Les aigües turbulentes

És curiós el que passa amb el règim castrista cubà, que seixanta anys després d’implantar-se continua despertant una certa fascinació en determinats sectors de la nostra societat. Contra tota evidència (des de la instauració de les primeres estructures estatals fins a la detenció d’una periodista ahir mateix), aquests sectors tenen una mena de limitació mental que els impedeix de pronunciar la paraula “dictadura” per referir-se a l’estat de coses d’aquella illa caribenya. Enyorança de pòsters del Che clavats a la paret? Impossibilitat d’esborrar la guerra freda dels seus cervells? O simplement una tendència, ben humana per cert, de posar-se al cantó del més petit o dèbil tapant-se els ulls o el nas per no ser conscients de la realitat?

Per esquivar el que seria un incòmode (per a ells) però ben just reconeixement del que passa allí, els sectors comprensius amb la manca de llibertats a Cuba solen tirar pilotes fora, per exemple acudint al suat “i tu més”, en aquest cas, “i els altres més”. No falla: apareixen opinants dient que, fet i debatut, es produeixen violacions als drets humans a moltes parts del món, és igual miris on miris, la Xina o Turquia, Hongria, Polònia o, ai las, l’estat espanyol. Són tots casos molt diferents entre si, que admeten i demanen molts matisos i puntualitzacions, però els nostres agosarats amics procubans venen a dir que com que no condemnem amb prou força altres casos és hipòcrita fer-ho amb Cuba. Es pot acudir a tota la diplomàcia comparada que es vulgui, però la realitat no canvia: allò segueix sent una dictadura, a pesar d’alguns canvis cosmètics abans i després de la mort de Fidel Castro, un altre que també ho va deixar tot atado y bien atado.

Uns altres admiradors o simpatitzants del règim de l’Havana fan servir una altra sinuosa manera per evitar titllar aquell règim de dictatorial (ja no els demano de condemnar-lo): dir que els incidents dels darrers dies (manifestacions, clams per la llibertat als carrers, detenció d’opositors) s’han magnificat per tapar altres notícies tant o més greus que coindiceixen en el temps: i ho són tant l’esgarrifosa declaració d’una advocada navarresa denunciant tortures (sí, aquí, a la democracia más chupiguay del mundo) o les noves revelacions sobre les activitats diguem-ne comercials del rei emèrit de la democràcia abans esmentada. Cal que els mitjans en donin la difusió adequada a la seva importància, però dubto que coneixent-los abandonin la seva posició servil davant dels poders del deep state, però això no treu que també es pugui parlar de Cuba i de tot el que passa allí. I si els mitjans no arriben o no volen, sempre estaran les xarxes socials per opinar-ne (de Cuba, les tortures i el rei), amb l’objectivitat i respecte de què siguem capaços. Mentre podem fer-ho. En altres països, no fa falta dir-ne cap de concret, ja no poden (o no han pogut mai).

[Imatge: nos24.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!