Les aigües turbulentes

Fent zàping televisiu aquest tediós matí de Sant Magí m’he topat amb un canal (4 TV Mediterrani) i un programa (La Clau de la Història) que ha fet aturar les flexions del meu dit. Parlaven de Lluís Maria Xirinacs, de la seva figura, de la seva trajectòria i del seu pensament. Hi han intervingut Lluís Busquets, de la Fundació Randa, creada pel qui fou capellà, senador i més coses, i Carles Riera, conegut activitista pels drets humans, per les nacions sense estat i d’altres causes (no perdudes, al contrari: guanyables).

De tot el què s’ha dit al programa, el que més m’ha cridat l’atenció és quan Busquets ha explicat com Xirinacs va ser el primer a constatar l’enganyifa de la transició espanyola, el primer a denunciar les renúncies a les grans il·lusions col·lectives (Assemblea de Catalunya, autodeterminació dels pobles, i més) i el primer també que ho va dir en veu alta i sense embuts (“la traïció dels líders”). La reacció de la classe política i mediàtica (el poder, vaja) va ser silenciar ben aviat el nostre home o bé tergiversar la seva trajectòria i el seu pensament.

Efectivament, Xirinacs, després d’una etapa en què inspirava respecte o admiració per les seves vagues de fam, les seves posicions de fermesa o les seves solitàries posicions al Senat espanyol, va passar a ser, a ulls de molts, un home estrambòtic, llunàtic, friqui, fins i tot boig, mentre s’obviava conscientment la seva coherent trajectòria en favor de la pau, els drets humans i les llibertats nacionals de Catalunya, i se silenciava la seva denúncia de la traïció a les aspiracions del nostre poble.

Carles Gràcia, per la seva banda, ha explicat un símil creat per Xirinacs: els polítics de la transició, segons ell, havien comès l’error d’enfilar-se amb l’ajuda d’un tamboret (la societat civil) per arribar a la làmpara (el poder) i, una vegada ben agafats a la làmpara, havien comès un altre error, prescindir del tamboret, cosa que els deixava a mercè d’un sol punt de suport. És una imatge sorprenentment actual, que Xirinacs va ser capaç de veure fa molts anys.

Era un home que feia nosa, sens dubte. Tanta, que per sentir-ne parlar has de fer-ho sintonitzant un canal que no sabia ni que existís, un dijous d’estiu al matí. Per casualitat, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!