Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Futbol, Espectacles i Cinema

Amb Joan Laporta

0

Sembla que la moció de censura al Barça ja té prou votants per a que tiri endavant. No podré votar-hi en contra, però no deixa de saber-me greu que una colla de descontents intentin fer fora per la porta del darrera a un dels presidents més independentistes de la història del club i que, proporcionalment al mandat, ha aconseguit més títols. És cert que ha comés errors, però també encerts i el Barça em sembla ara un club més català, més de casa nostra, més “més que un club” que mai…


Quan va sortir Sandro Rosell a dir que es presentava, sinó ara al 2010, no en vaig tenir cap dubte que l’Oriol Giralt li havia fet la feina bruta dues vegades; primer amb la retallada dels mandats del president per vint-i-pocs dies, cosa que obligava a que hagués de deixar el càrrec al 2010 i no al 2014 posats al cas; i l’altra ara amb la moció de censura que s’ha de votar avui.

Per què fa nosa en Joan Laporta?

Eto’o, bon vent!

3
Publicat el 25 de juny de 2008
Eto’o és un bon davanter, però el perden les formes. Massa vegades he hagut de mirar a una altra banda per no sentir vergonya aliena i fer veure que no passa res i confiar que els seus gols salvaran la temporada…

Però se li ha acabat el crèdit després de dues temporades nefastes on ha estat més pendent de jugar la Copa d’Africa que per l’equip que li paga. Integració zero al país, declaracions ofensives i rendiment baix.

Ja n’hi ha prou!

Quin Barça!

0
Publicat el 12 de maig de 2008
Déu n’hi do avui el partit, en la tònica habitual de relaxar-se i deixar les coses a mitges. És increïble veure com jugadors tan bons han fet tant el ridícul aquesta temporada (el màxim va ser la setmana passada). Rijkaard ha estat un bon entrenador i ens ha fet guanyar una copa d’Europa i dues lligues (gràcies Frank). Sembla fàcil, però no ho és. Segurament s’hagués pogut guanyar molt més, i tant! no m’emocionava tant des del Dream Team que també va obtenir uns títols escassos per la qualitat del projecte…

Em sap greu que marxi Rijkaard, tot un senyor del futbol. Preferiria que marxessin Eto’o, Zambrota, Ronaldinho (aix, quin greu com ha acabat),… i uns quants altres. Cert és que en dos anys no s’ha guanyat res, però la culpa és dels jugadors en bona part, que han caminat en comptes de córrer, i també de l’entrenador, clar, que és qui ha de dirigir i administrar tot plegat. Ha donat la sensació que molts ja estan de vacances o que ja ho tenen tot fet i no es pot anar així i menys al Barça.

La directiva també té la seua part de responsabilitat, però s’ha confiat en un projecte que va anar bé durant uns anys i ara cal canviar-lo. Trobo fora de mida demanar la dimissió d’en Laporta o qüestionar la vàlua d’en Pep Guardiola abans de que pugui començar. Cert és que acaba una temporada decebedora, cal analitzar-ne les causes i veure què cal corregir. Segurament ara haurien actuat de molt diferent manera veient el principi de la decadència la temporada anterior. Cal tenir paciència i deixar fer als nous que vinguin i al nou entrenador i veurem què passa. I sinó només cal recordar la cèlebre cançó de La Trinca:

14 anys de passar gana,

14 anys d’anar fent figa,

potser sí que eren molts anys,

14 anys sense una lliga.

Un, dos, tres, botifarra de pagès.

Quan la cosa no funciona

no ens ve pas de cent mil.lions

i com que la bossa sona

hem portat a Barcelona

les millors cuixes de món.

Si tot va millor que abans,

gastar duros no ens espanta,

ja ho diem els catalans,

que pagant Sant Pere canta,

amb permís dels capellans.

La senyera ja voleia amb gran eufòria,

la tenora llença al vent son cant joiós,

recordant un gran moment de nostra història,

celebrant un cinc a zero gloriós.

Sonaren cinc campanades

allà a la Porta del Sol,

cinc cops plorà la Cibeles,

Madrid estava de dol

i pels carrers es comentava:

‘En Flandes se ha puesto el sol’.

Un, dos, tres, botifarra de pagès.

I ara els culés de veritat

ens volem gastar els bitllets

comprant llibres, ninonets,

pósters, cançons de qualitat,

pintures i calçotets.

Mentre raji la mamella

ens voldràn per fer el titella

i arribaran a inventar-se

desodorant per l’aixella,

que porti els colors del Barça.

I ara cantaires, ve lo principal

au prepareu-vos pel cor final:

Cruyff, Cruyff, Cruyff,Cruyff,

qual vulgar cor de granotes

ensalcem les teves potes

jugador sensacional.

Ja ningú no se’n pot riure

visca Catalunya lliure !

visca el Barça i en Montal !

Catalanistes ajunteu-vos

que ara es pot, gracies al futbol

cridar ben fort fins escanyar-se

som i serem… socis del Barça

tant si es vol com si no es vol,

tant si es vol com si no es vol.

Lletra : La Trinca

Música : La Trinca i Josep Lluis Soler

Any : 1975

Suzanne Vega, per fi a Barcelona

1
Publicat el 19 d'abril de 2008

Ja tinc l’entrada pel Palau de la Música Catalana on el 7 de juliol actuarà Suzanne Vega en el marc del Festival Únicas

Fa cinc anys va actuar a Muro, a Mallorca, pels vols del dia de Sant Joan. Era un concert gratuït enmig d’una gran plaça amb un alt campanar, va ser excel·lent. Un parell d’anys abans m’havia desplaçat a Itàlia (on fairebé sempre s’atura a les seves gires europees), a Fabriano (una ciutat perduda entre Perugia i Ancona), , per oferir un concert gratuït també enmig d’una plaça. Allà vaig poder comprar el seu llibre de poemes en anglès traduit a l’italià. I abans, encara a Màlaga al 99, en un concert excel·lent que costava 2.000 peles l’entrada (quins temps aquells!), i on vaig aprofitar per colar-me amb reporters del diari i la televisió locals per fer-li unes quantes fotos que conservo com a record.

Ara torna a Catalunya després de molt de temps, en ocasió del seu nou disc fruit d’un periode de reflexió després dels atemptats de Nova York de 2001 on va perdre la vida el seu germà.

Així dons, el 7 de juliol s’espera un bon concert al Palau. Benvinguda Suzanne!

Cal defensar la V.O. subtitulada en català

1
Publicat el 11 d'abril de 2008

Això que la nova pel·lícula de Woody Allen s’estreni en català o en V.O. (espero que també subtitulada al català), ha aixecat polseguera quan, al meu entendre, hauria de ser el més normal del món. Ho sento pels actors del doblatge perquè fan una feina estupenda, però on hi hagi una versió original que es llevin totes les altres…

Suposo que el doblatge és una rèmora del
franquisme que costarà molt de treure perquè van fer creure, a generacions i generacions de ciutadans, que el castellà anava a “missa” (hable en cristiano), i que era el més important del món en detriment d’altres llengües. Curiosament els països amb pitjor competència lingüística en anglès són Itàlia i Espanya, precisament els dos països del sud d’Europa on hi ha (encara) doblatge, per alguna cosa serà.

Més de trenta
anys més tard de la transició constatem que no hem avançat gaire (una amiga que viu a Holanda des de fa una dècada m’ho confirma, en qüestió de llengües no ens hem mogut ni un pèl). Només
TV3, encara, ofereix pel·lícules en sistema dual que poden ser
subtitulades al teletext, una opció immillorable per sentir les grans
veus del cinema (i a banda aprendre llengües), que dissortadament no han seguit altres cadenes
estatals ni públiques ni privades. Només amb aquest gest ja s’avançaria
molt en la competència lingüística com es demostra en altres països on els subtítols són norma i no excepció.

Sigui com sigui potser “Vicky, Cristina, Barcelona” obre un camí per a la subtitulació al català, que segur que és molt més barata i a sobre ens ajuda a millorar en llengües (català i anglès), què més volem?

Sweeney Todd (Tim Burton)

2

Sempre m’han fascinat les pel·lícules de Tim Burton. Des de Edward Scissorhands fins a The Nightmare Before Christmas, passant per Charlie and the Chocolate Factory, són obres excel·lents que et transporten a altres móns. Burton té una visió molt particular i en aquesta darrera pel·lícula tampoc et deixa indiferent…

Ja havia vist Sweeney Todd al teatre fa milions d’anys amb la impressionant veu de Constantino Romero i una posada en escena espectacular [web]. Però realment val la pena veure aquesta versió en cinema amb les veus de
Johnny Depp i Helena Bonham Carter (en aquest cas és imprescindible la versió original, clar).

La música de Stephen Sondheim també és imprescindible. Igual que en “Boscos Endins” (encara al teatre), hi ha cançons que no s’obliden fàcilment.

Sortim al teatre: “EX”

0

Dijous és un bon dia per anar al teatre i em venia de gust veure el retorn de l’Àngels Gonyalons als escenaris catalans, més encara al costat d’Abel Folk en el que anunciaven com “una comèdia àcida, intel·ligent, divertida i molt contemporània sobre les relacions de parella…”

M’esperava molt més de l’obra. El millor, potser, és quan els actors es posen a cantar (quina llàstima que l’Àngels no hagi fet més musicals). Hi ha escenes divertides, no diré que no, però a anys llum de l’acidesa, la intel·ligència i la diversió promesa, diguem que va pel camí i és un bon exercici, però no acaba d’arribar. És una comèdia lleugera amb un bon parell d’actors que fa passar una estona entretinguda sense buscar res més. A mi m’ha fet enyorar la primera obra que on vaig veure A. G. en directe: “Estant tocant la nostra cançó” amb en Pep Anton Muñoz (en Peris de “El Cor”), allò sí que era un diàleg àcid a més de bona musica i cançons. Ara trobem a l’escenari l’Àngels Gonyalons de sempre: els seus gestos característics, les seves maneres de dir les frases, d’interpretar-les… com fa vint anys (potser per això he pensat en aquella obra), m’havia enlluernat llavors i pensava (amb tota la innocència possible) que podia ser la nostra Katharine Hepburn, la nostra gran actriu, el nostre mite col·lectiu… qui sap, tot és possible encara, els mites no es fan en un dia i a l’Àngels encara li queda molt camí per córrer, però em fa la sensació que encara no ha trobat el seu gran paper com va ser “La Reina d’Àfrica” per a K.H., ja li arribarà espero.

En fi, si us passeu pel Borràs ja em direu si us ha agradat.

Post relacionat: “La Gonyalons torna al teatre”


P.s. L’Àngels Gonyalons portava avui un refredat de campionat, és tot un mèrit que hagi aguantat bé l’obra amb tos inclosa, sempre s’hi ha deixat la pell a l’escenari i el públic ho agraeix.

Boscos Endins

0

Encara no he fet els deures pel que fa al cinema, però m’he posat al dia de teatre i realment Boscos Endins és altament recomanable.

M’ha agradat moltíssim la posada en escena que és tot un espectacle complert (vesturari, escenografia, moviments d’escenari…), tot molt ben fet. Molt bona música (s’enganxa), molt bones cançons (i els balls… no puc deixar de fer-ho des que he sortit), molt bons actors i actrius que canten molt bé o espectacularment bé (com Mone).

No us la perdeu, és un molt bon musical i en català per a tota la família.

El Coronel Macià

0

Avui fa 74 anys que va morir en Francesc Macià i Llussà [wiki] i TV3 posa la pel·lícula que es va estrenar recentment i que narra la vida del que fou coronel de l’exèrcit espanyol. Un encert, trobo.

Ja n’he fet referència anteriorment (aquí i aquí), però és de remarcar la bona feina dels actors i actrius enfront la manca (a vegades molt evident), de recursos econòmics, i és una llàstima, perquè la vida d’aquest militar dóna per a una gran superproducció de Hollywood.

Que tingueu un Bon Nadal.

Totcinema.cat. El cinema en la teva llengua

2

Com sempre passa quan navegues d’una banda a l’altra, acabo de descobrir una web de cinema en català que, així d’entrada, he trobat força interessant. Realment és difícil trobar cinema i novetats en la nostra llengua i aquí hi ha tràilers i tot. Aplaudeixo la iniciativa, encara que, a més de la versió doblada, i tenint en compte que són en DVD, m’agradaria que també fos possible la versió subtitulada al català i així poder sentir la versió original subtitulada en la nostra llengua cosa que, encara avui, és ben estranya i no ho hauria de ser, al meu entendre.


D’allà estant he vist que l’any que ve s’estrena la darrera d’Indiana Jones. El regne de la calavera de cristall [web oficial] i en català.

Dins el web també hi ha un altre parell d’enllaços d’interès: El documental del mes i cinema en valencià.

Cinebaix

0

Al centre de Sant Feliu de Llobregat hi havia el cinema Guitard (l’últim reducte per a la projecció del cinema d’autor, estatal i en català a la comarca del Baix Llobregat), que va patir una crisi important i fa un parell d’anys es va reconvertir en Cinebaix, gràcies a un centenar de voluntaris.

El passat 23 de novembre aquesta iniciativa va rebre un dels premis que atorga, cada dos anys, el Centre d’Estudis del Baix Llobregat, el Premi Joan N García-Nieto, de Reconeixement Cívic.

Les cinc sales s’omplen de pel·lícules cada setmana i també hi ha sessions especials amb el Cineforum o el Cicle de Cinema Clàssic que projectarà properament una de les meues pel·lícules favorites de sempre Cantant sota la pluja en V.O.S.E., com totes les del cicle (sempre he preferit al Gene Kelly que al Fred Astaire). I oblidava el Cicle Infantil en Català, també molt interessant per a la canalla.

Ahir vam aprofitar per anar a veure-hi Tierra. És una pel·lícula que s’ha de veure en pantalla gran perquè té imatges increïbles, paisatges fantàstics… tècnicament molt ben feta, però el que ens explica la veu en off queda molt curt si estàs acostumada a veure reportatges amb explicacions del perquè de tot plegat. A més no indica on són molts dels paisatges i et quedes a mitges. Tot i això, està prou bé i és recomanable (en alguns paisatges espectaculars vaig pensar com seria veure-ho a l’Imax amb aquella pantalla gegant).

En fi, una nit interessant de cinema i de redescoberta d’iniciatives culturals molt atractives a la comarca.

Premis Barcelona de Cinema

4

Generalment dimecres a la nit és un dia avorrit de tele, sort que ahir vam tenir la "Gala" dels Premis Barcelona de Cinema i ens vam distreure molt amb la Rosa M. Sardà i en Ferran Rañé. Tot estava transcorrent amb normalitat fins que va aparèixer en Pere Portabella…

Deixant de banda la seva importància com a figura dins el món de la cultura, que no discuteixo, i de la política, que tampoc, no vaig entendre perquè en els premis Barcelona, davant d’un auditori català amb la Televisió de Catalunya transmetent-ho en directe, va entestar-se a fer el discurs en castellà quan el mateix Carlos Saura després li va dir que entenia perfectament el català i es va declarar "mig català" amb dona i filla del país. El més curiós del cas és que l’anècdota en Saura la sabia i, per tant, la podia reconèixer, mentre que teòricament ens l’explicava al públic.

Per curiositat, he entrat al seu web oficial i està en els tres idiomes: castellà, català i anglès. He clicat a català per entrar-hi, però encara no és actiu i ho posa "en breu disponible".

Què voleu que us digui, em sap greu que un home tan important per a la cultura catalana no tingui una mica més d’amor a la llengua.

D’altra banda, els premis van anar repartits entre El Orfanato i Ficció. Encara no les he vistes, però espero en breu poder-ne fer algun comentari.

Va de cine…

0

Feia molts dies que no em deixava caure pel cinema, però avui m’ho he fet venir bé per anar als Icària a veure’n una d’acció. L’hem triada per l’horari i perquè no era un drama i ens hem trobat una pel·lícula interessant: "La sombra del Reino".
No sé si ha tingut molt èxit, però em sembla que demà cau de la cartellera. Tot i això està prou bé per desconnectar, la música m’ha agradat i l’acció no decau en tota l’hora i tres quarts que ha durat. Em quedo amb el final. És bo.