I és una llàstima, perquè el Barça es mereixia estar a la final per segon any consecutiu. Potser ha faltat la sort de l’any passat amb el gol al darrer minut d’Iniesta, potser uns àrbitres més encertats en algunes decisions que, curiosament, han acabat perjudicant al Barça. Tot i això, el Barça continua sent l’equip que juga a futbol, que crea, que genera ocasions, que fa vibrar als seguidors… No m’imagino un Barça (no)jugant com l’Inter. Ni m’imagino un Mourinho dirigint-lo, amb el seu tarannà fatxenda, xulesc i un pèl poca-solta, està molt més a prop del Madrid.

Guardarem en la memòria col·lectiva els sis títols de l’any passat com un tresor; de tant en tant, perdre et fa veure el difícil que és guanyar, la multitut de factors que hi intervenen i la immensa sort que vam tenir l’any passat. Ara toca lliga i continuar recolzant al millor equip del món. Visca el Barça!

Ha passat gairebé una setmana de l’Espanyol-Barça i entre aquest partit i el de Champions de dimarts encara em dura l’emprenyada. No entenc com el futbol és l’únic esport majoritari que no té un quart àrbitre a la banda davant un televisor per veure les jugades polèmiques i ajudar l’àrbitre del camp. Tampoc entenc als jugadors de l’Espanyol, es veu que només corren un cop l’any: contra el Barça. Generalment veure l’Espanyol no em provocava rebuig, fins dissabte passat. Una cosa és anar a guanyar un partit (això cal fer-ho sempre), l’altra provocar al rival, emprenyar-lo al límit, buscar la bronca contínua, l’insult… enfi, suposo que és l’única manera d’intentar guanyar al Barça, no jugant a futbol. Dissabte passat no vaig veure un partit de futbol, sinó la ràbia dels jugadors Blanc-i-blaus sobre la gespa i a la grada. Suposo que l’altre equip de la ciutat guanyi sis copes l’any que (també) estàs a punt de baixar a segona, no fa cap gràcia. I empatant es van veure contents, com una victòria, perquè el Barça és el millor equip del món…

I després l’Inter. Bé, l’Inter no, l’àrbitre. Si el Barça juga a futbol i hi ha un àrbitre just, té totes les de guanyar… per això no tenia gens clar que pogués guanyar al Bernabeu i sí, 0-2 inapel·lable i l’àrbitre, tot i què ho va intentar, no va poder fer res.

En fi, esperem que dimecres hi hagi remuntada, tot és possible si el Barça juga a futbol i l’àrbitre pita quan toca, sense favoritismes. Per cert, tampoc entenc que Kameni pogués jugar després d’una vermella i Alves no després de dues grogues. Ai, que ha fet molt mal això de guanyar-ho tot i enguany no volen que passi el mateix, a la Copa ja es va veure.

Que avui tingui sort el Barça amb un àrbitre just.

I dimecres la Copa. I el 27 la Champions, gràcies a Iniesta i també a Valdés i les seues aturades que el van fer més gran encara.

I el que més m’agrada de tot plegat és que estem contents (amb algun punt d’eufòria), però som prudents, seguint les instruccions de Guardiola. És el Barça més català que mai, per jugadors i per tarannà de l’equip. Sigui com sigui serà un mes molt emocionant, i que guanyi el millor (el Barça, clar).

Com diuen les cròniques, tothom recordarà on era aquell dos de maig a les vuit del vespre. A mi em va agafar baixant de Falset de veure la 14a Fira del Vi, molt recomanable per descobrir els excel·lents vins de la comarca (ja n’he parlat algun cop dels vins del Priorat).

Per sort, el matí plujós va deixar pas a una tarda esplèndida. Feia molt bon oratge i venia molt de gust passejar pel carrer, de fet, els bars havien tret tot de taules i, els carrers, altres dies plens de vehicles, eren transitats per vianants d’arreu. Molts bars començaven a omplir-se de gent que volia agafar posicions per veure el gran clàssic.

El verd dels camps amorosit pel sol era dolç i impactant alhora, tanta pluja ha fet el seu efecte i els camps tenen un aspecte magnífic. És un plaer circular-hi pel mig amb la millor companyia del món i la veu inconfusible d’en Puyal explicant perquè Puyol petonejava la senyera frenèticament després de fer el gol (es cridava “Viva España” des de la graderia), no m’ho esperava d’ell, va ser un gest simbòlic i carregat d’intenció, se’m va posar la pell de gallina per la intensitat del moment. Ell també va viure el clàssic de l’any passat amb el 4 a 1 i donar-li el tomb al marcador en tan pocs minuts era un gest de valentia.

El 2 a 6 final reflexa el millor marcador de la història per al Barça al camp del Madrid, una gesta increïble, no m’ho hagués imaginat mai abans del partit, però va ser un plaer enorme. És la torna perfecta pel passadís de l’any passat, millor partit encara del 0 a 3 de fa tres anys amb un Ronaldinho espectacular. Després tothom es va tornar boig d’alegria fent sonar els clàxons, petard, crits… en fi, com si haguéssim guanyat alguna cosa, que no, encara, tot arribarà, espero. Això sí, es va guanyar en credibilitat i autoestima, imprescindibles per a anar a Londres dimecres. Veurem què passa.

Zubizarreta era el meu porter preferit de l’època. Després no hi ha hagut cap porter que em fes el pes fins ara que hi ha en Víctor Valdés. M’agrada el seu estil, el seu caràcter, l’encert, la determinació. És un bon porter, dels millors que hem tingut i no obstant sempre se’l qüestiona; suposo que és normal en un club tan exigent com el Barça.

Diuen que Casillas és el millor porter del món. Ho poso en dubte després de la desafortunada actuació de dissabte. Un esportista d’elit ha de fer honor a aquesta paraula i més quan ets el referent per a molta gent.  Cert és que ha fet molt bones parades, algunes d’una manera increïble. Però l’acció que per a mi l’ha invalidad com a millor jugador del món, com a ídol a seguir, com a esportista, va ser el “teatre” que va fer fent veure que Yeste l’havia agredit quan no era cert. A més es va posar entre el jugador i la pilota, suposo que estava empipat pel gol i va actuar exageradament, antiesportivament, de manera innoble. El futbol és un esport i en el partit del R. Madrid contra l’At. Bilbao hi va haver de tot menys esportivitat, tot s’ha de dir, “gràcies” a un àrbitre a qui se li va veure el llautó. Es pot permetre el “millor porter del món” fingir d’una manera tan descarada? Si fos un bon esportista no ho hagués fet.

En Valdés té un posat xulesc, una mica de perdonavides, però no ha fet mai una cosa similar i espero que no la faci, en nom de l’esportivitat. També ha tingut actuacions molt meritòries, tant o més que les de Casillas, però la seua defensa és més sòlida i normalment té menys feina. Tot i això, potser no tindrà mai el títol de millor porter del món, de moment potser tindrà el Zamora com a menys golejat i el suport i admiració dels que ens agrada l’esport i gaudim de les seues esportives actuacions.

Enguany potser no hi ha al camp tanta gent com altres vegades (potser el mal temps també hi té a veure), però Déu n’hi do l’enrenou que estan fent (ja li agradaria al Barça que hi hagués tan ambient als partits). No obstant això, estic bastant d’acord amb l’Emigdi, potser perquè ja n’estic una mica tipa de no poder fer partits oficials d’una vegada (s’imagineu tot aquest potencial animant en un partit oficial?), o potser perquè m’agradaria tenir uns esportistes tan nacionalistes que defensessin la selecció Paísos Catalans com fan els d‘Euskal Herria. Aquí tenim el govern que empeny i (alguns) esportistes que s’ho prenen amb tebior, allà hi ha esportistes compromesos amb el país i la selecció i un govern tebi… En fi, potser sí que algun dia tindrem de tot: esportistes compromesos i seleccions reconegudes (tan de bo!).