No parlo de quatre polítics ni de la davantera de cap equip de futbol. És el títol de la pel·lícula que he anat a veure aquest vespre. Adaptació d’un antic còmic. Sinopsi: quatre personatges que fan coses rares (un s’estira, un altre és una antorxa que vola, un altre és com de pedra i una
La mort de Jesús Polanco ("Jesús del Gran Poder") ens ha brindat un exemple ben senzill del que és la manera de tractar una informació, depenent del color amb que s’ho mira cada mitjà. El País (propietat del finat): Polanco, líder de la comunicació, ha mort per l’agreujament d’una malaltia a les articulacions. El Mundo
Un dia d’aquests trien les noves set meravelles del món. Una collonada com una altra, d’iniciativa privado-mercantil. La UNESCO ja ha posat les coses al seu lloc. És impossible fer un rànquing de tots els monuments del món, no se sap amb quins criteris. La moguda s’inscriu en aquesta moda d’esbrinar qui és el millor
Fa alguns dies vaig acabar de llegir El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, de Patrícia Gabancho. Em va costar una mica fer-ho, perquè dóna la sensació que és una autora que va abocant sobre el paper les idees a mesura que li venen al cap, sense tenir massa cura de
Ja sabeu la darrera facècia de La Vanguardia? Per titular la notícia de la selecció d’escriptors a la Fira del Llibre de Frankfurt (com és sabut, tots pertanyents a la literatura catalana), ha recorregut a un joc de paraules, "Los 101 dálmatas". Una manera fina i rebuscada de dir que els catalans som uns gossets. Quina
Ahir la televisió va oferir, cosa rara, una bona pel·lícula. Es tracta d’In the name of the father, la història real de l’irlandès empresonat durant molts anys per una acció terrorista que no va cometre. L’escena final va aconseguir emocionar-me, cosa encara més rara que una bona pel·lícula a la televisió. És d’aquells films que combinen
Aquest bloc ja ha rebut els primers comentaris desfavorables. Es tracta del post que vaig publicar el 30 de maig sota el títol "Tancar televisions", en el qual criticava el tancament d’un canal de televisió veneçolà per part del govern d’Hugo Chávez, tot fent un paral·lelisme amb altres restriccions a la llibertat d’expressió (un diari
Avui, dijous, és Corpus. Sempre m’ha agradat tot el que ha rodejat aquesta festa: "l’ou com balla" al claustre de la catedral de Barcelona (i a altres indrets), les cireres, les catifes de flors, les processons amb la custòdia, la festa de la Patum… Tanta tradició popular debia fer nosa, perquè mica en mica se
El president Chávez de Veneçuela ha clausurat una important cadena de televisió, crítica amb el seu govern. Contra la llibertat d’expressió, contra el dret a difondre idees, contra la necessitat d’intercanviar opinions, els governants sempre tenen una recepta a punt: tancar diaris, clausurar cadenes de televisió, precintar repetidors, censurar pàgines d’internet… És igual si les ordres vénen
[Post dedicat al meu germà petit, molt més tintinaire que jo] Avui, tal i com ens recorden tots els mitjans de comunicació, Hergé, el creador de Tintín, hagués complert cent anys. A casa vam aprendre a llegir en català gràcies als Tintín i al Cavall Fort. En aquella època, parlo dels anys seixanta, no se’n parlava
Aquesta nit, si res no ho impedeix, un individu del qual no recordo el nom cantarà a la Sala Apolo de Barcelona. Es tracta d’un jamaicà que s’ha fet tristament famós pel contingut homòfob de les lletres que musica. Sembla mentida que encara avui hi hagi gentussa així i que tinguin la notorietat que tenen.
Avui és Sant Jordi, festa del llibre i de la rosa. Festa laborable, naturalment, perquè l’enquesta d’Els Matins de TV3 (aquestes enquestes telefòniques absurdes que fan tots els programes) plantejava si Sant Jordi hauria de ser festa-festa. Quan he apagat la tele, guanyava el sí per un 88 %: potser per això l’he apagada, la tele. Si
Anit vaig assistir a un concert a la catedral de Tarragona. Un nombrós públic va omplir (era de franc) els seients de la seu per escoltar com l’Orquestra Camerata XXI i la Coral Sant Jordi interpretaven La Passió segons Sant Joan de Bach. Una verdadera delícia, per la música i pel lloc. Llàstima del fred
Avui he estat a Calafell, una de les moltes poblacions que celebren la Pasqua amb les Caramelles. Qui pensi que es tracta d’una tradició carrinclona i periclitada va errat: és més viva que mai i a la població on les he presenciat ens han sorprès interpretant un swing. El moviment caramellaire ha evolucionat, integra homes i
Doncs sí, jo també parlaré de Lluís Llach. És una llàstima que es retiri (bé, ja veurem què passa els propers anys…). Es tracta d’un cantant molt present a la meva vida. M’és grat fer una mica de memòria i compartir-la. La primera cançó que vaig sentir i cantar va ser Cal que neixin flors