Coses a dir

Com diuen les cròniques, tothom recordarà on era aquell dos de maig a les vuit del vespre. A mi em va agafar baixant de Falset de veure la 14a Fira del Vi, molt recomanable per descobrir els excel·lents vins de la comarca (ja n’he parlat algun cop dels vins del Priorat).

Per sort, el matí plujós va deixar pas a una tarda esplèndida. Feia molt bon oratge i venia molt de gust passejar pel carrer, de fet, els bars havien tret tot de taules i, els carrers, altres dies plens de vehicles, eren transitats per vianants d’arreu. Molts bars començaven a omplir-se de gent que volia agafar posicions per veure el gran clàssic.

El verd dels camps amorosit pel sol era dolç i impactant alhora, tanta pluja ha fet el seu efecte i els camps tenen un aspecte magnífic. És un plaer circular-hi pel mig amb la millor companyia del món i la veu inconfusible d’en Puyal explicant perquè Puyol petonejava la senyera frenèticament després de fer el gol (es cridava “Viva España” des de la graderia), no m’ho esperava d’ell, va ser un gest simbòlic i carregat d’intenció, se’m va posar la pell de gallina per la intensitat del moment. Ell també va viure el clàssic de l’any passat amb el 4 a 1 i donar-li el tomb al marcador en tan pocs minuts era un gest de valentia.

El 2 a 6 final reflexa el millor marcador de la història per al Barça al camp del Madrid, una gesta increïble, no m’ho hagués imaginat mai abans del partit, però va ser un plaer enorme. És la torna perfecta pel passadís de l’any passat, millor partit encara del 0 a 3 de fa tres anys amb un Ronaldinho espectacular. Després tothom es va tornar boig d’alegria fent sonar els clàxons, petard, crits… en fi, com si haguéssim guanyat alguna cosa, que no, encara, tot arribarà, espero. Això sí, es va guanyar en credibilitat i autoestima, imprescindibles per a anar a Londres dimecres. Veurem què passa.