Coses a dir

Ja han passat 19 anys i encara em sembla ahir. Recordo perfectament on, com i amb qui vaig veure la final del 92; un TV en blanc i negre i la ràdio amb en Puyal era tot el que teníem i ja n’hi havia prou. La tècnica farà que avui la puguem veure en HD en colors blau i grana. Wembley és màgic per al barcelonisme, ens evoca a aquell equip que per primera vegada ens va fer treure l’orgull de ser catalans i admirats arreu; va obrir el camí que Pep ha sabut seguir meravellosament… però a Wembley pot passar de tot. El Manchester és molt més bo ara que fa dos anys, la marxa de Cristiano Ronaldo els ha fet millorar com a grup. Sir Alex Ferguson té raó, potser veurem la millor final de la dècada… això els que la puguin veure sencera i no s’hagin d’amagar en algun racó…

El 20 de maig del 92 (impossible oblidar la data), va ser la primera, sí, amb un estil de joc que va marcar una època i va ser admirat arreu, però ara tenim el mateix esperit (corregit i augmentat) amb un planter meravellós i un entrenador estratosfèric, que ha fet més i més gran la llegenda de la Masia del barça.

Tenim molta sort de poder veure un equip com aquest jugar al futbol i espero que ho puguem veure molts i molts anys. M’agradaria que aquesta final fos un excel·lent partit, un gran espectacle a l’alçada dels dos grans equips que hi haurà en unes hores sobre la verda, ben regada i ben tallada, gespa de Wembley… i que guanyi el millor! (el Barça, naturalment).

Des que Guardiola entrena el primer equip del Barça que sembla fàcil el que fa i no ho és gens. Aconseguir tres lligues consecutives és una fita important a l’abast de molt pocs. L’admirat, recordat i idolatrat Dream Team en va aconseguir quatre de consecutives i ens van saber a poc per com ens meravellava el seu joc. El talent d’aquell equip era enorme, però va semblar que tot era fàcil i que les lligues i els títols anirien caient eternament. Vam pujar al núvol fins que va arribar un punt en què semblava que s’haguessin cansat de guanyar títols i va ser el principi de la fi.
Pep Guardiola és un home intel·ligent que toca de peus a terra. Ha tingut la sort de viure el Dream Team des de dins com a jugador i ara el reviu com a entrenador. Com va dir ell, l’equip actual és hereu d’aquell gran equip, sense el Dream Team no s’enten el Barça de Guardiola ni tampoc hagués estat possible. En Pep sap les virtuts i els defectes d’aquell equip de llegenda i estic convençuda que sabrà gestionar-ho per continuar en aquest nivell d’excel·lència fins que ell voldrà (que esperem que sigui molt temps), i nosaltres, mentrestant, a gaudir-ho…
FELICITATS CAMPIONS!

El 20 de maig del 1992 vaig veure només els primers 100 minuts de la final de la Champions, a la primera part de la pròrroga no podia aguantar més els nervis i vaig marxar en metro cap a canaletes, pensava que quan hi arribés sabria irremeiablement si havíem guanyat o no i ho preferia així. Durant el trajecte no hi havia cap senyal que indiqués cap victòria del Barça, ni tampoc la derrota, hi havia poca gent, però en trepitjar les escales de plaça Catalunya de sobte es va sentir un bram monumental que va retrunyir per tot arreu… Koeman havia fet el gol!… I vam guanyar la primera Champions… Havíem quedat els companys del Cor de la Universitat per sopar alguna
cosa i sortir de gresca… no vam poder triar millor dia. Els estrangers
que formaven part del grup, especialment els alemanys, estaven del tot
al·lucinats per la dimensió de la festa, van dir que era més grossa que
quan havia caigut el mur de Berlin! Els diaris esportius llençaven
edicions especials gratuïtes poc després del partit, una eufòria
incontenible va escampar-se per tot arreu…

La primera Champions costa d’oblidar, no sé si aquest cop guanyarem o no, però de segur el Barça és l’equip que ha merescut arribar a la final, per joc i per oportunitats, un equip que fa espectacle i vol jugar a futbol. No sé si serà el Manchester qui arribi a la final, però sigui qui sigui el rival espero veure un gran partit de futbol, un gran espectacle… i que guanyi el millor!

No sé si de manera premonitòria TV3 va programar “Herois“, una gran pel·lícula catalana que em va tocar la fibra… tant com els dos gols de Messi avui al Bernabeu. I és que de vegades els bons guanyen (com deia Iu Forn a la TDP poc després d’acabar el partit). Els nostres HEROIS juguem molt bé al futbol, com advertia Guardiola: “parlarem sobre la gespa”. No sé quines excuses inventarà ara Mou, però un àrbitre internacional, neutral, ha expulsat un jugador del Madrid altre cop, l’entrada fa por de veure, li hagués pogut fer molt mal. Mourinho juga a no jugar ni deixar fer-ho, el Madrid no ha regat la gespa una hora abans tal com havien acordat amb la UEFA i el Barça, i aquest darrer presenta una reclamació. Ni amb gespa alta i seca poden contra el Barça, l’únic equip amb idees i joc avui al Bernabeu… De tant en tant el Barça hauria d’anar a jugar a Madrid per a què vegin què és jugar a futbol…

L’última: La CNN compara la el Barça amb “la lluita de Catalunya per la independència” respecte el “règim nacionalista” de Madrid. Em pregunto: si la CNN és capaç d’entendre això perquè no és capaç d’entendre-ho el flamant (i desaparegut) president del Barça? Sempre haurà de ser Guardiola qui faci d’entrenador, de president, de defensor de la catalanitat del club i del sistema de joc? (s’ha escolat alguna estel·lada al Bernabeu, tot i la prohibició a l’entrada). El català també s’ha pogut sentir, tot i els temors del Madrid i la UEFA per la seguretat (en quin país volen que visquem?).

A ningú li agrada perdre, però no em fa mal la derrota del barça perquè ha jugat molt bé i l’àrbitre ha estat molt correcte. Em sento tranquil·la perquè hi ha hagut un bon espectacle. El Madrid ha tingut la primera part, el Barça la segona i la pròrroga i el gol hagués pogut ser d’un o l’altre indistintament. Ha guanyat qui ha tingut l’encert de posar la pilota dins. Res a dir. Felicitar als campions (que bona falta els hi fa el títol), i esperar ara els dos partits de Champions que, segur, seran diferents.

No entenc com han pogut donar el premi a Mourinho com a millor entrenador del món per davant de Guardiola. Els seus equips no juguen a futbol ni fan espectacle, especulen amb el resultat, busquen un cop de sort i tenen un àrbitre molt amic…

El Barça ha empatat a 1 a camp del Madrid i no, no ha estat per culpa de la gespa (massa alta per a què corrés bé la pilota -la gespa era alta per tots dos equips), ni ha estat per l’àrbitre (5 targetes per a jugadors del Barça, dos per als del Madrid -una vermella-), que no ha vist un penal a l’àrea del Madrid, sí que ha vist el segon penal i n’ha vist un altre a l’àrea del Barça. Hagués estat massa bonic guanyar al Bernabeu de penal (encara que el penal fos cert). Feia vint anys que no li xiulaven un penal al Barça a favor al Bernabeu (segons dades de la TDP); “alguna cosa està canviant” -he pensat innocentment-, fins que ha xiulat un penal contra el Barça (no podia ser tanta felicitat).

La felicitat rau en què avui s’ha vist que el Madrid de Mourinho té por del Barça de Guardiola i ha jugat (ho ha tornat a fer), a no jugar a futbol i a esperar un cop de sort (com deia el mestre Puyal, “a que li toqués la loteria del gol”). És una llàstima veure un Madrid tan petit, hagués pogut ser un gran espectacle de joc i ocasions, però no ha estat així. Tot i això, Mourinho i Guardiola, Madrid i Barça, els hi queden tres partides més d’escacs, avui era, probablement, la més intranscendent (pel Madrid la lliga ja estava molt complicada abans de començar), al Madrid li queda l’esperança del partit de copa i passar a la final de Wembley. L’avantatge és que aquests partits es veuen a tot arreu, també fora de l’estat, i tothom a hores d’ara sap quin és el millor de tots dos equips.

Veurem com estarà la gespa de Mestalla, veurem quin àrbitre salta a la gespa (si surt engominat, malament).  Tres clàssics més per a la glòria o per a l’oblit… esperem que siguin per a la glòria, Guardiola, el Barça i l’afició ens ho mereixem.

“Tothom ha vist que eren mans”, diu. Si passa l’eliminatòria ni se’n recordarà, però si no és així pensarà en què hagués passat si… exactament  igual que l’any passat quan miràvem el partit Inter- Barça xiulat per un àrbitre portugués amic seu (molt amic seu), que va obviar jugades que haguessin tombat el partit i el Barça hagués anat a la final. Segurament no passarà res, ho tenen tot a favor per passar l’eliminatòria i classificar-se, però almenys estaran aquestes tres setmanes pensant-hi.

Hi ha hagut 5-0 o 0-5 a favor del Barça que han estat impressionants. O el 2-6 de fa un parell de temporades. Però avui ha estat el més important. Una superioritat immensa des del primer minut, un Madrid derrotat, fins a 10 jugadors del planter, una fidelitat a l’estil de joc de primer al darrer minut… i perquè no dir-ho, un “chorreo” immens del millor equip del món! La premsa de Madrid i Mourinho han escalfat el clàssic des d’abans de començar la lliga. Mourinho-Guardiola, dos estils oposats. Barça-Madrid dos equips antagònics. Milers de persones han vist el matx des de tots els racons del món, una audiència milionària per un partit que no ha decebut les expectatives. Jo havia pronosticat un 4-0, no he guanyat la porra per poc, però no em sap gens de greu.

Visca el Barça! I visca Catalunya! El Barça, per si algú ho dubtava, ha demostrat que és el millor equip del món!

(foto: Xavi, després del primer gol)