Les aigües turbulentes

Doncs sí, jo també parlaré de Lluís Llach. És una llàstima que es retiri (bé, ja veurem què passa els propers anys…).

Es tracta d’un cantant molt present a la meva vida. M’és grat fer una mica de memòria i compartir-la. La primera cançó que vaig sentir i cantar va ser Cal que neixin flors a cada instant en un context notablement kumbaià. L’estaca, La gallineta o aquella del bandoler (on feia dues veus diametralment oposades) són el que vulgarment es diu la música de la meva vida. Discos com Ara i aquí o Viatge a Itaca (el meu favorit) es van ratllar de tant tocar-los (això és un dir). He sentit Llach en directe en llocs tan diferents com una sala al Morell i a la plaça de bous a València.

En fi, diu adéu als escenaris una gran figura del panorama cultural, cívic i en certa manera polític català, que en el cas del nostre país va tot una mica barrejat. I ho fa en un moment que necessitem líders, idees clares, projectes engrescadors…

És curiosa la gran actualitat que cobren alguns dels seus treballs, i si no, penseu què us suggereixen frases com "la gallina ha dit que prou", "tot està per fer, tot és possible avui" o "si tu l’estires fort per aquí…". Es podria fer tot un catàleg d’intencions.

I ja acabo amb altres dos títols adreçats directament al cantant de Verges: Si em dius adéu… Torna aviat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!