La memòria dels deu anys

Avui el bloc Les aigües turbulentes compleix deu anys de vida. Un 27 de gener, però de 2007 (tan a prop, tan llunyà), i amb el títol d’una coneguda cançó de Simon & Garfunkel per bandera, iniciava una aventura personal tot incorporant el meu vehicle a l’autopista de les xarxes socials, que en aquella època ja començava a estar ben atapeïda de notícies, fotos, piulades i apunts.

Quan em vaig decidir a començar el bloc, ja tenia més o menys clar com havia de ser i quin havia de ser el seu contingut: per una banda una heterogènia combinació, sense límits ni criteris precisos, d’opinions sobre el que passava al món i que em cridés particularment l’atenció, i per l’altra cròniques més personals, aquells petits fets anecdòtics del dia a dia als quals es pot treure punta. En aquesta dècada hi ha hagut ocasió de parlar de tot, de multitudinàries manifestacions i concentracions sobiranistes, del meu pas per Esquerra Republicana o Solidaritat per la Independència i de les diferents convocatòries electorals; he donat la benvinguda (o no) als presidents Mas i Puigdemont, l’alcalde Ballesteros, el papa Francesc, el rei Felip, Obama, Trump, Sarkozy i Hollande; he lamentat barbaritats a punts ben diferents del planeta; he parlat de transports, llengües, gais, Tarragona i Barcelona mentre m’he esplaiat contra els intolerants, els progres de disseny, els toros, els fumadors, els cotxes o la televisió (i últimament contra els ciclistes, que s’ho estan guanyant a pols); he fet complides cròniques dels viatges que he realitzat, les exposicions que he visitat o les (poques) pel·lícules que he visionat.

He dit abans que ho tenia clar “més o menys”. El que sí tenia clar, sense reserves, és que el bloc formalment havia de tenir dues característiques: un tractament acurat de la llengua (fins on les limitacions personals i de temps ho permetessin, és clar) i una gran regularitat en la publicació dels apunts, fugint de períodes d’inactivitat que, a banda de causar mala impressió als lectors, desmotiven el propi autor d’un bloc.

Ultra els propòsits inicials (opinió del fet divers, crònica de la vida personal), la pròpia dinàmica del bloc ha fet que hi experimentés introduint innovacions. Per exemple, generant sèries d’apunts sobre una temàtica específica. Recordem-ne alguns: la Batalla diària per la llengua (combats pel català des de la trinxera de la quotidianitat), els Anuncis que em posen nerviós (publicitat televisiva vergonyant), els Carrers de Tarragona (passeig i badoqueria per la meva ciutat d’adopció) o el Menú del dia (personal aproximació al món de la gastronomia, ara que tothom s’hi veu en cor). Deu anys donen també perquè es consolidi un calendari propi. Així, tinc senyalades dates tan diverses com el 8 de març (per la igualtat de sexes i contra el feminisme mal entès), el 21 de març (publicació d’una poesia), el 24 de desembre (felicitació del Nadal amb la foto d’un pessebre), el 28 de desembre (una broma més o menys original) o el 31 de desembre (feliç any nou amb la foto d’un rellotge monumental). I encara en el capítol d’experiments, l’afició que vaig agafar un temps per publicar apunts en altres llengües (l’occità, el francès, l’esperanto o el castellà, però també llengües ben exòtiques, fins i tot el barrufet!).

El bloc ja suma 1.922 apunts (comptant aquest), més de 300.000 visites i casi 1.000 comentaris. L’activitat blocaire no s’ha limitat a Les aigües turbulentes: durant un temps vaig publicar-ne una mena de germà petit (Els sons del silenci), des del 2012 publico apunts intermitentment a Propera parada (sobre la meva afició, els ferrocarrils) i el 2016 vaig obrir, ja fora de Vilaweb, Neigà (especialitzat en la relació entre Catalunya i les Illes Canàries, amb les quals m’uneix una estreta relació personal). Com si tot això no donés prou feina, recopilo tots els apunts i els autoedito a Bubok. Properament apareixerà el novè volum.

Deu anys de bloc. Té el seu mèrit. No tothom hi arriba. A vegades em pregunto quan hi posaré punt final. Me’n cansaré? Se m’acabaran les idees? Les meves opinions no tindran cap interès? Les múltiples activitats diàries m’impediran la meva cita amb el teclat? O potser els blocs s’extingiran lentament (ja n’ha passat la foguerada, és cert) i els meus, com tots, seran enviats a la paperera, en aquest cas digital, de la història. Que sigui el que hagi de ser.

[Imatge: per a Simon i Garfunkel també passen els anys, inexorablement (per cert, diuen que estan a matar); www.belfasttelegraph.co.uk]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *