Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Futbol, Espectacles i Cinema

No ha pogut ser…

2
Publicat el 29 d'abril de 2010
I és una llàstima, perquè el Barça es mereixia estar a la final per segon any consecutiu. Potser ha faltat la sort de l’any passat amb el gol al darrer minut d’Iniesta, potser uns àrbitres més encertats en algunes decisions que, curiosament, han acabat perjudicant al Barça. Tot i això, el Barça continua sent l’equip que juga a futbol, que crea, que genera ocasions, que fa vibrar als seguidors… No m’imagino un Barça (no)jugant com l’Inter. Ni m’imagino un Mourinho dirigint-lo, amb el seu tarannà fatxenda, xulesc i un pèl poca-solta, està molt més a prop del Madrid.

Guardarem en la memòria col·lectiva els sis títols de l’any passat com un tresor; de tant en tant, perdre et fa veure el difícil que és guanyar, la multitut de factors que hi intervenen i la immensa sort que vam tenir l’any passat. Ara toca lliga i continuar recolzant al millor equip del món. Visca el Barça!

L’Espanyol-Barça

0
Publicat el 24 d'abril de 2010
Ha passat gairebé una setmana de l’Espanyol-Barça i entre aquest partit i el de Champions de dimarts encara em dura l’emprenyada. No entenc com el futbol és l’únic esport majoritari que no té un quart àrbitre a la banda davant un televisor per veure les jugades polèmiques i ajudar l’àrbitre del camp. Tampoc entenc als jugadors de l’Espanyol, es veu que només corren un cop l’any: contra el Barça. Generalment veure l’Espanyol no em provocava rebuig, fins dissabte passat. Una cosa és anar a guanyar un partit (això cal fer-ho sempre), l’altra provocar al rival, emprenyar-lo al límit, buscar la bronca contínua, l’insult… enfi, suposo que és l’única manera d’intentar guanyar al Barça, no jugant a futbol. Dissabte passat no vaig veure un partit de futbol, sinó la ràbia dels jugadors Blanc-i-blaus sobre la gespa i a la grada. Suposo que l’altre equip de la ciutat guanyi sis copes l’any que (també) estàs a punt de baixar a segona, no fa cap gràcia. I empatant es van veure contents, com una victòria, perquè el Barça és el millor equip del món…

I després l’Inter. Bé, l’Inter no, l’àrbitre. Si el Barça juga a futbol i hi ha un àrbitre just, té totes les de guanyar… per això no tenia gens clar que pogués guanyar al Bernabeu i sí, 0-2 inapel·lable i l’àrbitre, tot i què ho va intentar, no va poder fer res.

En fi, esperem que dimecres hi hagi remuntada, tot és possible si el Barça juga a futbol i l’àrbitre pita quan toca, sense favoritismes. Per cert, tampoc entenc que Kameni pogués jugar després d’una vermella i Alves no després de dues grogues. Ai, que ha fet molt mal això de guanyar-ho tot i enguany no volen que passi el mateix, a la Copa ja es va veure.

Que avui tingui sort el Barça amb un àrbitre just.

Escàndol arbitral de regal de Reis

0
Publicat el 6 de gener de 2010
Quin partit i quin patir. El Barça no es mereix un àrbitre així ni el futbol tampoc. Llegint els diaris catalans m’ha sorprés la moderació amb què afronten l’esdeveniment, sembla que hi estem acostumats a rebre cops o que tinguem mala consciència per haver guanyat sis copes. Ai, les sis copes, ens les volen fer empassar…

Aquí som molt més moderats. Els diaris catalans diuen:
VILAWEB: El Barça perd un partit marcat per les errades arbitrals
AVUI: Provocació Extrema
EL PUNT: El Sevilla segresta el futbol i el Barça es complica la vida en la copa (1-2)
LA VANGUARDIA: El Barça se complica la eliminatoria ante el Sevilla
EL MUNDO DEPORTIVO: El Sevilla i López Burrull le complican la vida al Barça en la Copa del Rey
SPORT: Carbón para Pérez Burull


Seleccions Catalanes

2
Ho ha dit molt bé Xavi Torres directiu de l’àrea esportiva de la FCF: «No tothom coneix la selecció catalana i tothom coneix Johan Cruyff». Sens dubte que Johan Cruyff sigui l’entrenador de la Selecció Catalana de Futbol és una molt bona notícia. En Lluís Bassat ho qualificava avui al programa Tot és molt confús com un 10 en màrketing, i deu tenir raó un publicista tan reputat com ell si mires les portades d’aquí i et fixes en la repercussió mundial. Tot i això sempre hi ha marge per a la polèmica, el fet que no parla català alguns ho han considerat un entrebanc quan no ho ha de ser.

La Selecció Catalana ha fet un pas endavant, ara vol jugar en una altra lliga, la lliga de l’opinió pública, la mediàtica (l’important és que en parlin, encara que sigui bé), travessar fronteres i crear un clima favorable per, qui sap quan, aconseguir disputar partits oficials. Certament que la Selecció Catalana de futbol disputi un partit “de costellada” cada any està bé, però calia fer alguna cosa diferent per engrescar a la parròquia altre cop, per fer veure que les coses es mouen i van endavant. Segur que hi ha molt bons entrenadors catalans que estarien encantats d’entrenar la seua selecció, ja ho faran, ja hi haurà temps, i potser, gràcies a Johan, seran partits oficials, per fi.

Sentit i sensibilitat

0

Casualitats de la vida vaig comprar-me el llibre de Jane Austen [wiki] no fa ni quatre dies. Una d’aquestes ofertes de llaçament de col·leccionables que irrompen ara a setembre. Segurament serà la meua única adquisició de la col·lecció, perquè el títol ja feia temps que tenia ganes de llegir-lo i això que no és que m’atragui especialment la literatura anglesa d’època, sempre m’ha fet mandra, però tenia la curiositat precisament per la pel·lícula, i això que encara no l’havia vist i avui n’he tingut l’oportunitat. El resultat és que encara tinc més ganes d’agafar el llibre i segur que això és mèrit d’Ang Lee, el director, no sé si la pel·lícula el
reflecteix fidelment, però segur que està molt ben escrit i descrit tot
el món que imagina. M’ha semblat encantador…

M’ha sorprés en Hugh Grant, sembla que sempre faci el mateix paper o,
almenys, els gestos i la manera d’actuar no distaven gaire del que
recordo en altres films seus, com Nothing Hill, amb uns anys menys,
això sí. I, en canvi, també m’ha sorprés, però gratament, l’Emma
Thompson
, no era precisament santa de la meua devoció fins avui. Al 1995, quan es va fer la pel·lícula, Hugh Laurie encara no havia fet House, però el paper que hi fa va pel camí.
En fi, una bona pel·lícula que m’ha deixat molt bones sensacions…

Copa, Lliga i Champions (les tres)

1
Publicat el 28 de maig de 2009
Encara que sembli estrany, anit no vaig patir gens mirant el partit. Bé, nomes els deu primers minuts quan el ManU apretava. Després del gol d’Eto’o el Barça de Guardiola va fer el seu joc, i quan fa el seu joc és imparable.

Sir Alex Ferguson comentava, de broma,  abans del partit, que esperava que anant de blanc no els hi passés com al Madrid amb el 2-6 del Bernabeu. Però ben mirat anit el Barça jugava com a local i anit, com al Camp Nou davant el Madrid, el Barça va guanyar 2-0 amb gols d’Eto’o i Messi. Curiós…


Piqué
es va penjar la senyera per anar a recollir la copa, tot un detall. Ara només falta que quan engresqui a la gent al Camp Nou digui Campiooons, campioons, oé, oé, oé. La resta de cançonari ja és en català i fa goig sentir-lo, igual que veure l’alineació amb més gent de la casa que mai, entrenador inclòs.

Em va agradar molt que jugués Silvinho, es mereix acabar així la seva carrera esportiva després de tants anys al Barça. Un gran jugador.

I de la resta no tinc paraules, gran partit. Això sí, com deia l’Albert Om amb sorna al final del matx, “tinc ganes de veure Cristiano Ronaldo al Madrid”. Després del partit d’ahir ja sabem tots quin és el millor jugador del món i Valdés el millor porter!

Foto: Reuters/Tony Gentile

El nom del Barça actual

0
Publicat el 24 de maig de 2009
No entenc aquesta dèria dels periodistes de TV3 de voler-li posar un nom al Barça actual (batejar-lo, diuen), sinó és perquè cobren 1,2€ + IVA per cada missatge i és una manera de finançar la cadena com qualsevol altra; i potser esperen una genialitat que els tragui les castanyes del foc, tot i què, veient els noms que es suggereixen per pantalla em venen ganes de sortir corrent…


L’equip que va marcar una època va adquirir el nom de Dream Team de manera casual, espontània, sense buscar-ho i crec que és així com ha de ser.  Ja havia guanyat dues lligues i alguna copa quan va sortir el nom, mimètic amb la selecció americana de bàsket i gràcies a Lluís Canut. Era l’any 92, els dels Jocs Olímpics.
Igual que havia existit el Barça de les cinc copes i molts altres que jo no recordo.

Potser falta una mica de temps encara, més títols, més temporades, per tenir prou perspectiva a l’hora de posar el nom, si és que cal posar-lo, perquè tothom li diu “El Barça de Guardiola“, potser sense adonar-se’n que això ja és un nom en sí mateix. És el que li dóna caràcter a l’equip. O potser serà el Barça del doblet o del triplet…

Tan de bo duri força anys aquest Barça per poder viure temporades així i, si cal, ja ens sortirà un nom, quan calgui, quan toqui… o no.

Copa, Lliga i Champions…

2
Publicat el 10 de maig de 2009
Encara em posa la pell de gallina veure el gol d’Iniesta amb la locució d’en Puyal. Ahir el van tornar a passar després del partit en què va tornar a perdre el Madrid, aquest cop davant el València. Gràcies a això potser avui el Barça serà campió de lliga i, sinó, la setmana que ve, o l’altra, tan se val, però no fa patir com altres vegades…

I dimecres la Copa. I el 27 la Champions, gràcies a Iniesta i també a Valdés i les seues aturades que el van fer més gran encara.

I el que més m’agrada de tot plegat és que estem contents (amb algun punt d’eufòria), però som prudents, seguint les instruccions de Guardiola. És el Barça més català que mai, per jugadors i per tarannà de l’equip. Sigui com sigui serà un mes molt emocionant, i que guanyi el millor (el Barça, clar).

Gran Barça

1
Publicat el 3 de maig de 2009
Encara dura l’eufòria pel partit d’ahir i això que no el vaig poder veure, només sentir-lo per boca del mestre Puyal. Quin plaer!

Com diuen les cròniques, tothom recordarà on era aquell dos de maig a les vuit del vespre. A mi em va agafar baixant de Falset de veure la 14a Fira del Vi, molt recomanable per descobrir els excel·lents vins de la comarca (ja n’he parlat algun cop dels vins del Priorat).

Per sort, el matí plujós va deixar pas a una tarda esplèndida. Feia molt bon oratge i venia molt de gust passejar pel carrer, de fet, els bars havien tret tot de taules i, els carrers, altres dies plens de vehicles, eren transitats per vianants d’arreu. Molts bars començaven a omplir-se de gent que volia agafar posicions per veure el gran clàssic.

El verd dels camps amorosit pel sol era dolç i impactant alhora, tanta pluja ha fet el seu efecte i els camps tenen un aspecte magnífic. És un plaer circular-hi pel mig amb la millor companyia del món i la veu inconfusible d’en Puyal explicant perquè Puyol petonejava la senyera frenèticament després de fer el gol (es cridava “Viva España” des de la graderia), no m’ho esperava d’ell, va ser un gest simbòlic i carregat d’intenció, se’m va posar la pell de gallina per la intensitat del moment. Ell també va viure el clàssic de l’any passat amb el 4 a 1 i donar-li el tomb al marcador en tan pocs minuts era un gest de valentia.

El 2 a 6 final reflexa el millor marcador de la història per al Barça al camp del Madrid, una gesta increïble, no m’ho hagués imaginat mai abans del partit, però va ser un plaer enorme. És la torna perfecta pel passadís de l’any passat, millor partit encara del 0 a 3 de fa tres anys amb un Ronaldinho espectacular. Després tothom es va tornar boig d’alegria fent sonar els clàxons, petard, crits… en fi, com si haguéssim guanyat alguna cosa, que no, encara, tot arribarà, espero. Això sí, es va guanyar en credibilitat i autoestima, imprescindibles per a anar a Londres dimecres. Veurem què passa.

Casillas vs Valdés

2
M’agrada jugar a futbol i durant uns anys vaig practicar el futbol sala on vaig ocupar principalment la demarcació de portera perquè em permetia jugar tot el partit i, no sé perquè, era la posició menys apreciada…


Zubizarreta
era el meu porter preferit de l’època. Després no hi ha hagut cap porter que em fes el pes fins ara que hi ha en Víctor Valdés. M’agrada el seu estil, el seu caràcter, l’encert, la determinació. És un bon porter, dels millors que hem tingut i no obstant sempre se’l qüestiona; suposo que és normal en un club tan exigent com el Barça.

Diuen que Casillas és el millor porter del món. Ho poso en dubte després de la desafortunada actuació de dissabte. Un esportista d’elit ha de fer honor a aquesta paraula i més quan ets el referent per a molta gent.  Cert és que ha fet molt bones parades, algunes d’una manera increïble. Però l’acció que per a mi l’ha invalidad com a millor jugador del món, com a ídol a seguir, com a esportista, va ser el “teatre” que va fer fent veure que Yeste l’havia agredit quan no era cert. A més es va posar entre el jugador i la pilota, suposo que estava empipat pel gol i va actuar exageradament, antiesportivament, de manera innoble. El futbol és un esport i en el partit del R. Madrid contra l’At. Bilbao hi va haver de tot menys esportivitat, tot s’ha de dir, “gràcies” a un àrbitre a qui se li va veure el llautó. Es pot permetre el “millor porter del món” fingir d’una manera tan descarada? Si fos un bon esportista no ho hagués fet.

En Valdés té un posat xulesc, una mica de perdonavides, però no ha fet mai una cosa similar i espero que no la faci, en nom de l’esportivitat. També ha tingut actuacions molt meritòries, tant o més que les de Casillas, però la seua defensa és més sòlida i normalment té menys feina. Tot i això, potser no tindrà mai el títol de millor porter del món, de moment potser tindrà el Zamora com a menys golejat i el suport i admiració dels que ens agrada l’esport i gaudim de les seues esportives actuacions.

Pocs, però bons

0
Avui no he pogut anar a veure la nostra selecció de futbol. És un partit que m’agrada anar-hi i on em veig cridant els gols amb més eufòria que mai (no m’havia descobert aquesta faceta en els partits del Barça). Realment tenir seleccions és bo per a la nostra reafirmació nacional i per això ens posen tants entrebancs per tot arreu…

Enguany potser no hi ha al camp tanta gent com altres vegades (potser el mal temps també hi té a veure), però Déu n’hi do l’enrenou que estan fent (ja li agradaria al Barça que hi hagués tan ambient als partits). No obstant això, estic bastant d’acord amb l’Emigdi, potser perquè ja n’estic una mica tipa de no poder fer partits oficials d’una vegada (s’imagineu tot aquest potencial animant en un partit oficial?), o potser perquè m’agradaria tenir uns esportistes tan nacionalistes que defensessin la selecció Paísos Catalans com fan els d‘Euskal Herria. Aquí tenim el govern que empeny i (alguns) esportistes que s’ho prenen amb tebior, allà hi ha esportistes compromesos amb el país i la selecció i un govern tebi… En fi, potser sí que algun dia tindrem de tot: esportistes compromesos i seleccions reconegudes (tan de bo!).

Cancun

0

Així d’entrada, em venia molt de gust veure una nova comèdia d’en Jordi Galceran. Clar que el llistó estava molt alt després de “El Mètode Gronhölm”, però tot i així pintava bé: pòker d’actors, bon dramaturg, bon director…

La temàtica també era interessant, en fi, tot semblava de cara per passar una bona estona de teatre i, en canvi, no va tot el reixida que m’esperava. Suposo que després de l’èxit mundial del Mètode no és fàcil trobar el to, l’encert, l’originalitat… en fi, una tasca molt complicada fins i tot per un dramaturg brillant. Caldrà donar-li més temps i més obres que segur que seran més encertades.

Aquí una crítica sobre l’obra que trobo molt encertada.
 

The Women

0

Vaig llegir les crítiques abans d’anar al cinema i veig que no ho he de tornar a fer. Segons els crítics és fluixeta, en canvi em va entretenir moltíssim i em va passar de pressa… i això que són gairebé dues hores de film. Les actrius són bones i els diàlegs són divertits. El to de modernitat, l’estil de les dames, etc. em donarien per a un tres sobre cinc al rànquing. Curiosament jo no he vist mai Sexe a NY, per tant no puc dir si és de l’estil o no. Certament potser el film de Cukor a l’època va ser més revolucionari, però aquest també té mèrits.

Gattaca

2

Gràcies al Festival de Cinema de Sitges, TV3 dedica una setmana a la ciència ficció i dilluns va reposar Gattaca, una de les pel·lícules que més m’han fascinat al llarg dels anys i que recomano vivament als meus alumnes…

Només començar, els títols de crèdit ressalten diverses lletres: A (adenina), C (citosina), T (timina), G (guanina), que són les bases que formen el codi genètic del DNA, la base de la vida.

A poc a poc ens introdueix en la trama i ens mostra l’evolució del protagonista. Tota la pel·lícula està plena de simbolismes. La música em sembla excel·lent. A partir d’una certa edat el seu visionat i posterior debat pot ser molt útil.

Sigui com sigui, aquesta pel·lícula em fascina des del primer cop que la vaig veure en pantalla gran.

 

Festival “Únicas”: el tanca Suzanne Vega

3

Fa dies que Suzanne Vega va cantar al Palau de la música. Després de deu anys de no aparèixer per la capital catalana va oferir una hora i mitja de concert ben farcit de cançons antigues que han passat a ser clàssics. Tot un plaer escoltar-la en directe per fi, tot i què em van faltar més cançons noves i una mica més de concert… i és que sempre en volem més!

No és Suzanne Vega una cantant de masses. Molts la recorden per “Luka”, el seu gran “hit” de fa uns 20 anys, si no fos per això el nom no els hi sonaria de res. Al meu entendre té altres cançons tant o més bones, però l’èxit és imprevisible. Tampoc és que Suzanne tingui una producció molt extensa, s’ha dedicat a diversificar el seu talent (poemes, contes, etc.), i a cuidar la família (amb una desaparció d’escena d’uns quants anys arran de la mort del seu germà als atacs de NY del 2001), abans de fer grans gires o grans espectacles. És una artista per a petit format, amb cançons com Caramel que em van fer emocionar a l’escoltar-la en directe.

Encara que recordo un vídeo (que m’agradaria poder trobar), d’un concert a Wembley al 89 (crec), amb l’estadi ple de gom a gom, el seu gran moment. Impressionant.
 
Per a ella sembla que no passin els anys. Amb  la seua guitarra acústica, l’excel·lent Mike Visceglia al baix (l’acompanya pràcticament des del començament de la seua carrera), i un sorprenent i també excel·lent Doug Yowell a la bateria, en té prou per oferir bona música.

Al Palau de la Música ens vam reunir una bona pila de gent, molts àvids d’escoltar Suzanne en directe, fans incondicionals alguns i altres que l’escoltaven per primera vegada, però que els va impressionar la seua veu. La música va entrar per tots els porus de la nostra pell i ella anava adobant cada tema amb explicacions sobre el com o quan l’havia composat, sense deixar d’esmentar la bellesa del Palau. Són els petits regals que ens va fer en una nit màgica que va trigar a començar per la presència d’una telonera que no va estar malament, però que encara va fer venir més ganes d’escoltar Suzanne. 

Va dir que no sabia perquè havia trigat tant a tornar (sincerament, jo tampoc), i que volia tornar més sovint. Serà un èxit si les gires que fa per Europa inclouen també Catalunya on es va veure que té un públic fidel i incondicional.

(En vaig parlar:  aquí, aquí i aquí.)

Aquí podeu trobar les crítiques que van sortir als diaris sobre el concert.