Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Cancun

0

Així d’entrada, em venia molt de gust veure una nova comèdia d’en Jordi Galceran. Clar que el llistó estava molt alt després de “El Mètode Gronhölm”, però tot i així pintava bé: pòker d’actors, bon dramaturg, bon director…

La temàtica també era interessant, en fi, tot semblava de cara per passar una bona estona de teatre i, en canvi, no va tot el reixida que m’esperava. Suposo que després de l’èxit mundial del Mètode no és fàcil trobar el to, l’encert, l’originalitat… en fi, una tasca molt complicada fins i tot per un dramaturg brillant. Caldrà donar-li més temps i més obres que segur que seran més encertades.

Aquí una crítica sobre l’obra que trobo molt encertada.
 

Grafologia

0

Després de corregir treballs i exàmens durant anys, sense ser grafòloga, te n’adones d’aspectes diversos dels alumnes, i amb una mica de pràctica (i llibres de grafologia), pots arribar a veure-hi moltes coses…


Sempre
m’ha semblat d’interés comprendre el tipus de lletra dels alumnes per tal de descobrir-hi aspectes per poder ajudar-los. Malauradament no en sé prou com per poder saber-ne massa coses, però aquesta idea que em voltava pel cap des de fa anys (sobretot arran de tractar amb alumnes amb risc social), ha arribat plasmada en aquest article i m’ha fet il·lusió veure com
s’explica que la grafologia és, efectivament, important per entendre
moltes coses dels nostres alumnes i qui sap si poder-ne canviar algun
aspecte: “diga’m com escrius i et diré qui ets”.
Qui sap si en el futur s’oferiran cursos de grafologia per a què el professorat puguem ajudar des d’un altre aspecte als nostres alumnes, jo m’hi apuntaria.

Racons de Móra (8): La Biblioteca

0

Ara tenim una biblioteca comarcal àmplia i còmoda, però no sempre ha estat així. Recordo aquella biblioteca rònega, darrera l’Ajuntament, petita i humida, que esperava amb calma que s’acabéssin les obres de la nova biblioteca de “La Caixa” que era sota les oficines de la Plaça de Dalt (darrerament una botiga de roba i ara no sé ben bé què). No era gran cosa, però s’hi estava prou bé. Hi féiem els deures i sempre hi havia bastant xivarri. I, de sobte, després de molta espera, les obres es van acabar i vam estrenar el nou espai, ampli, lluminós, acollidor… Recordo una lectura dramatitzada amb la Carme Sansa acompanyada d’un violoncel. Era l’únic racó cultural de la vil·la llavors…

La Josefina Girona, incombustible en la seua feina de bibliotecària, s’havia tret el títol de català i n’havia fet classes durant el franquisme i posteriorment. Recordo que l’havíem tingut algun cop a les escoles substituint a algun professor quan a l’època n’escassejaven. Era quan tot era més casolà, no tothom estudiava i els pocs que tenien alguna titolació eren reclamats arreu i més en un poble. La seua vida estava i està dedicada als llibres i a la cultura en general.  Xerràvem de llibres tot sovint i m’en recomanava per la meua edat o aficions. Recordo Pedrolo, que em va frapar molt, ja d’adolescent quan encara tenia molts autors per descobrir. Era la petita dosi cultural del poble.

Quan es va canviar la biblioteca de sempre per la nova es va jubilar. Ara hi ha tres bibliotecàries en una biblioteca àmplia i gran plena de llibres, res a veure amb l’anterior. Un antic local de gresca com havia estat La Llanterna, es va convertir en un gran centre cultural, amb la biblioteca comarcal, un teatre amb sala polivalent i l’escola de música. L’única crítica de la biblioteca nova és l’horari. Per a una població de més de cinc mil habitants obrir només les tardes és poca cosa (tret de dijous que obre matí i tarda, i dissabte al matí). De fet el volum de gent que la freqüenta és important, res a veure amb aquelles èpoques on només hi havia quatre llibres i els estudiants de torn. Ara la visiten gent de totes les edats i és un veritable epicentre cultural, àmplia i còmoda. Llàstima que, com sempre passa amb les coses noves, hi ha gent que s’entesta a fer malbé els mobles quan les bibliotecàries no estan vigilant (també és lleig que hagin de vigilar les bibliotecàries, no és la seua feina). No entendré mai aquesta mania d’alguns d’anar serigrafiant les taules amb frases o noms absurds. Realment les úniques taules que es mantenen en forma són les properes als llocs on seuen les bibliotecàries, quin desastre! Algú els hauria d’explicar als adolescents que les taules no són seues i les haurien de cuidar.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Trobades imprevistes

1

A vegades l’atzar, la casualitat o vés a saber què tenen cops amagats. Ahir mateix vaig coincidir en un ascensor d’un lloc públic amb una persona que feia uns onze anys que no veia. Val a dir que no em va costar gens reconèixer-la, està igual, bé, potser algun quilet de més ben posat. Crec que fins i tot les ulleres eren iguals a les que recordava…

Va bastar poc més de mitja hora per posar-nos al dia de les nostres respectives vides i ens va quedar aquell regust de continuar xerrant durant hores, però les obligacions ens ho van impedir. De fet, cap de les dues sabíem com i perquè ens havíem distanciat durant aquest temps. Són aquelles coses que passen sense saber ben bé com, canvies de ciutat, de feina, d’interessos i de casa i deixes darrere teu un món que fa la seua vida a part i que potser, un dia, retrobaràs com si res no hagués passat.

Em va fer molta il·lusió retrobar-la perquè havíem compartit pis en els anys d’Universitat i havíem estudiat colze a colze molts cops, i ens havíem explicat confidències i havíem compartit amics i, de fet, gràcies a seu Erasmus i els amics que hi va fer que eren amics dels que ja hi coneixia, vaig entrar més en contacte amb Itàlia i des de llavors ja no me’n vaig poder desprendre. Quins temps aquells i quines trobades imprevistes tan interessants!

Amb la mirada posada a Zimbabwe (VII)

0

Més sobre Zimbabwe, cada dia que passa en una situació més desesperada si és possible. Sembla, però, que comencen a alçar-se veus crítiques internacionals (ja era hora!), contra Mugabe (el president del país). Sense l’ajuda internacional Zimbabwe arribarà al caos més absolut, segurament ja s’hi hagués arribat sense l’epidèmia de còlera, però això fa que la intervenció hagi de ser més urgent. Em pregunto per què cal esperar sempre a què ocorrin les desgràcies per posar remei a una situació com aquesta? Amb una intervenció adequada a les darreres eleccions potser tota aquesta gent no hauria mort. Clar que ningú pot preveure el futur, però la situació de Zimbabwe ja era prou desesperada fa uns mesos, fa un any o en fa cinc, com a per a què hi hagués d’intervenir la comunitat internacional, però, com sempre, ens esperem a que la situació arribi al límit.

He trobat aquesta crònica (La ruina que es Zimbabwe), enviada des de Sudàfrica amb una visió molt propera que ens situa en el conflicte.

(Referències anteriors: Amb la mirada posada a Zimbabwe (VI))

Amb la mirada posada a Zimbabwe (VI)

0

La situació a Zimbabwe empitjora per moments. Ja són més de 500 els morts pel còlera, i més de 12.000 els afectats per la malaltia. No se’n sap res de Kofi Annan ni de Jimmy Carter (Amb la mirada posada a Zimbabwe (V)).

Dades de Zimbabwe segons l’OMS.

Als diaris del país poc reflex d’aquesta situació, Àfrica és l’eterna oblidada. Cronològicament he trobat la notícia en els diaris següents:


Repubblica: Zimbabwe, dichiarato stato di emergenza. Il colera dilaga, mancano i medicinali

3cat/24: Zimbabue declara la situació d’emergència per l’epidèmia de còlera que ha causat 565 morts

Público: Zimbabue declara el estado de emergencia por un brote de cólera

Foto: dones prop d’Harare (la capital) transportant aigua.

Zapatero gasta 3 milions d’euros en comprar un Dalí pel Rei

3

Notícia trobada aquí i que no he vist que se n’hagi fet ressò cap altre mitjà. Em sembla curiós i trist que aquesta notícia passi desapercebuda en un moment com aquest, però sembla que uns sempre tenen les de perdre i els altres les de guanyar…

(en la continuació la notícia sencera)


La notícia publicada a Directe.cat :”Zapatero gasta 3 milions d’euros en comprar un Dalí pel Rei

A l’hora de mantenir a
la casa reial no hi ha crisi que valgui. El Govern espanyol gastarà
aquest any 2,88 milions d’euros per adquirir el quadre de Dalí
‘L’atleta còsmic’, pintat pel pintor empordanès l’any 1968 i que ja
decora el despatx oficial de Juan Carlos I. L’operació, aprovada pel
Consell d’Administració de Patrimoni Nacional, suposa que es formalitzi
la compra del quadre, que presideix el despatx del monarca des dels
anys 80 però que era propietat d’un particular. Com a curiositat, el
quadre va ser pintat per Salvador Dalí a encarrec de Francisco Franco
per representar l’art espanyol durant els Jocs Olímpics de Mèxic.

El quadre en qüestió és un llenç de dos per tres metres amb la figura
d’un llançador de disc subjectant una esfera solar. Als 2,88 milions
d’euros que costarà cal sumar-hi els 3,3 milions d’euros que està
costant la remodelació dels jardins i la piscina del Palau de la
Sarsuela.

Cal recordar que més enllà d’aquestes despeses puntuals, la manutenció
de la Casa Reial costa anualment als ciutadans un mínim de 8,9 milions
d’euros. El monarca s’encarrega de distribuir lliurement aquesta xifra
astronòmica entre la seva família i els seus súbdits en concepte de
salaris.

L’educació és cosa de tots

1

Article d’interès sobre educació i la darrera llei (LEC) que s’ha d’aprovar al Parlament del col·lectiu Jaume Damians. En l’àmbit de les diferents lleis d’educació que sorgeixen sempre està bé tenir-ne un altre punt de vista…


(article del col·lectiu Jaume Damians publicat també aquí).

Aquests darrers dies ha estat aprovat el
projecte de la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ha de contribuir
a ordenar i millorar l’actual sistema educatiu, posat en dubte amb la
presentació dels informes PISA, de l’OCDE i de la fundació Jaume
Bofill, que ens situen a la cua d’Europa en aquest àmbit. Molt sovint,
però, ens oblidem que gran part del fracàs del sistema educatiu està
justament fora d’aquest. La família, l’entorn o els mitjans de
comunicació tenen tanta o més influència que la mateixa escola en la
formació dels nostres joves. Així, doncs, a banda de les millores que
pugui incorporar la nova llei, cal que tots els agents implicats
assumeixin la responsabilitat que els pertoca i que entre tots fem un
esforç per prestigiar l’ensenyament, els professors i la cultura de
l’esforç, perquè ens hi estem jugant el futur.


En part, l’inici d’aquest problema es dóna als anys setanta i
vuitanta, i ara n’estem patint les conseqüències. Durant aquells anys,
començaven a ser pares la primera generació que havia protagonitzat la
ruptura generacional amb els seus progenitors. Els joves que van ser
pares aleshores, doncs, havien trencat amb els models autoritaris
anteriors i quan van ser ells els qui havien d’educar no sabien què els
havien de dir als seus propis fills, no tenien referents clars. És
l’època, doncs, en què es posen de moda els discursos que defensen
l’autenticitat i l’espontaneïtat. És el moment de la llibertat i
l’absència d’unes normes rígides perquè els nens puguin ser autèntics.
Una concepció molt rousseauniana, ja que es pensa que la societat
perverteix l’individu i, per tant, si se’l protegeix traurà la bondat
natural. El sociòleg Salvador Cardús, però, creu que aquesta
sobreprotecció pot comportar problemes importants: “És una concepció
aberrant des del punt de vista de la lògica social, ja que aquests
individus no s’acostumen a viure en societat. I, per tant, el que feien
aquells pares era crear gent inhàbil des del punt de vista social”. Una
tendència que ha anat en augment, ja que aquells fills han esdevingut
pares i, en part, han reproduït els mateixos models.

Així, doncs, Cardús apunta la importància de marcar unes pautes de
sociabilitat per a crear joves aptes per a viure en societat. “Un jove
o un nen sense unes pautes de sociabilitat clares és un individu
objectivament en situació de risc. I com que són persones socialment
inhàbils, la tendència dels pares és protegir-los encara més. Per posar
algun exemple, hi ha molts pares que acompanyen els nens a col·legi
fins als 14 anys o d’altres que m’han vingut a reclamar un examen del
fill a la universitat. Doncs bé, quan aquests nois escapen de la
sobreprotecció dels pares, són individus en risc, per les borratxeres,
per la droga o per les relacions sexuals i sentimentals”. Evidentment,
tots aquests problemes van més enllà de l’escola, però es reflecteixen
també en l’educació. Incrementats, a més, perquè sovint els pares fan
costat als fills quan les coses no acaben d’anar bé, en comptes de
donar el seu suport als professors.

Herbert Spencer, un escriptor britànic del segle XIX, ja deia que
“l’objectiu de l’educació és formar éssers aptes per a governar-se a si
mateixos i no per a ser governats pels altres”. Doncs bé, en part,
aquesta és la idea. És important que els pares actuïn al costat dels
mestres i els professors i deixin que els fills decideixin i
s’equivoquin, perquè sovint aquesta és la millor manera d’aprendre.

En definitiva, cal tenir molt clar que l’educació és cosa de tots i no
podem deixar en mans de l’escola uns problemes que hem creat entre
tots. No sabem si la nova llei d’educació serà prou efectiva, però
sembla evident que tota sola no aconseguirà solucionar l’elevat índex
de fracàs escolar.
   

Sense aturador

0

No fa ni una setmana que es recordaven les víctimes de la violència masclista, quan els diaris ens informen de dues dones més assassinades per les seues parelles…

Aquesta notíca m’ha causat especial atenció: “El pres que ha assassinat la seva actual nòvia a Galícia ha comès el crim en un permís que ella li va aconseguir“. Suposo que la senyora no s’ho pensava que li passaria a ella i, en canvi, ha estat la seua víctima. I també a València: “Mor una dona a València a mans de la seva parella“. I això quan estem en l’època de l’any en què es realitzen actes per tot arreu, en què s’intenta conscienciar a tothom sobre aquest greu problema.

És per això que no només el 25 de novembre cal sortir al carrer, també els altres dies, tots els dies (com proposa també na Carme Laura). És en aquest sentit que actua des del març passat el Grup Violeta contra la violència vers les dones, fent un minut de silenci per cada dona assassinada a mans de la seua parella, per a conscienciar tothom sobre aquest greu problema. Potser, si unim moltes veus sí que ens farem sentir.

Foto: Lema de la campanya contra la violència a Sant Joan Despí.

Racons de Móra (7): La Llanterna

0

Posada a recordar llocs, aquest hagués hagut de ser el primer cronològicament. Era la discoteca emblemàtica del poble, almenys jo ho veia així. Una bolera a l’exterior amb una barra i seients tipus sofà i tipus taula, tot gran i espaiós. Dins, la disco, la més gran del poble. Crec que hi vaig entrar poques vegades, era més d’estar-me a fora i jugar als bolos o xerrant amb la colla. També jugava a les màquines de fora, a cinc duros la partida. Crec que hi havia el “comecocos”, tot i què jo tenia més afició a una altra que feia volar una nau espacial… ni me’n recordo com es deia.

En plena adolescència havíem estat gairebé vint-i-cinc de colla, potser més. Una colla elàstica on, de sobte, hi havia membres nous i altres que desapareixien en la foscor, per parelles, sempre. Les partides de bolos es feien eternes mentre esperaves el teu torn, però era una bona manera d’entretenir-nos a banda de les maquinetes i les incipients relacions que podíen durar una setmana… o unes hores.

Un diumenge (d’aquells pocs diumenges que recordo que hi hagués anat), sortint de la disco un noi es va girar cap a l’amiga que estava al meu costat: “eres la niña de mis ojos”, li va etzibar com qui no vol la cosa. Crec que teníem quinze anys i ell un parell més. Va ser l’inici d’una relació que, amb el temps encara dura (i per molts anys). La Llanterna n’està plena d’històries d’amors i desamors, de trobades imprevistes que et poden canviar la vida. Algunes trobades duren per sempre i altres eren prou efímeres, però sempre havia alguna cosa a parlar o a dir. Segurament hi ha mil històries possibles per explicar, perquè en un lloc tan immens (per les dimensions del poble), i tan divers, es van succeir infinitat d’històries que quedaran a l’anecdotari particular de cadascú.

I el cambrer de sempre (no recordo el nom, però la imatge em ve com si el tingués ara al davant), ben vestit d’uniforme, amb armilla roja, camisa blanca, pantalons negres, corbatí. Els altres cambrers anàven i venien, però ell es mantenia allà, la mà dreta de l’amo que ho controlava tot. 

La discoteca permetia organitzar desfilades de models que els de l’institut ens encarregàvem de fer per guanyar diners pel viatge de final de curs. Balls de disfresses, Caps d’Any i un llarg etcètera d’activitats d’oci en les què hi cabien totes les edats. Van ser molts anys on segurament molta gent de la comarca hi ha passat més d’una vegada i tots amb històries per explicar. Era l’aparador principal.

Amb el temps, aquest gran espai que havia estat un centre d’oci i entreteniment va donar lloc a una gran biblioteca i sala d’actes-teatre-escola de música. L’entrada de la biblioteca actual està ubicada al mateix lloc on hi havia l’entrada de la discoteca, tot sovint encara me’n recordo quan hi vaig i això que han passat molts anys, però és que el primer lloc d’oci al què et deixaven anar no s’oblida fàcilment.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Trenquem el silenci

3

Avui és el dia contra la violència contra les dones. Arreu s’organitzen actes per recordar a les víctimes, però la prevenció és molt important. En aquest sentit sobta trobar aquesta notícia: La violència masclista també entra a la universitat. Molt segle XXI, però encara tenim conceptes arrelats del s. XX (o anteriors). L’educació, com gairebé sempre, juga un paper important, fonamental, i no només des de les escoles (L’educació és cosa de tots), sinó des de tots els àmbits. La consciensciació, que és un problema global i no només de les dones, també és fonamental, i dies com avui són indicats per posar fil a l’agulla si encara no s’ha fet.


La violència masclista no es queda a casa:
arriba al teu lloc de treball, controla els teus missatges de mòbil, et fa sentir petita, t’angoixa, et separa de les teves amistats, critica la roba que portes, t’humilia davant la resta, t’insulta, no et passa la pensió de la canalla… et mata.
No siguem còmplices de la violència masclista!
Denunciem els agressors, donem suport a les víctimes. Trenquem el silenci!

Línia d’atenció a les dones en situació de violència
900 900 120

(Extret del web d’Esquerra)

A Sant Joan Despí també es realitzen una sèrie d’actes en què hi podeu participar.

El Jutge Calamita

0

Notícia que salta als diaris: “El jutge Calamita va endarrerir l’adopció d’una lesbiana per l’interès de la menor”, això a La Vanguardia amb comentaris que fan posar els pèls de punta (Déu n’hi do el que es diu per davant -políticament correcte- i el que es diu per darrere -encara-). A un altre diari, Público, també hi trobo la notícia, però els comentaris són bastant diferents. És clar que encara hi ha molta feina a fer contra l’homofòbia, per molt que ens vulguem creure que som en un país normal encara ens falta molt (i molt).

La “perla” del jutge: Hay informes que dicen que son cobayas humanas, que son experimentos, que el día de mañana van a salir psicològicamente mal” (arrea).

Per l’altra banda tenim un reportatge que acaba de sortir i se n’han fet ressò els mitjans: Homo Baby Boom, que explica com viuen el dia a dia les famílies homoparentals. Potser al jutge li convindria veure’l (i a molta altra gent dels comentaris també… tot i què em temo que és difícil que canviïn d’opinió d’un dia per l’altre, hi ha idees que tenen arrels profundes…).

Foto: Efe/ Juan Francisco Moreno

Amb la mirada posada a Zimbabwe (V)

0

Ha sortit la notícia que Jimmy Carter, Kofi Annan i Graca Machel (esposa de Mandela), reclamen a Àfrica que auxiliï Zimbabwe. Veurem si tenen èxit les seues prèdiques. De moment Mugabe no els ha deixat entrar al país. Les xifres són esfereïdores: segons l’OMS hi ha una epidèmia de còlera que ha matat ja a 300 persones i sembla que no s’estan prenent mesures sanitàries adequades, l’ONU ha dit que al voltant de 5 milions de persones (dels 12 que hi ha al país) necessitaran aliments urgentment el proper gener, l’economia del país està en el caos absolut amb un atur superior al 80% i una inflació del 231% que fa que la moneda local no tingui valor. No són xifres gens optimistes, veurem si aquest grup de savis aconsegueix fer alguna cosa, realment el que està passant en aquest país africà és esgarrifós. Tan de bo aviat es trobi una solució.

Apunts anteriors: Amb la mirada posada a Zimbabwe (I, II, III i IV)

Foto: Jimmy Carter i Kofi Annan a la roda de premsa a la capital de Sudàfrica (El País).

Comparacions odioses

5

Fa unes setmanes ens despertàvem amb la notícia sobre els extres del cotxe oficial del nostre President del Parlament (En defensa del President del Parlament), que no eren un caprici sinó ajuts per treballar mentre es desplaça pel nostre país, una polèmica creada per la caverna mediàtica i que aquí, com sempre, hi vam caure de quatre potes…

Ara s’ha sabut que la casa reial rebrà 3,3 milions d’euros extres
(a banda del 8,9 que ja rep anualment), per fer algunes reformes.
També són temps de crisi, però no he vist ni sentit que això hagi creat
cap polèmica. S’ha publicat la notícia i no ha passat res, cap comentari crític dels diaris ni de la caverna. Res. M’agradaria veure la mateixa gent que van entrevistar arran de la notícia dels extres del cotxe què n’opinen d’això d’ara, però em temo que no passarà, som només els catalans els que acostumem a ajupir el llom i a demanar perdó, en això hi tenim la mà trencada. És la diferència entre aquí i allà, entre tenir un estat o no tenir ni el més mínim sentit de país, per desgràcia.

Qüestió de llengua

13

En els darrers dies ha sorgit una petita polèmica sobre el nivell de català dels periodistes. Sembla que ens esverem aviat quan ens toquen la llengua, però és que en tenim motius…


S’hauria de multar als periodistes que no facin servir bé el català?
És una enquesta que realitza El Periodico. Curiosament no es planteja
si s’hauria de multar als periodistes que no facin servir bé el
castellà (n’hi ha?).

No crec que multar ningú sigui la
solució, però sí que cal exigir que es parli o s’escrigui correctament
en qualsevol llengua quan és l’eina habitual de treball. Periodistes,
professorat, opinadors, comunicadors, actors, presentadors…

Personalment em fa mal d’ulls veure textos amb errades ortogràfiques que mostren molt poc respecte per la llengua. Encara que sóc professora de ciències exigeixo als meus alumnes que escriguin o s’expressin correctament, sigui en la llengua que sigui. Sempre hi pot haver errors (i hi ha d’haver correccions), però s’han d’evitar en la mesura del possible, i això no vol dir que jo no cometi errors, però intento esmenar-los.

Aquesta notícia m’ha fet repensar moltes coses: 151 lleis obliguen a etiquetar en castellà a l’Estat espanyol, i només una en català. Això vol dir que tenir un estat al darrera és molt eficaç, perquè ningú es planteja si hi ha massa lleis o si n’hi ha d’haver-hi, en canvi en la nostra llengua sempre estem preguntant-nos si cal obligar o no a parlar-la correctament o escriure-la correctament, com si tinguéssim complex d’inferioritat, com si ens semblés menys important… És, simplement, una qüestió de respecte per la teua llengua, sigui quina sigui, escriure-la i parlar-la correctament hauria de ser la prioritat.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari