Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Escena sentida a la cafeteria on esmorzo, avui. Entren dues amigues de mitjana edat, parlant entre elles en català, s’asseuen, i fan la comanda a la cambrera, que sembla (i és) d’origen sudamericà:
– (amiga 1) Un café, por favor
– (cambrera) Muy bien
– (amiga 2) Jo també vull un cafè, però me’l fas amb gel, si us plau, gràcies
– (cambrera) De res
Quan la cambrera es retira, l’amiga número 1 s’ho repensa, s’aixeca, va a la barra i exclama:
– Yo también lo quiero con hielo…
No sóc qui per alliçonar ningú i, naturalment, no li he dit a l’amiga número 1 el què ara dic des d’aquest apunt, conscient de que no ho llegirà mai: senyora amiga número 1, la cambrera entén perfectament el què li diuen en català, és més, ja el xapurreja, i la prova és l’amiga número 2, que no ha tingut cap problema en parlar-li en català des del principi.
Catalunya està plena d'”amigues número 1″, que “els fa cosa” adreçar-se en català a una cambrera immigrada. La diferència és que aquest matí l’amiga número 2 li ha posat molt fàcil per passar-se al català i l’amiga número 1 no ha sabut aprofitar l’ocasió per fer-ho.
En qüestions de llengua, els que realment deuen estar perplexos són els nouvinguts.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I sense donar-nos compte estem discriminant algú que pensem que la seva pell es massa fosca per estendre el Català
Molt em temo que els nouvinguts tenen davant el català la mateixa actitud que jo tenia davant del llatí quan feia segon de BUP. Mentre no tinguem estat propi ho tenim magre!