La batalla diària per la llengua (17)

Ha passat al mig del carrer. En castellà, algú m’ha preguntat per una adreça propera al lloc on ens trobàvem. En català, l’hi he indicat. L’home no el parlava, però m’ha donat la sensació de que ho volia fer, mostrar d’alguna manera una predisposició, una empatia, no sé. Potser la seva intenció era donar-me les gràcies, però en lloc d’això ha deixat anar un “bon dia”, amb un esplèndid somriure. Ja m’ha alegrat l’existència de bon matí.

Deia Josep Pla que el seu país era aquell lloc on a un “bon dia” et responen amb un altre “bon dia”. Avui la cantonada dels carrers Barcelona i Apodaca, de Tarragona, ha estat el meu país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *