Les aigües turbulentes

Aquest estiu parlar de roba està de moda: la que es compra (ehem…) el president Camps, la que no duen els guiris que es passegen per les Rambles i la Boqueria barcelonins i la que fan treure a determinades banyistes…

Parlem d’aquesta darrera, per exemple. En una piscina pública francesa han prohibit l’entrada i l’ús de les instal·lacions a una dona pel fet de pretendre banyar-se amb un peculiar vestit de bany anomenat burquini, que combina la comoditat (?) d’un banyador tradicional amb el compliment d’una determinada manera d’entendre els preceptes de l’Islam. Els responsables de la piscina no han adduït, però, arguments de tipus moral o religiós per prendre la seva decisió, arguments sempre destinats a alimentar el voraç monstre de la inacabable polèmica sobre la multiculturalitat, la seva naturalesa i els seus límits.

L’argument que s’aporta per prohibir el burquini en uns banys públics és d’ordre més pràctic: es diu que és anti-higiènic. Home, doncs no. Si seguim aquest criteri, quantes peces de bany no s’haurien de prohibir? Pensem en aquests horrorosos pantalonots de bany que arriben fins el genoll de l’home, amb els quals es passegen pel carrer, s’asseuen per menjar, no se’ls treuen per dormir i, naturalment, usen per ficar-se a les calentes i clorades aigües de les piscines públiques. Per què ha de ser més net un biquini de cotó que un burquini fet de licra? Per què en alguns llocs obliguen a posar-se una gorra de bany i a altres no? Els calbs n’han de dur? I si els calbs llueixen una poblada barba? Ja no parlem del personal que s’orina dins l’aigua, criatures i no tant criatures. Podríem seguir.

Això del burquini (la paraula, no el concepte) m’ha dut a la memòria el triquini. Recordo haver-los vist a la venda en botigues de Salou, fa anys. Era una mena de biquini, però de tres peces: les calces de sempre i dues peces a dalt, que s’aguantaven una a cada pit, però no amb cap cinta sinó amb una misteriosa ventosa interior. L’estrambòtic invent no va tenir cap èxit entre les dones, en una època en què s’anava obrint camí el top less, de manera que va durar de Nadal a Sant Esteve. Millor dit, com que era un producte típicament estiuenc, va durar de Sant Jaume a Santa Anna.

[El 14/6/2011, el bloc classesdevalencia.blogspot.com va publicar aquest apunt per a un exercici oral]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!