I la vaca fa mu

En l’inexorable procés d'”humanització” creixent dels animals, propi de les darreres dècades, al goril·la Floquet de Neu o a la carpa Juanita caldrà aviat afegir la vaca Margarita en el selecte club de bèsties nostrades dignes de passar a la història o, qui sap, de tenir entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’esmentat bòvid, com és ben conegut, està protagonitzant aquests dies una d’aquelles notícies que abans en dèiem “d’interès humà”, només que en aquest cas és “d’interès animal”. Resumint molt, la Margarita no té els papers sanitaris o veterinaris en regla i, dura lex, sed lex, ha de ser sacrificada. La societat civil, cada vegada més sensibilitzada i conscienciada en favor dels drets dels animals (vist que amb els de les persones ja no hi ha res a fer), s’ha mobilitzat amb les armes a l’ús (xarxes socials, signatures, etc.) per indultar-la.

Jo, que no sóc gens d’animals, però gens, estic plenament a favor de salvar la vida de la pobra Margarita, digui el que digui la reglamentació (segurament europea). No acabo d’entendre a què treu cap el sacrifici de l’animal, sempre que estigui controlat i aïllat de qualsevol perill potencial de malaltia o contagi, objectiu m’imagino d’aquesta rígida legislació. Lamentablement, el col·lectiu de suport no ha ajudat per ara a què les coses acabin bé, perquè ha traslladat la vaca de Tortosa a Marçà, sense demanar cap permís. Han tirat pel dret. Totes les consideracions per un únic animal; les mateixes que no es tenen per la humanitat en general. Crescut en la convicció de tenir tota la raó, el lobby animalista hauria d’entendre que la vida i el benestar dels animals, plenament defensables, tampoc han de ser sempre un valor absolut al qual sotmetre qualsevol mena de consideració.

No dubto que la Margarita acabarà salvant-se, però si no és així, preparem-nos perquè la venjança del PACMA power pot ser terrible.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

El conseller primer

M’ha colpit assabentar-me de la mort de Francesc Sanuy. Quan vaig entrar a treballar a la Generalitat, als anys vuitanta, el contracte com a administratiu duia dues signatures: la meva i la de Sanuy, el primer conseller de Comerç i Turisme de la llavors il·lusionant primera etapa pujolista. Un conseller jove, molt preparat i plenament compromès amb aquella política de “fer país” (en realitat, començar les llavors incipients estructures d’estat), que es va saber rodejar dels col·laboradors adequats, l’empresari Ramon Bagó o l’enyorat Pere Carbonell. Pocs anys després va fer un fer un pas enrere de la política institucional, sense deixar mai de fer les múltiples activitats a què el duia la seva inquieta personalitat. En els darrers anys el vam anar seguint com a tertulià incisiu i com a articulista clar i sense manies, sense pèls a la llengua, cosa que el feia incòmode a determinats sectors de poder del nostre país i que, segons pròpia confessió, li ocasionà alguna represàlia. Trobarem a faltar el seu estil directe però també irònic a El Punt Avui. Que descansi en pau.

[Imatge: elmon.cat]

Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Ens toca a tots

Això ja sembla una loteria. El darrer “agraciat” per la persecució contra tot el que faci olor a llibertat per Catalunya ha estat Hèctor López Bofill, investigat per uns tuits. Per opinar. La notícia no em mereixeria més reacció que la indignació i el suport a l’afectat. Passa, però, que aquest afectat és algú a qui tinc apreci des dels temps que vam compartir responsabilitats en aquell i.lusionant projecte de nom Solidaritat Catalana. I passa també que el motiu de persecució és la llibertat d’opinió, i aquest blocaire no ho consenteix. Avui serà un tuit de l’Hèctor i demà, vés a saber, un apunt d’aquest humil bloc.
Amb l’Hèctor no sempre he coincidit aquests darrers anys. Els seus pisicionaments d’independentisme dit hiperventilat, que a vegades ha donat la sensació que frenava més que ajudava al procés, no eren de la meva aprovació, però avui toca solidaritzat-se amb ell. Motius per fer-ho no me’n falten: el seu prestigi, la correcció dels articles, el rigor amb què expressa les idees i, com queda dit, l’honor d’haver col.laborat amb ell durant uns anys així ho demanden.

[Imatge: Vilaweb]

‘Bic Naranja escribe fino’

Avui toca solidaritzar-se amb els treballadors de la fàbrica de Bic Graphic de Tarragona, que aquests dies estan en lluita contra l’ERO que ha plantejat aquesta multinacional, una decisió que suposaria l’acomiadament del 36% de la plantilla.

No és usual que en aquest bloc es toquin temes laborals o sindicals, però avui cal fer una excepció perquè l’empresa que protagonitza aquest apunt té una significació molt especial per a mi. De fet, la Bic és la “culpable” de que un barceloní com jo es convertís en tarragoní, aviat farà 49 anys, quan els treballadors de les oficines que l’empresa tenia al carrer Maestro Falla de Barcelona, entre ells el meu pare, foren obligats a traslladar-se a la fàbrica de Tarragona, al Polígon d’Entrevies, rodeados de campo donde respirarán aire puro segons els va assegurar un directiu, no sabem si amb conyeta o què.

La Bic és coneguda sobretot pel seu producte estrella, el bolígraf, present a cases, negocis i escoles (Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal), un invent que no derrama, ni derrapa (no com les porqueries que fan ara) i que va estar no sé quants anys mantenint el mateix preu, segons publicitaven. Al Bic Cristal el van seguir altres estris de papereria, com el bolígraf de quatre mines (molt gruixut i on el verd no s’usava mai) o els retoladors de deu colors, per passar després a una variada i insospitada gamma de productes: encenedors, maquinetes d’afaitar, samarretes… fins i tot planxes de windsurf.

Aquella època d’esplendor de la Bic ha passat a millor vida i el negoci, sotmès com tots a les servituds de la globalització econòmica, es veu obligada a prendre decisions difícils i potser inevitables. Es busca un pla de viabilitat, nous productes, línies innovadores… Tot serà benvingut si afavoreix la plantilla de treballadors en risc de perdre el seu lloc de treball. El meu pare podia haver estat un d’ells: només per això ja compten amb la meva solidaritat.

[Imatge: www.bicworld.com]

Ui, el que ha dit Llach!

Ja és casual que el meu apunt d’ahir aparegués amb una imatge de Serrat just el dia en què el seu més il·lustre oponent artístic i ideològic, Lluís Llach, protagonitzés la petita tempesta amb què cada setmana ens obsequia el procés sobiranista de mai no acabar. Però no hi havia mala intenció.

Bé, al gra. Resulta francament divertit que ara algú s’esquinci les vestidures (i en faci la corresponent escudella mediàtica) del que va dir el cantant de Verges: concretament, de que els funcionaris que desobeeixin les lleis poden ser sancionats disciplinàriament. Un principi més vell que l’anar a peu, completament lògic, necessari i present en el dret administratiu de qualsevol país del món. Quina és la raó de l’escàndol? Premi! La llei a desobeir és la de desconnexió que, com la resta de lleis, serà aprovada per majoria dels diputats elegits democràticament en el seu moment per sufragi universal. On és el problema? Si el que es vol discutir és la constitucionalitat d’aquesta llei el camp adequat per fer-ho és el polític, amb arguments també polítics, però que no intentin posar la por al cos dels treballadors públics pel fet d’obeir les lleis, cosa a què estan expressament obligats per la pròpia naturalesa de la seva funció.

Qüestió diferent seria l’encert o no del perquè Llach ha dit el que ha dit en diverses compareixences públiques. Potser no calia que entrés tant en detall del que passarà quan s’aprovi la llei de transitorietat, però d’aquí a equiparar-lo al bocamoll de Santiago Vidal hi ha un abisme. I, naturalment, és completament reprovable posar en qüestió la trajectòria impolutament democràtica del diputat gironí de Junts pel Sí.

[També Llach va tenir vint anys; imatge: www.lluisllach.cat]

 

A can seixanta

‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma dels quals dóna seixanta, origen (poc versemblant, segons els estudiosos) del nom. El cas és que el propietari de Can Seixanta era més donat a muntar trobades gastronòmiques i saraus diversos amb la Colla de l’Arròs que a preocupar-se pel dia a dia del seu negoci, i d’aquí ve l’expressió.

La meva vida també acaba d’entrar, en certa manera, a “can seixanta” perquè aquests són els anys que des d’avui em separen del meu naixement. Dic en certa manera perquè no em considero una persona desorganitzada ni sóc de colles, gastronòmiques o no. Si de cas, barceloní: de fet és una expressió que a casa l’havia sentit dir i que, com moltes, s’està perdent llastimosament.

Com es deu dir en català sesentón? Què passa quan una persona arriba a la seixantena? Em sobrevindrà inexorablement la decadència física i mental amb què, sigui dit de passada, també m’amenaçaven als quaranta i als cinquanta? De moment, les perspectives són poc afalagadores i conviden més aviat a fugir (no sé a on, clar): pensar en una jubilació que encara tardarà, alarmar-se per petits oblits o dolors corporals, començar a vacunar-se contra la grip… Quin panorama.

Se suposa que cal ser optimista, també ara. Se suposa. Apel·lem, doncs, al més optimista i vital dels nostres personatges públics, Joan Manuel Serrat, aquell que cantava que feia vint anys que feia vint anys que tenia vint anys el dia que va bufar seixanta espelmes. Ja ha plogut bastant des d’aquell dia, i ben “sandunguero” que se’l veu, al noi del Poble Sec. Barri, per cert, ben proper a Can Seixanta.

[Informació extreta de Sàpiens, setembre de 2014; imatge: Pinterest]

 

Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]

 

Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

Superant un altre port de muntanya

Ens informen que la Volta Ciclista a Catalunya, que aquests dies recorre carreteres, ports i revolts de la nostra geografia, ha decidit canviar el protocol de lliurament de premis al final de cada etapa, tot prescindint de la figura de les hostesses, aquestes xiques joves i de bon veure (sempre segons una presumpta apreciació majoritària de la societat) que no tenen altra funció que fer dos petons a l’esforçat guanyador i lluir bodi i somriure profidén. Les dues hostesses han estat substituïdes per un hereu i una pubilla de la població que hostatja l’esdeveniment, en un lloable intent de preservació de les nostres tradicions.

Ho trobo molt bé. La figura de la hostessa, amb aquell posat forçat i sense utilitat aparent, com de gerro amb flors o de mona de Pasqua, és una figura a deixar enrere pel que té discriminatori i xaró, i celebro que un esdeveniment esportiu tan conegut com el nostre sigui un abanderat en l’eliminació d’aquestes pràctiques. És d’esperar que altres conteses esportives similars, penso en el Tour o la Vuelta però també en la Formula 1 o les grans lligues europees de futbol acabin adoptant decisions similars, si no ho han fet ja.

Ara, que si realment volem que l’esport entri al segle XXI, pel que a l’igualitarisme sexual es refereix, potser que fóssim coherents al cent per cent i no féssim discriminacions, almenys en els esports col·lectius. Meitat homes i meitat dones als equips de qualsevol disciplina esportiva. Si es fa a les llistes electorals, si es pretén fer als consells d’administració de les grans empreses, per què no s’hauria de fer en un equip esportiu? Aquí no hi ha d’haver paritat? Per què no?

[Imatge: www.purociclismo.es]

‘Incerta glòria’

Mai no he llegit la novel·la de Joan Sales en què s’ha basat la pel·lícula d’Agustí Villaronga (i d’Isona Passola, que sempre és rere tot projecte cinematogràfic català de pes), i això no deixa de ser un avantatge a l’hora de veure-la i valorar-la. Així un s’evita, ja se sap, establir una comparació que esdevingui frustració en contemplar un resultat que poc té a veure amb el que hom s’havia imaginat en llegir l’origen d’una pel·lícula. Pel que he llegit, la Incerta glòria de Villaronga està basada només en una part de l’obra de Sales, que hi falten personatges i que no es centra prou en les complexes intencions del seu autor per reflectir els neguits existencials d’una època especialment difícil de la nostra història. Tampoc no és una pel·lícula bèl·lica, ni de guerra, sinó que passa a la guerra, que és molt diferent.

Però tot això no és cap handicap per a qui vegi la pel·lícula sense haver llegit la novel·la, com és el meu cas. Tot el contrari, em va semblar una trama apassionant (una mena de combinació de dos triangles amorosos en un escenari particularment depriment, un poble prop del front d’Aragó) magníficament protagonitzada i amb una insuperable caracterització. Capítol a banda mereixen les localitzacions: no són només els casalots mig derruïts (alguns exteriors són a Belchite, crec), també la Barcelona de 1937, els refugis, l’Hospital de Sant Pau i fins i tot el metro (amb una escena en un vagó improbablement silenciós). El final, amb els títols de crèdit, és simplement impressionant.

En resum, estem davant un altre Pa negre, de projecció i consum necessaris per a enaltir la nostra literatura i el nostre cinema i posar-los a l’altura que mereixen.

[Imatge: incertagloria.cat]

La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

Dia Mundial de la Poesia, 2017

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Heus-ne aquí una]

Vedla: reposa en apacible calma,
en soledad gratísima y amena,
en su campiña se engrandece el alma

y entre sus muros de piedad se llena.

 

Elévanse sus templos seculares

en la atmósfera azul tranquila y pura

y penden sobre ciclópeos pilares

las formas de su vieja arquitectura.

 

Solamente la voz de la campana
turba el silencio de su fértil llano
cuya volátil vibración cercana

la fe le infunde al corazón cristiano.

 

Los vientos de las zonas tropicales
en armoniosas ráfagas cimbrean

los laureles, y chopos, y nogales,
que sus anchos caminos hermosean.

 

¡Cuán vasta y esplendente es su llanura!
Piélago undoso de rasantes mieses;

en el invierno alfombra de verdura,

campo de oro en los estivos meses.

 

José Tabares Bartlett: “La Laguna” (fragment)

 

[Imatge: monument a Tabares, San Cristóbal de La Laguna; Viquipèdia]

Vine al mercat, reina!

Tarragona acaba de reinaugurar el seu mercat centenari (és del 1915), després d’unes inacabables obres de restauració i adequació de l’edifici, amanides amb contínues modificacions en el projecte (com passa sempre), incerteses econòmiques (ídem) i protestes de tot ordre per part dels paradistes (ídem, novament). El mercat, d’estil modernista, obra de l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, s’erigeix al rovell de l’ou de la capital com una mena de catedral laica i mercantil, bellíssima i imponent.

Hi he donat un vol, sense comprar-hi res. Temps hi haurà per fer-hi ‘gasto’, tot i que mai no he estat massa assidu dels mercats, per raons fàcilment comprensibles. Intentaré esmenar-ho. La imatge tradicional que tinc d’aquest mercat la dec no tant a les meves poques visites com a les de la meva mare qui, per raons també fàcils d’entendre, hi era clienta més habitual. Amb els seus comentaris vaig anar fent amb els anys una mena de retrat-robot del mercat i dels aspectes bons o dolents de l’edifici i de la seva gent: la impressió que li causava, en entrar, el brogit de la gent, el seu enuig pel terra perennement brut i moll, la simpatia o amabilitat d’una venedora o les protestes perquè als turistes se’ls tenia una consideració especial que no tenien amb la gent de la ciutat.

Tornem al present. Val a dir que, després de tants obstacles i estira-i-arronses, el mercat presenta avui un aspecte espaiós, net, lluent, impecable. Deixant de banda els operaris que encara ara estan acabant alguns detalls, la instal·lació supera amb nota el que s’espera d’ella, almenys aparentment. Ara falta que els ciutadans tinguem més tirada a anar-hi, que ens creguem més les consignes del comerç de proximitat i de protecció al petit botiguer. Vine al mercat, reina. No cal dir que els protagonistes d’aquesta història també s’ho han de creure. De moment s’ha aconseguit, finalment, el que era de calaix: que obrin les parades les tardes dels dies laborables; finalment han caigut de la figuera i han entès de què va això de la vida moderna. Per poc entusiasme i professionalitat que posin a la feina (l’esperit comercial dels tarragonins és el que és), tiraran endavant una important infraestructura del segle XXI i, de retruc, en sortirà guanyant tota la ciutadania.

[Imatge: el mercat de Tarragona el 1916; imatge, www.diaridetarragona.com]

Premi d’arquitectura ODA

L’estudi d’arquitectura d’un company de feina opta als premis ODA (Obra del Año), únics al món en què els guanyadors són decidits per votació popular. Hi opta en les categories “Arquitectura per la Salut” amb el Centre de dia i Casal de gent gran de Blancafort (imatge de dalt), i “Arquitectura d’interiors” amb Ca Marcelo, de Vila-seca (imatge de baix).

Podeu votar en els següents enllaços:

http://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106559/centro-de-dia-y-hogar-de-ancianos-en-blancafort-slash-guillem-carrera

 

http://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106535/ca-marcelo-slash-guillem-carrera

[Imatges: www.guillemcarrera.com i www.plataformaarquitectura.cl, foto Cristina Serra]

 

El final d’un imperi

Avui fa cent anys de l’abdicació de Nicolau II, el tsar de Rússia. De “Totes les Rússies”, que aquest era el títol oficial de l’autòcrata al capdavant del secular, inabastable i endarrerit imperi euroasiàtic. Només ha passat un segle d’un fet crucial per a la història de la humanitat, sobretot pel que s’esdevindria en els mesos següents. Semblen molts més, però només han passat cent anys i llegir les cròniques o contemplar la iconografia d’aquella època i d’aquell territori provoca una estranya fascinació en absolut renyida amb el sever judici a què la història i l’opinió els han sotmès: el posat entre orgullós i tímid del tsar, l’opulència d’una cort ja anacrònica, els rígids estaments socials, gairebé medievals, l’omnipresència de l’església ortodoxa, la seva litúrgia brillant i espiritual, els primers moviments revolucionaris, tenyits encara d’utopisme i d’esperança en un nou món… la mirada de Rasputín…

Avui també són els idus de març. “Vés en compte amb els idus de març” li havien advertit a Cèsar, camí del Senat on Brute (tu també?) i altres l’assassinarien. Els idus de Nicolau el tsar (paraula que, curiosament, prové de caesar) començarien també un 15 de març i culminarien a la casa d’Ipatiev uns mesos després. Ha plogut molt des de llavors, i el darrer dels Romanov, canonitzat i venerat per una part dels seus compatriotes, ha estat substituït per un altre tsar que no el desmereix en poder i opulència, però que no desperta cap mena de fascinació. Més aviat el contrari.

[Imatge: Viquipèdia]

El còmic més vist

Avui el TBO fa cent anys. Per a les noves generacions (els mil·lenials, es fan dir) la referència a aquesta publicació infantil ha de ser històrica sinó antediluviana, això suposant que n’hagin sentit a parlar: era un còmic que, fins que no es va generalitzar aquest paraula, aconseguí que el seu nom fos l’antonomàsia de qualsevol publicació amb dibuixos, fins el punt que la Reial Acadèmia acceptés tebeo en el seu diccionari (en català, els intents de normalitzar patufet o solucions similars no han tingut èxit).

Al costat del Cavall Fort i del Tío Vivo (ben diferents l’una de l’altra), el TBO és una de les publicacions de la meva infància. La compràvem cada setmana al quiosc que hi havia a la cantonada de Mallorca amb Roger de Flor, on la senyora que el regentava, abrigada amb unes mitenes per protegir-se del fred, ens la servia previ pagament de, crec, tres pessetes.

Les seccions habituals del TBO van acabar essent mítiques, com es diu ara, i aquests dies els mitjans ens les recorden: la Família Ulíses (que sempre patien incidents), Josechu el Vasco (creació del gran Muntañola) o els famosos invents del Doctor Franz de Copenhaguen (no més inversemblants que alguns artilugis que intenten vendre’ns per televisió de matinada). A mi m’agradava molt una secció que es deia “De todo un poco” i era, doncs això: una mena de miscel·lània amb acudits, jocs de paraules, curiositats, anècdotes…

Com el Patufet i com tantes altres publicacions de tot ordre, el TBO va arribar un moment que va quedar antiquat i, irremissiblement, va haver de plegar. Cada una té el seu públic, el de la generació i el de l’època que li van tocar. L’època del TBO va passar, però el TBO va fer època, si se’m permet el joc de paraules: ja hem dit que va donar nom a totes les publicacions infantils, però també a l’expressió “estar més vist que el tebeo”. No sabem si l’origen d’aquesta frase és perquè tenia molta audiència o perquè els seus continguts eren poc originals, però reflecteix la petjada que ha deixat després.

[Eustaquio Morcillón, la políticament incorrecta tira de Benejam, autor també de la Família Ulises; imatge: www.todocoleccion.net]

La violinista búlgara (o les vares de mesurar)

Lyubomira (Lyuba) Stoycheva és el nom d’una violinista búlgara, tarragonina d’adopció des de fa quatre anys, que ha estat sancionada amb una multa de 100 euros per, segons els urbans que la van denunciar, tocar un instrument a la via pública i demanar diners. Lyuba s’ha defensat dient que, encara que reconeix que cal una autorització, l’ha demanada a l’ajuntament tarragoní però no li han permès l’activitat perquè “no és legal tocar música al carrer”, i en tot cas no demana diners expressament i no toca mai en hores intempestives, només de 12 a 14 i de 19 a 21 hores, al cèntric encreuament dels carrers August i Comte de Rius.

Els detalls de la denúncia policial tenen el seu què: no era la primera vegada que li demanaven el permís, que mai no ha tingut, però en aquesta ocasió va ser defensada per un ciutadà tot demanant a la policia que deixessin tranquil·la a la noia, que “aportava alegria al carrer”. Aquesta reacció espontània d’un particular va provocar els urbans (ahora se va a enterar ésta…) que, aquesta vegada sí, la van denunciar. L’eficaç (mode ironia) actuació policial es va arrodonir esmentant un acordió a la butlleta de denúncia, instrument que com se sap és igualet que un violí.

Lyuba no surt de la seva sorpresa, i jo tampoc. “No he vist mai una ciutat que no deixi expressar l’art”, ha dit, i té raó. M’imagino que el problema de fons és la lluita contra la contaminació acústica de la ciutat, tema que últimament està donant molt a parlar a Tarragona. No seré jo qui discuteixi que s’ha de posar a ratlla qualsevol excés de decibels, però no deixa de tenir gràcia (ironia, de nou) que cotxes i motos, mecànicament tunejats o no, circulin per la via pública amb patent de cors i, en canvi, qualsevol grup musical o artista de carrer, violinistes búlgares incloses, tinguin tants problemes per donar a conèixer les seves propostes artístiques al carrer.

El regidor de la cosa cultural, Josep Maria Prats, ha intervingut dient que la normativa és la que és, però que això canviarà amb la imminent publicació d’un mapa acústic, i ha afegit que “els músics tenen el dret de guanyar-se la vida” (Lyuba també?) però que “s’ha de tenir en compte el descans dels veïns”. Parlant de descans dels veïns, Mes Tarragona oferia la notícia confrontada, pàgina amb pàgina, amb una altra sobre la protesta que manté un nombrós grup de ciutadans de la Part Alta que, sota el significatiu nom de “Farts de Soroll” estan duent a terme una lloable croada contra els decibels descontrolats de les nombroses activitats d’aquell barri: festes majors i no tan majors, fires i mercats, assajos d’entitats de tota mena, terrasses de bars, pisos turístics (sí, ja n’hi ha), botellons al carrer…, activitats que mai no rebran la necessària visita policial, amb una multa o un advertiment. La pobra Lyuba, sí.

[Imatge: www.diarimes.cat]

 

Tan dèbils, tan petits, tan intel·ligents

“És clar que les dones han de guanyar menys que els homes, perquè són més dèbils, més petites, menys intel·ligents”.  Aquesta frase va ser proferida l’1 de març de 2017 (no del 1917 com podria semblar), i no en una tertúlia particular entre garrulos de nivell diguem-ne limitat, sinó en seu parlamentària (europea). L’autor d’aquesta afirmació respon al nom de Janusz Korwin-Mikke, és diputat polonès i el seu currículum està trufat de mostres que deixe’l anar: comentaris racistes, fer la salutació nazi a l’hemicicle del Parlament europeu o qualificar els refugiats de “brossa humana”.

Més enllà del rebuig, l’escàndol o la condemna que puguin suscitar afirmacions com aquesta (una diputada espanyola li va parar els peus: “jo estic aquí per defensar les dones d’homes com vostè”), convé posar el focus una mica enrere. El Korwin aquest forma part d’un partit que va treure a les eleccions del seu país un 7,2 % de vots i, atenció, fou el primer partit entre els joves de 18 a 25 anys. Què ha passat a Polònia perquè la generació que, en teoria hauria d’estar més conscienciada i compromesa amb la igualtat de les persones i contra qualsevol forma de discriminació humana, aposti per aquestes formacions extremistes i polítics impresentables?

I el que val per Polònia pot estendre’s a tota Europa. L’ascens de tota mena d’ideologies (o d’absència d’elles) populistes, maniquees o “anti”, perceptible a cada convocatòria electoral, no és un fracàs en tota regla de les ideologies tradicionals, del bonisme educatiu i del progressisme ineficaç de correcció política, paritats a cop de decret i perversió del llenguatge?

Avui és el dia internacional de la dona. Un bon moment per reflexionar sobre una qüestió que a tots ens interpel·la. Demà també.

[Imatge: Parlament Europeu, www.donesdigital.cat]

 

Per què no ens tranquil·litzem una mica?

Han coincidit en l’actualitat estatal dos esdeveniments que han aconseguit crear enrenou mediàtic i social, contribuint així a fer que els temps que ens ha tocat viure siguin encara una mica més convulos. Les dues notícies van de conflictes entre maneres dispars de concebre la llibertat d’expressió, els sentiments religiosos, els posicionaments ideològics i els interessos socials.

La primera és el tour que intenta fer per l’estat, de moment amb obstacles, un autobús publicitari contra les noves polítiques de normalització de la transsexualitat des de la infància; ja se sap, allò de relacionar homes amb penis i dones amb vulva i sanseacabó. La patrocina una associació integrista catòlica d’incert finançament i fosques connexions. La pretensió d’aquesta gent està topant amb la resolta oposició dels municipis, d’ajuntament progressista tots ells, per on havia de passar la comitiva, que n’han prohibit la circulació invocant la legislació contra la discriminació LGTB.

La segona notícia és el rebombori que ha causat el guanyador del concurs de la Gala Drag de Las Palmas, amb una atrevida recreació de dues advocacions religioses catòliques (una marededéu i un crucificat). L’oposició a aquesta actuació ha estat encapçalada pel bisbe de la diòcesi que ha arribat a afirmar que quan la va contemplar va sentir més tristesa que el dia del tràgic accident de Spanair entre Madrid i Las Palmas (després ha retirat aquesta desafortunada comparació).

Les dues notes d’actualitat han generat els darrers dies, com s’ha pogut comprovar als mitjans de comunicació (no diguem a les xarxes), opinions enfrontades, airades protestes, sortides de to, amenaces d’accions judicials… en un context fortament maniqueu, intolerant i sectari.

N’hi ha per tant? La propaganda de l’autobús aquest dels penis i les vulves podrà ser (i ho és) anticientífica i reaccionària, però no acabo de veure on és el delicte “d’odi als transsexuals” que s’està brandant contra aquesta acció. Que és contraproduent i no ajuda gens a una problemàtica molt concreta (i fins ara poc coneguda) d’alguns infants, és de calaix, però ¿cal prohibir la seva lliure circulació per pobles i ciutats?

Passa igual amb el xou carnavalesc de la drag canària. És evident que haurà molestat a un sector de la població, a les seves creences religioses o els seus sentiments, però ¿cal confrontar-hi apassionades cartes episcopals o amenaces de querelles? Jo crec que no: la transgressió és part consubstancial del carnestoltes i aquest “passar-se de la ratlla” puntual pot ser contemplat amb una saludable mostra de tolerància. El número, per cert, estava molt ben treballat i era estèticament potent.

En ambdós casos s’ha posat en qüestió la llibertat d’expressió en nom d’unes idees, equivocades o no (cadascú pensa el què vol) defensades amb un excés d’intransigència o de possessió de la veritat absoluta. Per què no ens tranquil·litzem tots plegats? Per què no som més tolerants amb les maneres de dir i de fer dels altres?

[Imatge: www.laprovincia.es]

‘Elle’

Dins del cicle de pel·lícules en versió original que cada any s’ofereix a l’Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge es projectà la francesa Elle, guanyadora d’un Gaudí a la millor pel·lícula europea (i d’un Goya també, amb l’Oscar no ha tingut sort). Es tracta d’una mena de thriller psicològic (titlar-lo d'”eròtic” és una mica exagerat, malgrat la seva trama) però també amb tocs d’humor.

Michèle és una dona francesa ja madura (el lifting de la protagonista és evident) acostumada a anar a la seva i que dirigeix amb mà de ferro una empresa de videojocs. Un dia és assaltada i violada a casa seva i, en lloc de denunciar-ho a la policia es limita a esperar uns dies i comentar-ho fredament a uns amics mentre inicia una mena de joc del gat i la rata amb el misteriós agressor: pistes, suposicions… ens aniran atrapant fins el darrer minut de les dues hores que dura la funció. Tant els títols de crèdit com el plantejament de la pel·lícula ens recordaran poderosament Basic Instinct i no és cap casualitat, perquè el director d’ambdues és Paul Verhoeven.

S’ha dit que és un film femení i feminista, i hi ha bastanta veritat en això, començant pel títol i continuant per la presència constant, durant tot el metratge, de la protagonista principal. Potser per realçar aquest caràcter feminista de la cinta, els homes que hi intervenen no queden gaire ben parats: el propi agressor, el fill immadur, el pobre ex-marit, l’amant (que és el marit de la seva amiga), el gigoló de qui s’encapritxa la mare liberal… i el pare, empresonat a cadena perpètua per un assassinat múltiple.

A destacar l’actriu protagonista, Isabelle Huppert, una habitual de Claude Chabrol, que resol magistralment el seu complex paper i que “tenyeix de pèl-roig els nostres malsons fílmics” segons el ditirambe que li dedica el crític tarragoní al programa de mà. Tampoc n’hi ha per tant…

[Imatge: www.filmaffinity.com]

Com els crancs

El món al revés de com ens l’han estat venent. Resulta que els actuals formats digitals de conservació documental (sigui en discos durs o artefactes més perifèrics, sigui a això que en diuen núvol) tenen una vida útil relativament curta. Passats pocs anys es desintegraran; vaja, que s’autodestruiran, com passava en aquella sèrie televisiva de la nostra infància (Misión imposible, potser?). Jo ja havia llegit alguna cosa sobre el cas i m’havia deixat una mica estupefacte: el que, en teoria, eren avantatges (megas, o gigas, o el que sigui, de dades i d’informació que no ocupen lloc i que està a l’abast de tothom de manera instantània) no serveix de res perquè s’anirà degradant en pocs anys.

La meva estupefacció o, si preferiu, el meu neguit s’ha vist avui confirmat amb el comentari contundent d’un company de feina sobre la qüestió: “ens han estat enganyant, ens havien dit que la digitalització era la solució definitiva, i no!” ha exclamat quan, en to col·loquial, he encetat el tema de la disjuntiva entre paper i suport digital. “Encara en tenim massa, del primer”, havia dit jo, i resulta que potser la societat es veurà obligada a anar enrere, com els crancs, i apostar de nou per l’humil paper que, malgrat la humitat, els insectes o els problemes d’espai i seguretat que ocasiona, és capaç d’aguantar com un campió anys i panys, quan no segles.

La paradoxa dels formats digitals i del paper confirma una llei no escrita segons la qual com més antic és el suport documental, més aguanta: pensem en els resistents pergamins medievals o en els papirs de les primeres cultures, i ja no diguem les pedres gravades encara més antigues. No deixa de tenir gràcia: mentre s’esborren els arxius pdf de sofisticats i potentíssims ordinadors (m’imagino que per evitar-ho caldrà fer-ne còpies cada ics anys), el Codi d’Hammurabi continuarà impertèrrit amb la seva informació sense haver patit durant mil·lenis ni una rascada, com qui diu.

[Imatge: Viquipèdia]

Noves idees de bomber

Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. El que sí que s’hi fa és muntar una instal·lació artística comuns style, políticament inconvenient i estèticament incomprensible. La moguda dels carros no ha durat ni quaranta-vuit hores perquè l’Ajuntament de Barcelona ha estat prou àgil per no repetir el deplorable espectacle de Franco al Born.

El coneixement d’aquests fets, més enllà de l’ofensa o de la vergonya que pugui suscitar en el terreny simbòlico-nacional (una qüestió de sentiments i per tant, subjectiva i relativitzable), suscita interrogants d’altra índole. Amb quins criteris es decideixen aquestes actuacions?, quanta gent hi intervé (anava a dir en xucla)?, quan costa als soferts barcelonins? Se’ns parla d’art i d’una creació feta per estudiants, però no hi ha algun filtre que separi el gra de la palla? Només cal llegir-se l’explicació que acompanya aquesta performance per adonar-se de l’aixecada de camisa que tot plegat suposa. Per què uns carros de supermercat carregats de totxos i troncs per cremar (sic) mereix els privilegis de tot ordre de què ha gaudit?

Pobra Barcelona, en mans d’un progressisme mal entès, el de les idees estrafolàries, el d’épater le bourgeois (si és que encara en queden), el de canviar-ho tot justament perquè res no canviï. Avui és 12 de febrer, el dia de la patrona barcelonina. Encara bo que la corporació municipal torna a parlar de Santa Eulàlia i no de La Lali com va fer fa uns anys. Almenys acaben rectificant en algunes coses: siguem justos i reconeguem-los-ho.

[Imatge: Viquipèdia]

 

No esteu sols (6F)

Jo també m’he desplaçat aquest matí al Palau de Justícia de Barcelona, per solidaritzar-me amb Mas, Ortega i Rigau i fer-los saber que no estan sols, sinó acompanyats de 2 milions de persones, inclòs un servidor. Aquestes són algunes impressions copsades de pressa i corrents:

  • Per estar puntuals al lloc i a l’hora de començament del judici, ens ha calgut fer un “guardiola” i llevar-nos ben d’hora, ben d’hora. Concretament a un quart de sis. De Tarragona han sortit cinc autocars, tota una proesa ateses les circumstàncies. De camí, i mentre ens cobren el viatge (cinc eurets), ens reparteixen uns fulls amb lletres de cançons per cantar durant el matí. Al costat de les més patriòtiques i conegudes hi havia “Vull ser lliure”. Una amiga comenta: “però si això ho cantàvem quan estàvem al cau”. Hagués hagut de contestar-li: “però si això és una cançó antiesclavista”. Així està el pati.
  • L’autocar ens deixa al Parc de la Ciutadella, al costat del monument al general Prim. De camí a l’Arc de Triomf hi hauran més referències històriques: el monument a Rius i Taulet, el mapa de la Barcelona de 1714 al terra rere seu o el mateix nom del passeig on ens trobem: Lluís Companys. Aquest, Macià, Pujol i el mateix Mas foren jutjats abans, durant o després de ser presidents i per raons estríctament polítiques. Serà Mas el darrer?
  • La gernació omple el passeig. Com ha passat als diversos Onzes de Setembre i intentant ser el màxim d’objectius, l’èxit supera de nou l’empresa. Veurem què dirà l’ull “clínic” de la Guàrdia Urbana (mode irònic). Molta abundància de gent gran, jubilats o amb temps per dedicar-hi un matí de les seves vides. Gent que ningú situarà a cap “llista de Schindler”, per a tranquil·litat d’Albiol, obsessionat com la resta d’unionistes per dividir maniqueament els catalans en dues faccions.
  • Joan Lluís Bozzo és l’encarregat d’animar el personal durant l’espera. Em fa gràcia quan esmenta el Palau de Justícia: “bé, això de ‘justícia’ és una manera de parlar”. Alguns dels cartells que branda la multitud també fan referència a la “(in)justícia”. Altres cartells demanen votar en multitud d’idiomes: la Roser, una amiga, el porta en neerlandès (willen stemmen). El món, encara ara, ha d’escoltar.
  • Amb els cartells, pancartes i una multitud d’estelades. El vent les fa voleiar i crea una estètica impactant. Algú comenta: “avui fins i tot el vent fa el seu paper”. El mateix vent que fa que l’estanquera s’enredi amb la bandera europea del Palau de Justícia. Sembla fet expressament, però no.
  • Ja són més de les nou, els encausats han entrat amb retard a la sala i a l’exterior una mena de Xesco Boix interpreta dalt de l’escenari una cançó ben adient. Està al cançoner i es titula “Com fer una truita”. No consta que l’intèrpret hagi estat detingut. L’esment a la truita és el senyal de que s’acosta l’hora d’esmorzar, i una bona part del públic es dispersa a la cerca d’algun lloc per menjar l’entrepà o fer un cafetonet. Avui els bars de la zona han fet l’agost.
  • Jo també faig el mateix. Quan torno molt més tard encara està declarant Joana Ortega. És impactant la gran quantitat de gent que ens hem arremolinat davant els altaveus sentint el desenvolupament de la sessió judicial, en principi avorrida per pròpia naturalesa. Les defenses que Ortega i després Rigau fan de la seva actuació al 9-N originen més d’un sonor (i merescut) aplaudiment.
  • Passades les dotze surten els tres protagonistes del dia per la porta del palau. Reben una altra mostra d’escalf i solidaritat. Crits de “Visca Catalunya (o la terra) lliure”, “No esteu sols”, “Votarem” i altres. El moment és històric però reflecteix també un plantejament una mica kafkià. Un judici pur i dur, amb togues con la venia de su señoría, pel que va ser un pulcríssim exercici de democràcia. Alço la mirada i em sembla veure reflectida la situació. Aconsegueixo fer-ne una foto, la que il·lustra l’apunt d’avui: una estelada voleiant davant d’una façana vuitcentista.
  • Al moment d’acomiadar-se, d’amics o dels viatgers de l’autocar, tothom es diu el mateix: “fins a la propera”. No tardaran a venir noves ocasions de mobilització. S’acosten mesos trepidants. Els últims, ja.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Marxa enrere

S’ha anunciat que a les properes eleccions dels Països Baixos, el recompte de paperetes es farà manualment i les dades es transmetran per sistemes també tradicionals. Sembla ser que la raó d’aquesta sorprenent marxa enrere en l’ús de les nomes tecnologies és política, per evitar la intromissió de hackers no desitjats com hi va haver, sembla que per instigació russa, per afavorir l’elecció de Trump.

Ho trobo molt bé. No em refio del denominat vot electrònic, sigui introduint una targeta magnetitzada (com si fos un bitllet de metro), sigui tocant una pantalla (com quan traiem diners del caixer). Són nous sistemes cridats a revolucionar la manera de votar i la seva implantació definitiva està al caure. Tot i així, no me’n refio de que el teu vot sigui una simple unitat d’informació telemàtica, intangible i invisible, allotjada no se sap on de la xarxa, i no una papereta de mides concretes on quedi clar què votes i a quin lloc la diposites. De manera que m’està molt bé que els neerlandesos, que són gent molt seriosa, hagin decidit tornar a fer les coses com sempre, sense vel·leïtats innecessàries. Les coses s’han de poder veure, tocar i olorar. Si no, no existeixen o no sembla que existeixin.

No ens estem refiant massa de les noves tecnologies i la seva aplicació en tota mena de camps? Hem calculat bé els perills potencials que amaguen? Allotgem la informació al núvol, paratge d’una ubiqüitat inconcreta, es pretén que els cotxes circulin sense conductor, les mercaderies seran transportades amb drons sense cap mena de control, la contínua aparició de noves aplicacions de dubtós servei ens té cada vegada més pendents del mòbil, les xarxes socials coneixen cada detall de la nostra vida… No segueixo, perquè la fera neòfoba que cova al meu interior faria que exagerés la nota.

De moment, als Països Baixos faran l’escrutini com abans, amb papers, bolígrafs, creuetes, transmissió oral de dades… Una mica vintage però segur, garantit i, per tant, més democràtic.

[Imatge: lliureimillor.cat]