Coses a dir

Així d’entrada, em venia molt de gust veure una nova comèdia d’en Jordi Galceran. Clar que el llistó estava molt alt després de “El Mètode Gronhölm”, però tot i així pintava bé: pòker d’actors, bon dramaturg, bon director…

La temàtica també era interessant, en fi, tot semblava de cara per passar una bona estona de teatre i, en canvi, no va tot el reixida que m’esperava. Suposo que després de l’èxit mundial del Mètode no és fàcil trobar el to, l’encert, l’originalitat… en fi, una tasca molt complicada fins i tot per un dramaturg brillant. Caldrà donar-li més temps i més obres que segur que seran més encertades.

Aquí una crítica sobre l’obra que trobo molt encertada.
 

Vaig llegir les crítiques abans d’anar al cinema i veig que no ho he de tornar a fer. Segons els crítics és fluixeta, en canvi em va entretenir moltíssim i em va passar de pressa… i això que són gairebé dues hores de film. Les actrius són bones i els diàlegs són divertits. El to de modernitat, l’estil de les dames, etc. em donarien per a un tres sobre cinc al rànquing. Curiosament jo no he vist mai Sexe a NY, per tant no puc dir si és de l’estil o no. Certament potser el film de Cukor a l’època va ser més revolucionari, però aquest també té mèrits.

Gràcies al Festival de Cinema de Sitges, TV3 dedica una setmana a la ciència ficció i dilluns va reposar Gattaca, una de les pel·lícules que més m’han fascinat al llarg dels anys i que recomano vivament als meus alumnes…

Només començar, els títols de crèdit ressalten diverses lletres: A (adenina), C (citosina), T (timina), G (guanina), que són les bases que formen el codi genètic del DNA, la base de la vida.

A poc a poc ens introdueix en la trama i ens mostra l’evolució del protagonista. Tota la pel·lícula està plena de simbolismes. La música em sembla excel·lent. A partir d’una certa edat el seu visionat i posterior debat pot ser molt útil.

Sigui com sigui, aquesta pel·lícula em fascina des del primer cop que la vaig veure en pantalla gran.

Fa dies que Suzanne Vega va cantar al Palau de la música. Després de deu anys de no aparèixer per la capital catalana va oferir una hora i mitja de concert ben farcit de cançons antigues que han passat a ser clàssics. Tot un plaer escoltar-la en directe per fi, tot i què em van faltar més cançons noves i una mica més de concert… i és que sempre en volem més!

No és Suzanne Vega una cantant de masses. Molts la recorden per “Luka”, el seu gran “hit” de fa uns 20 anys, si no fos per això el nom no els hi sonaria de res. Al meu entendre té altres cançons tant o més bones, però l’èxit és imprevisible. Tampoc és que Suzanne tingui una producció molt extensa, s’ha dedicat a diversificar el seu talent (poemes, contes, etc.), i a cuidar la família (amb una desaparció d’escena d’uns quants anys arran de la mort del seu germà als atacs de NY del 2001), abans de fer grans gires o grans espectacles. És una artista per a petit format, amb cançons com Caramel que em van fer emocionar a l’escoltar-la en directe.

Encara que recordo un vídeo (que m’agradaria poder trobar), d’un concert a Wembley al 89 (crec), amb l’estadi ple de gom a gom, el seu gran moment. Impressionant.
 
Per a ella sembla que no passin els anys. Amb  la seua guitarra acústica, l’excel·lent Mike Visceglia al baix (l’acompanya pràcticament des del començament de la seua carrera), i un sorprenent i també excel·lent Doug Yowell a la bateria, en té prou per oferir bona música.

Al Palau de la Música ens vam reunir una bona pila de gent, molts àvids d’escoltar Suzanne en directe, fans incondicionals alguns i altres que l’escoltaven per primera vegada, però que els va impressionar la seua veu. La música va entrar per tots els porus de la nostra pell i ella anava adobant cada tema amb explicacions sobre el com o quan l’havia composat, sense deixar d’esmentar la bellesa del Palau. Són els petits regals que ens va fer en una nit màgica que va trigar a començar per la presència d’una telonera que no va estar malament, però que encara va fer venir més ganes d’escoltar Suzanne. 

Va dir que no sabia perquè havia trigat tant a tornar (sincerament, jo tampoc), i que volia tornar més sovint. Serà un èxit si les gires que fa per Europa inclouen també Catalunya on es va veure que té un públic fidel i incondicional.

(En vaig parlar:  aquí, aquí i aquí.)

Aquí podeu trobar les crítiques que van sortir als diaris sobre el concert.

Sembla que la moció de censura al Barça ja té prou votants per a que tiri endavant. No podré votar-hi en contra, però no deixa de saber-me greu que una colla de descontents intentin fer fora per la porta del darrera a un dels presidents més independentistes de la història del club i que, proporcionalment al mandat, ha aconseguit més títols. És cert que ha comés errors, però també encerts i el Barça em sembla ara un club més català, més de casa nostra, més “més que un club” que mai…

Quan va sortir Sandro Rosell a dir que es presentava, sinó ara al 2010, no en vaig tenir cap dubte que l’Oriol Giralt li havia fet la feina bruta dues vegades; primer amb la retallada dels mandats del president per vint-i-pocs dies, cosa que obligava a que hagués de deixar el càrrec al 2010 i no al 2014 posats al cas; i l’altra ara amb la moció de censura que s’ha de votar avui.

Per què fa nosa en Joan Laporta?

Durant aquesta setmana podeu veure aquesta 16 Mostra internacional de films de dones que organitza Drac Màgic i es realitzarà al CCCB, a l’Espai Francesca Bonnemaison i a la Filmoteca de la Generalitat. Us animo a anar-hi, cada any la mostra es supera en qualitat i participació…

Ja tinc l’entrada pel Palau de la Música Catalana on el 7 de juliol actuarà Suzanne Vega en el marc del Festival Únicas…

Fa cinc anys va actuar a Muro, a Mallorca, pels vols del dia de Sant Joan. Era un concert gratuït enmig d’una gran plaça amb un alt campanar, va ser excel·lent. Un parell d’anys abans m’havia desplaçat a Itàlia (on fairebé sempre s’atura a les seves gires europees), a Fabriano (una ciutat perduda entre Perugia i Ancona), , per oferir un concert gratuït també enmig d’una plaça. Allà vaig poder comprar el seu llibre de poemes en anglès traduit a l’italià. I abans, encara a Màlaga al 99, en un concert excel·lent que costava 2.000 peles l’entrada (quins temps aquells!), i on vaig aprofitar per colar-me amb reporters del diari i la televisió locals per fer-li unes quantes fotos que conservo com a record.

Ara torna a Catalunya després de molt de temps, en ocasió del seu nou disc fruit d’un periode de reflexió després dels atemptats de Nova York de 2001 on va perdre la vida el seu germà.

Així dons, el 7 de juliol s’espera un bon concert al Palau. Benvinguda Suzanne!

Això que la nova pel·lícula de Woody Allen s’estreni en català o en V.O. (espero que també subtitulada al català), ha aixecat polseguera quan, al meu entendre, hauria de ser el més normal del món. Ho sento pels actors del doblatge perquè fan una feina estupenda, però on hi hagi una versió original que es llevin totes les altres…

Suposo que el doblatge és una rèmora del
franquisme que costarà molt de treure perquè van fer creure, a generacions i generacions de ciutadans, que el castellà anava a “missa” (hable en cristiano), i que era el més important del món en detriment d’altres llengües. Curiosament els països amb pitjor competència lingüística en anglès són Itàlia i Espanya, precisament els dos països del sud d’Europa on hi ha (encara) doblatge, per alguna cosa serà.

Més de trenta
anys més tard de la transició constatem que no hem avançat gaire (una amiga que viu a Holanda des de fa una dècada m’ho confirma, en qüestió de llengües no ens hem mogut ni un pèl). Només
TV3, encara, ofereix pel·lícules en sistema dual que poden ser
subtitulades al teletext, una opció immillorable per sentir les grans
veus del cinema (i a banda aprendre llengües), que dissortadament no han seguit altres cadenes
estatals ni públiques ni privades. Només amb aquest gest ja s’avançaria
molt en la competència lingüística com es demostra en altres països on els subtítols són norma i no excepció.

Sigui com sigui potser “Vicky, Cristina, Barcelona” obre un camí per a la subtitulació al català, que segur que és molt més barata i a sobre ens ajuda a millorar en llengües (català i anglès), què més volem?

Sempre m’han fascinat les pel·lícules de Tim Burton. Des de Edward Scissorhands fins a The Nightmare Before Christmas, passant per Charlie and the Chocolate Factory, són obres excel·lents que et transporten a altres móns. Burton té una visió molt particular i en aquesta darrera pel·lícula tampoc et deixa indiferent…

Ja havia vist Sweeney Todd al teatre fa milions d’anys amb la impressionant veu de Constantino Romero i una posada en escena espectacular [web]. Però realment val la pena veure aquesta versió en cinema amb les veus de Johnny Depp i Helena Bonham Carter (en aquest cas és imprescindible la versió original, clar).

La música de Stephen Sondheim també és imprescindible. Igual que en “Boscos Endins” (encara al teatre), hi ha cançons que no s’obliden fàcilment.

Dijous és un bon dia per anar al teatre i em venia de gust veure el retorn de l’Àngels Gonyalons als escenaris catalans, més encara al costat d’Abel Folk en el que anunciaven com “una comèdia àcida, intel·ligent, divertida i molt contemporània sobre les relacions de parella…”

M’esperava molt més de l’obra. El millor, potser, és quan els actors es posen a cantar (quina llàstima que l’Àngels no hagi fet més musicals). Hi ha escenes divertides, no diré que no, però a anys llum de l’acidesa, la intel·ligència i la diversió promesa, diguem que va pel camí i és un bon exercici, però no acaba d’arribar. És una comèdia lleugera amb un bon parell d’actors que fa passar una estona entretinguda sense buscar res més. A mi m’ha fet enyorar la primera obra que on vaig veure A. G. en directe: “Estant tocant la nostra cançó” amb en Pep Anton Muñoz (en Peris de “El Cor”), allò sí que era un diàleg àcid a més de bona musica i cançons. Ara trobem a l’escenari l’Àngels Gonyalons de sempre: els seus gestos característics, les seves maneres de dir les frases, d’interpretar-les… com fa vint anys (potser per això he pensat en aquella obra), m’havia enlluernat llavors i pensava (amb tota la innocència possible) que podia ser la nostra Katharine Hepburn, la nostra gran actriu, el nostre mite col·lectiu… qui sap, tot és possible encara, els mites no es fan en un dia i a l’Àngels encara li queda molt camí per córrer, però em fa la sensació que encara no ha trobat el seu gran paper com va ser “La Reina d’Àfrica” per a K.H., ja li arribarà espero.

En fi, si us passeu pel Borràs ja em direu si us ha agradat.

Post relacionat: “La Gonyalons torna al teatre”

_{P.s. L’Àngels Gonyalons portava avui un refredat de campionat, és tot un mèrit que hagi aguantat bé l’obra amb tos inclosa, sempre s’hi ha deixat la pell a l’escenari i el públic ho agraeix.}

Encara no he fet els deures pel que fa al cinema, però m’he posat al dia de teatre i realment Boscos Endins és altament recomanable.

M’ha agradat moltíssim la posada en escena que és tot un espectacle complert (vesturari, escenografia, moviments d’escenari…), tot molt ben fet. Molt bona música (s’enganxa), molt bones cançons (i els balls… no puc deixar de fer-ho des que he sortit), molt bons actors i actrius que canten molt bé o espectacularment bé (com Mone).

No us la perdeu, és un molt bon musical i en català per a tota la família.

Avui fa 74 anys que va morir en Francesc Macià i Llussà [wiki] i TV3 posa la pel·lícula que es va estrenar recentment i que narra la vida del que fou coronel de l’exèrcit espanyol. Un encert, trobo.

Ja n’he fet referència anteriorment (aquí i aquí), però és de remarcar la bona feina dels actors i actrius enfront la manca (a vegades molt evident), de recursos econòmics, i és una llàstima, perquè la vida d’aquest militar dóna per a una gran superproducció de Hollywood.

Que tingueu un Bon Nadal.

Com sempre passa quan navegues d’una banda a l’altra, acabo de descobrir una web de cinema en català que, així d’entrada, he trobat força interessant. Realment és difícil trobar cinema i novetats en la nostra llengua i aquí hi ha tràilers i tot. Aplaudeixo la iniciativa, encara que, a més de la versió doblada, i tenint en compte que són en DVD, m’agradaria que també fos possible la versió subtitulada al català i així poder sentir la versió original subtitulada en la nostra llengua cosa que, encara avui, és ben estranya i no ho hauria de ser, al meu entendre.


D’allà estant he vist que l’any que ve s’estrena la darrera d’Indiana Jones. El regne de la calavera de cristall [web oficial] i en català.

Dins el web també hi ha un altre parell d’enllaços d’interès: El documental del mes i cinema en valencià.