Coses a dir

L’embassament de Riba-Roja va cobrir el poble vell de Faió el 1967 i el poble nou està ubicat a una altra banda entre l’Ebre i el Matarranya. La fotografia està feta des del mirador de l’Ebre, enclavat a l’Ermita de Nuestra Señora del Pilar que es troba a uns 210 metres d’alçada sobre el nivell del mar. A la fotografia es veu el campanar del poble vell que va quedar engolit per les aigües. La vista és espectacular perquè hi ha la confluència del Matarranya amb l’Ebre que té molta amplada degut a l’embassament. Dóna la sensació que estàs en un far enmig del no-res.

Fa vint anys quan vaig descobrir l’indret en una de les meues rutes pel voltant de l’Ebre l’accés era difícil (un camí empinat sense asfaltar), i només s’hi podien estar tres o quatre cotxes. L’Ermita tenia obert el campanar i m’hi enfilava per veure el paisatge des de dalt i fer-ne fotografies. Ara han fet una pista d’asfalt apta fins i tot per a autocaravanes. Dalt hi ha un bon pàrking i diversos balcons des d’on observar el riu i el paisatge amb explicacions de com era el transport fluvial. Quan arribeu a Faió (Fayón), heu de buscar El Mirador del Ebro o Ermita de Nuestra Senyora del Pilar, us portaran al mateix lloc i val la pena fer una aturada…

Ruta que us proposo: Sortida de Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) per la N-420 direcció Gandesa. Teniu diverses opcions per passar el matí: A les Camposines en direcció a la Fatarella trobareu el Memorial Les Camposines, que acull les despulles dels que van lluitar a la Batalla de l’Ebre. Seguin la N-420, a Corbera podeu visitar el poble vell que és Bé d’Interès Cultural. A Gandesa hi ha el Celler Cooperatiu obra de César Martinell, considerat una de les Catedrals del Vi; també declarat Bé d’Interés Cultural i una de les Set Meravelles de Catalunya escollit l’any 2007. Si us heu d’aturar a dinar, recomano l’Hostal Modern a Vilalba dels Arcs que també té llocs d’interés per visitar i on es fa la romeria a l’Ermita del Berrús (Romeria a Berrús:
primer dissabte després de Setmana Santa. És la romeria més llarga de tot
Catalunya, gairebé uns 50 Km en total. L’espectacle més impresionant el constitueix l’entrada al
poble dels caminants, ja de nit, amb altes canyes a la mà cantant el
rosari, amb una original entonació.).

A la tarda podeu continuar la ruta fins a La Pobla de Massaluca, que també té llocs d’interés,  i agafar la desviació cap a Faió on a l’entrada trobareu indicacions per a arribar a l’Ermita de Nuestra Senyora del Pilar o Mirador de l’Ebre. A l’estiu és millor arribar-hi a la tarda, cap a les cinc, hi fa menys calor. La posta de Sol també és molt recomanable.

Des de Faió podeu tornar enrera i agafar la desviació cap a Riba-Roja. Passareu a prop de l’Ermita romànica del Berrús. Les vistes no són tan espectaculars, però és un lloc per reposar i veure l’església romànica. La carretera no és gaire transitada, però cal anar alerta perquè no hi ha ratlla de separació entre carrils. El paisatge és molt maco per fer-lo sense presses.

Si us agraden els esports fluvials o navegar per l’Ebre, teniu diverses opcions. Una ruta interessant és a Badia Tucana, on hi ha embarcacions disponibles per a grups (6, 9, 12), durant un dia, dos… una setmana. Navegar pel riu és un mar de tranquil·litat.

Al vespre podeu tornar a descansar a Móra. Hi ha restaurants a Flix, a Garcia a Móra… el meu preferit és L’Embarcador. Haureu fet un recorregut de 80 Km aproximadament i haureu vist una part de La Terra Alta, Matarranya i Ribera d’Ebre. És hora de descansar en algun dels nombrosos allotjaments (justament s’obre un nou Hostal a Móra d’Ebre que engloba una Agrobotiga: 7 de Ribera). O també podeu fer la darrera copa al Sota de Copes.

Encara ens queda molt per veure, serà en altres propostes de ruta per l’Ebre.
(Mapa-Guia de les Terres de l’Ebre, Priorat i Matarranya).

BASSA La Papereria [web] és un dels negocis centenaris de la nostra vil·la. Ha rebut premi per ser-ho. És la impremta i papereria de tota la vida. Qualitat excel·lent i una àmplia biblioteca per triar i remenar. Encara recordo que hi vaig comprar la primera calculadora Fx-82, potser feia vuitè de bàsica, seria ara segon d’ESO, i encara la tinc i funciona. Encara hi treballa la noia que me la va vendre que, puntualment, com un rellotge de precisió, veig passar carretera amunt carretera avall per anar o tornar de la feina.

L’aparador de la Impremta-Papereria BASSA és dels que sempre es fan mirar. Quan entres a la botiga t’invaeix una sensació de pau, dins tot és al seu lloc, no hi falta detall. Se sent l’olor a paper i a llibres i fa goig passejar-s’hi per mirar i remenar.

BASSA, La Papereria, s’ha sabut adaptar als nous temps, s’hi fan presentacions de llibres que situen a Móra al mapa cultural de les Terres de l’Ebre, a més de tenir un canal al Youtube i un compte al Facebook. Un encert i un bon lloc de trobada.

Per molts anys!

El nostre cos necessita entre 10 i 15 anys per a netejar-se dels efectes del tabac, segons s’explica en aquest reportatge a l’ARA. Ja fa sis mesos que no es pot fumar enlloc i sembla que el bon clima i el temps han reduït als fumadors a les terrasses dels bars, però són pocs, cada cop menys i és que hi ha més consciència dels efectes negatius del tabac.

“En cada cigarreta al cos d’un fumador hi entren més de 3.000 productes
químics diferents, que interfereixen en el funcionament de tots els
òrgans, des dels pulmons fins a la pell. Quan es deixa de fumar, tot
l’organisme comença a rutllar d’una altra manera”.
(…)
“Els canvis comencen al cap de vint minuts d’apagar la darrera
cigarreta, quan la pressió arterial comença a regular-se. Entre 10 i 15
anys després de deixar-ho els beneficis es van notant a poc a poc. Els
metges consideren que passats uns vint anys el cos s’ha recuperat, de
manera que la majoria de riscos associats han minvat considerablement”.

Aquí un enllaç per si voleu ajuda per deixar de fumar. Els que ho han provat diuen que funciona.

L’estiu és un bon moment per deixar de fumar, aprofiteu-ho!

_{(FOTO: F. MELCION)}

Sandro Rosell ha volgut desmarcar-se tant del seu antecessor en el càrrec que ha optat per una presidència col·legiada on hi participen altres membres de la junta. És una opció de risc perquè sempre és necessari que hi hagi un líder visible, que doni la cara i que protegeixi el club. Algú a qui puguis identificar com el president visible, no només perquè t’han votat sinó perquè exerceixes com a tal. Sandro Rosell ha estat desaparegut bona part de la temporada, no ha donat la cara en els moments difícils i ha sortit a la palestra només quan les coses han anat prou bé i per llençar una pedreta al Madrid que ha tornat a girar-se-li en contra. Per això són oportunes les paraules de Joan Laporta: “Un president ha de donar la cara en els mals moments”. I tant que sí! Un president o qualsevol persona que se senti i vulgui ser líder de qualsevol grup, sigui gran o petit. A les bones ja n’hi ha de líders, quan les coses van mal dades és quan es descobreix l’autèntic lideratge i si el president sap estar a l’alçada. La direcció del club pot ser col·legiada, però és a ell a qui han triat president i va reiterar la nit que va ser elegit:”No-us-defraudaré. No-us-defraudaré”. De moment encara estic esperant.
En la particular lliga de quin president dels dos ha donat la cara i quin no, el Sandro perd per golejada.

La secretària europea d’educació, Androulla Vassiliou, ho ha dit en una entrevista a TV3. I fa èmfasi en què un país com Finlàndia que tothom té com a exemple a seguir en educació, l’èxit li ve ara després d’invertir-hi més durant la crisi dels 90. Els resultats negatius del que s’està retallant ara es veuran en 5 o 10 anys, ha dit. I mentrestant la Generalitat preveu una rebaixa del pressupost en educació del 7,4% respecte a l’any passat i que ho situa al mateix nivell del 2008. El fracàs escolar es situa al voltant del 31%, una barbaritat comparat amb el què hauria de ser, un 10% i que dobla la mitjana europea que és del 15%.

Contra el fracàs escolar la comissària també repassa altres ingredients de la recepta: “una FP atractiva i que els mestres conscienciïn els alumnes,
ja des de petits, que els estudis són claus per prosperar”. Ens hauríem de preguntar el per què de molt d’aquest fracàs escolar i el conseqüent abandonament dels estudis…

Potser
ara sí que és un bon moment per convèncer els alumnes que cal estudiar
per prosperar, però durant els anys de bonança econòmica els alumnes
frisaven per poder abandonar l’institut (amb titulació o,
majoritàriament, sense), per treballar al sector de la construcció. Un
alumne sense titulació, però amb bones referències, podia
aconseguir una feina en el sector i cobrar 300.000 pessetes al mes. Amb
l’arribada de l’euro i el boom de la construcció, els sous podien
arribar a uns 3000 euros al mes (amb hores extres, treballant dissabtes i
el que calgués). Molts alumnes desmotivats amb l’estudi perquè no li
trobaven cap solta, em deien que en pocs mesos estarien treballant i
guanyarien més que jo, la qual cosa era certa en aquell moment i els esforços per explicar-los que allò no duraria sempre eren debades. Els pares, normalment, també treballaven al sector i els encoratjaven a fer-ho.

La
crisi ha fet tocar de peus a terra a molta gent. Ara són joves sense
estudis, molts sense titulació que s’han posat a estudiar per a
aconseguir-la. Els “Audis” que s’havien comprat, el pisos nous de
trinca, etc., dels que gaudien amb vint anys ara s’han convertit en res i
potser sí que els mestres i professorat tindrem més èxit explicant que
cal estar format per tenir una bona feina, fins ara, els fets no ens
acompanyaven.

Notícia relacionada: “El percentatge de ni-nis és marginal i ha disminuït des de l’inici de la crisi“.

Bojan Krkic és un bon jugador i m’hagués agradat molt veure’l triomfar al Barça, però no ha pogut ser. Encara recordo quan va debutar a les ordres de Rijkaard. De seguida va ser conegut per “el noi de Linyola” o “lo petit Bojan”, em va caure sempre simpàtic des de l’inici, però no n’hi ha prou per triomfar en el futbol. Al Barça no s’ha consolidat en els quatre anys que porta al primer equip. No sé si la negativa d’anar a la selecció absoluta l’any que van guanyar l’Europeu va jugar en contra seu. S’havia d’entendre, venia d’uns estius i uns hiverns molt complicats i volia descansar. Encara recordo que va ser titular al camp del R. Madrid quan se’ls hi havia de fer el passadís per haver guanyat i altres davanters més veterans havien provocat la cinquena groga per no ser-hi (Eto’o). Crec que ell va jugar infiltrat i tot. Coratge i valentia d’un jove davanter que té molt temps encara per millorar més i tornar al Barça per la porta gran.

Segurament a la Roma tindrà les oportunitats que no pot tenir ara com ara al Barça, jugar només la Copa del Rei és poc i ser etern suplent i eterna promesa pot acabar frustrant un jove jugador que ho té tot per triomfar. A vegades triomfar no és només qüestió de talent, sinó també de sort. Tan de bo li vagi molt bé allà i tingui tota la sort que aquí no ha pogut tenir.

Bojan, arreveure, espero que triomfis a Itàlia i tornis aviat.

Fa dies que miro, escolto, llegeixo… tot el que puc i el temps em permet sobre el moviment dels indignats de la Plaça Catalunya. És un moviment que va generar una ampla simpatia en molts sectors i jo em vaig mirar amb expectació, però a mesura que passen els dies em pregunto si saben realment què volen (aquí n’hi ha un tros), estic esperant propostes reals (suposo que això és molt difícil veient l’heterogeneïtat dels integrants), i concretes que puguin canviar la nostra democràcia, però no em sembla que comparar-ho amb la plaça Tahir sigui gaire correcte. La sensació que tinc és que hi ha un batibull d’idees moltes vegades discordants unes amb les altres. Segurament moltes vàlides, però moltes altres fora de lloc. Quan s’afirma que cal una “democràcia real” s’està dient que la que tenim ara no ho és i no és cert. Segons el diccionari, democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants. I, que jo sàpigui, això ho tenim, hi ha cicles electorals i tothom, major de 18 anys, té dret a presentar-s’hi i a votar, les eleccions són lliures, hi ha sufragi universal (que va costar molt d’aconseguir), l’altra cosa és que exercim el nostre dret i que la nostra democràcia sigui perfectible, que ho és.

Al web de l’acampada de Barcelona es parla explícitament d’aturar el parlament i s’explica com es farà. Criden a la desobediència civil i per recolzar-ho diuen: “La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia
estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en
iniciar la marxa de la sal. L’Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per
un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes”.

Diria que quan Rosa Parks va protagonitzar la desobediència contra una llei feta pels blancs que discriminava els negres, els negres no podíen votar.
Diria que quan Ghandi va desobeir al parlament britànic del qual l’Índia era una colònia, els indis no podíen decidir res per ells mateixos i tampoc podíen votar.
Diria que durant l’Apartheid a Sud-Àfrica els negres tampoc podíen votar.

A què treu cap doncs voler la desobediència civil si aquí sí que es pot votar? Saben realment quins instruments tenim per capgirar les coses i com s’han d’utilitzar? Saben que existeixen les recollides de signatures per promoure una ILP? (si bé és cert que la nostra ILP és molt més restrictiva que en altres països, però això ve de la Constitución Española i només la pot canviar el parlament español i recorda allò del “atado y bien atado”)…

Si aquest “assalt pacífic al parlament” estava publicat al web dies abans que es produís, no entenc que Arcadi Oliveres digués després que no sabia que volien impedir l’entrada dels parlamentaris. Si una de les cares visibles que inspira molts indignats amb les seues xerrades diu que no sap què volen fer ja no entenc res, llavors els recolza per què és una revolta popular o sap què proposen i volen? Potser a la xerrada prèvia al 15 J els hagués hagut de recordar que barrar el pas als parlamentaris és un delicte i que tota protesta, legítima, ha de ser pacífica.

Els fets de dimecres passat són lamentables i em produeixen vergonya i indignació, se n’ha parlat a bastament a tots els
mitjans, s’han creat corrents d’opinió a favor i en contra i s’estan buscant i difonent “suposades proves” arreu. Els que estan a favor diuen que hi havia infiltrats policials i per això va passar el que va passar. Els que hi estan en contra diuen que els atacs són inexcusables i els vídeos en demostren l’agressivitat.

A mi m’és absolutament igual si els indignats violents eren 20 o 200 (no es posarà mai ningú d’acord amb la xifra), el que trobo absolutament impresentable i antidemocràtic (el moviment demostra que no coneix les normes democràtiques), és voler impedir que els diputats arribessin al seu lloc de treball per fer la seua feina. Pots estar a favor o en contra del que decideixin, però en democràcia hi ha unes regles del joc i cal respectar-les i pel que va sortint de les assemblees em sembla que, a vegades, no saben ben bé què cal votar o no votar (em refereixo a la votació sobre si Catalunya té dret a
l’autodeterminació o no, és evident que hi tenim dret, això no cal votar-ho, el que cal votar és si la volem o no).

Arcadi Oliveres ha rectificat avui sobre el que va dir dels infiltrats i agitadors, és bo que ho hagi fet i s’agraeix.

En fi, per a acabar, manllevo una part d’un text escrit per una amiga que ha publicat avui al seu mur de FB.

“Soy demócrata. Creo que es el sistema de gobierno menos malo de
todos. No es perfecto, lo sé, pero es el que tenemos. Todos queremos una
“Democracia Real”. ¿Acaso esta no lo es? Vamos a votar cada 4 años. Si
los políticos que tenemos no nos gustan, podemos echarlos. Hagámoslo
pues, ¿No? Ah, no. Es que los otros no nos gustan tampoco. Bueno, pues
votemos a otros ¿No?

¿Qué pretenden? ¿Milagros?

(…)

Si
realmente fueran buenos demócratas serían los primeros en ponerse a la
cola el día de las elecciones, o fundarían su propio partido, no se…
cualquier cosa, antes que insultar, escupir y agredir a unas personas
que se han ganado el derecho legalmente a estar donde están. Otra cosa
es que te gusten o no, pero hay que respetar lo que la mayoría de la
gente ha votado,  pero ellos son unos antidemócratas que solo respetan
lo que ellos quieren y no lo que quiere la mayoría. Eso no es
“Democracia Real” eso es imponer tus ideas por encima de las de la
mayoría.”

Em sorprén la notícia que es publica avui a Vilaweb: “Un estudi conclou que viure a prop d’una central nuclear no comporta un majori risc de patir càncer“. L’estudi el signen l’Institut Carlos III i el CSN (Consell de Seguretat Nuclear). No he trobat cap informació als respectius webs sobre aquest estudi, ni tampoc cap referència a altres diaris. En canvi, he trobat aquest altre estudi fet a Alemanya sobre càncer infantil i Centrals Nuclears: “Un estudio sobre niños que viven cerca de una planta nuclear demuestra que corren mayor riesgo de padecer enfermedades cancerígenas“, diu, (aquí un altre enllaç) entre moltes altres coses: “El resultado, según los investigadores, es incuestionable: mientras más
cerca crecieron los niños a un reactor nuclear, más grande fue el riesgo
de contraer algún padecimiento cancerígeno, y viceversa“. Arran d’aquest informe el diputat Joan Herrera va fer una pregunta al Congreso i va obtenir per resposta que s’havia acordat (el 2006) fer un estudi sobre la incidència del càncer a la població a partir del Instituto Carlos III i el CSN. I aquí hi ha l’informe publicat el 2009 arran d’aquest estudi, on es conclou que “la incidéncia del cáncer en la población no es significativo”.

No ajuda tampoc a la credibilitat del CSN que apareguin informacions com la següent: La nuclear Vandellós II revisa mal válvulas de seguridad desde 1988.  (…) La perdurabilidad del error desde los años ochenta hasta la actualidad
parece responder a una cascada de malentendidos y descoordinaciones
entre distintos departamentos de la nuclear, según ANAV. En 1993, el
área de Garantía de Calidad de Explotación detectó el error y emitió una
orden para subsanarlo. Este y otros departamentos de la nuclear fueron
reenviándose esa misma orden pero modificándola y tergiversando
progresivamente su contenido. Hasta que en 1995 la planta aprobó el
procedimiento erróneo sin notificarlo al CSN ni contrastarlo en ningún
momento con la normativa.(…)


Com ens els podem creure quan fan informes si moltes vegades no els hi arriba la informació o ens l’oculten tot sovint i, a vegades, durant anys.

Els incidents a Vandellòs II no han estat escassos precisament:

Segon incident en menys d’un mes a la central de Vandellòs II (15/05/2011)

Incident “fals” en la recàrrega de Vandellòs II  (8/02/2011)

Vandellòs II registra un nou incident en una part del sistema d’extinció d’incendis (30/08/2008)
…

Amb el currículum que porten les informacions sobre les Centrals Nuclears és lògic que aquest (suposat) estudi s’agafi en pinces i que ens costin de creure aquests “informes”. D’altra banda contrasta amb la decisió que han pres a Japó: “Japó podria tancar els seus 54 reactors nuclears a l’abril”. Que cadascú en tregui les seues pròpies conclusions.

Quan el 1996 Àngel Colom i Pilar Rahola van marxar d’ERC per a formar un nou partit (PI) no semblava que hi hagués ningú capaç de liderar el nou projecte d’ERC. Un company de partit em va dir que intentaven convèncer un diputat, en Carod-Rovira, conegut per les seues grans argumentacions, però que semblava estar a un altre nivell i vaig pensar que no era una bona opció, massa intel·lectual i amb poca fusta de líder. No cal dir que el meu ull clínic per a descobrir líders està bastant espatllat. Carod tenia reticències a acceptar l’aposta, però sortosament ho va fer i es va destapar un gran líder que va excel·lir en el discurs teòric i la capacitat d’oratòria (article a l’AVUI de Carod: Una necessitat vital, refundar ERC). Es va revelar com un gran aglutinador i va obrir el partit a molta gent, a banda de dotar-lo d’un discurs ideològic de gran abast. Carod, però, no estava sol. Tenia molta gent al seu voltant acomboïant-lo i també unes bases que ens vam dedicar amb cos i ànima a fer arribar i fer crèixer el projecte perquè hi créiem fermament. Els resultats van acabar arribant al 2003. L’esquerra independentista creïble era clarament la tercera força catalana passant la mà per la cara al PP espanyol, i amb l’èxit va arribar el dilema: calia pactar amb CIU o amb PSC+ICV? Després de 23 anys de govern de CIU, semblava que la resposta era clara. Calia fer un canvi, un tomb, apostar per les polítiques socials i redigirir el timó cap a una Catalunya més sobirana i, per fer-ho, calia arrossegar al PSC, de caire federalista, sí, però també amb una vessant catalana que calia potenciar. És clar que el primer tripartit era necessari i bo pel país, però el segon no es va entendre ni dins ni fora del partit…

Molts companys van tirar pel dret i van reagrupar-se instintivament fins a acabar deixant la formació. És lícit tenir opinions diverses (fins i tot necessari), però no crec que hagin d’anar a fora del partit a reivindicar-les (“El gas ocupa tot el volum del contenidor on es troba. L’ego és igual… i quan n’hi ha mes d’un passa el que passa”). Un partit ha de ser prou ampli i llarg de mires per a acollir i saber reflexar les diverses sensibilitats que hi ha al seu interior, i els seus membres han de ser prou generosos i assenyats per saber esperar el moment i no voler fer curses de carreres quan, la política, moltes vegades és una cursa de fons. Al congrés de fa tres anys hi van arribar quatre candidatures. Totalment legítim i potser necessari per a reflectir l’enorme diversitat interna. Però només en podia guanyar una i els que no van guanyar no van saber reconduir-se dins el partit fins que van marxar, els hi va faltar la paciència necessària per esperar un moment com l’actual on hi ha manca de líders i es necessita un discurs renovador.

En moltes seccions locals es vivia aquesta divisió interna profunda entre els partidaris de tornar a pactar amb PSC i ICV i fer-ho amb CIU. Ningú recorda ja la campanya salvatge de CIU contra el tripartit amb l’emissió d’un DVD incendiari inclòs, si CIU no volia un segon tripartit ho dissimulava molt bé perquè amb la seua actitud semblava que ho provoqués. A toro passat és fàcil fer anàlisis i fer autocrítica (com en Portabella fa uns dies), però també és absolutament necessari i Carod sembla estar instal·lat permanentment per sobre del bé i del mal i això tampoc és bo. Sento dir que em va decebre profundament el seu comportament al govern, potser perquè les expectatives eren tan altres que eren molt difícils d’arribar-hi fins i tot per un intel·lectual de la seua alçada. D’error tots en fem, el difícil és admetre-ho.

Segurament tants anys essent el punt de mira de molts fronts oberts li han acabat passant factura. Esquerra, i Carod, han estat l’ase dels cops des de tot arreu, dins i fora del partit, dins i fora del país. Situacions o fets que en altres partits es silencien (per la premsa amiga), han estat portada a molts diaris simplement perquè Esquerra continua sent un partit incòmode per a molts, l’únic que podia trencar l’hegemonia dels dos partits grans i fer les coses de manera diferent; representava l’aire fresc, una nova manera de fer política i una ambició nacional elevada que, per desgràcia, el segon tripartit ha fet en part miques.

Amb el temps, segurament, es veurà que l’avenç social i nacional tan gran dels darrers anys no hagués estat possible sense Esquerra, però també l’enorme desgast sofert fa que el partit s’hagi de repensar amb cares noves, amb idees noves, que tornen a aglutinar l’esquerra independentista profundament compromesa amb el país i amb els avenços socials. Amb Carod es va arribar a tenir la màxima representació a les institucions des de la República, ara que s’ha tancat aquesta etapa (Carod s’ha apartat a un costat per deixar pas), cal un nou lideratge amb les idees clares, noves i fresques per anar més enllà.

Com que ja s’ha demostrat que no sóc gens de bona per reconèixer nous líders no faré cap travessa sobre qui ha de liderar el projecte després de la tardor, només espero que sigui tan il·lusionant, coherent i creïble com el del 1996 i que, des de les bases, ens puguem posar tots altre cop a la feina per portar a Esquerra una altra vegada al màxim. El país ho (ens) necessita.

El Barça és el millor ambaixador de Catalunya, això ja ho sabem, i aquesta nit la projecció de Barcelona i del país ha estat estratosfèrica. Han fet un partidàs i Sir Alex Ferguson no pot més que rendir-se a l’evidència. De fet, quan he vist entrar els jugadors del ManU amb els seus vestits i la rosa (massa gran), penjada a la solapa, he vist que guanyàvem la final, almenys en elegància, semblava que vinguéssin d’un casament i no que anéssin a jugar un partit de Champions, les flors estaven mal col·locades i s’han anat pansint a mesura que passaven els minuts…

Mentre els càntics ressonen, els coets s’enfilen i els cotxes botzinen, faig un repàs per alguna premsa esportiva i generalista i observo, sense sorpresa, que el món es rendeix al joc del Barça i que “els catalans conquereixen Europa”: “Un Barça de ensueño“, “Barcelona’s Messi masterclass carves Manchester United open“, “Le Barça sur une autre planète“,  “Barça Show: campione“, “Messi y el Barcelona llegan a lo más alto en Wembley con un juego exquisito“, “Champions Barça, “IR-RÉ-SIS-TIBLE”, “Nos devían una… y no han fallado!”… No n’hi ha per menys! Ha estat un GRAN partit i un GRAN BARÇA.

GRÀCIES GUARDIOLA i GRÀCIES BARÇA per donar-nos nits tan màgiques com aquesta!