Coses a dir

Bojan Krkic és un bon jugador i m’hagués agradat molt veure’l triomfar al Barça, però no ha pogut ser. Encara recordo quan va debutar a les ordres de Rijkaard. De seguida va ser conegut per “el noi de Linyola” o “lo petit Bojan”, em va caure sempre simpàtic des de l’inici, però no n’hi ha prou per triomfar en el futbol. Al Barça no s’ha consolidat en els quatre anys que porta al primer equip. No sé si la negativa d’anar a la selecció absoluta l’any que van guanyar l’Europeu va jugar en contra seu. S’havia d’entendre, venia d’uns estius i uns hiverns molt complicats i volia descansar. Encara recordo que va ser titular al camp del R. Madrid quan se’ls hi havia de fer el passadís per haver guanyat i altres davanters més veterans havien provocat la cinquena groga per no ser-hi (Eto’o). Crec que ell va jugar infiltrat i tot. Coratge i valentia d’un jove davanter que té molt temps encara per millorar més i tornar al Barça per la porta gran.

Segurament a la Roma tindrà les oportunitats que no pot tenir ara com ara al Barça, jugar només la Copa del Rei és poc i ser etern suplent i eterna promesa pot acabar frustrant un jove jugador que ho té tot per triomfar. A vegades triomfar no és només qüestió de talent, sinó també de sort. Tan de bo li vagi molt bé allà i tingui tota la sort que aquí no ha pogut tenir.

Bojan, arreveure, espero que triomfis a Itàlia i tornis aviat.

Fa dies que miro, escolto, llegeixo… tot el que puc i el temps em permet sobre el moviment dels indignats de la Plaça Catalunya. És un moviment que va generar una ampla simpatia en molts sectors i jo em vaig mirar amb espectació, però a mesura que passen els dies em pregunto si saben realment què volen (aquí n’hi ha un tros), estic esperant propostes reals (suposo que això és molt difícil veient l’heterogeneïtat dels integrants), i concretes que puguin canviar la nostra democràcia, però no em sembla que comparar-ho amb la plaça Tahir sigui gaire correcte. La sensació que tinc és que hi ha un batibull d’idees moltes vegades discordants unes amb les altres. Segurament moltes vàlides, però moltes altres fora de lloc. Quan s’afirma que cal una “democràcia real” s’està dient que la que tenim ara no ho és i no és cert. Segons el diccionari, democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants. I, que jo sàpigui, això ho tenim, hi ha cicles electorals i tothom, major de 18 anys, té dret a presentar-s’hi i a votar, les eleccions són lliures, hi ha sufragi universal (que va costar molt d’aconseguir), l’altra cosa és que exercim el nostre dret i que la nostra democràcia sigui perfectible, que ho és.

Al web de l’acampada de Barcelona es parla explícitament d’aturar el parlament i s’explica com es farà. Criden a la desobediència civil i per recolzar-ho diuen: “La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia
estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en
iniciar la marxa de la sal. L’Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per
un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes”.

Diria que quan Rosa Parks va protagonitzar la desobediència contra una llei feta pels blancs que discriminava els negres, els negres no podíen votar.
Diria que quan Ghandi va desobeir al parlament britànic del qual l’Índia era una colònia, els indis no podíen decidir res per ells mateixos i tampoc podíen votar.
Diria que durant l’Apartheid a Sud-Àfrica els negres tampoc podíen votar.

A
què treu cap doncs voler la desobediència civil si aquí sí que es pot
votar? Saben realment quins instruments tenim per capgirar les coses i
com s’han d’utilitzar? Saben que existeixen les recollides de signatures
per promoure una ILP? (si bé és cert que la nostra ILP és molt més restrictiva que en altres països, però això ve de la Constitución Española i només la pot canviar el parlament español i recorda allò del “atado y bien atado”)…

Si aquest “assalt pacífic al parlament” estava publicat al web dies abans que es produís, no entenc que Arcadi Oliveres digués després que no sabia que volien impedir l’entrada dels parlamentaris. Si una de les cares visibles que inspira molts indignats amb les seues xerrades diu que no sap què volen fer ja no entenc res, llavors els recolza per què és una revolta popular o sap què proposen i volen? Potser a la xerrada prèvia al 15 J els hagués hagut de recordar que barrar el pas als parlamentaris és un delicte i que tota protesta, legítima, ha de ser pacífica.

Els fets de
dimecres passat són lamentables i em produeixen vergonya i indignació, se n’ha parlat a bastament a tots els
mitjans, s’han creat corrents d’opinió a favor i en contra i s’estan
buscant i difonent “suposades proves” arreu. Els que estan a favor diuen
que hi havia infiltrats policials i per això va passar el que va
passar. Els que hi estan en contra diuen que els atacs són inexcusables i
els vídeos en demostren l’agressivitat.

A
mi m’és absolutament igual si els indignats violents eren 20 o 200 (no
es posarà mai ningú d’acord amb la xifra), el que trobo absolutament
impresentable i antidemocràtic (el moviment demostra que no coneix les normes democràtiques), és voler impedir que els diputats
arribessin al seu lloc de treball per fer la seua feina. Pots estar a
favor o en contra del que decideixin, però en democràcia hi ha unes
regles del joc i cal respectar-les i pel que va sortint de les
assemblees em sembla que, a vegades, no saben ben bé què cal votar o no
votar (em refereixo a la votació sobre si Catalunya té dret a
l’autodeterminació o no, és evident que hi tenim dret, això no cal votar-ho, el que cal votar és si la volem o no).

Arcadi
Oliveres ha rectificat avui sobre el que va dir dels infiltrats i
agitadors, és bo que ho hagi fet i s’agraeix.

En fi, per a acabar, manllevo una part d’un text escrit per una amiga que ha publicat avui al seu mur de FB.

“Soy demócrata. Creo que es el sistema de gobierno menos malo de
todos. No es perfecto, lo sé, pero es el que tenemos. Todos queremos una
“Democracia Real”. ¿Acaso esta no lo es? Vamos a votar cada 4 años. Si
los políticos que tenemos no nos gustan, podemos echarlos. Hagámoslo
pues, ¿No? Ah, no. Es que los otros no nos gustan tampoco. Bueno, pues
votemos a otros ¿No?

¿Qué pretenden? ¿Milagros?

(…)

Si
realmente fueran buenos demócratas serían los primeros en ponerse a la
cola el día de las elecciones, o fundarían su propio partido, no se…
cualquier cosa, antes que insultar, escupir y agredir a unas personas
que se han ganado el derecho legalmente a estar donde están. Otra cosa
es que te gusten o no, pero hay que respetar lo que la mayoría de la
gente ha votado,  pero ellos son unos antidemócratas que solo respetan
lo que ellos quieren y no lo que quiere la mayoría. Eso no es
“Democracia Real” eso es imponer tus ideas por encima de las de la
mayoría.”

Em sorprén la notícia que es publica avui a Vilaweb: “Un estudi conclou que viure a prop d’una central nuclear no comporta un majori risc de patir càncer“. L’estudi el signen l’Institut Carlos III i el CSN (Consell de Seguretat Nuclear). No he trobat cap informació als respectius webs sobre aquest estudi, ni tampoc cap referència a altres diaris. En canvi, he trobat aquest altre estudi fet a Alemanya sobre càncer infantil i Centrals Nuclears: “Un estudio sobre niños que viven cerca de una planta nuclear demuestra que corren mayor riesgo de padecer enfermedades cancerígenas“, diu, (aquí un altre enllaç) entre moltes altres coses: “El resultado, según los investigadores, es incuestionable: mientras más
cerca crecieron los niños a un reactor nuclear, más grande fue el riesgo
de contraer algún padecimiento cancerígeno, y viceversa“. Arran d’aquest informe el diputat Joan Herrera va fer una pregunta al Congreso i va obtenir per resposta que s’havia acordat (el 2006) fer un estudi sobre la incidència del càncer a la població a partir del Instituto Carlos III i el CSN. I aquí hi ha l’informe publicat el 2009 arran d’aquest estudi, on es conclou que “la incidéncia del cáncer en la población no es significativo”.

No ajuda tampoc a la credibilitat del CSN que apareguin informacions com la següent: La nuclear Vandellós II revisa mal válvulas de seguridad desde 1988.  (…) La perdurabilidad del error desde los años ochenta hasta la actualidad
parece responder a una cascada de malentendidos y descoordinaciones
entre distintos departamentos de la nuclear, según ANAV. En 1993, el
área de Garantía de Calidad de Explotación detectó el error y emitió una
orden para subsanarlo. Este y otros departamentos de la nuclear fueron
reenviándose esa misma orden pero modificándola y tergiversando
progresivamente su contenido. Hasta que en 1995 la planta aprobó el
procedimiento erróneo sin notificarlo al CSN ni contrastarlo en ningún
momento con la normativa.(…)


Com ens els podem creure quan fan informes si moltes vegades no els hi arriba la informació o ens l’oculten tot sovint i, a vegades, durant anys.

Els incidents a Vandellòs II no han estat escassos precisament:

Segon incident en menys d’un mes a la central de Vandellòs II (15/05/2011)

Incident “fals” en la recàrrega de Vandellòs II  (8/02/2011)

Vandellòs II registra un nou incident en una part del sistema d’extinció d’incendis (30/08/2008)
…

Amb el currículum que porten les informacions sobre les Centrals Nuclears és lògic que aquest (suposat) estudi s’agafi en pinces i que ens costin de creure aquests “informes”. D’altra banda contrasta amb la decisió que han pres a Japó: “Japó podria tancar els seus 54 reactors nuclears a l’abril”. Que cadascú en tregui les seues pròpies conclusions.

Quan el 1996 Àngel Colom i Pilar Rahola van marxar d’ERC per a formar un nou partit (PI) no semblava que hi hagués ningú capaç de liderar el nou projecte d’ERC. Un company de partit em va dir que intentaven convèncer un diputat, en Carod-Rovira, conegut per les seues grans argumentacions, però que semblava estar a un altre nivell i vaig pensar que no era una bona opció, massa intel·lectual i amb poca fusta de líder. No cal dir que el meu ull clínic per a descobrir líders està bastant espatllat. Carod tenia reticències a acceptar l’aposta, però sortosament ho va fer i es va destapar un gran líder que va excel·lir en el discurs teòric i la capacitat d’oratòria (article a l’AVUI de Carod: Una necessitat vital, refundar ERC). Es va revelar com un gran aglutinador i va obrir el partit a molta gent, a banda de dotar-lo d’un discurs ideològic de gran abast. Carod, però, no estava sol. Tenia molta gent al seu voltant acomboïant-lo i també unes bases que ens vam dedicar amb cos i ànima a fer arribar i fer crèixer el projecte perquè hi créiem fermament. Els resultats van acabar arribant al 2003. L’esquerra independentista creïble era clarament la tercera força catalana passant la mà per la cara al PP espanyol, i amb l’èxit va arribar el dilema: calia pactar amb CIU o amb PSC+ICV? Després de 23 anys de govern de CIU, semblava que la resposta era clara. Calia fer un canvi, un tomb, apostar per les polítiques socials i redigirir el timó cap a una Catalunya més sobirana i, per fer-ho, calia arrossegar al PSC, de caire federalista, sí, però també amb una vessant catalana que calia potenciar. És clar que el primer tripartit era necessari i bo pel país, però el segon no es va entendre ni dins ni fora del partit…

Molts companys van tirar pel dret i van reagrupar-se instintivament fins a acabar deixant la formació. És lícit tenir opinions diverses (fins i tot necessari), però no crec que hagin d’anar a fora del partit a reivindicar-les (“El gas ocupa tot el volum del contenidor on es troba. L’ego és igual… i quan n’hi ha mes d’un passa el que passa”). Un partit ha de ser prou ampli i llarg de mires per a acollir i saber reflexar les diverses sensibilitats que hi ha al seu interior, i els seus membres han de ser prou generosos i assenyats per saber esperar el moment i no voler fer curses de carreres quan, la política, moltes vegades és una cursa de fons. Al congrés de fa tres anys hi van arribar quatre candidatures. Totalment legítim i potser necessari per a reflectir l’enorme diversitat interna. Però només en podia guanyar una i els que no van guanyar no van saber reconduir-se dins el partit fins que van marxar, els hi va faltar la paciència necessària per esperar un moment com l’actual on hi ha manca de líders i es necessita un discurs renovador.

En moltes seccions locals es vivia aquesta divisió interna profunda entre els partidaris de tornar a pactar amb PSC i ICV i fer-ho amb CIU. Ningú recorda ja la campanya salvatge de CIU contra el tripartit amb l’emissió d’un DVD incendiari inclòs, si CIU no volia un segon tripartit ho dissimulava molt bé perquè amb la seua actitud semblava que ho provoqués. A toro passat és fàcil fer anàlisis i fer autocrítica (com en Portabella fa uns dies), però també és absolutament necessari i Carod sembla estar instal·lat permanentment per sobre del bé i del mal i això tampoc és bo. Sento dir que em va decebre profundament el seu comportament al govern, potser perquè les expectatives eren tan altres que eren molt difícils d’arribar-hi fins i tot per un intel·lectual de la seua alçada. D’error tots en fem, el difícil és admetre-ho.

Segurament tants anys essent el punt de mira de molts fronts oberts li han acabat passant factura. Esquerra, i Carod, han estat l’ase dels cops des de tot arreu, dins i fora del partit, dins i fora del país. Situacions o fets que en altres partits es silencien (per la premsa amiga), han estat portada a molts diaris simplement perquè Esquerra continua sent un partit incòmode per a molts, l’únic que podia trencar l’hegemonia dels dos partits grans i fer les coses de manera diferent; representava l’aire fresc, una nova manera de fer política i una ambició nacional elevada que, per desgràcia, el segon tripartit ha fet en part miques.

Amb el temps, segurament, es veurà que l’avenç social i nacional tan gran dels darrers anys no hagués estat possible sense Esquerra, però també l’enorme desgast sofert fa que el partit s’hagi de repensar amb cares noves, amb idees noves, que tornen a aglutinar l’esquerra independentista profundament compromesa amb el país i amb els avenços socials. Amb Carod es va arribar a tenir la màxima representació a les institucions des de la República, ara que s’ha tancat aquesta etapa (Carod s’ha apartat a un costat per deixar pas), cal un nou lideratge amb les idees clares, noves i fresques per anar més enllà.

Com que ja s’ha demostrat que no sóc gens de bona per reconèixer nous líders no faré cap travessa sobre qui ha de liderar el projecte després de la tardor, només espero que sigui tan il·lusionant, coherent i creïble com el del 1996 i que, des de les bases, ens puguem posar tots altre cop a la feina per portar a Esquerra una altra vegada al màxim. El país ho (ens) necessita.

El Barça és el millor ambaixador de Catalunya, això ja ho sabem, i aquesta nit la projecció de Barcelona i del país ha estat estratosfèrica. Han fet un partidàs i Sir Alex Ferguson no pot més que rendir-se a l’evidència. De fet, quan he vist entrar els jugadors del ManU amb els seus vestits i la rosa (massa gran), penjada a la solapa, he vist que guanyàvem la final, almenys en elegància, semblava que vinguéssin d’un casament i no que anéssin a jugar un partit de Champions, les flors estaven mal col·locades i s’han anat pansint a mesura que passaven els minuts…

Mentre els càntics ressonen, els coets s’enfilen i els cotxes botzinen, faig un repàs per alguna premsa esportiva i generalista i observo, sense sorpresa, que el món es rendeix al joc del Barça i que “els catalans conquereixen Europa”: “Un Barça de ensueño“, “Barcelona’s Messi masterclass carves Manchester United open“, “Le Barça sur une autre planète“,  “Barça Show: campione“, “Messi y el Barcelona llegan a lo más alto en Wembley con un juego exquisito“, “Champions Barça, “IR-RÉ-SIS-TIBLE”, “Nos devían una… y no han fallado!”… No n’hi ha per menys! Ha estat un GRAN partit i un GRAN BARÇA.

GRÀCIES GUARDIOLA i GRÀCIES BARÇA per donar-nos nits tan màgiques com aquesta!

Ja han passat 19 anys i encara em sembla ahir. Recordo perfectament on, com i amb qui vaig veure la final del 92; un TV en blanc i negre i la ràdio amb en Puyal era tot el que teníem i ja n’hi havia prou. La tècnica farà que avui la puguem veure en HD en colors blau i grana. Wembley és màgic per al barcelonisme, ens evoca a aquell equip que per primera vegada ens va fer treure l’orgull de ser catalans i admirats arreu; va obrir el camí que Pep ha sabut seguir meravellosament… però a Wembley pot passar de tot. El Manchester és molt més bo ara que fa dos anys, la marxa de Cristiano Ronaldo els ha fet millorar com a grup. Sir Alex Ferguson té raó, potser veurem la millor final de la dècada… això els que la puguin veure sencera i no s’hagin d’amagar en algun racó…

El 20 de maig del 92 (impossible oblidar la data), va ser la primera, sí, amb un estil de joc que va marcar una època i va ser admirat arreu, però ara tenim el mateix esperit (corregit i augmentat) amb un planter meravellós i un entrenador estratosfèric, que ha fet més i més gran la llegenda de la Masia del barça.

Tenim molta sort de poder veure un equip com aquest jugar al futbol i espero que ho puguem veure molts i molts anys. M’agradaria que aquesta final fos un excel·lent partit, un gran espectacle a l’alçada dels dos grans equips que hi haurà en unes hores sobre la verda, ben regada i ben tallada, gespa de Wembley… i que guanyi el millor! (el Barça, naturalment).

Les eleccions municipals ens han deixat un panorama polític diferent a molts llocs. CIU ha aprofitat bé l’embranzida de les autonòmiques i governa altre cop (o per primer cop) a molts ajuntaments. Les quatre diputacions són de CIU i, per si algú no se’n recordava, la Generalitat també. Així doncs la federació catalana té més poder que mai. D’altra banda PxC ha entrat en llocs insòlits fins ara (Tortosa o Reus o Viladecans).

Cal un comentari a banda per a parlar d’Esquerra. Hem perdut molt a ciutats importants, però ens hem mantingut a municipis petits, on el tu a tu és molt important (i penso en alcaldies de la Ribera d’Ebre, Miravet, Rasquera…). Les CUP han entrat amb força a alguns municipis en detriment d’Esquerra molts cops. SI no ha tingut gaire representació pel que s’haugurava. A Sant Joan Despí la suma d’Esquerra, les CUP i SI haurien tingut un regidor, però el vot dividit ha provocat que ara no hi hagi cap partit a l’oposició d’esquerres i independentista, mentre el PP és la segona força (divideix i venceràs).

El treball intens de moltes candidatures d’Esquerra no s’ha vist traduit, malauradament, en vots, evitant, doncs, parar el cop després de les eleccions al Parlament. La diferenciació entre les catalanes i les municipals no s’ha produït en molts casos i Esquerra (també el PSC) ha estat l’ase dels cops. La debacle del PSC és important, és cert, però Esquerra ha desaparegut a ciutats grans on havia costat molt d’entrar (Reus, Tarragona…) o ha estat impossible fer-ho (L’Hospitalet), mentre PxC hi ha entrat amb força… Per pensar-hi, sens dubte…

És
evident que cal recompondre’s i re-dirigir el vaixell, no serà tasca
fàcil per a la nova direcció del partit que, espero, sigui amb cares
noves i engrescadores a partir del 17 de setembre, i el congrés de l’octubre ens aporti una nova estratègia més encertada.

A Móra hem perdut un regidor i hem passat d’estar a govern a l’oposició.
Ens toca treballar de valent els propers 4 anys per recuperar la
confiança perduda dels que alguna vegada ens han votat i aquesta vegada no ho han fet. Personalment,
he trobat una secció local rejovenida i renovada que ha format una llista amb gent molt motivada, amb empenta i moltes ganes de
treballar pel poble, que provenen la majoria de diferents i diverses entitats
morenques i, per tant, estan acostumats a estar al servei de la població. Molta gent nova que ha ajudat a regenerar la secció local i que ha treballat amb il·lusió, empenta i ganes (i estic segura que ho continuarà fent al costat dels de sempre), perquè Móra tingui un futur millor. Un luxe de persones que m’han retornat la il·lusió per la política malgrat tinc molt poc temps per dedicar-hi. A tots ells gràcies per ser-hi i disculpeu si no he pogut ser-hi prou.

Per acabar, felicitar a Joan Piñol, flamant guanyador en nom de CIU. El conec des de petit, érem veïns i compartíem aula a les escoles i colla de jocs durant molts anys. Hem parlat molt sempre de política i de Móra, no sempre coincidim, però sempre ho fem amb respecte mutu i espero que ho continuarem fent. No té un repte fàcil, però espero que se’n surti pel bé del poble, li desitjo molta sort i molt encert.

Rebo un correu amb un tros d’aquest article, al cap d’uns dies rebo un correu similar per una altra banda. En comprovo l’origen i en trobo moltes referències a la xarxa, però a La Vanguardia ja no hi està penjat, al bloc sí i comprovo que a còpia d’anar passant d’una banda a l’altra n’ha quedat un resum i ha canviat de l’original que és molt més llarg.

És un article que fa reflexionar, tot i què m’agradaria saber d’on treu les dades… aquí el teniu sencer:

Un mal negocio
La Vanguardia
David García 18/11/2010 (article sencer)

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los
90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a
cuestiones identitarias, que en algunos casos
imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy
se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo
catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo
democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán
crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y
muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la
profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen
los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los
agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del
estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y
aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y
centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo
responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de
estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual
dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista
no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos
tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que
hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo.
Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu
colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es
donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política
colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos
en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos
los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o
catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

(Continua)

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban
sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid
reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la
renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si
tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40%
de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que
se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras
que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años
el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año
nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región
del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente
sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones
identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en
medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones
al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que
entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de
autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico
periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en
Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual
pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos
sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno
invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por
andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por
castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya
con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos
sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos
perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la
oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión
identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión
que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal
contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un
agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel
económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma
parte del su leitmotiv nacional.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100803/53976618206.html

Un comentari d’interès fet a l’article:

Garcilaso escrigué:

Bien sabido es por todos los conocedores de la historia de España
que nuestra querida patria viene marcada por un estilo en hacer las
cosas proveniente del colonialismo. Mientras en todo el mundo, incluido
en Cataluña, se estava desarrollando la revolución industrial, mediados
del siglo XVIII i principios del XIX, en Castilla no se veía la
necesidad de tal revolución, las arcas del estado andaban boyantes
gracias a la explotación de los recursos de las colonias. Por este
motivo la revolución industrial paso desapercibida en toda Castilla,
mostrándose aun actualmente un vacío industrial, y por consiguiente, una
falta de generar recursos que hoy en día aun podemos percibir.
Conocedores somos de que esta falta de ingresos se ha paliado con la
explotación de las pocas colonias que actualmente conserva España, la
principal de las cuales es Cataluña. Debido a esta condición de colonia
española Cataluña debe seguir pagando tributo a la madre patria,
actualmente un 10% de su PIB, es decir de cada 1000E que paga cada
catalán, 650E están dedicados a la sanidad, educación y infraestructuras
de dicha colonia y 350E están dedicados a la sanidad, educación y
infraestructuras de la madre patria, en contrapartida a esta gran
generosidad del pueblo catalán se han creado medios de comunicación como
Intereconomia capaces de escupir diariamente a la cara, y porque no,
mearse en la boca, de tan generosos contribuyentes, insultándolos,
vejándolos y menospreciando su cultura y su lengua. Todo esto con el
beneplácito de PSOE, PP, tribunales constitucionales y superiores y de
primera instancia y asociaciones de vecinos. El único problema puede
venir dado por que un día a estos se les hinchen los bemoles, y debemos
decir que últimamente se observa una inflamación considerable de tal
parte anatómica de los susodichos catalanes.

Què passa si no votes? és un vídeo il·lustratiu i d’especial interès en època electoral que ens explica allò que ningú sap explicar sobre on van a parar i per a què serveixen els vots en blanc.

“És la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”. Joan Maragall.

Diumenge es celebra l’Aplec a Sant Jeroni, un paratge natural proper a Móra al peu de la Picossa, la nostra muntanya representativa. L’1 de maig és el dia de Sant Jeroni. Tradicionalment s’hi va a dormir la nit abans o s’arriba a esmorzar al matí per quedar-s’hi tot el dia. Normalment hi ha pujada a la Picossa que és una passejada d’un parell d’hores i des d’on s’albira també la part nord de la comarca (sí, nuclear inclosa). A migdia hi ha una processó per portar la imatge de Sant Jeroni de l’ermita de Sant Jeroni a la de Santa Madrona. Hi ha espai per jugar, córrer, cantar, ballar… també hi ha una ballada de sardanes a la tarda. Normalment hi ha molta gent i molts cotxes (abans la gent pujava a peu, hi ha uns set quilòmetres des del nucli urbà), però ara hi ha cotxes per tot. Ara, la menor afluència de públic fa que puguis trobar lloc fins i tot a mig matí, abans això era impensable.

L’Aplec és una diada que també es fa a Sant Jeroni, però és molt més tranquil·la perquè hi ha menys gent. La música omple tots els racons de la vall i es ballen sardanes matí i tarda. Enguany venen les cobles REUS JOVE i BCBELLPUIG COBLA. Els amics de Sant Jeroni cuinaran la paella habitual per tothom qui vulgui i també hi ha servei de bar. Una diada festiva en un dia electoral sempre va bé per relaxar-se i més si és enmig de la muntanya. Hi sou tots convidats!

Ara torna a ser Vandellòs II i fa un mes també. Abans havia estat Ascó I. I anar fent. No sé si ara hi ha més incidents que abans o ara se sap més que abans que hi ha un incident. Recordo la fuita de partícules del 2007, que encara està en judici i que no es va saber fins molt després que havia passat (tot i què potser mai sabrem la veritat). Potser el CSN (Consell de Seguretat Nuclear) s’ha posat les piles en vistes de Fukushima. Ara falta saber si nosaltres en les volem posar també per trobar alternatives menys agressives, menys contaminants, més segures i més sostenibles.

Fotografia: La central nuclear de Vandellòs II TJERK VAN DER MEULEN.

Divendres a Móra d’Ebre…

Qui més qui menys, aquests dies tothom parla de política. Ja s’han penjat els cartells, ja s’han repartit les propagandes amb les llistes electorals i tothom pot fer comentaris sobre la conveniència d’un o altre candidat. Algunes propagandes estan molt ben fetes i molt ben presentades, es nota que hi ha calé al darrere. Altres són més modestes, però potser més originals. Sigui com sigui necessitem que hi hagin voluntaris (potser caldria dir valents), a voler portar les regnes de la població. És important participar-hi d’una manera ho altra, bé sigui donant la teua opinió sobre aspectes de la població, bé sigui donant suport a la llista o suport moral als candidats. En aquests temps de crisi on tot és molt complicat, on els polítics estan tan mal vistos… ens hauria d’alegrar que hi hagi tanta gent de totes les edats (però especialment els joves), que vulgui formar part d’una llista electoral i tenir responsabilitats als consistori.

Des que Guardiola entrena el primer equip del Barça que sembla fàcil el que fa i no ho és gens. Aconseguir tres lligues consecutives és una fita important a l’abast de molt pocs. L’admirat, recordat i idolatrat Dream Team en va aconseguir quatre de consecutives i ens van saber a poc per com ens meravellava el seu joc. El talent d’aquell equip era enorme, però va semblar que tot era fàcil i que les lligues i els títols anirien caient eternament. Vam pujar al núvol fins que va arribar un punt en què semblava que s’haguessin cansat de guanyar títols i va ser el principi de la fi.
Pep Guardiola és un home intel·ligent que toca de peus a terra. Ha tingut la sort de viure el Dream Team des de dins com a jugador i ara el reviu com a entrenador. Com va dir ell, l’equip actual és hereu d’aquell gran equip, sense el Dream Team no s’enten el Barça de Guardiola ni tampoc hagués estat possible. En Pep sap les virtuts i els defectes d’aquell equip de llegenda i estic convençuda que sabrà gestionar-ho per continuar en aquest nivell d’excel·lència fins que ell voldrà (que esperem que sigui molt temps), i nosaltres, mentrestant, a gaudir-ho…
FELICITATS CAMPIONS!

Un “Geolodia” és una festa de la divulgació de les Ciències de la Terra a través d’una
de les seves facetes més atractives: una sortida de camp guiada per geòlegs. El Geolodia és una activitat adreçada a un públic de totes les edats, totalment gratuïta. Es realitza en llocs interessants pel seu entorn geològic, i es proporciona una informació a nivell divulgatiu. Permet veure aquests llocs amb “ulls geològics”, i descobrir alguns aspectes dels minerals, les roques i les formes del paisatge de la Terra del nostre territori. És, també, una manera de sensibilitzar a la població sobre la importància i la necessitat de protegir el nostre patrimoni geològic.

A Catalunya se’n fan arreu: Barcelona (Cinc excursions geològiques per Barcelona i els seus voltants); Girona (Itinerari geològic pel Camí de ronda de S’Agaró. De les
profunditats de la Terra a la vora del mar); Lleida (Coll de Nargó: la maternidat dels dinosaures); Tarragona (Des dels ventalls al·luvials fins Els Fangars: recorregut per un paisatge de fa més de 38 milions d’anys que es troba emmarcada dins el Geoparc de la Terra Alta), i també un sortida als voltants de Paüls al Baix Ebre.

Aquí teniu més informació sobre el geolodia a altres llocs de l’estat (si veniu al geolodia a Gandesa, la trobada és a les 9.30h a l’Hotel Piqué i acaba a les 14.30h).

L’origen dels “Geolodies”
En els darrers anys s’han celebrat Geolodies arreu de l’estat. L’origen d’aquesta
iniciativa se situa a la província de Terol, on l’any 2005 des del Instituto de Estudios
Turolenses, geòlegs aragonesos van iniciar la celebració dels Geolodies. A poc a poc,
es van anar sumant altres parts de l’estat a aquesta iniciativa, i l’any 2009 van tenir lloc Geolodies a Segòvia, València, Guadalajara, Terol, Saragossa, Osca i Alacant, essent una iniciativa recolzada per la Sociedad Geológica de España (SGE), l’Associació
Espanyola per a l’Ensenyament de les Ciències de la Terra (AEPECT), així com
l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME) i, a nivell autonòmic, per l’Institut
Geològic de Catalunya (IGC).

L’any 2010 es varen celebrar geolodies a 36 demarcacions d’arreu de l’estat espanyol i hi varen participar més de 5300 persones. A la convocatòria del 2011 s’ha consolidat la proposta i s’han organitzat activitats a cadascuna de les 50 províncies que integren l’estat.

_{Foto: Sinclinal en quarcites de l’Ordovicià, a l’embassament de La Barca (Astúries) (Autor: Gabriel Gutiérrez-Alonso).}