Les aigües turbulentes

Com passa el temps: sembla que va ser ahir i fou a mitjans dels anys setanta quan irrompia a les nostres vides una cantant, una intèrpret de melodies enganxoses i coreografies trepidants. Es deia Raffaella Carrà i era italiana, bolonyesa com la salsa. Simpàtica, desinhibida, incansable… venia per portar-nos alegria i felicitat. Algú recorda haver-la vist trista alguna vegada? Ara els tristos hauríem de ser la legió de fans que lamentem la seva mort als 78 anys, una edat massa jove per algú que sempre va ser jove.

Però no ens resignem a la tristesa. No anava amb ella. Ens queden les seves cançons, mil vegades sentides, mil vegades ballades, “Rumore”, “Fiesta”, “Felicità tà tà”. Continuarem gaudint-les i seguint els seus savis consells, autèntiques propostes de joie de vivre: en l’amor tot és començar, per trobar-lo millor el sud, busca algú més bo i torna’t a enamorar… Seguirem temptats (no ho faré) de trucar al 53 53 456, a veure si respon algú (però tu no estàs, nanana-nana-nanà…). Seguirem pensant, cada vegada ho tinc més clar, que qualsevol temps passat fou millor i que artistes com ella ja no tornaran a sorgir.

Raffaella (o “La Carrà”, com acabà essent coneguda) era també tota una icona gai. Mals temps per al món LGTB. On siguis, segueix-nos transmetent alegria, amor, bones vibracions i fortalesa, que bona falta ens fa. Ciao!

[Imatge: revistavanityfair.es; foto Mondadori Portafolio]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!