Coses a dir

Ja han passat 19 anys i encara em sembla ahir. Recordo perfectament on, com i amb qui vaig veure la final del 92; un TV en blanc i negre i la ràdio amb en Puyal era tot el que teníem i ja n’hi havia prou. La tècnica farà que avui la puguem veure en HD en colors blau i grana. Wembley és màgic per al barcelonisme, ens evoca a aquell equip que per primera vegada ens va fer treure l’orgull de ser catalans i admirats arreu; va obrir el camí que Pep ha sabut seguir meravellosament… però a Wembley pot passar de tot. El Manchester és molt més bo ara que fa dos anys, la marxa de Cristiano Ronaldo els ha fet millorar com a grup. Sir Alex Ferguson té raó, potser veurem la millor final de la dècada… això els que la puguin veure sencera i no s’hagin d’amagar en algun racó…

El 20 de maig del 92 (impossible oblidar la data), va ser la primera, sí, amb un estil de joc que va marcar una època i va ser admirat arreu, però ara tenim el mateix esperit (corregit i augmentat) amb un planter meravellós i un entrenador estratosfèric, que ha fet més i més gran la llegenda de la Masia del barça.

Tenim molta sort de poder veure un equip com aquest jugar al futbol i espero que ho puguem veure molts i molts anys. M’agradaria que aquesta final fos un excel·lent partit, un gran espectacle a l’alçada dels dos grans equips que hi haurà en unes hores sobre la verda, ben regada i ben tallada, gespa de Wembley… i que guanyi el millor! (el Barça, naturalment).

Les eleccions municipals ens han deixat un panorama polític diferent a molts llocs. CIU ha aprofitat bé l’embranzida de les autonòmiques i governa altre cop (o per primer cop) a molts ajuntaments. Les quatre diputacions són de CIU i, per si algú no se’n recordava, la Generalitat també. Així doncs la federació catalana té més poder que mai. D’altra banda PxC ha entrat en llocs insòlits fins ara (Tortosa o Reus o Viladecans).

Cal un comentari a banda per a parlar d’Esquerra. Hem perdut molt a ciutats importants, però ens hem mantingut a municipis petits, on el tu a tu és molt important (i penso en alcaldies de la Ribera d’Ebre, Miravet, Rasquera…). Les CUP han entrat amb força a alguns municipis en detriment d’Esquerra molts cops. SI no ha tingut gaire representació pel que s’haugurava. A Sant Joan Despí la suma d’Esquerra, les CUP i SI haurien tingut un regidor, però el vot dividit ha provocat que ara no hi hagi cap partit a l’oposició d’esquerres i independentista, mentre el PP és la segona força (divideix i venceràs).

El treball intens de moltes candidatures d’Esquerra no s’ha vist traduit, malauradament, en vots, evitant, doncs, parar el cop després de les eleccions al Parlament. La diferenciació entre les catalanes i les municipals no s’ha produït en molts casos i Esquerra (també el PSC) ha estat l’ase dels cops. La debacle del PSC és important, és cert, però Esquerra ha desaparegut a ciutats grans on havia costat molt d’entrar (Reus, Tarragona…) o ha estat impossible fer-ho (L’Hospitalet), mentre PxC hi ha entrat amb força… Per pensar-hi, sens dubte…

És
evident que cal recompondre’s i re-dirigir el vaixell, no serà tasca
fàcil per a la nova direcció del partit que, espero, sigui amb cares
noves i engrescadores a partir del 17 de setembre, i el congrés de l’octubre ens aporti una nova estratègia més encertada.

A Móra hem perdut un regidor i hem passat d’estar a govern a l’oposició.
Ens toca treballar de valent els propers 4 anys per recuperar la
confiança perduda dels que alguna vegada ens han votat i aquesta vegada no ho han fet. Personalment,
he trobat una secció local rejovenida i renovada que ha format una llista amb gent molt motivada, amb empenta i moltes ganes de
treballar pel poble, que provenen la majoria de diferents i diverses entitats
morenques i, per tant, estan acostumats a estar al servei de la població. Molta gent nova que ha ajudat a regenerar la secció local i que ha treballat amb il·lusió, empenta i ganes (i estic segura que ho continuarà fent al costat dels de sempre), perquè Móra tingui un futur millor. Un luxe de persones que m’han retornat la il·lusió per la política malgrat tinc molt poc temps per dedicar-hi. A tots ells gràcies per ser-hi i disculpeu si no he pogut ser-hi prou.

Per acabar, felicitar a Joan Piñol, flamant guanyador en nom de CIU. El conec des de petit, érem veïns i compartíem aula a les escoles i colla de jocs durant molts anys. Hem parlat molt sempre de política i de Móra, no sempre coincidim, però sempre ho fem amb respecte mutu i espero que ho continuarem fent. No té un repte fàcil, però espero que se’n surti pel bé del poble, li desitjo molta sort i molt encert.

Rebo un correu amb un tros d’aquest article, al cap d’uns dies rebo un correu similar per una altra banda. En comprovo l’origen i en trobo moltes referències a la xarxa, però a La Vanguardia ja no hi està penjat, al bloc sí i comprovo que a còpia d’anar passant d’una banda a l’altra n’ha quedat un resum i ha canviat de l’original que és molt més llarg.

És un article que fa reflexionar, tot i què m’agradaria saber d’on treu les dades… aquí el teniu sencer:

Un mal negocio
La Vanguardia
David García 18/11/2010 (article sencer)

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los
90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a
cuestiones identitarias, que en algunos casos
imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy
se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo
catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo
democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán
crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y
muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la
profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen
los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los
agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del
estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y
aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y
centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo
responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de
estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual
dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista
no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos
tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que
hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo.
Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu
colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es
donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política
colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos
en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos
los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o
catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

(Continua)

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban
sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid
reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la
renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si
tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40%
de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que
se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras
que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años
el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año
nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región
del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente
sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones
identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en
medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones
al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que
entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de
autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico
periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en
Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual
pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos
sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno
invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por
andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por
castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya
con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos
sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos
perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la
oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión
identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión
que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal
contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un
agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel
económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma
parte del su leitmotiv nacional.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100803/53976618206.html

Un comentari d’interès fet a l’article:

Garcilaso escrigué:

Bien sabido es por todos los conocedores de la historia de España
que nuestra querida patria viene marcada por un estilo en hacer las
cosas proveniente del colonialismo. Mientras en todo el mundo, incluido
en Cataluña, se estava desarrollando la revolución industrial, mediados
del siglo XVIII i principios del XIX, en Castilla no se veía la
necesidad de tal revolución, las arcas del estado andaban boyantes
gracias a la explotación de los recursos de las colonias. Por este
motivo la revolución industrial paso desapercibida en toda Castilla,
mostrándose aun actualmente un vacío industrial, y por consiguiente, una
falta de generar recursos que hoy en día aun podemos percibir.
Conocedores somos de que esta falta de ingresos se ha paliado con la
explotación de las pocas colonias que actualmente conserva España, la
principal de las cuales es Cataluña. Debido a esta condición de colonia
española Cataluña debe seguir pagando tributo a la madre patria,
actualmente un 10% de su PIB, es decir de cada 1000E que paga cada
catalán, 650E están dedicados a la sanidad, educación y infraestructuras
de dicha colonia y 350E están dedicados a la sanidad, educación y
infraestructuras de la madre patria, en contrapartida a esta gran
generosidad del pueblo catalán se han creado medios de comunicación como
Intereconomia capaces de escupir diariamente a la cara, y porque no,
mearse en la boca, de tan generosos contribuyentes, insultándolos,
vejándolos y menospreciando su cultura y su lengua. Todo esto con el
beneplácito de PSOE, PP, tribunales constitucionales y superiores y de
primera instancia y asociaciones de vecinos. El único problema puede
venir dado por que un día a estos se les hinchen los bemoles, y debemos
decir que últimamente se observa una inflamación considerable de tal
parte anatómica de los susodichos catalanes.

Què passa si no votes? és un vídeo il·lustratiu i d’especial interès en època electoral que ens explica allò que ningú sap explicar sobre on van a parar i per a què serveixen els vots en blanc.

“És la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”. Joan Maragall.

Diumenge es celebra l’Aplec a Sant Jeroni, un paratge natural proper a Móra al peu de la Picossa, la nostra muntanya representativa. L’1 de maig és el dia de Sant Jeroni. Tradicionalment s’hi va a dormir la nit abans o s’arriba a esmorzar al matí per quedar-s’hi tot el dia. Normalment hi ha pujada a la Picossa que és una passejada d’un parell d’hores i des d’on s’albira també la part nord de la comarca (sí, nuclear inclosa). A migdia hi ha una processó per portar la imatge de Sant Jeroni de l’ermita de Sant Jeroni a la de Santa Madrona. Hi ha espai per jugar, córrer, cantar, ballar… també hi ha una ballada de sardanes a la tarda. Normalment hi ha molta gent i molts cotxes (abans la gent pujava a peu, hi ha uns set quilòmetres des del nucli urbà), però ara hi ha cotxes per tot. Ara, la menor afluència de públic fa que puguis trobar lloc fins i tot a mig matí, abans això era impensable.

L’Aplec és una diada que també es fa a Sant Jeroni, però és molt més tranquil·la perquè hi ha menys gent. La música omple tots els racons de la vall i es ballen sardanes matí i tarda. Enguany venen les cobles REUS JOVE i BCBELLPUIG COBLA. Els amics de Sant Jeroni cuinaran la paella habitual per tothom qui vulgui i també hi ha servei de bar. Una diada festiva en un dia electoral sempre va bé per relaxar-se i més si és enmig de la muntanya. Hi sou tots convidats!

Ara torna a ser Vandellòs II i fa un mes també. Abans havia estat Ascó I. I anar fent. No sé si ara hi ha més incidents que abans o ara se sap més que abans que hi ha un incident. Recordo la fuita de partícules del 2007, que encara està en judici i que no es va saber fins molt després que havia passat (tot i què potser mai sabrem la veritat). Potser el CSN (Consell de Seguretat Nuclear) s’ha posat les piles en vistes de Fukushima. Ara falta saber si nosaltres en les volem posar també per trobar alternatives menys agressives, menys contaminants, més segures i més sostenibles.

Fotografia: La central nuclear de Vandellòs II TJERK VAN DER MEULEN.

Divendres a Móra d’Ebre…

Qui més qui menys, aquests dies tothom parla de política. Ja s’han penjat els cartells, ja s’han repartit les propagandes amb les llistes electorals i tothom pot fer comentaris sobre la conveniència d’un o altre candidat. Algunes propagandes estan molt ben fetes i molt ben presentades, es nota que hi ha calé al darrere. Altres són més modestes, però potser més originals. Sigui com sigui necessitem que hi hagin voluntaris (potser caldria dir valents), a voler portar les regnes de la població. És important participar-hi d’una manera ho altra, bé sigui donant la teua opinió sobre aspectes de la població, bé sigui donant suport a la llista o suport moral als candidats. En aquests temps de crisi on tot és molt complicat, on els polítics estan tan mal vistos… ens hauria d’alegrar que hi hagi tanta gent de totes les edats (però especialment els joves), que vulgui formar part d’una llista electoral i tenir responsabilitats als consistori.

Des que Guardiola entrena el primer equip del Barça que sembla fàcil el que fa i no ho és gens. Aconseguir tres lligues consecutives és una fita important a l’abast de molt pocs. L’admirat, recordat i idolatrat Dream Team en va aconseguir quatre de consecutives i ens van saber a poc per com ens meravellava el seu joc. El talent d’aquell equip era enorme, però va semblar que tot era fàcil i que les lligues i els títols anirien caient eternament. Vam pujar al núvol fins que va arribar un punt en què semblava que s’haguessin cansat de guanyar títols i va ser el principi de la fi.
Pep Guardiola és un home intel·ligent que toca de peus a terra. Ha tingut la sort de viure el Dream Team des de dins com a jugador i ara el reviu com a entrenador. Com va dir ell, l’equip actual és hereu d’aquell gran equip, sense el Dream Team no s’enten el Barça de Guardiola ni tampoc hagués estat possible. En Pep sap les virtuts i els defectes d’aquell equip de llegenda i estic convençuda que sabrà gestionar-ho per continuar en aquest nivell d’excel·lència fins que ell voldrà (que esperem que sigui molt temps), i nosaltres, mentrestant, a gaudir-ho…
FELICITATS CAMPIONS!

Un “Geolodia” és una festa de la divulgació de les Ciències de la Terra a través d’una
de les seves facetes més atractives: una sortida de camp guiada per geòlegs. El Geolodia és una activitat adreçada a un públic de totes les edats, totalment gratuïta. Es realitza en llocs interessants pel seu entorn geològic, i es proporciona una informació a nivell divulgatiu. Permet veure aquests llocs amb “ulls geològics”, i descobrir alguns aspectes dels minerals, les roques i les formes del paisatge de la Terra del nostre territori. És, també, una manera de sensibilitzar a la població sobre la importància i la necessitat de protegir el nostre patrimoni geològic.

A Catalunya se’n fan arreu: Barcelona (Cinc excursions geològiques per Barcelona i els seus voltants); Girona (Itinerari geològic pel Camí de ronda de S’Agaró. De les
profunditats de la Terra a la vora del mar); Lleida (Coll de Nargó: la maternidat dels dinosaures); Tarragona (Des dels ventalls al·luvials fins Els Fangars: recorregut per un paisatge de fa més de 38 milions d’anys que es troba emmarcada dins el Geoparc de la Terra Alta), i també un sortida als voltants de Paüls al Baix Ebre.

Aquí teniu més informació sobre el geolodia a altres llocs de l’estat (si veniu al geolodia a Gandesa, la trobada és a les 9.30h a l’Hotel Piqué i acaba a les 14.30h).

L’origen dels “Geolodies”
En els darrers anys s’han celebrat Geolodies arreu de l’estat. L’origen d’aquesta
iniciativa se situa a la província de Terol, on l’any 2005 des del Instituto de Estudios
Turolenses, geòlegs aragonesos van iniciar la celebració dels Geolodies. A poc a poc,
es van anar sumant altres parts de l’estat a aquesta iniciativa, i l’any 2009 van tenir lloc Geolodies a Segòvia, València, Guadalajara, Terol, Saragossa, Osca i Alacant, essent una iniciativa recolzada per la Sociedad Geológica de España (SGE), l’Associació
Espanyola per a l’Ensenyament de les Ciències de la Terra (AEPECT), així com
l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME) i, a nivell autonòmic, per l’Institut
Geològic de Catalunya (IGC).

L’any 2010 es varen celebrar geolodies a 36 demarcacions d’arreu de l’estat espanyol i hi varen participar més de 5300 persones. A la convocatòria del 2011 s’ha consolidat la proposta i s’han organitzat activitats a cadascuna de les 50 províncies que integren l’estat.

_{Foto: Sinclinal en quarcites de l’Ordovicià, a l’embassament de La Barca (Astúries) (Autor: Gabriel Gutiérrez-Alonso).}

El 20 de maig del 1992 vaig veure només els primers 100 minuts de la final de la Champions, a la primera part de la pròrroga no podia aguantar més els nervis i vaig marxar en metro cap a canaletes, pensava que quan hi arribés sabria irremeiablement si havíem guanyat o no i ho preferia així. Durant el trajecte no hi havia cap senyal que indiqués cap victòria del Barça, ni tampoc la derrota, hi havia poca gent, però en trepitjar les escales de plaça Catalunya de sobte es va sentir un bram monumental que va retrunyir per tot arreu… Koeman havia fet el gol!… I vam guanyar la primera Champions… Havíem quedat els companys del Cor de la Universitat per sopar alguna
cosa i sortir de gresca… no vam poder triar millor dia. Els estrangers
que formaven part del grup, especialment els alemanys, estaven del tot
al·lucinats per la dimensió de la festa, van dir que era més grossa que
quan havia caigut el mur de Berlin! Els diaris esportius llençaven
edicions especials gratuïtes poc després del partit, una eufòria
incontenible va escampar-se per tot arreu…

La primera Champions costa d’oblidar, no sé si aquest cop guanyarem o no, però de segur el Barça és l’equip que ha merescut arribar a la final, per joc i per oportunitats, un equip que fa espectacle i vol jugar a futbol. No sé si serà el Manchester qui arribi a la final, però sigui qui sigui el rival espero veure un gran partit de futbol, un gran espectacle… i que guanyi el millor!

Diuen que no ha passat res greu, diuen que ningú ha estat en perill… diuen. Un accident de nivell 0 a l’escala internacional, no ha sortit res contaminat de la central (?), però una vàlvula ha fet la guitza sense saber-se perquè… i diuen que són segures…

“La central nuclear Ascó I, parada per a la recàrrega de combustible,
ha registrat un vessament d’uns 25.000 litres d’aigua contaminada des
del sistema refrigerant fins al clavegueró de l’edifici de contenció,
sense repercussions per als treballadors i el medi ambient, segons ha
notificat el Consell de Seguretat Nuclear (CSN).El
vessament va tenir lloc el passat dijous durant el calibratge d’un dels
quatre canals de la recirculació semiautomàtica en què es va produir l’obertura no desitjada d’una vàlvula motoritzada d’aïllament dels claveguerons. Com a conseqüència del vessament, es va mullar el calçat de 14 treballadors que en aquell instant eren a la zona. El control radiològic que se’ls va practicar no va registrar contaminació“.

No sé si de manera premonitòria TV3 va programar “Herois“, una gran pel·lícula catalana que em va tocar la fibra… tant com els dos gols de Messi avui al Bernabeu. I és que de vegades els bons guanyen (com deia Iu Forn a la TDP poc després d’acabar el partit). Els nostres HEROIS juguem molt bé al futbol, com advertia Guardiola: “parlarem sobre la gespa”. No sé quines excuses inventarà ara Mou, però un àrbitre internacional, neutral, ha expulsat un jugador del Madrid altre cop, l’entrada fa por de veure, li hagués pogut fer molt mal. Mourinho juga a no jugar ni deixar fer-ho, el Madrid no ha regat la gespa una hora abans tal com havien acordat amb la UEFA i el Barça, i aquest darrer presenta una reclamació. Ni amb gespa alta i seca poden contra el Barça, l’únic equip amb idees i joc avui al Bernabeu… De tant en tant el Barça hauria d’anar a jugar a Madrid per a què vegin què és jugar a futbol…

L’última: La CNN compara la el Barça amb “la lluita de Catalunya per la independència” respecte el “règim nacionalista” de Madrid. Em pregunto: si la CNN és capaç d’entendre això perquè no és capaç d’entendre-ho el flamant (i desaparegut) president del Barça? Sempre haurà de ser Guardiola qui faci d’entrenador, de president, de defensor de la catalanitat del club i del sistema de joc? (s’ha escolat alguna estel·lada al Bernabeu, tot i la prohibició a l’entrada). El català també s’ha pogut sentir, tot i els temors del Madrid i la UEFA per la seguretat (en quin país volen que visquem?).

Trist record avui de la primera catàstrofe nuclear més greu de la història. Per desgràcia Fukushima torna a posar l’energia nuclear en dubte com a energia segura, com ens volen fer creure. Mentrestant van sorgint notícies sobre les nostres nuclears més properes: “Ascó I pateix un petit incendi en un edifi auxiliar“. Ja va haver de tancar Vandellòs I fa uns anys arran de l’incident de nivell 3 més greu sofert mai en una central al nostre territori. No hi va haver fuita a l’exterior o, almenys, això van dir (al 2007 hi va haver una fuita de partícules a Ascó i només es va saber gràcies als grups ecologistes, per això estan anant al jutjat aquests dies els responsables de la central, tot i què es neguen a declarar. Potser no sabrem mai quanta radioactivitat es va dispersar a l’exterior de la central… i després volen que ens els creiem quan diuen que tot està sota control…).

En aquest context d’accidents i incidents, pretendre allargar la vida de les centrals nuclears fins al 2021 és irresponsable. Utilitzar una energia que genera uns residus que no sabem com gestionar ni què fer-ne, és irresponsable. Pensar que l’energia nuclear és innòcua i és 100% segura és irresponsable. Ningú pot assegurar que el risc és zero, perquè el risc zero no existeix, dir el contrari és tenir mala fe i voluntat d’engany.

Els estudis ambientals d’Ascó i de Vandellòs demostren que Ascó II és la central amb més problemes. Sergi Saladié portaveu de la CANC, afirma en una entrevista que “Les centrals nuclears del país han arribat a l’edat límit que tenen dissenyada“. Estem jugant amb foc… fem un pas endavant i apostem per altres tipus d’energia abans que sigui massa tard, ens hi juguem molt…

Potser sí que els humans som bastant soques, Txernòbil genera turisme, hi ha gent que s’acosta a la central per immortalitzar-se davant de la major catàstrofe nuclear aliena als alts nivells de radiació que encara hi ha. Encara avui està prohibit fer cap activitat humana en un radi de 30 km al voltant de la central, on els límits radioactius són molt elevats, i això trigarà dècades…

“La comunitat internacional ha hagut de fer una injecció extra de diners,
fins a 550 milions d’euros, per construir un nou sarcòfag que confinarà
per 100 anys les restes de la central, una perillosa runa nuclear amb
la qual ningú no sap ben bé què fer“. I d’aquí a 100 anys què? ningú ho sap, s’espera que les generacions futures trobin alguna solució. No trobeu que això és altament greu i irresponsable?

Hem de buscar alternatives respectuoses amb el medi, hem de buscar cada vegada més l’eficiència energètica i l’equilibri amb el medi ambient i anar tancant les centrals nuclears a poc a poc, sense pressa, però sense pausa. Ens hi va el futur.

Editorial de Vicent Partal: Nuclears, fi del camí.

Finlàndia i Nova York, dos llocs distants amb visions sobre l’educació diferents, però amb bons resultats… N’hem d’aprendre molt encara (30 minuts d’interès).

Sorpresa: l’1×1 a Finlàndia no existeix i, en canvi, fan servir màquina de transparències que aquí fa anys s’usava i es va deixar de fer en pro de les noves tecnologies. Es va aparcar la transparència en pro de power point… algunes corrents li veuen molts defectes al PW… curiós.
Durada: a Finlàndia per cada 45 minuts de classe hi ha un quart d’hora de descans. Bé, aquí tenim una hora de classe, però entre el canvi d’aula i els passejos pel passadís es queda en 50 minuts, més o menys igual, només que allà ho fan legalment i aquí per “escaqueig”. Tot i així, segur que es pot regular millor. Allà només fan classes al matí. Aquí tot el dia més extra-escolars… potser ens hauríem de replantejar alguna cosa…
Coincidència: tant a N.Y. com a Finlàndia el director pot triar el professorat del centre. Segur que les plantilles són estables i tothom s’hi sent més implicat i això també ajuda als millors resultats. Aquí… uf!
Comportament: tant a N.Y. com a Finlàndia el comportament dels alumnes era més que correcte… aquí en alguns llocs un comportament així podría ser ciència-ficció…
Implicació: tant a N.Y. com a Finlàndia els pares s’impliquen molt en l’educació del fills i també els mestres i professors, fruit que tenen durant anys els mateixos alumnes i els acaben coneixent bé. Aquí… uf!
Reconeixement: tant a N.Y. com a Finlàndia ser mestre o professor és una professió reconeguda i ben considerada. Aquí…uf!
Inversió: la inversió en ensenyament tant a N.Y. com a Finlàndia és elevada. A Finlàndia es paguen molts impostos, però tenen molts recursos i l’alumnat no ha de pagar res per rebre l’educació. A N.Y. el professorat que va optar a un curs per ser director de centre, va apartar-se de les classes, però continuava cobrant el seu sou per fer-lo i això es va traduir amb una alta participació i implicació. Aquí el 50% de les places del curs de direcció no es van cobrir, es feia fora de l’horari lectiu com un curs més…
Confiança: A Finlàndia els nens van a l’escola que tenen més a prop, però poden triar-ne altres si els convé per alguna cosa en particular. A N.Y. també es pot triar, però la gent sol confiar en les del barri. Aquí hi tornen a haver denúncies d’empadronaments falsos per tal d’accedir a una escola determinada…

I en podeu afegir si voleu…