món s'han format a la Masia!!! Poca broma. Aquest fet és millor que els resultats, com ho és llegir les cròniques dels més prestigiosos diaris esportius d'Europa com La Gazzeta dello Sport o L'Équippe, que mostren una admiració grandíssima per l'estructura de club del Barça .
Aquests de la messeta són candidats a guanyar la lliga, de ben segur. Apart persoalment no acostumo mai a menysprear cap rival, tàctica tan típica d'allí dins. Jo crec que no la guanyaran, però és que després de la catàstrofe esportiva (AS dixit) de dimecres, la paraula fracàs s'ha pintat de blanc, i ni la lliga pot maquillar una patinada tan estrepitosa. Se l'han ben guanyada, per la seua prepotència i per la seua agressivitat contra els rivals i en la manera d'adquirir jugadors. També cal celebrar aquesta humiliant eliminació per la premsa irrespectuosa que els dóna cobertura mediàtica d'una manera gens professional.
Merci beaucoup, Olympique Lyonais!!!

Avui no cal escriure més paraules: OLYMPIQUE LYONAIS!!!!! Per cert, els quedem uns quants més de set partits...

Divendres és el dia de la setmana en què tinc assignada  guàrdia de pati a l'Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges. Justament el passat divendres vaig passar una estona mirant com  com jugaven a rugbi un seguit d'allumnes amb els quals tinc una relació excel·lent. Ells competeixen en categories diverses del Club de Rugbi Sitges, club que va ser campió estatal de cadets la temporada passada. M'encanta parlar de les afeccions a l'esport del jovent, i dels meus alumnes en particular. I més encara quan un esport suposadament minoritari pren força en una població determinada de la nostra geografia. No m'estaré d'encoratjar tots aquests xavals a continuar en la pràctica d'un esport que m'encanta, i que té bones arrels a Catalunya. Recordem que la Catalunya nord és un dels bressols del rugbi europeu, que ha permès l'esclat de la USAP de Perpinyà (Unió esportiva arlequina), campió de la lliga gal·la la temporada passada, i un dels equips emblemàtics d'Europa. Un altre més que un club, que passeja senyeres i canta himnes que han d'enderrocar estaques arreu del vell continent.
Enguany vaig poder assistir amb la meua dona i el meu fill a uns partits del Sitges contra l'equip de la vila de Sant Boi que em van complaure moltíssim. Els sitgetans van guanyar en la categoria juvenil, però van perdre en la cadet. No cal dir que al davant tenien la Santboiana, una de les grans institucions rugbístiques del país.
No fa gaire, mentre tornàvem d'esmorzar,  un company professor em parlava del plaer de veure tants equips catalans a primera línia en tots els esports. Ell és un gran afeccionat al RCD Espanyol, i valorava l'existència de tants altres equips en esports molt diversos: Patí Voltregà, els equips de Terrassa de hoquei sobre herba, el Joventut, l'Handbol Granollers, el seguit d'equips de waterpolo, etc. No cal dir que és una de les nostres grans forces, que es nodreixen justament de xavals que practiquen modalitats esportives als nostres instituts.
Igualment divendres, en una reunió amb una pare d'una noia de la meua tutoria, 4t ESO A, em parlava de la qualitat de la seua filla en l'àmbit del bàsquet. Resideix a Sant Pere de Ribes, però competeix amb l'equip de Vilanova. Em vaig comprometre a anar veure-la en un partit d'aquesta temporada primaverenca. De fet, ja he assistit a un partit de la Blanca Subur juvenil de futbol i als esmentats partits de rugbi. També voldria anar a veure el proper partit que enfrontarà la Blanca Subur amb el juvenil del CD Tortosa, tot i que em puc sentir una mica incòmode sobre a qui donar suport!!!! A l'equip sitgetà jugaran molts alumnes que aprecio de debò, amb el Tortosa xavals de la comarca, apart del meu suport habitual a totes les formacions ebrenques de qualsevol modalitat esportiva.

Acaba de veure la llum un llibre d'ex-libris de l'artista tortosí Frederic Mauri, De la dictadura a la revolució, a cura del professor de llengua catalana i escriptor ulldeconenc Manel Ollé. Es tracta, indubtablement, d'una nova joia de la nostra literatura, que inclou 174 ex-libris d'un dels millors autors catalans del gènere. Per a honor familiar, n'inclou un dedicat a la meua dona i a mi, que ens va realitzar gentilment i sense cap remuneració econòmica. El text que ha inclòs l'amic Ollé, el qual li agraïm profundament,  és el següent:
Veiem la torre de Campredó, envoltada de llibres. I és un encert. Els llibres per a Emigdi, escriptor, professor i estudiós de la literatura ebrenca, i Araceli la seua dona, professora i filòloga. Darrera la terra, com una estela dels noms, la senyera, símbol de catalanitat. Emigdi estudia, reivindica i divulga l'obra de molts autors locals. Alguns, per la vàlua de la seua obra creativa, cal que esdevinguin, i a no trigar, coneguts i llegits, valorats a totes les terres de parla catalana molt més enllà dels estrictes límits regionals de l'Ebre català.

 

Les consultes sobre la independència de la nació catalana van fent el seu camí després d'una nova data significativa com ha estat la del passat 28-F. La societat civil s'està organitzant en molts municipis d'arreu del país i està tirant endavant un procés força important que està influint notablement en la vida política catalana. Els menyspreus constants del PSOE a les consultes són una prova més del tarannà d'aquest partit tan nacionalment espanyol. Quant precisament la via autonomista, que ells suposadament defensen, la va tirar en orris el seu cap, Zapatero, quan va deixar el nou estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya, en absolutament no-res, amb la col·laboració imprescindible de l'Artur Mas. L'esperpent que suposa l'actitud d'aquest  Tribunal Constitucional (ni al Senegal seria legal una institució que funcionés així...) no deixa altra via possible, ja que amb l'Espanya de sempre no hi ha  pedagogia possible perquè aquesta gent no entén absolutament res.
Un aspecte molt remarcable de les consultes és l'excel·lent capacitat organitzativa dels diversos col·lectius sobiranistes. Hi ha centenars de persones que treballen per tirar endavant un projecte transparent i amb un alta mostra de professionalitat. Aquesta és una demostració palpable que la societat civil aporta apostes constructives que han d'ajudar a encarar de la millor manera possible el futur d'una Catalunya lliure i sobirana. 
Malauradament, hem de constatar  que els principals mitjans de comunicació  estan actuant d'una manera partidista. El PSOE ha aconseguit anul·lar el pluralisme als mitjans de comunicació públics nostrats. Les consultes independentistes han sofert el silenci. Aquesta ha estat la resposta del PSOE: no donar veu a un tema que sap que se li ha escapat de les mans. Els dirigents de TV3 han fet cas omís de l'existència de les consultes, les han ignorades completament. En canvi, quan sortirà qualsevol problemàtica de caire nacional en qualsevol altre indret del món, com més llunyà millor, li donaran molta més cobertura. El mateix podem dir dels dos  periòdics amb més venda que es publiquen a Barcelona, de nul·la qualitat per cert, que varen ridiculitzar tots aquells que no estaven d'acord amb la retallada de l'estatut, i que ara es dediquen a ridiculitzar els anhels independentistes d'una part força important de la població. Són obedients a aquells que els donen el pa!!!
Aquesta mateixa premsa denuncia una escassa participació a les consultes. És obvi que les consultes del 28F no han tingut una participació massiva. No havien tingut cobertura mediàctica, però el nombre de catalans i de catalanes que van exercir el vot ha estat igualment important. Més encara  si tenim en compte el poc percentatge de participació en la majoria d'eleccions que són vinculants. Si aquests diaris volen continuar amb aquesta propaganda, minoritzant la força independentista, ells mateixos es picaran els dits. A més, ni que hagués participat un 80% de la població, hauria canviat per a res la seua constant campanya contrària al dret d'opinar del nostre poble.
Cal tenir en compte, però, la dificultat que s'està tenint per atreure els més joves. La força del jovent havia enlairat l'independentisme durant els darrers 30 anys. Aquest és un fet significatiu, que mereix una anàlisi adequada i serena. Quan tens contacte directe amb els joves, t'adones de l'allunyament de molts ideals defensats durant les darreres dècades quant a la catalanitat. Tampoc podem parlar d'apropament a l'espanyolisme, sinó senzillament de passotisme generalitzat, la qual cosa perjudica la causa independentista notablement.
El 28F va ser un altre pas endavant en la lluita independentista. En un moment de fraccionament de l'independentisme sociològic, quan no hi ha cap força política que aconsegueixi aglutinar bona part de l'anhel independentista, i que es continuen creant recels entre els partits que volen dir adéu a Espanya, aquesta mena d'activitats serveix per encaminar la necessària creació de ponts d'unitat independentista, que permetin deixar enrera rivalitats i estupideses mútues i caminar tots plegats envers un mateix camí, que és el que ens cal de debò: perquè l'autonomia que ens cal és la de Portugal!!!!
Finalment, l'èxit de la consulta a Xerta ens ompli de joia a molts ebrencs i moltes ebrenques. Han obert el camí igualment per a fer consultes en altres poblacions de la contrada. Alcanar i Ulldecona ja estan preparades per a la històrica data d'un nou 25 d'abril, tot i que aquest cop esperem que amb final més feliç que el del 1707. Felicitem els companys i les companyes xertolins/es que han contribuït a enlairar el somni també vora l'Ebre. Ens han fet sentir orgullosos de la seua bona feina i del seu esplèndid resultat.

En Josep Maria Paulí (Tortosa 1824- Pinell 1851) va ser un brillant periodista que ocupa un lloc ben preeminent en la història de la premsa tortosina, donat que fou el director del primer diari i del primer setmanari que es publicaren a la ciutat: El Ebro i El Dertosense. Des de les pàgines dels esmentats rotatius va publicar nombroses poesies i relats amb el pseudònim de El Novel que l’acreditaren com a un molt valuós literat. La seva activa tasca periodística el portà a  col·laborar amb periòdics de ciutats dels Països Catalans (Barcelona, València) i d’arreu de  la Península (Madrid, Santiago de Compostela i Vitòria). Influït pel corrent romàntic que li recordava els costums i les formes literàries de l’Edat Mitjana (autos religiosos, passos, diàlegs, misteris i farses, que es representaven en els claustres de les esglésies), es va donar a conèixer com a un excel·lent dramaturg amb el drama sacre sobre la Baixada de la Verge de la Cinta, que es va estrenar al teatre del Liceo de Tortosa el 7 de març de 1846, amb música del Mestre Diego Gàmez i interpretada per la consumada actriu Dolors Forés. A l’octubre d’aquest mateix any es va representar la comèdia en tres actes, Cuidado con las mujeres, la qual va rebre una crítica excel·lent des de les pàgines de El Ebro.
El Sr. Paulí se ha propuesto imitar, tomando como modelo algunos de los principales autores del teatro moderno español. Nos sorprendió verdaderamente, en la primera representación, tanto la exacta imitación de algunas escenas de nuestro Breton de los Herreros, como el bien llevado y sencillo trama de la pieza; así lo bien sostenido de todos sus caracteres que en ella juegan, como cierta fluidez y facilidad en la versificación. Algunos versos por su hermosa cadencia se nos pegaban muy bien al oído.
També a les pàgines de El Ebro va publicar una llarga biografia en tres parts d’en Jaume Tió i Noé, i les novel·les: Amor y venganza, Fantasía i Sófocles. De la mateixa manera es va donar a conèixer com un abrandat poeta amb uns grans dots lírics. La primera poesia que li coneixem la va publicar al pioner rotatiu corresponent al 10-XI-1845, i es titulava A un poeta. Les primeres estrofes són les següents: Deja ,poeta ,que mi pobre lira/ al abrigo se ponga de la tuya/ u ese númen que el genio a ti te inspira/ que tanto mi alma admira,/ con tu cantar mi canto sustituya./ Oh! Préstame tu apoyo... si de un vuelo/ crucemos el espacio que separa/ de esta tierra maldita el alto cielo,/ y corramos el velo/ del misterio que el hombre no alcanzara. Miraremos el sol que rige el día/ ese astro que no para su carrera/ y después de ocultarse en noche umbría/ otra vez nos envía/ la gran luz que su disco reverbera.
El 1848 va col·laborar amb els canvis que introduïa el Diccionario Geográfico Universal que dirigia en Pasqual Madoz, amb la publicació d’una Memòria, un dels extrems de la qual estava dedicada a demostrar la utilitat de crear a Tortosa una nova capital de província, que agrupés els pobles de les demarcacions de Tarragona, Terol i Castelló que formaven l’antiga comarca de Tortosa i que tenien una clara afinitat lingüística, donat que creia que l’actual demarcació havia estat arbitràriament creada i  girava l’esquena als interessos dels tortosins. Va ser l’autor igualment d’alguns estudis estadístics i històrics com: Supremacía del Obispado de Tortosa i Medallas Acuñadas en Tortosa en tiempo de los romanos y godos”, del fulletó Cosas de Tortosa i de la llegenda La Castellana de Mesía. Estava posat en la redacció de l’obra  eVarones ilustres de Catalunya, quan el va sorprendre la mort a la jove edat de 27 anys, que va suposar una altra gran pèrdua per a les nostres lletres. També va deixar inacabada la Historia de Tortosa que anava publicant amb fascicles conjuntament amb el número corresponent de El Ebro que escrivia amb col·laboració amb el seu company Sinesi Sabater. El comentari d’elogi que li dedicà el polifacètic intel·lectual Frederic Pastor i Lluís ens ratifica l’admiració que va aconseguir la seva figura  entre els estudiosos de la història literària tortosina: El Sr. Paulí hubiera sido una legítima gloria de Cataluña a no haberle sobrevenido tan joven la muerte, pues su competencia en historia y arqueología causó la admiración de todos sus contemporáneos.

L'aprovació de la Vegueria de l'Ebre serà, indubtablement, un dels grans esdeveniments polítics del 2010,  un any que acabem d'endegar i que no sembla que ens hagi d'aportar precisament excessives alegries a nivell econòmic o polític.  La distribució del país en vegueries ha de suposar un pas endavant molt important quant a l'estructuració més racional del territori català, que permeti donar veu i reforçar la identitat de nombroses regions històriques. Era una de les grans apostes d'ERC, la qual només s'ha pogut tirar endavant des de la fermesa i el convenciment, ja que d'obstacles n'hi ha hagut un cabàs per a vergonya de tots i de totes. Una excel·lent aportació de l'independentisme parlamentari a l'estructuració del país, malgrat que hi hagi punts millorables òbviament, com qualsevol altra llei que s'aprovi.
Resulta incomprensible l'actitud contrària de CiU. Ho sento profundament, perquè acabar amb les províncies i aconseguir una estructura territorial en vegueries ha estat una de les grans reivindicacions històriques del catalanisme polític, superant estratègies partidistes conservadores o esquerranoses. CiU novament ha preferit apostar perquè res no canviï i mirar envers les seues possibilitats de recuperar les Diputacions, que han estat el veritable contrapoder a l'autogovern català des de la seua re-instauració. Quant al PSOE regional, finalment s'hi han avingut, després que alguns dels seus prohoms s'hagin manifestat com a provincians i hagin tingut un comportament veritablement esperpèntic. Aquests dos partits s'omplen la boca de la centralitat política com a contraposició a la disbauxa. No es miren gaire a l'espill, perquè si podem parlar de radicalitat (amb un concepte negatiu) o de manca de seny, o de ser veritablement provincians, es vegin ells mateixos reflectits...  
La mà ferma del conseller Jordi Ausàs ha aconseguit un bon final. Només un conseller independentista, que volgués trencar les estructures espanyolistes,   que provingués del Pirineu o de les Terres de l'Ebre, tindria la valentia per encarar-se als poders econòmics i polítics centralistes, que volen preservar el seu estatus econòmic tothora i el seu poder polític. De la mà del Conseller Ausàs i d'ERC ha estat possible! Per suposat, la premsa de partit, els dos diaris més venuts a la capital catalana, han fet campanya anti-vegueria, pro-província, pro status quo de sempre. Malgrat tot això, la vegueria serà una realitat, per a joia dels ebrencs i de les ebrenques,  i de la resta dels catalans i de les catalanes.
Per a les Terres de l'Ebre, s'obren moltíssimes possibilitats. No dependrem més de cap altre territori veí. El poder acumulat per les Diputacions ha estat abismal i difícil d'enderrocar. No serà un camí de roses a partir d'ara, tampoc. Els provincians estan forts i faran ús de les seues estratègies polítiques corrossives. Els alcaldes de Lleida i de Tarragona s'han complert de glòria. Representen els residus de l'Espanya de sempre, del PSOE de sempre. Ara cal tirar endavant aquest projecte de llei. La paraula consens serà molt difícil d'aplicar, a causa delsposicionaments anacrònics dels partits més poderosos del país. L'inefable ministre Chaves ja va anunciar que des de la Moncloa no s'està per aventures de vegueries sinó per la preservació de les províncies, la qual cosa ha fet contents Felip Puig i companyia i la saga regional psoecialista.
De moment, fins que no ens diguin el contrari, a gaudir de la il·lusió que suposa la Vegueria de l'Ebre. Gràcies a l'independentisme polític, les províncies  s'han pogut qüestionar legalment. I no és poca cosa, amb els vents que bufen...

Dimarts 2 de març, a les 12 del migdia, tindrà lloc un nou reconeixement a la figura del veterà escriptor tortosí, Manuel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre, a l'institut de batxillerat de Tortosa, tal com a ell li agrada anomenar el centre on va treballar durant dècades.
L'acte consistirà en la presentació del recull Abusos del ritual, del qual vaig tenir l'honor de ser prologuista. També hi haurà una lectura de poemes i de textos per part  dels escriptors  Jesús M. Tibau i  Margarita Martínez, d'una alumna del centre i amb la meua col·laboració, mentre que una altra alumna ens acompanyarà musicalment. L'acte l'ha organitzat el Departament de llengua catalana, molt especialment per l'amic i professor Pep Pinyol. Personalment tornarà a complir-se un altre somni! Ja he confessat molts cops al bloc que durant els darrers mesos la meua passió literària es veu recompensada amb escreix per fets que recordaré sempre. Per a mi, podeer participar de primera mà en un homenatge a la figura de Pérez Bonfill és un veritable somni. Tal com deia Picasso en la seua cèlebre frase "Tot el que sé ho he après a Horta", jo tot el que sé ho he après d'ell, quan era professor de literatura catatellana durant els meus anys de BUP i Cou, entre 1981-85. Era professor de castellà, perquè era fill d' una època en que s'escrivia com es podia, la seua gran passió és, ha estat, i serà, però,  la literatura catalana.
L'any passat vam poder-li fer un grandíssim homenatge a l'EMD de Jesús quan va inaugurar la fira literària Joan Cid i Mulet. Després també a Roquetes, en el segon aniversari de la biblioteca municipal. Ara toca el reconeixement en una de les seues cases, l'institut on ell va exercir la docència i el seu mestratge excel·lent i carismàtic entre l'alumnat. I tinc novament l'honor de presentar personalment el recull... el somni continua i continua. És el reconeixement perenne a una persona d'altra cultura, que estima les nostres lletres i la nostra terra.
L'acte és personalment un autèntic plaer. És el meu matí lliure a  l'institut, dimarts, quan s'acabi de pressa cap a Sitges per les classes de la tarda. De ben segur, amb un magnífic gust de boca.
Que visquin les lletres ebrenques, que visca per sempre el mestratge de Manuel Pérez i Bonfill!!!

PD. D'instituts de batxillerat n'hi ha dos a Tortosa, ell sempre s'ha negat a usar el nom actual de l'institut on va treballar perquè és el d'un polític franquista. En aquell temps, l'altre institut de la ciutat, l'Ebre, només impartia classes de formació professional.

• Cristiano Ronaldo, els gais i la patètica premsa groga
• Vaga a favor de mantenir el 2.7% del cinema en català
• Ha mort don Joaquín
• Mercè Lleixà en el record
• Ibrahim ibn Ga'qub al-Israe'ili al-Turtuxi
• Conseller Ausàs, gràcies per la Vegueria de l'Ebre
• Agraïment al regidor d'ERC de Tortosa, Ricard Forés
• Lletres ebrenques convida Joan Francesc Mira, premi d'honor de les lletres catalanes
• Poema Una sortida digna
• Xerta decideix

Avui tornarà a ser una jornada històrica per a la nació catalana, aquest tros de terra que s'allarga des de les Corberes fins al Segura i que creua el mar "amb la barca del temps, amb el vent de llevant fins a l'Alguer". Novament tres-cents mil catalans i de catalanes estan cridats a les urnes per manifestar si estan d'acord en la llibertat nacional de la nostra terra. Lliurement tenen la possibilitat de manifestar allò que pensen, malgrat els entrebancs antidemocràtics de l'Espanya de sempre, malgrat el seu menyspreu pel nostre dret d'autodeterminació, malgrat la ridiculització constant que fan de les aspiracions nacionals de la nostra gent, malgrat el nul reconeixement per la nostra llengua i cultura, malgrat l'espoli econòmic a què estem sotmesos...
Cal felicitar de tot cor tots i totes les persones que han aconseguit tirar endavant el referèndum d'avui a centenars de municipis d'arreu de la nostra geografia. Ha estat una feina immensa, pròpia de la motivació i de l'estima al país, a la nostra cultura, a la nostra llengua, a la nostra gent. Un dia per al record, que serà com una llavor més per tal d'enfortir el moviment d'alliberament nacional.
A les Terres de l'Ebre, Xerta serà el primer municipi en tirar endavant el referèndum. Els xertolins i les xertolines estan d'enhorabona. Darrera d'ells vindran en el proper torn de consultes, en la històrica data del 25 d'abril (quan el mal ve d'Almansa, a tothom alcansa), Alcanar i Ulldecona, i esperem que alguna població més. La fidelitat dels ebrencs i de les ebrenques a la pàtria catalana és absolutament necessària. Som el territori amb més alt nivell de catalanoparlants, la qual cosa cal tenir en compte a causa dels problemes lingüístics que malauradament afecten moltes zones del país. El vot nacionalista s'ha multiplicat a les nostres terres durant els darrers anys. Som terra cruïlla dels Països Catalans, i s'ha d'aprofitar el nostre potencial per tal de vertebrar la pàtria catalana, de dalt a baix, des de la porta de Salses a la de Guardamar de Segura.
Com a escriptor, tal com vaig fer l'altre cop que va haver consultes al mes de  desembre, m'agrada recordar aquells escriptors nostrats que van lluitar per la llengua i que van viure tota la seua vida amb l'anhel català en un dels períodes més foscos de la nostra història. Tinc passió per la literatura catalana i vull que quedi reflectida tothora. Tinc el goig de  recordar en l'apunt d'avui autors de l'exili, patriotes grans, que varen donar grans mostres de fidelitat al país i d'anhel independentista com: Avel·lí Artís Gener Tísner, Pere Calders, Josep Carner, Joan Oliver Pere Quart, Mercè Rodoreda, Artur Bladé i Desumvila, Joan Cid i Mulet, i tants i tantes d'altres. També aquells que sofriren l'exili interior, com el gran Manuel de Pedrolo, i d'altres que encara estan entre nosaltres com la Montserrat Abelló, poeta de Tarragona, premi d'honor de les lletres catalanes, que encara dóna grans mostres de no voler agenollar-se davant de tots aquells que voldrien recloure el català. Finalment, uns mots d'en Bladé (Benissanet 1907-Barcelona 1985), un dels grans cronistes de la nostra literatura, una de les graus veus ebrenques, que serveixen per donar gràcies a tots aquells i aquelles que fan que el somni de la nostra independència sigui vigent dia a dia:
Lluitar fins on sigui possible perquè la nostra llengua no es perdi, sempre amb l'esperança d'aconseguir a la curta o a la llarga una confederació dels Països Catalans amb la denominació de Catalunya lliure. Renunciar a la lluita equival a donar-se per vençut per endavant, una actitud indigna d'un poble que ha lluitat sempre per la seva llibertat i per tant un veritable escarni per als nostres avantpassats, un crim de lesa pàtria.

Divendres 5 de març  s'emetrà el divuitè programa de la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En el programa d'aquesta setmana comptarem amb la presència de l'escriptora ampostina Teresa Bertran.


Teresa Bertran és natural d'Amposta. Llicenciada en Geografia i Història per la UB i especialista en H ª Contemporània i Antropologia (Problemàtica de gènere). Màster en Agricultura Ecològica. Ha treballat com a  professora, i ha coordinat un Projecte de la Comunitat ECONÒMICA EUROPEA, amb col laboració de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona durant 3 anys per posar horts urbans  en adients espais .
Pel que fa a l'activitat literària ha publicat les novel·les Terres de Salabror i La Missió secreta. També diversos contes curts en llibres col·lectius amb altres autors ebrencs. Encara està inèdit el Premi Sant Jordi Ciutat d'Amposta que va guanyar l'any passat.

Igualment ha anat publicant diversos articles en Periòdics (Mitjorn, articles Ecologistes)) o en revistes especialitzades com Agricultura o la del Museu del Montsià.

Avui divendres, a les 19.30 hores, tindrà lloc la presentació del recull de contes Una sortida digna, de l'escriptor prioratí Jesús M. Tibau, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta. M'encarregaré personalment d'aquesta presentació, com tinc costum de fer amb totes les obres de l'amic Tibau que ha publicat durant els darrers anys. A més, la biblioteca Sebastià Juan Arbó sempre l'he considerada com a casa meua, ja que hem organitzat des de fa molts anys multitud d'actes amb l'amiga i bibliotecària Joana Serret. Llavors serà un altre acte especial per a mi i el retorn a Amposta, ciutat on he treballat durant 18 anys.
Una sortida digna és un recull que inclou un seguit de contes que tenen el tema de la mort com a punt referencial. Arribem a la maduresa narrativa de Tibau amb un recull carregat d'ironia i que provoca el somriure a partir del tema de la mort. Alguna cosa bé ha fet l'escriptor per a aconseguir aquestes sensacions, en un recull força original i innovador que recomano als lectors i les lectores que els agrada experimentar sensacions positives en la seua lectura.