Sense comentaris

L’AVE, marca comercial de l’alta velocitat ferroviària espanyola, la segona en importància del món mundial, segons diuen, ha patit una sorollosa i ridícula patacada. La història és ben coneguda: un fabricant alemany de bicicletes es va avançar a registrar comercialment aquest nom. Quan la Renfe se n’assabentà, decidí combatre-ho judicialment davant instàncies comunitàries europees, amb la poca traça de presentar tots els escrits en castellà i no en anglès com així està disposat. No sabem si ho feren per ignorància o per un excés de nacionalisme mal entès, ells que no ho són, de nacionalistes… Els advertiments europeus de que esmenessin aquests requisits lingüístics no foren atesos i ara la companyia ferroviària veu com no podrà usar les sigles que orgullosament campaven als laterals dels seus trens bala.

La notícia deixa dos motius de reflexió. Primer, ja va bé que l’Espanya espanyola, per una vegada, tasti en pròpia carn allò que més d’una i més de dues vegades hem hagut de patir els catalans en situacions equiparables: escrits oficials redactats en català, adreçats a l’estat (o fins i tot al País Valencià!!!) i retornats al seu lloc d’origen amb l’exigència d’una traducció al castellà. És l’especial respeto y protección a les llengües que proclama l’article 3 de la, per alguns, sacrosanta Constitució.

Segon, les formalitats procedimentals en aquest afer han tingut el seu què. Resulta que les comunicacions es feien per fax (!) i que el de la Renfe va fallar en el moment més inadequat (!). És francament divertit que la marca d’un tren d’alta velocitat, una infraestructura del segle XXI que funciona amb tecnologia punta per garantir-ne la rapidesa, seguretat i comoditat, se n’hagi anat en orris pel funcionament deficient d’un aparell tan periclitat com el fax. Han sentit a parlar dels correus electrònics? O potser encara donen de menjar als coloms missatgers, vés a saber.

Per la resta, res a lamentar. Jo, personalment, mai no parlo d’AVE: sempre em refereixo a aquesta xarxa ferroviària com TGV (tren de gran velocitat), les mateixes sigles que tenen els francesos, inventors de la cosa. Tot el que acabi en E, malament rai.

[Imatge: www.publico.es]

Dol a Sant Petersburg

La barbàrie (tot apunta que) política castiga de nou el transport públic i els seus innocents usuaris. L’escenari és l’idoni per perpetrar una salvatjada amb la màxima traïdoria possible: possibilitat de passar desapercebut, multituds en vagons, andanes i passadissos… Aquesta vegada ha tocat al metro de Sant Petersburg.

Sempre que hi ha un atemptat d’aquestes característiques em faig la mateixa reflexió. Més enllà de les mostres de dolor (comprensibles), de l’enduriment de les mesures de seguretat (potser justificades) i de les esbravades xenòfobes o islamòfobes (ja venen de sèrie, quin remei), cal més altura de mires en la reflexió del perquè passen aquestes coses en un moment o en un indret concrets, i a qui acaba beneficiant l’enrenou generat (no sembla que Putin hagi dormit malament l’endemà).

Mentrestant, s’imposa el retorn a la serenitat i al dia a dia, just el contrari del que busquen els autors materials o intel·lectuals d’aquests fets. Per tant, és d’esperar que el metro de Sant Petersburg continuï circulant amb la normalitat, eficàcia i puntualitat (ben acreditades aquestes, per cert) que la ciutadania demanda.

En memòria de les catorze víctimes.

 

Al caire del cràter

Un noticiós incident del passat 15 de març ha posat de fugaç actualitat el telefèric del Teide. Recordem els fets: una avaria va deixar atrapades 60 persones a les cabines del telefèric durant dues hores. Altres 200 van quedar aïllades a l’estació superior (La Rambleta), a més de 3.500 metres d’altitud, que van haver d’anar al refugi d’Altavista o bé fer el camí de descens a peu fins a la base, a tres hores. En condicions normals es tracta d’una travessia fantàstica, per gaudir de paisatges encisadors, però aquell dia potser no era el cas.

La idea d’un telefèric per arribar còmodament al punt més alt de l’estat espanyol va ser d’Andrés Arroyo y González de Chaves (esquerra), un advocat i polític tradicionalista tinerfeny. El 1929, en el transcurs d’un viatge a Baviera, es va entusiasmar amb els telefèrics construïts per accedir al Zugspitze, el pic més alt d’Alemanya (que “només” fa 2.962 metres) i encarregà a l’enginyer José Ochoa un projecte per a un telefèric similar al Teide.

Com acostuma a passar massa sovint, una cosa són els plans o les intencions i una altra portar-los a la pràctica. Van haver de passar trenta anys perquè, després de gestions i modificacions de tota mena, es constituís el 15 d’octubre de 1959 la Societat Teleférico al Pico Teide, la qual mitjançant un acord amb l’Ajuntament de La Orotava (d’on depèn administrativament el pic) va obtenir els terrenys necessaris per executar l’obra, permutant-los amb una escola. Les obres començaren el 1965 i la inauguració fou el 18 de juliol de 1971. Entre 1999 i 2007 es va escometre una remodelació de la instal·lació, amb substitució de les cabines (a la dreta, una de les antigues).

Les dades. El telefèric salva un desnivell de 1.199 metres, entre la base (2.356 m) i l’estació superior (3.555 m), amb quatre torres intermitges. Ascendint 163 metres més trobarem el cràter del volcà, l’accés al qual està restringit. No així al dels miradors La Fortaleza i Pico Viejo. La vista, no cal dir-ho, és espectacular sobre Las Cañadas del Teide, Tenerife i les altres illes canàries. El telefèric fa el recorregut de 2.482 metres en deu minuts, en unes cabines aptes per a 44 persones. El servei s’interromp quan causes meteorològiques o tècniques així ho aconsellen, que és el que li va passar a l’autor d’aquest bloc a qui, en una ocasió, el fort vent va frustrar les seves intencions.

[Apunt publicat també al bloc Neigà; Amb dades extretes de Viquipèdia i www.volcanoteide.com; imatges: (1) www.todotenerife.es, (2) bernardocabo.blogspot.com.es, (3) www.volcanoteide.com]

La SNCF ha venut dos vagons del tren groc com a ferralla

tren grocL’associació ‘Le Train jaune Ligne de vie’, te com a objectiu, a més de retornar al “Petit Tren” el seu estatut de línia de vida a Cerdanya i promoure totes les activitats de recuperació socioeconòmica respectuoses amb el medi ambient, restaurar i preservar el material antic. El pròxim projecte era la preservació i la revalorització de dos vagons  situats a Vilafranca de Conflent i exposant-los a les rodalies d’una rotonda de la RN-20 entre La Guingueta d’Ix i Ur. L’associació s’acaba d’assabentar per casualitat que havien estat recentment venuts a un ferroveller.

tren grocPer banda seua, l’SNCF dóna respostes que volen ser  tranquil·litzadores: “En el que concerneix a la restauració d’aquest material, no era a l’ordre del dia ja que calia trobar un finançament i no és qüestió de lluitar per qualsevol cosa”, segons diu Pierre Cazenove.

L’associació Le Train jaune Ligne de vie convida als polítics i al públic a mobilitzar-se de manera que es prenguin mesures per a la conservació i la restauració del que encara queda : “Parem de dilapidar insidiosament aquest patrimoni excepcional, a petits trossos. És urgent d’adonar-se d’aquesta imperiosa necessitat i d’actuar en conseqüència”, ha conclòs el president de l’associació Daniel Moulis.

[Font: web Vilaweb Catalunya Nord, 17/11/2016]

Sabadell, d’estrena

Des de dilluns dia 12 Sabadell té metro, si per metro entenem ferrocarril subterrani, amb la inauguració de dues de les cinc estacions previstes dels Ferrocarrils de la Generalitat, Can Feu-Gràcia i Sabadell-Plaça Major. Les tres restants no tardaran. De moment, res a afegir, només felicitar els sabadellencs per aquesta bona nova. A la imatge, el president Puigdemont, bitllet en mà, acompanyat del conseller Rull i l’alcalde Fernández, en la seva primera inauguració d’un transport públic

Cartelleria diversa

Em vénen a la memòria alguns rètols llegits a diferents mitjans de transport. Vegem-los, de més modern a més antic.

Les portes dels vagons del metro estaven abans presidides per un antes de entrar, dejen salir, norma d’una lògica aclaparadora per guanyar ordre i rapidesa a les parades però que no sempre era (ni és) respectada pels viatgers. A les mateixes portes,però per la part de dins, es comminava a no sujetar las puertas, i és que sempre hi havia algú amb pressa que aguantava la porta per entrar o sortir després que sonés el xiulet. Per cert que hi havia la broma d’enganxar el bitllet de metro, que era rectangular, sobre les lletres “e” i “r” de puertas

Als autobusos barcelonins sempre m’havia cridat l’atenció un cartell al costat del cobrador (que no era el conductor com ara) que deia exhiba abono o pase antes de que se lo exijan; un abonament o un passi significaven més o menys el mateix, és clar, però jo posava mentalment una coma després d’abono, de manera que interpretava qui no tenia abonament podia passar a l’interior del vehicle sense pagar ni res, cosa que no veia lògica.

Al metro de Madrid, cap al final de la dictadura, em va xocar que hi haguessin seients reservats a mutilats (reservado caballeros mutilados), com ara n’hi ha per gent gran o embarassades. Els caballeros mutilados ho eren de la guerra del 36, naturalment, i sospito que només tenien dret a accedir-hi els del bàndol dit nacional.

Finalment, als tramvies barcelonins existien uns cartells prohibint escopir-hi. El Tramvia Blau encara els conserva. Si ho havien de prohibir expressament és que era un costum prou estès. M’imagino el que representava aquesta antihigiènica acció en aquells terres acanalats dels tramvies de postguerra i el que devia costar netejar-ho. Quin fàstic.

[Imatge: www.spanishdict.com]

 

 

Sorpresa a Bot

Fidel a una tradició estival que recomano a tothom, he fet un curt recorregut a peu per la Via Verda. És més usual fer-la en bicicleta, però no en sé. Enguany, com altres vegades, la ruta era entre Bot i la Fontcalda, una feliç combinació dels dos elements més interessants per a mi: el paisatge i l’arquitectura ferroviària, en forma de cinc o sis túnels per on fins fa 43 anys transitaven els trens des de i fins a Tortosa.

La meva intenció era, en arribar al Santuari de la Fontcalda, banyar-me a les aigües del riu Canaletes, però vaig desistir en comprovar la gernació humana que havia tingut la mateixa pensada que jo. Val a dir també que l’aspecte de les aigües tèrboles tampoc convidava massa al bany, però en vaig tenir prou amb la presència d’aquella gentada, digna representant del ‘dominguerisme’ de nevereta blava i nens sorollosos, per donar mitja volta. Era el 15 d’agost, tot s’ha de dir.

La relativa frustració (tampoc cal dramatitzar) va ser compensada amb una feliç descoberta a l’estació de Bot, on vaig aparcar el cotxe i inici del meu recorregut peatonal. Resulta que a la mateixa estació s’hi ha instal·lat un automotor o ferrobús (imatge) que s’ha habilitat com a bar. El vehicle, adquirit en subhasta per un senyor de Móra la Nova enamorat dels trens (és soci de l’Associació ferroviària d’aquella localitat), està perfectament condicionat per prendre un refresc, un cafè o un entrepà i fullejar alhora algun dels llibres de temàtica ferroviària que es troben a disposició del client, cosa a la qual em vaig dedicar amb fruïció a l’acabar el meu periple després d’una bona estona de caminar sota un sol de justícia pel camí asfaltat de la Via. Sort que hi ha molts túnels…

[Imatge: bloc “Trescant pels cims”, blogscat.com]

Pugem al Pâo de Açúcar?

El visitant de Rio, si aquests dies s’afarta de rècords i medalles, té altres atractius molt més interessants per passar el temps en aquella ciutat brasilera. Per exemple, pujar al Pâo d’Açúcar, la característica muntanya que presideix l’entrada a la badia de Guanabara. Sembla que el seu curiós nom prové del conreu de la canya de sucre al Brasil, on els blocs de sucre eren apilats, abans de destinar-los a l’exportació, en forma de cons denominats “pans de sucre”.

El pic fa només 396 metres d’altura, però la seva presència i situació fan que sembli molt més alt. Això no impedeix que sigui un observatori privilegiat per gaudir d’un panorama impressionant. I per arribar-hi, res millor que fer servir el bondinho, el telefèric que salva el desnivell en dos trams. Fou inaugurat el 1912 i és el més antic de l’abans denominat “tercer món”. El nom prové de bonde (tramvia) pel fet de que les primitives cabines del telefèric (a la dreta) tenien una certa semblança amb les carcasses bondinhodels tramvies antics de Rio (avui en circulació). Les actuals cabines, més àmplies, són del 1972, any en què la instal·lació fou sotmesa a una profunda renovació.

 

El bondinho està lligat en la memòria popular a una escena d’una pel·lícula de James Bond (Moonraker). El villà de torn (Jaws) intenta carregar-se el protagonista tot rosegant el cable del telefèric on viatja 007. No sé de quants mil·límetres de gruix estem parlant, però caldria tenir una dentadura realment extraordinària per segar el cable. Després se les tenen (a sota) a la part superior de la cabina i aquesta, amb Jaws a dins, acaba estampant-se contra l’estació inferior. El que no passi en una pel·lícula de James Bond…
jaws[Imatges: www.gallant.com.br, www.bondinho.com.br i www.getfoxy.com]