Coses a dir

No sé si havia vist mai tanta gent a la plaça del poble per la Diada de Sant Jordi. No sé si les vendes disminuiran a la gran ciutat, però els pobles aquests dies estan plens de nouvinguts, de gent que hi torna sempre per vacances o hi és de visita… i es nota. Entre amics, coneguts i saludats pots trigar bastant estona a fer el recorregut per les parades. He hagut de fer tanta cua per pagar el diari que semblava que regalessin alguna cosa. La festa és la festa i tothom hi vol participar d’alguna manera. Sembla que la Diada és plàcida, cal aprofitar-la…i al vespre: Barça!

Un text geològic també és un text, vull dir que també, òbviament, cal
tenir cura de l’expressió i, sobretot, de les faltes d’ortografia. Si
les fa un estudiant és greu, però si les corrobora un professor
d’universitat i les publica el Departament de Medi Ambient i Habitatge,
ja no és greu, és gravíssim (podeu veure-ho al PDF adjunt). Qualsevol que hagués llegit el text una
vegada n’hagués tingut prou per veure’n les mancances. Les faltes
d’ortografia que hi ha són de tenir mala base d’ESO, però és obvi que
són estudiants que han arribat a la universitat, per tant, hi ha una
part del sistema que no funciona.
No sé qui devia ser el responsable del
Departament de Medi Ambient i Habitatge que ho ha permés. En
ensenyament hi ha camí per córrer i en llengua ens vindria molt bé que
es llegís més en català. Només sis de cada deu persones més grans de 14 anys llegeixen algun llibre a l’any, i d’aquest un 25% són en català. Llegir ajuda a pujar el nivell de la llengua, caldria que ens hi fixéssim, que llegíssim i, sobretot, que els mestres i professors de qualsevol matèria fóssim més exigents amb els nostres alumnes.

A ningú li agrada perdre, però no em fa mal la derrota del barça perquè ha jugat molt bé i l’àrbitre ha estat molt correcte. Em sento tranquil·la perquè hi ha hagut un bon espectacle. El Madrid ha tingut la primera part, el Barça la segona i la pròrroga i el gol hagués pogut ser d’un o l’altre indistintament. Ha guanyat qui ha tingut l’encert de posar la pilota dins. Res a dir. Felicitar als campions (que bona falta els hi fa el títol), i esperar ara els dos partits de Champions que, segur, seran diferents.

No entenc com han pogut donar el premi a Mourinho com a millor entrenador del món per davant de Guardiola. Els seus equips no juguen a futbol ni fan espectacle, especulen amb el resultat, busquen un cop de sort i tenen un àrbitre molt amic…

El Barça ha empatat a 1 a camp del Madrid i no, no ha estat per culpa de la gespa (massa alta per a què corrés bé la pilota -la gespa era alta per tots dos equips), ni ha estat per l’àrbitre (5 targetes per a jugadors del Barça, dos per als del Madrid -una vermella-), que no ha vist un penal a l’àrea del Madrid, sí que ha vist el segon penal i n’ha vist un altre a l’àrea del Barça. Hagués estat massa bonic guanyar al Bernabeu de penal (encara que el penal fos cert). Feia vint anys que no li xiulaven un penal al Barça a favor al Bernabeu (segons dades de la TDP); “alguna cosa està canviant” -he pensat innocentment-, fins que ha xiulat un penal contra el Barça (no podia ser tanta felicitat).

La felicitat rau en què avui s’ha vist que el Madrid de Mourinho té por del Barça de Guardiola i ha jugat (ho ha tornat a fer), a no jugar a futbol i a esperar un cop de sort (com deia el mestre Puyal, “a que li toqués la loteria del gol”). És una llàstima veure un Madrid tan petit, hagués pogut ser un gran espectacle de joc i ocasions, però no ha estat així. Tot i això, Mourinho i Guardiola, Madrid i Barça, els hi queden tres partides més d’escacs, avui era, probablement, la més intranscendent (pel Madrid la lliga ja estava molt complicada abans de començar), al Madrid li queda l’esperança del partit de copa i passar a la final de Wembley. L’avantatge és que aquests partits es veuen a tot arreu, també fora de l’estat, i tothom a hores d’ara sap quin és el millor de tots dos equips.

Veurem com estarà la gespa de Mestalla, veurem quin àrbitre salta a la gespa (si surt engominat, malament).  Tres clàssics més per a la glòria o per a l’oblit… esperem que siguin per a la glòria, Guardiola, el Barça i l’afició ens ho mereixem.

CIU torna a ser la de sempre. No sembla que set anys a l’oposició hagin canviat gaire els seus plantejaments ni la manera de fer. Sovint, als mítings, hi ha banderes que són estelades per una banda i només amb les quatre barres per l’altra. Una manera d’acontentar tothom o de no deixar satisfet ningú. Ni la manifestació del 10 de juliol, ni les votacions del 10 d’abril fan variar els plantejaments. Mas diu que vota sí a la independència, molts altres dirigents de Convergència s’hi mostren favorables, Unió discrepa, CIU s’absté en una votació clau. Segurament la independència no venia al programa, poden argumentar, qui va votar CIU pensant que podria recollir l’esperit del 10 de juliol, s’ha equivocat. El país necessita respostes i tothom mira als polítics. L’èxit de la consulta per la independència a Barcelona hauria de fer pensar que alguna cosa s’està movent, que alguna cosa ha canviat i que els polítics no poden fer el de sempre. Arriba una època de canvis, la crisi profunda ens hi obliga, CIU ha disposat de 100 dies per demostrar que ha tornat amb capacitat de lideratge i resposta a les necessitats del país i, de moment, hem tornat al passat, potser sense voler-ho, com a contrapès natural a una situació que tampoc agradava. No sé si és pitjor el remei que l’enfermetat…

Els pitjors pronòstics s’han complert i ja tenim el màxim nivell d’un accident nuclear a Fukushima, com va passar a Txernòbil el 1986. Que les autoritats nipones hagin dit ara (un mes després), que la fuita va ser més important del que havien dit en un principi no tranquil·litza, al contrari. Per desgràcia la història de l’energia nuclear està plena de fets amagats i de mitges veritats. Menteixen per a no espantar, o no diuen el que saben, però espanten més mentint o no dient, perquè llavors no se sap mai quan diuen la veritat i si la diuen no te’ls creus.

Conec molta gent que viu de l’energia nuclear. No estar a favor de l’energia nuclear no vol dir que estigui en contra de la gent que hi treballa (cadascú és lliure de fer allò que creu o allò que pot), com tampoc treballar-hi vol dir estar-hi necessàriament a favor (una feina és una feina). La “guerra” entre partidaris de l’MTC i els contraris ja ve de lluny: els que estan a favor de l’energia nuclear perquè ho troben bé o hi viuen, estan a favor d’un cementiri nuclear centralitzat, perquè els hi han dit que no té perill i s’ho han cregut; els que hi estan en contra perquè no la troben bé no es creuen res del que els hi diuen i, per desgràcia, Fukushima els ha tornat a omplir de motius: Fukushima era una central 100% segura contra tsunamis i tifons, els van assegurar als habitants de la zona i s’ha demostrat que no era cert i ara el radi d’evacuació és cada cop més gran. Tanta i tanta gent ha perdut la casa, la feina, el seu entorn proper… i no podran tornar-hi durant dècades i encara no en sabem les conseqüències que pot tenir a nivell mundial. A vegades esperem a que passi una desgràcia per a posar remei al mal, més val prevenir: l’MTC ni aquí ni enlloc i hem de començar a pensar què fem amb les nuclears i quina energia volem utilitzar en el futur.

Fukushima marca el principi de la fi de l’era nuclear, els nostres nets pensaran que érem uns suïcides per utilitzar una energia com aquesta tan alegrement… Ja seria hora que, per variar, es fessin les coses bé.

Foto: “No més Fukushima”, la projecció de Greenpeace a Ascó.

No sé perquè està tan nerviós Duran i Lleida. El líder democristià cada cop s’assembla més al seu personatge esperpèntic del Polònia. Primer la polèmica asseguda a la taula del consell de govern sense cap càrrec explícit. Després la trifulga amb López Tena que va quedar en un nores. I ara surt per explicitar el vot de la vicepresidenta del govern. Encara que ella li hagi donat permís, em sembla molt poc elegant fer-ho i dir-ho d’aquesta manera. Em pregunto si a la vicepresidència hi hagués hagut un home, si ell hagués actuat així… Clar que, la senyora vicepresidenta, des que es va descobrir la relliscada del currículum, no deu estar per a massa polèmiques i per a massa exigències i sembla subordinada a la voluntat de Duran. Potser Duran volía explicitar que a Unió són la mar de diversos: uns no voten, altres voten sí i altres voten no…i avall que fa baixada, d’aquesta manera s’asseguren un contrapés amb Convergència i li fan de fre; però, francament, cada cop aquest partit històric sembla que esdevingui més un partit histèric (i disculpeu la broma), potser fa més nosa que falta en un govern que vol ser seriós i dels millors. Si la queixa del tripartit éren precisament les veus diferents i dissonants, ara amb el bipartit no només hi ha dues veus diferents sinó un guirigall. Farien bé de posar-se d’acord i actuar amb serietat pel bé del país, però potser set anys a l’oposició els hi han fet perdre l’equilibri.

Ara fa 20 anys vaig decidir entrar a formar part de les JERC, primer, i d’ERC després. No va ser una decisió d’un dia, vaig estar almenys dos anys tenint converses amb un militant que provava de convènce’m per entrar a formar part del projecte i treballar des de dins. Va ser una època intensa, just l’any anterior als Jocs Olímpics. La independència era vista com un projecte massa radical, massa trencador, massa utòpic… L’independentisme feia por perquè s’associava a altres parts de l’estat on els radicals feien servir la violència. Fer servir les urnes i no les armes (llibre: De les armes a les urnes), els tenia prou descol·locats. Jordi Pujol no era independentista, tot i què sempre ho deixava pensar al seus seguidors amb una ambigüitat calculada perfecta. El meu pare, militant de Convergència des dels inicis, estava convençut que Pujol era independentista i que trauria l’estelada quan les circumstàncies ho demanessin. El meu pare ja no hi és, però els fets li donen la raó; finalment Jordi Pujol ha dit que la independència és necessària i que ja no té arguments per convèncer els independentistes que no ho siguin (ell, que podria vendre una nevera a un esquimal). I és que el temps acaba posant les coses al seu lloc.

Fa vint anys no havia pensat mai entrar en un partit polític, però les circumstàncies ho van propiciar perquè no m’agradava el que s’estava vivint a la política municipal i al país i sóc de les que pensen que si vols canviar les coses cal fer-ho des de dins. Fa vint anys tampoc pensava que hi hauria una consulta independentista a Barcelona, ni que Jordi Pujol hi votaria a favor. Ara és un bon moment per la lluita independentista, un moment en què primer hem viscut una divisió i ara (esperem que duri), una unió de forces que ens poden portar més lluny (“la unió fa la força” contra el “divideix i venceràs”), i em fa feliç haver-hi contribuït amb el meu gra de sorra, com tants i tants altres.

La independència no arribarà demà, encara queda camí per córrer, però la tenim molt més a tocar i em fa feliç veure com cada vegada més responsables polítics de partits que no s’han declarat independentistes són partidaris de la independència i ho diuen obertament. Esquerra no té, sortosament, l’exclusivitat de l’independentisme, però sí que ha estat la llavor que ha fet que tot això avui sigui possible (algú s’imagina ser on som sense Esquerra?) i me n’orgulleix continuar formant-hi part i continuar engruixint aquests vuitanta anys d’història.

Celebrar vuitanta anys és un bon motiu per retrobar amics i companys de lluita… i que duri!

Notícia:

L’emotivitat i el compromís marquen l’acte de celebració del 80è aniversari d’Esquerra al teatre la Llanterna de Móra d’Ebre

Els sis militants amb més anys al partit i els vuitanta regidors assistents van rebre un càlid homenatge

El passat dissabte 19 de març a les 19.00 h, el teatre la
Llanterna de Móra d’Ebre es va omplir amb més de 300 persones per
celebrar el 80è aniversari de la constitució d’Esquerra Republicana de
Catalunya. La Federació de l’Ebre va organitzar aquest acte en el mateix
lloc on el 25 de setembre de 2004 va celebrar el Congrés Regional en
què la comarcal de la Ribera d’Ebre s’integrava a la Federació ebrenca,
en aquells moments formada només per les altres tres comarcals. Amb la
presència de 80 dels 252 regidors i regidores que el partit ha tingut a
les Terres de l’Ebre des l’any 1979 fins ara, l’acte es va iniciar amb
la benvinguda de Montserrat Perelló, candidata a l’alcaldia de Tivissa, i
amb el discurs de Joan Josep Duran, regidor de Cultura de Móra d’Ebre,
que va glossar els vuitanta anys d’història del partit a les Terres de
l’Ebre. Mentrestant, s’anaven projectant més de noranta segells i escuts
de centres i grups republicans ebrencs dels anys 30 que van formar part
d’Esquerra.

Tot seguit, Lluís Salvadó, vicesecretari general
de Coordinació Institucional d’Esquerra, va explicar les activitats que
es faran durant l’any de commemoració en l’àmbit nacional, va apuntar
els reptes que cal encarar en un futur immediat des del partit i va
donar pas al vídeo de commemoració dels 80 anys, on es barregen imatges i
discursos de futur amb d’altres del passat i l’aparició, entre
d’altres, de Francesc Macià i Lluís Companys. L’eurodiputat Oriol
Junqueras va prendre el relleu a Salvadó per fer una explicació
històrica dels orígens diversos del partit. Junqueras en va destacar “el
compromís, la lleialtat i fidelitat al país, a uns ideals i a Esquerra
Republicana de Catalunya per part de molta gent com la present aquí”.
Acabada la seva intervenció, Montse Perelló va anomenar un per un els
80 regidors assistents a l’acte, als quals se’ls va lliurar un text en
agraïment pel seu compromís. El text anava acompanyat de la foto del dia
de la fundació del partit amb els principals protagonistes i una cita
de Francesc Macià afirmant «Poble de Catalunya, si no és per tu
mateix, res ni ningú no pot deturar-te. Ja que aquest moment és el més
decisiu, de segles ençà, de la nostra història (juliol de 1931)».

Acte seguit es va retre homenatge als sis militants amb més anys de
militància al partit, que van rebre la insígnia Macià i el mateix text
que els regidors. Són: Tomàs Borrell i David Artigues, de Miravet; Jasmí
Campos, de Móra d’Ebre; Joan Vidal i Carme Pañella, d’Amposta, i Josep
Viña, d’Arnes. Tots ells militants del partit des dels anys 1977, 1978 i
1979. Amb regidors i militants homenatjats a dalt de l’escenari, una
violinista va interpretar el cant dels ocells i el president de la
Federació de l’Ebre, Gervasi Aspa, va cloure l’acte recordant que “el
partit de Macià i Companys ha estat protagonista i motor de canvi en
moments importants, excepcionals i convulsos de la història de Catalunya
i de les Terres de l’Ebre”.

“La comissió europea qualifica la situació al Japó d'”apocalipsi”“.”França eleva a 6 l’accident nuclear del Japó“. “Baixen els nivells de radiació dins la planta de Fukushima, però continuen les evacuacions“. “La tragèdia del Japó és la fi de l’energia nuclear al món“. “Alemanya tanca les 7 centrals nuclears més antigues“…

Viure en una població equidistant entre Ascó (20 km) i Vandellòs (25 km) no tranquil·litza gaire. Estem envoltats de tres centrals nuclears: Ascó I i II, Vandellòs II. Una mica més enllà hi ha Cofrents, que és exactament igual que la de Fukushima, segons diuen els experts. Pel que sembla només Alemanya (i Merkel), tenen seny per començar a tancar les centrals més antigues. I aquí què farem? Quin és el futur nuclear?
Per cert, la zona castigada pel tsunami i on hi ha ubicades les centrals nuclears és la més pobra del Japó, curiosament. Un senyor japonès explicava a la càmera: “Ens van dir que la central (Fukushima) era 100% segura contra tsunamis i tifons, i ens ho vam creure, però ara ja no ens creiem res“. Em semblava sentir gent del nostre territori, el mateix fenomen aquí i a l’altra banda del món. Sembla que a tot arreu s’expliquen les mateixes mentides i sempre hi ha gent de bona fe que se les creu, o potser és que realment els que ho deien s’ho creien per interès propi, però no comptaven amb la força de la natura tan excepcional, tot i trobar-se en un dels llocs del planeta on es poden donar aquestes condicions extremes…
Com sempre als pobres ens toca el rebre, només que quan hi ha una central pel mig som, només, els primers a rebre… acaba rebent tothom.

Alguns experts afirmen que hi haurà un abans i un després després de l’accident nuclear de Fukushima (classificat com a 4 en una escala de màxim 7), igual que en el seu moment van suposar un abans i un després Three Miles Island i Txernòbil. El Japó és un país molt avançat, la tercera potència mundial, ningú dubta de la seua tècnica ni de la seua capacitat per fer front a les adversitats. Fa anys que es preparen per un gran terratrèmol, sabien que arribaria tard o d’hora, i ha arribat, però les centrals nuclears, a pesar de totes els mesures de seguretat, no han aguantat (n’hi ha una altra en estat d’alarma al nord del país). També hi ha processats alts directius de centrals nuclears nipones acusats d’amagar informació sobre fuites, i si això passa allà, que és un país seriós, no vull ni imaginar-me en altres llocs (per no dir aquí directament). Es veu que la indústria nuclear és a tot arreu igual…

Marcel Coderch des de l’ARA escriu un interessant article: Una llosa per a l’energia nuclear. A l’article afirma: “L’accident de Fukushima obligarà a reforçar els sistemes d’emergència,
amb el corresponent augment dels costos, i tornarà a despertar oposició
social. Tot i tenir causes diferents, aquest accident és molt semblant
al que va tenir lloc a la central nord-americana de Three Miles Island
l’any 1979, una data que va significar l’inici de la fi de la primera
era nuclear. Com ara, no s’havia previst la seqüència d’esdeveniments i
es creia que un accident d’aquestes característiques era impossible, com
fins ahir mateix també ho deien d’un altre Txernòbil”.

“Però ara hem vist que no és així: n’hi hauria hagut prou que
l’epicentre del terratrèmol hagués estat més a prop de la central, o que
s’hagués trigat unes hores més a controlar la temperatura interna del
reactor”.

“L’accident de Fukushima, com va passar amb el de Three
Miles Island, pesarà com una llosa sobre el futur de l’energia nuclear
perquè demostra que no hi ha res impossible, ni tan sols en un país tan
curós i avançat com el Japó. Fukushima serà el tsunami de la indústria
nuclear que provocarà l’avortament de l’intent de renaixença que amb
tant delit ha estat preparant una indústria que es resisteix a rendir-se
a l’evidència de la seva perillositat consubstancial“.

L’arxipièlag del Japó es troba en un punt d’alta perillsitat sísmica i volcànica. Està situat a sobre una vora destructiva, on l’escorça oceànica que travessa el Pacífic, s’enfonsa sota un tros d’escorça oceànica que hi ha enganxada a la placa euroasiàtica. Pertany a l’anomenat cinturó de foc del Pacífic i en són freqüents els sismes (per bé que no tots de tanta magnitut) i també l’activitat volcànica. En efecte, després del terratrèmol (i unes quantes rèpliques que l’han acompanyat de menor intensitat), arriba l’hora ara d’un volcà que ha entrat en erupció al sud del Japó.

Excel·lent Espai Terra de divendres 11, on s’explica perfectament com s’ha produït el terratrèmol del Japó i totes les rèpliques, i com s’ha desenvolupat el tsunami gegantí que ha arrasat la costa i ha provocat centenars de desapareguts, i està previst que arribi a l’altra banda del Pacífic en les pròximes hores. La velocitat del tsunami ha arribat als 1000 km/h i a les costes japoneses ha penetrat uns cinc quilòmetres costa endins.

Tot i els advertiments, a la costa oest dels Estats Units, ha provocat quatre ferits i un desaparegut, persones que han fet cas omís de les autoritats i han volgut veure el tsunami en directe. No s’imaginaven que la força de la natura és immensa per molt lluny que estigui el focus generador.

El perill al Japó ara com ara, a banda de les rèpliques que es puguin anar produïnt, és la probable fuita radioactiva d’una central nuclear que s’ha vist afectada pel sisme. Japó està en alerta nuclear. L’evacuació de la zona ha passat a ser de 3 a 10 km de radi, els tècnics tenen dificultats per controlar la temperatura del reactor.

Així mateix es parla de la possibilitat que el terratrèmol del Japó (8,9 graus a l’escala Richter, el setè més gran), hagi pogut desplaçar l’eix de rotació de la Terra uns 10 centímetres.

Per saber-ne més:
Vídeo: Tsunami, la ola asesina. TVE.2005.
Vídeo: Tsunami, olas asesinas. Discovery Chanel.2001.

Actualització:
Desapareguts 9.500 habitants d’un poble al nord del Japó.
L’Explosió a la central nuclear de Fukushima és catalogada en un nivell 4 de 7

Deixi’m dir-li que em va sorprendre la seua arrencada com a consellera. No m’ho hagués imaginat després d’haver-la conegut com a titular de Benestar i Família. Va parlar amb seny d’alguns temes i també va tenir alguna sortida precipitada, però en general sembla que d’entrada tenia les coses prou clares. No entenc, per això, la sortida de to d’ahir. Els mestres i professors no som els seus enemics, però ho va semblar. Potser és que la posen nerviosa els sindicats, no la culpo, a mi també, de vegades, però em sembla que va respondre sense pensar en el professorat que treballa en precari que n’hi ha molt, encara i tenir la feina assegurada, sí dóna tranquil·litat què vol que li digui, però no tot el col·lectiu està en aquesta situació, prou bé que ho sap. Vull entendre que va ser una relliscada sense reflexionar, un mal moment el podem tenir tothom, en això estem d’acord. Fixi’s que la paraula “mestre” té connotacions positives quan parlem d’en Puyal (o de qualsevol altre professional que no es dediqui a l’ensenyament), en canvi quan es parla dels mestres sembla que sigui una cosa dolenta, que siguem els culpables de tot. Pensi que a nosaltres no ens defensa ningú, si és vostè la que ens burxa ja hem begut oli. I encara rai que no hem tingut culpa de la crisi!…
Sra. Rigau, li ho demano, continuï en la línia que va marcar al principi que estava prou bé, i defensi els mestres, no cal tenir feina assegurada per estar motivat a la feina, li ho puc assegurar, igual que tenir-la assegurada no és una motivació per si mateix, ja sap que no és la situació de molts docents, la precarietat (culpa de la crisi, també), és molt elevada i hi ha molts docents sense feina o amb substitucions curtes, però això no és el tema, la motivació és una altra cosa, no li sembla?

Dissabte, a can barça, el president va decidir deixar la llotja (per un dia) i cedir tot l’espai a dones per donar visibilitat. Una qüestió no exempta de polèmica, per què només un dia a l’any? Em recorda a proclamar una dona alcaldessa per un dia, com encara succeeix per aquestes contrades per Santa Àgueda. Potser efectiu en un cert moment del s. XX i l’única opció de les dones de sortir de casa sense els marits, però totalment absurd i passat de moda al s. XXI.
 
Però, per desgràcia, el 8 de març encara ha de ser un dia reivindicatiu per a la igualtat home-dona. Encara hi ha molt camí per fer, des que la llotja del barça sigui ocupada també per algunes dones sempre i no només un dia a l’any o que els salaris siguin equivalents entre el dos sexes, ara com ara encara hi ha diferències substancials a l’hora de cobrar per fer la mateixa feina, una vergonya que demostra que ha de continuar essent un dia reivindicatiu i combatiu, i també festiu, per què no.

Acabo, he pres la fotografia d’aquest bloc, molt més poètic que aquest, amb qui comparteixo reivindicació i el desig que tingueu un feliç dia de la Dona.

He pres el títol d’una carta al director al diari EL PUNT escrita per Artur Bladé Font, fill d’Artur Bladé Desumvila, reconegut escriptor Ebrenc natural de Benissanet, i que em mereix tot el crèdit. La carta es va publicar al gener i jo ja feia dues setmanes que no rebia correu a la bústia. Un bon dia vaig veure un avís de CORREOS a sobre de les bústies. Deia, textualment: “pasar a Buscar les cartes per la oficina Hi ha que no puc entrar”(si voleu veure l’original és a l’arxiu adjunt). No posava data, va ser trobat a principis de febrer, ignoro quan de temps duia allà i no cal dir que les faltes d’ortografia són de les que fan època (quins estudis ha de superar algú que vulgui ser carter?). En recollir la correspondència a l’oficina em vaig trobar la sorpresa d’un plec de cartes i paquets que romanien allà, alguns des d’abans de Nadal. Em va semblar curiós, si més no, que trobés l’avís sense data a l’interior del portar anunciant-me que no hi podia entrar (que no hi pugui entrar un dia, ho entenc, però mai?).

Després del fet, vas parlant del tema amb amics i saludats i tots coincideixen que d’un temps ençà és cert que el servei de correus ha minvat molt en qualitat i en amabilitat, no deu entrar en el sou, imagino. La carta al director fa referència al retorn d’una missiva dirigida a una empresa de Móra d’Ebre situada al carrer principal perquè el número no corresponia, era la casa del costat, com si fos l’única carta que rebés o com si no pogués llegir el nom de l’empresa. Alarmant la manca de voluntat i de ganes de fer la feina bé. D’aquests casos, aquí, n’hi ha hagut uns quants, potser és que els carters són nous, potser és que se saben la normativa de cap a cap i no es volen extralimitar ni un mil·límetre de les seues obligacions (aquesta opció és pura fantasia), o potser és que no els hi agrada la feina… Sigui dit de passada, és habitual trobar un avís a la bústia amb data i hora de quan et trobaves al domicili i el carter no ha trucat o, si ho ha fet, ha deixat l’avís igualment…

 

La segona part de la meua estupefacció amb el servei de CORREOS ve per uns anònims rebuts per molts veïns de vivendes unifamiliars o comerços, sense data, sense segell, sense signatura i només en castellà (amb errors de puntuació i només en majúscules), apel·lant a la “normativa vigente”, però sense especificar-la, per la qual obliguen a posar una bústia a l’entrada de les vivendes unifamiliars o negocis, o el carter no hi deixarà cap carta a partir d’una data no especificada, i signat per “el jefe del equipo” (veure l’arxiu adjunt 1r avís de correus), no es va dignar ni a posar el nom.

Segons ells és obligatori tenir una bústia, segons el decret que he trobat, no (Article 34, apartat 3: En els immobles que siguin habitatges unifamiliars o locals comercials o industrials independents, l’entrega es pot fer en una casella domiciliària situada prop de la primera porta d’entrada o a sobre d’ella…). Segons el meu parer, i d’altres que he trobat per la xarxa, que digui “es pot fer” i no “s’ha de fer”, vol dir que no obliga, simplement recomana. En algunes webs hi ha dades: aquí, aquí i aquí (en el foro de carters és curiós llegir els arguments per “obligar” a posar una bústia encara que sigui una vivenda unifamiliar, es veu que de tan ajupir-se els fa mal l’esquena…). Sigui com sigui, el text, l’avís i el redactat són impresentables.

Em llegeixo la Llei de Correus i el Reial Decret que la modifica i trobo un parell de coses interessants:

Article 28. Condicions generals.
1. L’operador a qui s’ha encomanat la prestació del servei postal universal està obligat a fer, respecte als serveis que s’hi inclouen, els dies laborables i cinc dies per setmana,  tret de circumstàncies o condicions geogràfiques excepcionals, que ha de valorar la
Secretaria General de Comunicacions, amb la petició prèvia raonada per part del prestador del servei:
a) Una recollida en els punts d’accés, com les bústies a disposició del públic instaades a la via pública, locals o altres instaacions.
b) Una distribució i entrega al domicili de cada persona física o jurídica, amb les excepcions que estableix l’article 37 d’aquest Reglament.

Això vol dir que hauria de repartir el correu (un servei públic reconegut per normativa europea –directiva 97/67/CE– i que també garanteix la distribució del correu cinc dies per setmana, excepte en casos excepcionals que no són cap dels que aquí ens ocupen.)

I es rep el segon avís (veure arxiu adjunt), aquest cop en català i castellà i anunciant, també sense data ni signatura ni segell, que a partir d’ara les cartes caldrà anar-les a buscar a l’oficina.

M’arribo a l’oficina per parlar amb el “jefe del equipo” tal com deia el paper, la sorpresa és que no sap la normativa que vol fer aplicar (un dia d’aquests li faig arribar amb subratllat), simplement li ho han comunicat els superiors, li han fet arribar l’escrit (mal escrit, per cert) i ell l’ha distribuït, sense més. Em reconeix que les coses es poden fer millor i li dic que té bastant empipat al personal per les maneres emprades, i això no ho entén, es veu que és el més normal enviar escrits d’aquesta índole. Em mira poc amigablement i com si no anés la cosa amb ell. No sé si es pot fer una queixa per no fer les coses com toquen, al web de correus pots reclamar un paquet o sobre que no hagis rebut, o fer un suggeriment, però no pots reclamar per un maltractament a la llengua, a les maneres emprades i al tracte rebut.

Em conformo, de moment, a deixar-ho aquí escrit, per si a algú li pot servir i pot donar alguna idea.

Dibuix: el carter simpàtic d’abans que ja no existeix, per desgràcia.