Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Publicat el 27 de juny de 2009

Bateria de noms…

Fa dies que m’han quedat un munt de temes pendents de dir alguna cosa…

Tema futbol, dos noms propis d’interès: Valdés i Saltor.

Ja fa dies que s’ha acabat bé el serial Víctor Valdés. Certament m’agrada molt com a porter, és un jugador clau, i sempre n’he defensat els mèrits, però necessitaria un assessor personal de com crear empaties amb els socis i seguidors del Barça. El darrer episodi de la renovació (no ha estat l’única vegada que ha creat polèmica pels diners a guanyar), no m’ha agradat gens. Cert és que tothom ha de defensar els seus interessos, però hi ha maneres i maneres i, en el context de la crisi que estem immersos, no queda elegant ni de seny anar amb exigències econòmiques astronòmiques, i menys encara comparar-se amb els sous de l’equip rival. 

Bruno Saltor ja és jugador del València. El futbolista de Móra d’Ebre havia estat en l’òrbita del Barça aquesta temporada, però al final ha anat a parar al club txe. Segurament podrà jugar més que com a segon d’Alves, però m’hagués agradat veure’l al Barça, l’hagués fet encara una mica més “nostre”. Que tingui molta sort i molts encerts.

Malauradament ha estat una setmana intensa per qüestions de traspassos:

La mort de Vicenç Ferrer va ocupar les teles i les portades dels diaris i em va deixar ben estabornida.
No vaig poder evitar emocionar-me en els diversos reportatges que
mostraven la increïble tasca que havia fet, realment va ser un home
excepcional, amb una energia increïble i una voluntat de ferro per fer
el bé als mésdesfavorits . La seua obra quedarà i serà continuada per
la seua dona i el seu fill, entre altres, esperem que amb el mateix
encert. Ja hi ha un moviment al Facebook que en promou el premi Nobel de la Pau, un reconeixement pòstum que de ben segur seria ben rebut per la Fundació. 

L’actriu rossa de “Els àngels de Xarli” va morir jove víctima d’un càncer. Farraw Forcet va ser una icona dels anys 80. No cal dir que la sèrie va ser la meua favorita durant molts anys. Com li va passar a un altra estrella de la mateixa dècada (Jackson), en sortir de la série no va tenir a la gran pantalla els èxits que esperava i va ser més notícia als diaris per la seua vida amorosa que per altres mèrits. Una llàstima perquè va demostrar que era molt bona actriu en la darrera pel·lícula que li recordo “El Dr. T i les dones” que vam poder veure no fa gaire a TV3. El personatge es va menjar a l’actriu.

I finalment, Michael Jackson. També una icona dels anys 80, autoanomenat Rei del Rock i que en les darreries de la seua vida va ser més notícia per la vida que portava que per les cançons que feia. Una llàstima perquè les seues cançons fan la banda sonora de la meua joventut. Recordo el vídeo de Thriller, que durava molt, però que no podia deixar de veure’l quan el posaven. El vaig veure moltes moltes vegades i em continua semblant fantàstic. Invariablement quan surt una cançó de Jackson per la tele cal veure-la. Passarà a la història per les seues cançons, però també per l’estrambòtica vida que va dur. Un gran artista i, qui sap si va ser una gran persona, pel que va trascendir de la seua vida semblava un ésser estrany atrapat en un cos que no li agradava… una llàstima.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Noms propis per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent