Esperant el clàssic…

El Chelsea-Barça de dimecres em va semblar un partidàs per part del Barça i la constatació que l’equip anglès sense Mourinho té menys gràcia. Tot i què va perdre el partit, vaig acabar orgullosa del meu equip. Si els pals no haguessin jugat en contra i amb una mica més de sort, la golejada hagués pogut ser d’escàndol. Al contrari que altres vegades, no em vaig posar gens nerviosa perquè sé, que jugant com va jugar, el barça anirà a la final de Munich si no és que hi ha un daltabaix que ara no em imaginar. Com dèia en Puyal, “l’eliminatòria és a 180 minuts i potser 90 pots tenir mala sort, però 180 no”. Veurem si és veritat això dimarts.
Abans, però vindrà el clàssic. Potser el clàssic dels clàssics. Una victòria o empat del Madrid els ho deixaria tot de cara per guanyar la lliga. Una victòria del Barça l’allargaria, a banda de donar-li ales de cara al Chelsea. Sigui com sigui espero veure un partidàs. No tinc clar que guanyi el Barça, però estic segura que ho donaran tot per fer-ho. Fa uns dies em vaig afegir a un grup que corre pel Facebook que em va semblar una iniciativa excel·lent: “Vull que el Barça faci una rua encara que no guanyi cap títol“. És així ara com ara, estem orgullosos del nostre equip i som sabedors del privilegi de viure aquesta època. I és que és així, són tan bons, juguen tan bé, em fan gaudir tant del futbol que el fet de guanyar títols ja no obsessiona ara que n’han fet 13 de 16 possibles i, si continuen així, en cauran molts més.

Les JERC Móra d’Ebre tornen a caminar

Ja fa uns mesos que s’està coent a foc lent, però divendres 13 va ser el tret oficial de sortida. Amb tres joves morencs com a punt de partida que han tornat a posar les JERC al mapa a la Ribera d’Ebre. Un plaer i un orgull veure’ls tan ben preparats i amb tanta empenta. Tenen molta feina per endavant, això sí, però hi ha un coixí més gran que ara fa vint anys, quan vam començar les JERC un jovenet Xavi Liviano, que va trigar un any a convènce’m per a què en formés part, i només amb en Jasmí d’incondicional a ERC. Tres érem tres, ara en som molts més…
 

Després en van venir uns quants més al projecte (en Jordi V. i en Francisco C., i com a “suporters” en Manel P., en Jordi S., en Gabri S. i na Marta M. entre altres), tot i què no van tenir continuïtat per diferents motius és d’agrair que hi fossin quan se’ls va necessitar. Sense el vostre entusiasme i suport arribar fins aquí no hagués estat possible. Gràcies!

I vam arribar a formar les JERC comarcals amb uns quinze membres vinguts d’arreu de la Ribera: Rasquera, Garcia, Miravet, Flix, Ascó… Reunions, assemblees, congressos, xerrades, sopars, enganxades de cartells… l’olla bullia amb força i potser algú encara se’n recordarà del meu vell Renault 6 que era un magatzem de cartells i cola per a anar a enganxar-los per la comarça. Les eleccions del 1995 van ser el salt de les JERC a la política i a ERC. Del 1991 al 1995 van ser uns anys intensos on ser independentista era marginal. No estava ben vist. S’equiparava amb la violència (independentista=terrorista). Eren uns altres temps, clar. Vint-i-un anys més tard m’atreviria a dir que ens trobem en el supòsit contrari: el normal és ser independentista i són els altres el que s’han de justificar per no ser-ho.

Sens dubte s’ha caminat cap a la independència pas a pas i fa goig veure com la secció local ha anat creixent amb els anys. Amb alts i baixos, perquè alguns que van ser-hi al principi ho van deixar córrer. Alguns van ser-hi més tard i altres han arribat de bell nou, però tots hem anat construint el que tenim avui i portant el testimoni el millor possible. Ara hem de continuar sumant per anar més enllà i és una molt bona notícia que les JERC Móra d’Ebre tornin a caminar, sempre es necessiten joves amb empenta, rebels, inconformistes i amb ideals que ajudin a tirar endavant el projecte de la independència del nostre país. Manel, Àlex i Andrea, per molts anys! Amb el vostre entusiame i empenta tot és possible.

Salut i República!

Notícia a l’Ideal de l’Ebre.

Racons de Móra (17): la font i el mas del Tomo

És un dels llocs al què m’agrada anar de tant en tant. Cal seguir una sendera que surt de Sant Jeroni cap al sud-est. S’arriba, després d’un quart de zigzaguejar costa amunt el camí a peu de la Picossa, a una font ben indicada que ja porta uns anys de sequera, però que també és a prop d’un pou de glaç i hi ha indicacions cap a la cova de la porca o cap a Santa Magdalena. És la font del Tomo, situada al costat del mas del mateix nom. Des de petits hi hem anat sempre si som a Sant Jeroni, normalment per la diada de l’1 de maig, però també, com ahir, per anar a menjar la mona. Del mas recordo sempre que la meua re-iaia em deia que hi havia passat una setmana de “lluna de mel”, tot i què fa 100 anys (102 per a ser més exactes) no sé si es deia així. El fet és que sempre deia que es va casar tard per a l’època, als 21 anys, amb el xic que l’havia festejat abans de marxar a la mili i del que no en va saber res durant dos anys fins que va tornar. I quan va tornar li va demanar la mà (ell la va cridar i ella va sortir al balcó), i es van casar de seguida i els van deixar el mas d’en Tomo (que era d’un dels 12 germans del nuvi) per passar-hi una setmana…

… i nou mesos més tard arribava mon iaio Benito. Suposo que no calia perdre el temps i la re-iaia sempre deia que hi havia un bon paller. A distància de carro aquell mas enmig del no-res a peu de la Picossa devia ser un lloc idílic i llunyà del poble (ben bé unes tres hores). Eren altres temps, el mas ara deu estar molt canviat, té teulada nova almenys i potser és més gran i tot, però sempre me’n recordo de l’anècdota i sempre es comenta quan hi som al davant, i anar fins a la font (o fins al mas) és un bon moment per passejar i xerrar enmig de la muntanya amb un camí fàcil i ben indicat. Molt recomanable.

De vaga

Demà faré vaga. No trobo que sigui una vaga qualsevol. És contra la reforma laboral del govern que a mi no m’afecta directament, però a molta gent sí i no la trobo justa. M’hi solidaritzo. Però també és una manera de cridar, és un crit d’indignació i de ràbia. De dir que ja n’hi ha prou de retallar sempre als mateixos, d’empitjorar les condicions laborals de tants i tants treballadors, de que es retalli a l’escola pública que és la base de tot… Bàsicament faig vaga perquè estic molt empipada amb el que està passant i per mi és una manera de dir “ja n’hi ha prou!!”…

Potser no servirà de res, qui ho sap? hi haurà ball de xifres, uns diran i els altres faran. Al nostre institut serà la vaga amb més seguiment de les que s’han fet de llarg. Potser demà serà un gran dia, potser canviarà alguna cosa… “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res” (o almenys servirà per a desfogar-se).

Mags de les paraules, esclaus dels gestos?

El congrés de CDC del cap de setmana ha acabat demanant l’estat propi per a Catalunya, però no la independència (Pujol: “no és el mateix estat propi que independència malgrat assemblar-s’hi”(sic)), i UDC ho troba compatible amb el projecte confederal de proposen. Sigui com sigui, és un gran pas que el partit que té més poder ara com ara i una àmplia base social hagi tingut la necessitat de sumar-se a la idea de tenir un estat propi (amb tots els matisos que vulguin). De fet era un clam des de les bases que sembla que han empés la cúpula (quan Mas va sortir al balcó del Majèstic ja es sentien els crits d’independència com ahir al congrés). Felicitem-nos doncs per sumar més independentistes (o “estat propistes”) al projecte perquè un partit sol (o dos) no poden aconseguir-la. Fins i tot Antoni Castells (desmarcant-se del seu partit) ha dit vàries vegades en poques hores que la independència de Catalunya és viable econòmicament (cosa que ja sabíem, però s’agraeix el gest i la suma del que representa).

Mentrestant, els partits obertament independentistes “recelen” de la “deriva” independentista de CDC (Junqueras: benvinguda sigui la competència, tot i què O. Pujol proclama: Convegència no és un partit independentista) i el PP al seu torn “amenaça”

Com acabarà tot plegat? Cap a on ens portarà aquest posicionament de CDC i com el farà compatible amb el pacte amb el PP és un misteri que se’ns revelarà les properes setmanes i mesos. Tinc la sensació, però, que el país no està per mitges tintes, la crisi i la seua gestió no deixa a ningú indiferent. Tot i això, no oblidem que Pujol i CIU són mags de les paraules i dels gestos encara que aquesta vegada Oriol Pujol confessa que “potser la geometria variable no donarà més de si”.
Veurem on ens porta tot plegat, però tinc la sensació que aquest cap de setmana a Reus, amb tots els recels que vulgueu, s’ha fet un pas important.

Bilingüisme integrador?

La sentència sobre el català a l’escola em fa més por que una pedregada. Ara són tres famílies (vés a saber com s’ho faran les escoles per fer-los a elles soles el vestit a mida amb el castellà), però en poden vindre més. El govern espanyol diu que defensa un “bilingüísme integrador”…ai!. De fet, és un tema sabut, en molts instituts de certes zones de Catalunya és pràticament impossible sentir parlar català a la classe, al passadís o al pati. De fet, em vaig trobar un cop que en un institut de 500 estudiants només n’hi havia un que parlés català i l’assenyalaven amb el dit (el catalán). En fi, si hi hagués una situació bilingüe real suposo que això no passaria, però només els catalanoparlants som bilingües. Ha estat així ara i sempre, per molt que altres s’omplin la boca de bilingüisme ells no ho són, però saben que és el primer pas per a la desaparició d’una llengua… la nostra…

Buscant per la xarxa he trobat un text de Carmina Ribés Falcó que diu sobre el bilingüisme:

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l’espai de l’altra. Una d’aquestes desapareixerà.

En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Tanmateix podem parlar de diferents tipus de bilingüísme:

A. Bilingüísme individual.
B. Bilingüísme social unidireccional.

(llegiu aquí l’explicació sencera).

Pujol i la independència (I)

Necessitem més persones com Fundador i menys com Pujol… Estic profundament decebuda per l’entrevista d’ahir a l’ex-president Pujol a Salvados. De fet, no la vaig veure sencera, només un tros al final i n’he llegit fragments, però ja en vaig tenir prou. No veig gaire diferència entre el Pujol d’ahir i el Pujol de fa 20 anys o fa 10 anys. Continua no sent independentista encara que diu: “ara votaria sí a la independència”. Pujol és un mag de les paraules i dels gestos. Recordo en els mítings de CIU ja fa molts anys, quan onejaven banderes amb la senyera per una banda i l’estel·lada per l’altra, de manera que segons com ho veies hi havia l’estrella independentista, però al següent tomb només es veia la senyera i prou. Una bandera, dues visions per atraure gent de totes bandes, dels que pensaven que Pujol era independentista i dels que pensaven que no ho era. Sap que el vot a favor a la independència té cada cop més adeptes, fins i tot dins la seua pròpia formació, i d’aquesta manera dóna peixet als que hi han cregut sempre, però també va dir “no sé què votaria d’aquí cinc anys”, segurament per l’esperança que Espanya modifiqui l’actitud i ell (i els que són com ell) puguin tornar al “camí recte” de formar part d’Espanya…

En aquest sentit és del tot imprescindible llegir (com sempre, però avui més) l’editorial de Vicent Partal: La independència és una tàctica?

Flac favor a l’independentisme fa en Pujol.

Pujol i la independència

Mon pare, de convergència des dels inicis i pujolista fins al final, sempre va creure que Pujol tenia l’estel·lada sota el coixí i la trauria quan pogués. Malauradament va morir sense veure-ho, però a dia d’avui li hagués hagut de donar la raó. En la presentació del seu darrer llibre de memòries en Pujol diu: “No vaig preveure que ens esperaven a la cantonada” (‘Assumeixo una part important de responsabilitat. Després de tants esforços per col·laborar en la construcció de l’Estat espanyol i en la seva governabilitat, després de tant voler que ens entenguessin no vaig preveure que ens esperaven a la cantonada, que no deixarien que res se salvés, que mirarien d’ensorrar-nos més enllà fins i tot del que era lògic’, explica Pujol a l’epíleg). Continua dient: “Sense el pacte fiscal Catalunya està morta“; i acaba  abjurant de la constitució espanyola: “L’ex-president Pujol abjura de la constitució espanyola” (com explica molt bé V. Partal, abjurar és fer un pas enllà: “en termes històrics i polítics l’Acta d’Abjuració (‘Het Plakkaat van Verlatinge’) és un terme que encara avui es refereix a la proclamació de la primera independència d’Espanya: la dels Països Baixos)…

Mentrestant, Oriol Junqueras fa una excel·lent conferència al Cercle d’Economia (qui sap si va arribar a convèncer a Salvador Alemany) i al Consell Nacional d’aquest darrer dissabte proclama: “Tenim l’oportunitat que la nostra raó acumulada durant tant de temps sigui evident a ulls de la majoria“.

No es pot dir ni més clar ni millor i Pujol és el símptoma que alguna cosa està canviant. Segurament molts poden retreure a Pujol que sigui ara que ja no toca poder quan s’hagi decidit a aixecar la veu independentista. Potser no té poder directe, però és un líder moral i molt influent encara ara. Que hagi fet el pas és molt important perquè molts (els pujolistes de tota la vida per exemple) creuran també que si volem sobreviure com a nació necessitem la independència.

Alguna cosa es mou, això és evident, potser la crisi hi té molt a veure i també va fent la seua feina (com recordava Miquel Calçada: “La crisi pot ser també una oportunitat per a la independència“). I també Artur Mas (a banda de pactar amb el PP i fer veure que no li agrada, però que no té més remei, potser continua amb la línia de “peix al cove” convergent), va deixant caure perles a la premsa: “Mas considera insuportable la solidaritat de Catalunya amb la resta de l’estat“. CIU ja no pot fer el mateix que fèia a l’època Pujol, són altres temps, altres reptes i el país està ofegat per totes bandes.
 
On anirà a parar tot plegat ho sabrem ens els propers mesos, de moment fins i tot Teresa Forcades parla també d’independència i ho té clar: Si volem, podem.

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

Un bon dia vaig descobrir a Marta Rojals al Mail Obert de Vilaweb perquè se li va ocórrer posar al títol Ribera d’Ebre i em va cridar l’atenció (Una història de la Ribera d’Ebre), i després em vaig llegir un munt d’articles que m’havien passat per alt d’una tirada. Em van semblar excel·lents i n’estic ben enganxada, així que cada dilluns l’espero amb candeletes per començar el dia amb el seu mail obert i continuar després amb les notícies. Poc després me n’assabentava d’un xat amb l’autora del Primavera, estiu, etcètera i vaig pensar que era l’única persona al món que no en sabia res d’aquell llibre que ja anava per la cinquena edició gràcies al boca-orella…

Vaig llegir el llibre a les vacances de Nadal, quan la calma i la tranquil·litat permet assaborir bé els textos. Quan el vaig adquirir em pensava que “tothom” l’havia llegit menys jo, en una de les llibreries estava exhaurit i el llibreter va haver de demanar més exemplars de l’obra altre cop. Per a parlar-ne, però, necessitava tenir temps i païr-lo una mica, perquè tinc la sensació que tothom ho ha explicat tot i molt bé (veure blocs del final), però encara hi ha gent que desconeix el llibre o l’autora i és per això que m’atreveixo modèstament a fer-ne difusió.

El Primavera, estiu, etcètera, té efecte bola de neu; vull dir que al començament no n’estava prou segura que m’acabés agradant i pensava que havien exagerat, però sense adonar-me’n la història va entrant, percolant, amarant… et rebrega, et fa riure, et fa ballar el cap… fins que esclata, et sedueix i et deixa un regust dolç després d’haver sobreviscut a tot un terratrèmol d’emocions. La sensació és la d’haver llegit un molt bon llibre que saps que farà història.

Se’ns dubte quedar finalista al premi Joan Crexells li dóna un valor afegit i essent la primera novel·la tot un èxit que a mi em provoca vertígen, perquè després d’això ha de ser molt difícil tornar a seure per a escriure una segona novel·la, en cas que ho vulgui fer l’autora, però qui sap si ens acabarà sorprenent un altre cop, veient com escriu cada dilluns és del tot possible.

Després d’això em costa posar-me amb altres novel·les “normals” perquè aquesta és de veritat excepcional. Esperaré a més endavant i potser provaré de rellegir un clàssic de Mercè Rodoreda o el “Jo Confesso” d’en Jaume Cabré. A veure quin tria el jurat com a millor llibre, sense oblidar que hi ha un tercer en discòrdia, “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Màrquez.

Algunes amistats que no en saben res del llibre i que els hi dic que val molt la pena, temen que els decebrà pels molts elogis que en faig. Exactament igual que jo abans de llegir-lo mentre en sentia a parlar tant. No us preocupeu, no us decebrà, n’estic convençuda i sinó ja em tornareu la contesta. Com diu un amic de Flix que és també fan de l’obra: és una novel·la preciosa, preciosa, no us la perdeu.

Recomanacions per posar-se en antecedents del llibre i l’autora:

I si encara no n’esteu convençuts llegiu aquest post que us acabarà de convèncer.

Andrea Motis i Joan Chamorro Quartet a l’Artesana de Falset

Bon cartell ahir a Falset. No havia estat mai al teatre l’Artesana i em va sorprendre molt positivament. És gran (aforament de 500 persones), per una capital de comarca que no supera els 3000 habitants i que ahir es va veure desbordat en les previsions més optimistes. Hi havia gent de tot arreu, suposo que majoritàriament de Falset perquè hi tocava l’Esteve Pi (que, per cert, em va encantar), bateria habitual del quartet i fill de la població (segons em va confessar una senyora gran que hi havia anat per ell i perquè hi sol anar per fer munt facin el que facin), però també em vaig trobat gent de Móra (d’Ebre), de Flix i de Gandesa. Sort que teníem les entrades d’abans perquè una trentena de persones esperaven anul·lacions per poder entrar a l’espectacle. Al final van acomodar-los dins l’escenari mateix amb cadires improvisades… una curiosa manera de “veure” el concert…
 

No hi ha dubte que hi ha hagut un boom d’Andrea Motis en els darrers mesos. Carles Capdevila ja publicava un article al respecte el 27 de desembre passat (Andrea Motis, la descoberta de l’any). Val a dir que del tot justificadament. Té una veu dolcíssima, però també toca molt bé la trompeta i el saxo, i està molt ben acompanyada per la guitarra de Josep Traver, la bateria d’Esteve Pi i el contrabaix i saxo de Joan Chamorro amb molt ofici al darrera.

Fa de mal dir quanta gent va venir de les comarques veïnes de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, però me’n vaig trobar uns quants mentre intentàvem trobar seient, la platea impossible, i dalt atapeït. Sort que vam trobar un raconet a primera i segona fila de l’amfiteatre. Just allà hi havia els pares de l’Andrea i la Carla Motis (que també va pujar a l’escenari -ukulele Carla li diuen-), que gravaven tot el concert. De fet, d’imatges del concert no en faltaran, molts no van resistir la temptació de tenir imatges, però també hi havia professionals fent-ne un reportatge. Quedarà per a l’anecdotari que una paisana de l’Esteve va haver de sortir a mig concert per haver trencat aigües.

Andrea i el quartet ja van seduir des de la primera cançó. Espectacular Moon river, o My babe just cares for me entre moltes altres i també un Hallellujah que va sortir als bisos per tancar el fantàstic concert. I per molts anys que en puguem seguir gaudint!