De pors i valenties

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

Un record de Molins

Mes i mig després del traspàs de Francesc Sanuy, ens arriba la notícia de la mort de Joaquim Molins, que el succeí com a conseller de Comerç i Turisme, i, doncs, com el meu superior laboral. A diferencia de Sanuy, vaig tenir l’oportunitat de saludar Molins quan visità els Serveis Territorials de Tarragona del Departament que encapçalà entre 1986 i 1988. Era un home extrovertit, charmant, molt expressiu de cara. Saludà un a un tots els treballadors de la casa, fins que arribà el torn d’una companya de feina, una funcionària ja gran, propera a jubilar-se, i que havia ingressat molt jove a l’administració. Molins se li va dirigí amb una d’aquestes preguntes genèriques que es fan quan no se sap massa bé què preguntar als desconeguts: “i vostè quants anys fa que treballa a l’administració?”. La companya li va respondre una xifra d’anys considerable (no voldria equivocar-me, peró probablement més de 40). Al sentir-ho, Molins es posà a riure de forma estentòria, fins a encomanar el seu bon humor a tots els presents, inclosa la companya, a qui la reacció del conseller podia haver mes aviat disgustat. Però fou tot el contrari: aquest era el mèrit, un dels mèrits, del conseller Molins, el seu envejable do de gents que ben probablement feia més planera la vida o la feina als qui l’envoltaven en el dia a dia, i que avui, malauradament, hem perdut.

(Imatge: arxiu la Marxa, www.naciodigital.cat)

‘Nasíos p’a matar’ (i per entretenir turistes)

Ha comparegut avui a la vergonya pública el responsable últim de l’espectacle militar per a turistes d’un càmping de la Costa Brava, per presentar la seva dimissió del càrrec que ocupa, cosa d’agrair. El currículum polític d’aquest element inclou des de fotos en amigable camaraderia amb Albiol & cia. fins a una regidoria al seu municipi dins les llistes de la ja difunta Convergència i Unió. Ara era del PDCAT, partit que, pel que s’està veient, no acaba de trobar el diapasó en el seu procés de transformació entre el passat i el futur, de canviar de pell com fan alguns amfibis, tal i com ens explicaven a l’escola.

Ja és preocupant que el propietari d’un càmping organitzi aquest sarau pseudo-bèl·lic per a esbarjo dels turistes estadants. També em preocupa, però menys, l’avorriment d’aquests turistes que necessiten passar l’estona veient com uns quants homes, vestits de caqui, representen un exercici militar de factura aquàtico-terrestre. El que realment preocupa és que una unitat de l’exèrcit (que era de veritat, autèntica, no com aquells figurants que recreen la batalla de l’Ebre a la serra de Pàndols) es presti a aquest tipus de xous. Qui ho va autoritzar? Ho van fer gratis o cobrant? Què hagués passat si algú hagués pres mal?

No fa falta dir que la unitat era de l’exèrcit espanyol. Tal circumstància ja va ser convenient amplificada en un primer moment per presentar la notícia com un intent, i en van uns quants, d’acoquinar la població civil catalana: maniobres als pobles sense comunicar-ho a l’alcalde, marxes per Collserola fent companyia a runners i porcs senglars, sorollosos avions i helicòpters en hores intempestives… El que va passar al càmping gironí sembla que no hi tenia res a veure, però més d’un va caure de quatre grapes en la sospita, i això diu molt de l’estat de tensió no desitjada que viu la nostra societat els darrers mesos. Amb una mica de sort i ganes, després de l’1 d’octubre posarem fi a aquest estat (de tensió) amb la creació d’un altre estat (de veritat).

[Imatge: www.diaridegirona.cat]

Déu els cria

I ells s’ajunten. Deia Joan Fuster (o era Josep Pla?) que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i l’actualitat ens en dona una nova mostra, reunint en un mateix escenari a les tres arracades que van precedir Rajoy en la cúspide del poder polític espanyol: el del Gas, el de les Açores i l'”apoyaré”. Units en un mateix escenari però també en un mateix ànim contra Catalunya i la seva aposta per la llibertat per vies estrictament democràtiques i pacífiques. No se m’ocorre millor imatge del canguel·lo que presumiblement està envaint les altes esferes mesetàries que aquesta reunió (en bona harmonia, pel que s’ha vist per la tele) entre tres personatges que, segons sempre s’ha dit, no es poden veure ni en pintura. Però, és clar, el motiu de tanta bona predisposició bé s’ho val: la sacrosanta unitat d’Espanya, a favor de la qual tot és possible. La predisposició que no han tingut per solucionar tants i tants problemes de la societat, i que està en l’origen, entre més motius, de que els catalans volguem marxar pitant.

Estimar la justícia, odiar la iniquitat

Ahir a la tarda es presentà al Seminari de Tarragona el llibre Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013), recull de les conferències que fa tres anys es feren amb motiu del setantè aniversari de la mort del recordat eclesiàstic cambrilenc. Bona taula d’oradors: l’arxiver Manuel Fuentes, l’arquebisbe Pujol, l’historiador Solé i Sabater i l’editor de l’obra, Manuel Rivera. Especialment interessant el tercer, ben conegut de fa anys a través de llibres i d’intervencions en tota mena de mitjans de comunicació per la divulgació dels anys trenta, aquest període de la nostra història tan dramàtic de recordar i difícil d’abordar amb objectivitat. Tant Solé com Fuentes van posar de relleu la complexa situació, paradoxal fins i tot, amb què es va trobar un sector de la nostra societat que participava doblement del catolicisme i del catalanisme i que, en definitiva, patí una persecució també doble. El cas més paradigmàtic seria Carrasco i Formiguera si bé ahir, per raó del lloc on ens trobàvem, els intervinents i el protagonista del llibre, de qui es parlà va ser del cardenal Vidal i Barraquer, aquell personatge mirat amb recel per les autoritats republicanes però també per la poc evolucionada Església espanyola, perseguit pel faisme revolucionari, crític amb la carta col·lectiva de l’episcopat, que no signà i mort a l’exili per “estimar la justícia i odiar la iniquitat”

El record popular del cardenal Vidal va tenir un moment culminant el 1978, quan les seves despulles tornaren a Catalunya, procedents de l’exili suís, per ser enterrades a la catedral tarragonina. Aquella data, viscuda amb gran intensitat col·lectivament, en un moment de plena recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes, la recordo especialment. El trist periple del “Cardenal de la Pau”, com se’l coneix, acabava amb tota justícia a la diòcesi que governà, deixant-nos el mestratge del que hauria de ser un prelat: independència política, prudència en el govern, amor al país i a la llengua. Em pregunto com cotitzen aquests valors en l’actual jerarquia eclesiàstica catalana.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Foc ben poc joliu

Tornen a acumular-se les males notícies a la nostra soferta Europa. Intercalats entre diversos atemptats presumptament de filiació político-religiosa, dos dramàtics accidents han costat la vida a més d’un centenar de persones, i tots dos han tingut per protagonista el foc: l’edifici de Londres i les muntanyes de l’interior de Portugal. Els fets no han tardat en desfermar les protestes i la cerca de responsables i culpables. Com és la gent! No parlo de la desesperació dels afectats en les primeres hores, sinó d’aquesta pràctica tan habitual de picar ben amunt quan passen coses d’aquestes. Li ha tocat a Theresa May: potser sí que és reprovable la poca celeritat en fer costat a les víctimes, però també caldria tenir en consideració que les darreres setmanes no estan essent gaire plàcides per ella. No l’estic defensant, off course, però que l’edifici estigués recobert d’un material concret no sembla que ho hagi d’assumir ella personalment. Ja ho decidiran les investigacions que toquin. A Portugal, igual, i perdó per la rima. Aquí, com que el primer culpable va ser la mare naturalesa, en forma de “tempesta seca” com s’han encarregat d’explicar molt bé els meteoròlegs de TV3, els dards contra el govern de torn ho han estat per no tenir ben organitzats els operatius d’emergències, que no van poder evitar unes carreteres convertides en esgarrifoses trampes mortals. Un govern, per cert, d’esquerres, tot el contrari del de la senyora May: en aquest deplorable joc de llançar-se en cara les culpes, tothom rep.

Canviant de terç, aquestes notícies sobre focs devastadors ens arriben en el pitjor moment, quan tothom es prepara per rendir-li l’anual homenatge. Mana el calendari i s’apropen revetlles, fogueres i focs artificials, amb el seu doble missatge d’experiència tradicional (a preservar) i de pràctica perillosa (a prevenir). Que el foc té tirada en la nostra societat és un fet indiscutible. Ara, a Tarragona s’està intentant recuperar les falles, que als anys trenta van tenir un cert predicament. És d’esperar que si finalment reneix aquest fenomen (dir-ne tradició és exagerat), tota precaució sigui poca i que el foc joliu, com diu aquella cançó tan cumbaià, cremi, cremi amb gran delit. I ens alegri la nit, clar.

[Imatge: falla a Tarragona, 1933; foto Chinchilla, delcamp.cat]

Queda inaugurat l’estiu

No m’agradaria mentir (la memòria comença a fallar-me més enllà del desitjable), però juraria que mai no havia presenciat una processó del Corpus. Avui he tingut aquesta oportunitat, perquè avui és Corpus Christi, una festivitat que un conjunt de factors socials s’ha encarregat d’anar arraconant i fer invisible.

Bé doncs, avui ens hem plantat al carrer Major de Tarragona per veure passar, aquesta barreja de desfilada popular i cerimoniosa marxa, el que de tota la vida jo n’havia dit professó i que, efectivament, amb aquest nom figura al programa. Precedits per una part del seguici popular (Magí de les Timbales i gegants), han desfilats els nens i nenes que han fet la primera comunió (encara amb algun marineret), abanderats de diverses congregacions, la custòdia gegant amb el Protagonista del dia, capellans, l’arquebisbe, alcalde i regidors, i alguna representació militar, amb medalles i tricornis. Potser és el darrer Corpus al qual assistiran a casa nostra, he, he.

D’allí hem fet cap al claustre de la catedral, a veure l’Ou com balla, un per mi fascinant espectacle des que el veia a la catedral de Barcelona quan era un nen. Fascinant i hipnòtic, un ou que contra tota lògica física es manté surant dalt d’un raig d’aigua. Quan era petit constituïa un d’aquells misteris d’impossible desentrellat, a afegir als dogmes religiosos o a fenòmens més profans, com els reis d’Orient o el ratolí de quan et queia una dent. Un cartell al claustre es preocupa ara de donar-ne l’explicació científica: se’n diu “efecte Coanda” i no té res de misteriós. Del claustre hem entrat a l’interior de la catedral, just quan la professó tornava a entrar per la porta principal, que només s’obre en les grans ocasions i avui ho era. L’ambient, intens, emocionant, una mica intemporal: ple de gent, olor a encens, l’organista atacant una peça…

L’última escala de la nostra excursió pel Corpus tarragoní ha estat el tradicional repartiment de coques de cireres, a l’entrada de l’Ajuntament, on els regidors del nostre excel·lentíssim obsequien al poble amb una coca de l’acreditada casa Pijoan, que m’he menjat de forma immediata (excepte els pinyols de les cireres). Això i l’orxata que m’he pres una estona abans hauran estat el meu refrigeri vespertí d’avui. Queda inaugurat l’estiu.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Parla, poble, parla

A l’hora de parlar de l’anomenada transició espanyola (de Carrero a Felipe, per entendre’ns), és lloc comú que l’actual opinió pública la posi a caure d’un burro, com es diu habitualment. El que fins fa poc, amb una exageració ratllant el ridícul, es considerava un procés exemplar, pacífic, exportable als cinc continents com a model de com es fan les coses per passar d’un règim dictatorial a un altre de democràtic, ha passat a ser titllat de forma simplista com un mercadeig, un tapar-se les vergonyes i un dipositar a la paperera de la història (aquí també) el que no volia ser recordat i molt menys jutjat. Eh que no ens farem mal? Una mena d’acudit del dentista, però a l’engròs.

Qui segueixi aquest bloc amb interès sabrà que jo mai no m’he amagat de justificar aquell procés, també ara, no perquè el consideri exemplar, que a la vista està que passats els anys no ha estat així, sinó perquè penso que va ser l’única sortida realista i possible a la papereta amb què es van trobar l’estat espanyol i el conjunt de les forces polítiques i socials de tot signe en el moment de produir-se el tan esperat hecho biológico del 20-N: què passarà? què hem de fer? com? El resultat, durant els primers anys i amb tots els peròs i adversatives diverses que se li vulguin posar, va ser satisfactori. Refaig la meva argumentació: què hagués passat si el franquisme (el que en aquells moment s’anomenava búnquer) s’hagués fet valer i hagués continuat manant sense fer cap mena de concessió? O a l’inrevés, i si l’oposició hagués aconseguit girar la truita imposant-se a poders fàctics, sabres sorollosos o mil pressions més? Algú es pensa que amb poc temps l’estat espanyol no hagués reescrit les més negres pàgines dels seus convulsos segles XIX i XX?

Sabut doncs, el pa que s’havia pogut donar, va resultar relativament gratificant viure i veure com es desenvolupaven els fets històrics que s’anaven produint a un ritme frenètic en aquella segona meitat dels setanta. També per a un jove com jo. Mira si era jove, que no vaig poder participar directament en un d’aquests fets històrics, del qual avui commemorem els quaranta anys: les eleccions del 15 de juny. Massa jove per poder votar, però no tant per seguir el procés electoral amb un desbocat interès. Recordo haver col·laborat amb la campanya d’Unió Democràtica de Catalunya (aquella presidida pel joier Cañellas), que va organitzar un míting al teatre Tarragona, on va assistir Joaquín Ruiz-Jiménez, sor intrépida. Recordo els primers espais televisius de propaganda electoral, La Internacional precedint el discurs del professor Tamames o la intervenció de Tierno Galván, el viejo ídem. Recordo els carrers literalment empaperats de cartells a les parets i sobres i paperetes a l’asfalt: una manera de llençar diners, perquè la gent els trepitjava i ningú els collia. Recordo, en fi, un clima expectant, il·lusionat, ingenu com s’ha vist després, que presidia cada proposta política, especialment de les opcions que m’eren més properes, la progressista i, sobretot, la catalanista: “el teu primer vot, per Catalunya” (el Pacte, Pujol i aliats) o “sempre fidels al nostre poble” (l’Esquerra, encara il·legal en aquells moments, una de tantes taques del moment que, tot i així, es va esmenar ben aviat).

Les eleccions van anar bé, sense incidents especialment remarcables (per a disgust de més de quatre): la població aviat es familiaritzà amb les creuetes del Senat, i a l’hemicicle del Congrés es van poder veure imatges insospitades només uns mesos abans: Fraga, Suárez, Carrillo o La Pasionaria, junts en aparent bona harmonia. Res a veure amb els espectacles actuals que ens ofereix la mateixa cambra parlamentària, a mig camí entre un pati d’escola i el Corral de la Pacheca. En alguna cosa s’hi ha guanyat, això sí: ara ja tenen prohibit fumar.

[Imatge: mostra de pamflets electorals del 15-J; col·lecció de l’autor]

 

Cordeu-vos els cinturons

No deixa de ser curiós que en el moment més crític de les relacions polítiques entre Barcelona i Madrid (si encara n’hi ha), s’hagi reinaugurat l’avió del Tibidabo, que és una rèplica del primer mitjà de transport que uní les dues ciutats per via aèria.

Faig una incursió al record personal, i és que l’avió del Tibidabo em transporta a moments infantils feliços, i per això mateix inoblidables, de visites a la muntanya barcelonina. Em consta, per una foto que conservo, que hi vaig pujar a aquesta atracció el 1964. No cal dir que per un nen de pocs anys era tota una aventura entrar en aquella aparentment fràgil i minúscula cabina de pocs seients i contemplar la vertiginosa vista de la ciutat comtal cada vegada que l’avió donava una parsimoniosa volta. L’encant de l’atracció superava amb escreix, i supera, la seva concepció naïf.

L’avió del Tibidabo torna a donar voltes, fent companyia a la talaia, al Sagrat Cor i a la Torre de les Aigües. La imatge del regidor Collboni traient el cap per una de les finestretes i amb un somriure entre trapella i absent oferia més d’una lectura. Política, naturalment. El regidor pertany a un partit que, perquè funcioni el pont aeri Barcelona-Madrid, ofereix per tota solució un avió de joguina, sense autonomia de vol i que dona voltes i voltes i voltes… com si d’una sínia horitzontal es tractés, és a dir, que no va enlloc.

[Imatge: Vilaweb]

Ara que falten 112 dies

L’1 d’octubre d’enguany, dia de Santa Teresa del Nen Jesús, carmelita, i Sant Remigi, bisbe, el sol sortirà a les 5:48 i es pondrà a les 17:33, però això no serà el més important d’aquell diumenge. Aquell dia els catalans tindrem l’oportunitat de votar si volem que la nostra nació esdevingui un estat independent. Acabo d’anotar-m’ho a l’agenda (de paper, of course) per l’improbable cas de que se m’oblidés.

L’estat resultant, si tot va com ha d’anar, haurà de ser “en forma de república”, segons especificarà la butlleta de votació, indubtable picada d’ullet al sector que encara ara putaramoneja sobre la qüestió. Mala tàctica: l’electorat castiga les ambigüitats, i la que me’n gasten domènechs, colaus, rabells i coscubieles és cada vegada més digna de llàstima. Quan mig Parlament ha fet el pas més valent i decidit a favor de la nostra llibertat, sense possibilitat de marxa enrere, no es pot sortir ara dient que no es poden mullar fins que no sàpiguen els detalls de la moguda. Hi estan dins o fora? Si estan dins, que es comprometin i vagin a totes; si estan fora, que deixin de marejar la perdiu, perquè l’únic que fan és nosa.

La “lleial” oposició ha optat per un perfil ben baix a l’hora de reaccionar davant l’anunci de data i pregunta, amb les retòriques declaracions demanant unes eleccions autonòmiques. Més baix encara ha estat la del govern espanyol, que es limita a esperar alguna constància per escrit, per iniciar accions judicials. Sobretot, les formalitats. Com es nota que és un govern d’advocats de l’estat, inspectors d’hisenda i registradors de la propietat. Burocràcia tota la que vulguis, però política d’alt nivell i en majúscules, zero.

Ens esperen 112 (mira, el telèfon d’emergències) dies una mica de tot: trepidants, històrics, convulsos… plens de notícies de tot signe, bones, dolentes, amb satisfaccions i esglais. De fet fa molts anys que anem d’aquest pal. Quan semblava que la cosa afluixava una mica (què se n’ha fet del suflé?), l’actualitat torna a carregar-nos les piles i aquesta vegada per culminar el somni més il·lusionant de la vida de molta gent. Només cal esperar que ningú foti una relliscada de darrera hora. Continuem fent la feina ben feta, amb la determinació i seriositat que ha caracteritzat fins ara el procés. Conservem la unitat d’acció de partits i entitats sobiranistes, la clau de tot plegat. Amaguem els vidals que pul·lulin pel territori, i esperem que els hiperventilats no facin massa soroll a les xarxes. Si les coses es fan bé, acabaran bé, i el 2 d’octubre (el Sant Àngel de la Guarda) hi haurà festa grossa a Catalunya.

[Imatge: Vilaweb]

Veí de la Model

Sembla ser que, definitivament, no queda cap pres a la Model. Ho dic perquè fa no sé quantes setmanes que els mitjans ens atabalen amb la notícia de que es tanca la històrica presó, però cada vegada que en parlaven sempre quedaven presos per traslladar. Acabat aquest serial, en comença un altre: els veïns, després de reivindicar tants anys la desaparició del molest edifici o la seva transformació en equipaments socials, i després d’aconseguir-ho, ara resulta que tampoc estan contents, preocupats per la possible bombolla immobiliària que provoqui la revalorització del barri i que els obligui a marxar també. Algun d’ells fins i tot parlava avui de preferir els reclusos de tota la vida: no eren un veïnatge glamurós, és cert, però tampoc molestaven massa i el fet d’estar perpètuament vigilats per la policia donava tranquil·litat a la zona.

Efectivament, els carrers del voltant de la Model eren dels més segurs de Barcelona. Ho dic per experiència. Fins fa pocs anys teníem un pis familiar a una sola travessia de la presó i, per tant, transitava per la zona amb una certa freqüència. Si havia de fer-ho de nit, tornant a casa a hores pecaminoses, preferia fer-ho pels carrers Provença, Rosselló o Entença: els atracadors més propers estaven dins de la cangrí. Parlant de delinqüents, en una ocasió, tornant a casa (aquesta vegada de dia) vaig ser testimoni directe d’un fet noticiable: la sortida de la Model del famós Erik el Belga, aquell “col·leccionista” d’obres d’art antigues. Puc provar-ho, senyor jutge, amb el retall de diari que il·lustra l’apunt. Aquesta és la meva anecdòtica relació amb la presó (o com obliga a dir-ne la correcció política, el centre penitenciari) que avui, després de 113 anys de carregada història, clou la seva desagradable però necessària funció.

[Imatge: retall de l’Avui del 23 de febrer de 1985; no se’m veu bé, però jo sóc el noi del serrell que hi ha rere la porta del cotxe]

 

El mossèn que sempre va ser el mateix

Commemorem enguany el centenari del naixement, a l’Espluga de Francolí, del capellà i escriptor Ramon Muntanyola i Llorach. Per aquest motiu s’han organitzat multitud d’actes arreu del territori on va desenvolupar la seva intensa activitat pastoral i literària, com per exemple la conferència d’avui al Seminari tarragoní impartida per Manuel M. Fuentes, director de l’arxiu diocesà, i presidida per l’arquebisbe Pujol i David Rovira, alcalde espluguí.

A Mossèn Muntanyola li va tocar viure una joventut plena de peripècies, incloses la seva detenció durant la guerra, l’assassinat de diversos familiars, un exili a França i una estança a Mallorca, a la zona franquista, abans de ser ordenat i destinat a diverses poblacions de l’arxidiòcesi. Malgrat aquestes vicissituds, el seu tarannà sempre va ser de concòrdia i de reconciliació, en la línia del cardenal Vidal i Barraquer, de qui va ser biògraf. Buscà la proximitat amb els feligresos i una de les eines per aconseguir-ho fou l’impuls de diverses publicacions, com un Full parroquial o la revista Ressò, sempre en català. La defensa i promoció de la llengua va ser una altra de les constants de Muntanyola, que es concretà en una remarcable producció poètica que culminà amb el nomenament com a mestre en gai saber en uns Jocs Florals. La seva darrera destinació diocesana, als anys 60, fou Salou. Com que ell provenia de pobles més petits i rurals i anà a un lloc que començava a destacar com un important punt d’atracció turística, hom assegura que va afirmar: “he passat del cul del món a un món de culs”. Si non é vero, é ben trobato.

Com ha recordat Fuentes a la conferència d’aquesta tarda, Muntanyola va passar a la posteritat com un home que “sempre va ser el mateix”, és a dir, conservà les seves qualitats humanes, literàries, de servei a la seva gent i de fidelitat al seu país i a la seva llengua. Tot un exercici de coherència, virtut de la qual n’està tan mancat el món dels nostres dies.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

 

 

Confusions sexuals

És curiós el que passa amb l’Església catòlica a la nostra societat. Com menys influència té, més transcendència li donem als actes o afirmacions que protagonitza, especialment quan no agraden a una majoria. En el fons és un reconeixement implícit de que tenim por que la multisecular institució religiosa sigui més determinant a les nostres vides del que és en realitat.

Em refereixo, és clar, a la darrera notícia protagonitzada pel desconcertant bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha tingut l’ocurrència d’endinsar-se en el procel·lós món de la sexologia i la psicoanàlisi tot afirmant en un document que “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”. Tot plegat hauria d’haver quedat en el que és: una opinió expressada en el si d’una confessió religiosa concreta, en el marc de dos drets fonamentals: el de creença i la llibertat d’expressió. Hauria d’haver quedat en això i tal dia hagués fet un any, però no, ha calgut donar-li el més desproporcionat dels altaveus: sorollada a les portes de l’església per part de l’activisme LGTB, versió 2.0, innòcua declaració de persona non grata per part d’algun ajuntament i denúncies per homofòbia.

Siguem una mica seriosos: les afirmacions de Novell poden ser, i ho són, equivocades, antiquades o fora de lloc, poden ocasionar menyspreu, gràcia o indiferència, s’hi podrà estar d’acord o no, però no són en cap cas una mostra d’homofòbia perseguible o condemnable. Ni mereixen mogudes populars, ni mocions als ajuntaments ni cap sanció administrativa per part de l’organisme competent en la matèria (que serien 300 euros de multa, ja veus tu). La lluita contra l’homofòbia és tota una altra cosa i es lliura en altres camps: contra el bullying a les escoles, contra la discriminació en segons quins àmbits laborals, contra les agressions físiques en l’espai públic, contra determinats sectors socials intolerants… I no diguem si traspassem les fronteres: aquí el camp per recórrer és enorme i la lluita, titànica.

Quan abordem el tema d’una actuació desafortunada de l’Església catòlica, com és el cas que ens ocupa, sempre s’ha d’acabar traçant un paral·lelisme i formulant la mateixa pregunta que mai no obté resposta: si l’afirmació naftalínica del bisbe Novell ha merescut aquestes reaccions enragées del sector progre de la nostra societat, quina no hauria de ser la reacció contra les prèdiques de certs imams a les mesquites, justificant autèntiques salvatjades medievals? Per què és tan escandalosa una opinió sobre sexualitat simplement passada de moda i en canvi tothom calla davant dels fets (no paraules) de les versions més extremistes de la religió germana? Us ben asseguro que els gais que moren lapidats o llançats de dalt d’una torre en alguns països islàmics haguessin estat encantats de patir una “confusió en la seva orientació sexual” per culpa de la “figura absent” dels seus respectius pares, en lloc de patir el tràgic final que van tenir.

[Imatge: www.elperiodico.com]

Adeu a un delegat

Fa una setmana lamentàvem la mort de Francesc Sanuy, primer conseller de Comerç i Turisme. Els capricis de l’actualitat fan que avui haguem de fer el mateix amb Francesc Vives i Vives, que durant alguns anys fou el meu cap com a delegat territorial a Tarragona del mateix Departament de Sanuy.

Conegut per tots com a “Siscu”, recordo el delegat Vives sobretot com una persona propera, accessible i amb un peculiar i contagiós sentit de l’humor, qualitats que de ben segur va desplegar també en altres responsabilitats de la seva vida professional: els col·legis de veterinaris i de carnissers, la gerència de Cat Salut a Tortosa o la secretaria general de la Federació d’Hostaleria de Tarragona.

Se’ns en va molt jove, amb 62 anys. Descansi en pau.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

I la vaca fa mu

En l’inexorable procés d'”humanització” creixent dels animals, propi de les darreres dècades, al goril·la Floquet de Neu o a la carpa Juanita caldrà aviat afegir la vaca Margarita en el selecte club de bèsties nostrades dignes de passar a la història o, qui sap, de tenir entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’esmentat bòvid, com és ben conegut, està protagonitzant aquests dies una d’aquelles notícies que abans en dèiem “d’interès humà”, només que en aquest cas és “d’interès animal”. Resumint molt, la Margarita no té els papers sanitaris o veterinaris en regla i, dura lex, sed lex, ha de ser sacrificada. La societat civil, cada vegada més sensibilitzada i conscienciada en favor dels drets dels animals (vist que amb els de les persones ja no hi ha res a fer), s’ha mobilitzat amb les armes a l’ús (xarxes socials, signatures, etc.) per indultar-la.

Jo, que no sóc gens d’animals, però gens, estic plenament a favor de salvar la vida de la pobra Margarita, digui el que digui la reglamentació (segurament europea). No acabo d’entendre a què treu cap el sacrifici de l’animal, sempre que estigui controlat i aïllat de qualsevol perill potencial de malaltia o contagi, objectiu m’imagino d’aquesta rígida legislació. Lamentablement, el col·lectiu de suport no ha ajudat per ara a què les coses acabin bé, perquè ha traslladat la vaca de Tortosa a Marçà, sense demanar cap permís. Han tirat pel dret. Totes les consideracions per un únic animal; les mateixes que no es tenen per la humanitat en general. Crescut en la convicció de tenir tota la raó, el lobby animalista hauria d’entendre que la vida i el benestar dels animals, plenament defensables, tampoc han de ser sempre un valor absolut al qual sotmetre qualsevol mena de consideració.

No dubto que la Margarita acabarà salvant-se, però si no és així, preparem-nos perquè la venjança del PACMA power pot ser terrible.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

El conseller primer

M’ha colpit assabentar-me de la mort de Francesc Sanuy. Quan vaig entrar a treballar a la Generalitat, als anys vuitanta, el contracte com a administratiu duia dues signatures: la meva i la de Sanuy, el primer conseller de Comerç i Turisme de la llavors il·lusionant primera etapa pujolista. Un conseller jove, molt preparat i plenament compromès amb aquella política de “fer país” (en realitat, començar les llavors incipients estructures d’estat), que es va saber rodejar dels col·laboradors adequats, l’empresari Ramon Bagó o l’enyorat Pere Carbonell. Pocs anys després va fer un fer un pas enrere de la política institucional, sense deixar mai de fer les múltiples activitats a què el duia la seva inquieta personalitat. En els darrers anys el vam anar seguint com a tertulià incisiu i com a articulista clar i sense manies, sense pèls a la llengua, cosa que el feia incòmode a determinats sectors de poder del nostre país i que, segons pròpia confessió, li ocasionà alguna represàlia. Trobarem a faltar el seu estil directe però també irònic a El Punt Avui. Que descansi en pau.

[Imatge: elmon.cat]

Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Ens toca a tots

Això ja sembla una loteria. El darrer “agraciat” per la persecució contra tot el que faci olor a llibertat per Catalunya ha estat Hèctor López Bofill, investigat per uns tuits. Per opinar. La notícia no em mereixeria més reacció que la indignació i el suport a l’afectat. Passa, però, que aquest afectat és algú a qui tinc apreci des dels temps que vam compartir responsabilitats en aquell i.lusionant projecte de nom Solidaritat Catalana. I passa també que el motiu de persecució és la llibertat d’opinió, i aquest blocaire no ho consenteix. Avui serà un tuit de l’Hèctor i demà, vés a saber, un apunt d’aquest humil bloc.
Amb l’Hèctor no sempre he coincidit aquests darrers anys. Els seus pisicionaments d’independentisme dit hiperventilat, que a vegades ha donat la sensació que frenava més que ajudava al procés, no eren de la meva aprovació, però avui toca solidaritzat-se amb ell. Motius per fer-ho no me’n falten: el seu prestigi, la correcció dels articles, el rigor amb què expressa les idees i, com queda dit, l’honor d’haver col.laborat amb ell durant uns anys així ho demanden.

[Imatge: Vilaweb]

‘Bic Naranja escribe fino’

Avui toca solidaritzar-se amb els treballadors de la fàbrica de Bic Graphic de Tarragona, que aquests dies estan en lluita contra l’ERO que ha plantejat aquesta multinacional, una decisió que suposaria l’acomiadament del 36% de la plantilla.

No és usual que en aquest bloc es toquin temes laborals o sindicals, però avui cal fer una excepció perquè l’empresa que protagonitza aquest apunt té una significació molt especial per a mi. De fet, la Bic és la “culpable” de que un barceloní com jo es convertís en tarragoní, aviat farà 49 anys, quan els treballadors de les oficines que l’empresa tenia al carrer Maestro Falla de Barcelona, entre ells el meu pare, foren obligats a traslladar-se a la fàbrica de Tarragona, al Polígon d’Entrevies, rodeados de campo donde respirarán aire puro segons els va assegurar un directiu, no sabem si amb conyeta o què.

La Bic és coneguda sobretot pel seu producte estrella, el bolígraf, present a cases, negocis i escoles (Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal), un invent que no derrama, ni derrapa (no com les porqueries que fan ara) i que va estar no sé quants anys mantenint el mateix preu, segons publicitaven. Al Bic Cristal el van seguir altres estris de papereria, com el bolígraf de quatre mines (molt gruixut i on el verd no s’usava mai) o els retoladors de deu colors, per passar després a una variada i insospitada gamma de productes: encenedors, maquinetes d’afaitar, samarretes… fins i tot planxes de windsurf.

Aquella època d’esplendor de la Bic ha passat a millor vida i el negoci, sotmès com tots a les servituds de la globalització econòmica, es veu obligada a prendre decisions difícils i potser inevitables. Es busca un pla de viabilitat, nous productes, línies innovadores… Tot serà benvingut si afavoreix la plantilla de treballadors en risc de perdre el seu lloc de treball. El meu pare podia haver estat un d’ells: només per això ja compten amb la meva solidaritat.

[Imatge: www.bicworld.com]

Ui, el que ha dit Llach!

Ja és casual que el meu apunt d’ahir aparegués amb una imatge de Serrat just el dia en què el seu més il·lustre oponent artístic i ideològic, Lluís Llach, protagonitzés la petita tempesta amb què cada setmana ens obsequia el procés sobiranista de mai no acabar. Però no hi havia mala intenció.

Bé, al gra. Resulta francament divertit que ara algú s’esquinci les vestidures (i en faci la corresponent escudella mediàtica) del que va dir el cantant de Verges: concretament, de que els funcionaris que desobeeixin les lleis poden ser sancionats disciplinàriament. Un principi més vell que l’anar a peu, completament lògic, necessari i present en el dret administratiu de qualsevol país del món. Quina és la raó de l’escàndol? Premi! La llei a desobeir és la de desconnexió que, com la resta de lleis, serà aprovada per majoria dels diputats elegits democràticament en el seu moment per sufragi universal. On és el problema? Si el que es vol discutir és la constitucionalitat d’aquesta llei el camp adequat per fer-ho és el polític, amb arguments també polítics, però que no intentin posar la por al cos dels treballadors públics pel fet d’obeir les lleis, cosa a què estan expressament obligats per la pròpia naturalesa de la seva funció.

Qüestió diferent seria l’encert o no del perquè Llach ha dit el que ha dit en diverses compareixences públiques. Potser no calia que entrés tant en detall del que passarà quan s’aprovi la llei de transitorietat, però d’aquí a equiparar-lo al bocamoll de Santiago Vidal hi ha un abisme. I, naturalment, és completament reprovable posar en qüestió la trajectòria impolutament democràtica del diputat gironí de Junts pel Sí.

[També Llach va tenir vint anys; imatge: www.lluisllach.cat]

 

A can seixanta

‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma dels quals dóna seixanta, origen (poc versemblant, segons els estudiosos) del nom. El cas és que el propietari de Can Seixanta era més donat a muntar trobades gastronòmiques i saraus diversos amb la Colla de l’Arròs que a preocupar-se pel dia a dia del seu negoci, i d’aquí ve l’expressió.

La meva vida també acaba d’entrar, en certa manera, a “can seixanta” perquè aquests són els anys que des d’avui em separen del meu naixement. Dic en certa manera perquè no em considero una persona desorganitzada ni sóc de colles, gastronòmiques o no. Si de cas, barceloní: de fet és una expressió que a casa l’havia sentit dir i que, com moltes, s’està perdent llastimosament.

Com es deu dir en català sesentón? Què passa quan una persona arriba a la seixantena? Em sobrevindrà inexorablement la decadència física i mental amb què, sigui dit de passada, també m’amenaçaven als quaranta i als cinquanta? De moment, les perspectives són poc afalagadores i conviden més aviat a fugir (no sé a on, clar): pensar en una jubilació que encara tardarà, alarmar-se per petits oblits o dolors corporals, començar a vacunar-se contra la grip… Quin panorama.

Se suposa que cal ser optimista, també ara. Se suposa. Apel·lem, doncs, al més optimista i vital dels nostres personatges públics, Joan Manuel Serrat, aquell que cantava que feia vint anys que feia vint anys que tenia vint anys el dia que va bufar seixanta espelmes. Ja ha plogut bastant des d’aquell dia, i ben “sandunguero” que se’l veu, al noi del Poble Sec. Barri, per cert, ben proper a Can Seixanta.

[Informació extreta de Sàpiens, setembre de 2014; imatge: Pinterest]

 

Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]

 

Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

Superant un altre port de muntanya

Ens informen que la Volta Ciclista a Catalunya, que aquests dies recorre carreteres, ports i revolts de la nostra geografia, ha decidit canviar el protocol de lliurament de premis al final de cada etapa, tot prescindint de la figura de les hostesses, aquestes xiques joves i de bon veure (sempre segons una presumpta apreciació majoritària de la societat) que no tenen altra funció que fer dos petons a l’esforçat guanyador i lluir bodi i somriure profidén. Les dues hostesses han estat substituïdes per un hereu i una pubilla de la població que hostatja l’esdeveniment, en un lloable intent de preservació de les nostres tradicions.

Ho trobo molt bé. La figura de la hostessa, amb aquell posat forçat i sense utilitat aparent, com de gerro amb flors o de mona de Pasqua, és una figura a deixar enrere pel que té discriminatori i xaró, i celebro que un esdeveniment esportiu tan conegut com el nostre sigui un abanderat en l’eliminació d’aquestes pràctiques. És d’esperar que altres conteses esportives similars, penso en el Tour o la Vuelta però també en la Formula 1 o les grans lligues europees de futbol acabin adoptant decisions similars, si no ho han fet ja.

Ara, que si realment volem que l’esport entri al segle XXI, pel que a l’igualitarisme sexual es refereix, potser que fóssim coherents al cent per cent i no féssim discriminacions, almenys en els esports col·lectius. Meitat homes i meitat dones als equips de qualsevol disciplina esportiva. Si es fa a les llistes electorals, si es pretén fer als consells d’administració de les grans empreses, per què no s’hauria de fer en un equip esportiu? Aquí no hi ha d’haver paritat? Per què no?

[Imatge: www.purociclismo.es]

‘Incerta glòria’

Mai no he llegit la novel·la de Joan Sales en què s’ha basat la pel·lícula d’Agustí Villaronga (i d’Isona Passola, que sempre és rere tot projecte cinematogràfic català de pes), i això no deixa de ser un avantatge a l’hora de veure-la i valorar-la. Així un s’evita, ja se sap, establir una comparació que esdevingui frustració en contemplar un resultat que poc té a veure amb el que hom s’havia imaginat en llegir l’origen d’una pel·lícula. Pel que he llegit, la Incerta glòria de Villaronga està basada només en una part de l’obra de Sales, que hi falten personatges i que no es centra prou en les complexes intencions del seu autor per reflectir els neguits existencials d’una època especialment difícil de la nostra història. Tampoc no és una pel·lícula bèl·lica, ni de guerra, sinó que passa a la guerra, que és molt diferent.

Però tot això no és cap handicap per a qui vegi la pel·lícula sense haver llegit la novel·la, com és el meu cas. Tot el contrari, em va semblar una trama apassionant (una mena de combinació de dos triangles amorosos en un escenari particularment depriment, un poble prop del front d’Aragó) magníficament protagonitzada i amb una insuperable caracterització. Capítol a banda mereixen les localitzacions: no són només els casalots mig derruïts (alguns exteriors són a Belchite, crec), també la Barcelona de 1937, els refugis, l’Hospital de Sant Pau i fins i tot el metro (amb una escena en un vagó improbablement silenciós). El final, amb els títols de crèdit, és simplement impressionant.

En resum, estem davant un altre Pa negre, de projecció i consum necessaris per a enaltir la nostra literatura i el nostre cinema i posar-los a l’altura que mereixen.

[Imatge: incertagloria.cat]