Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Tsunami, l’onada assassina

0

Excel·lent Espai Terra de divendres 11, on s’explica perfectament com s’ha produït el terratrèmol del Japó i totes les rèpliques, i com s’ha desenvolupat el tsunami gegantí que ha arrasat la costa i ha provocat centenars de desapareguts, i està previst que arribi a l’altra banda del Pacífic en les pròximes hores. La velocitat del tsunami ha arribat als 1000 km/h i a les costes japoneses ha penetrat uns cinc quilòmetres costa endins.

Tot i els advertiments, a la costa oest dels Estats Units, ha provocat quatre ferits i un desaparegut, persones que han fet cas omís de les autoritats i han volgut veure el tsunami en directe. No s’imaginaven que la força de la natura és immensa per molt lluny que estigui el focus generador.

El perill al Japó ara com ara, a banda de les rèpliques que es puguin anar produïnt, és la probable fuita radioactiva d’una central nuclear que s’ha vist afectada pel sisme. Japó està en alerta nuclear. L’evacuació de la zona ha passat a ser de 3 a 10 km de radi, els tècnics tenen dificultats per controlar la temperatura del reactor.

Així mateix es parla de la possibilitat que el terratrèmol del Japó (8,9 graus a l’escala Richter, el setè més gran), hagi pogut desplaçar l’eix de rotació de la Terra uns 10 centímetres.

Per saber-ne més:
Vídeo: Tsunami, la ola asesina. TVE.2005.
Vídeo: Tsunami, olas asesinas. Discovery Chanel.2001.

Actualització:
Desapareguts 9.500 habitants d’un poble al nord del Japó.

L’Explosió a la central nuclear de Fukushima és catalogada en un nivell 4 de 7

Sra. Rigau, rigor!

2
Publicat el 9 de març de 2011

Deixi’m dir-li que em va sorprendre la seua arrencada com a consellera. No m’ho hagués imaginat després d’haver-la conegut com a titular de Benestar i Família. Va parlar amb seny d’alguns temes i també va tenir alguna sortida precipitada, però en general sembla que d’entrada tenia les coses prou clares. No entenc, per això, la sortida de to d’ahir. Els mestres i professors no som els seus enemics, però ho va semblar. Potser és que la posen nerviosa els sindicats, no la culpo, a mi també, de vegades, però em sembla que va respondre sense pensar en el professorat que treballa en precari que n’hi ha molt, encara i tenir la feina assegurada, sí dóna tranquil·litat què vol que li digui, però no tot el col·lectiu està en aquesta situació, prou bé que ho sap. Vull entendre que va ser una relliscada sense reflexionar, un mal moment el podem tenir tothom, en això estem d’acord. Fixi’s que la paraula “mestre” té connotacions positives quan parlem d’en Puyal (o de qualsevol altre professional que no es dediqui a l’ensenyament), en canvi quan es parla dels mestres sembla que sigui una cosa dolenta, que siguem els culpables de tot. Pensi que a nosaltres no ens defensa ningú, si és vostè la que ens burxa ja hem begut oli. I encara rai que no hem tingut culpa de la crisi!…
Sra. Rigau, li ho demano, continuï en la línia que va marcar al principi que estava prou bé, i defensi els mestres, no cal tenir feina assegurada per estar motivat a la feina, li ho puc assegurar, igual que tenir-la assegurada no és una motivació per si mateix, ja sap que no és la situació de molts docents, la precarietat (culpa de la crisi, també), és molt elevada i hi ha molts docents sense feina o amb substitucions curtes, però això no és el tema, la motivació és una altra cosa, no li sembla?

8 de març

2
Publicat el 8 de març de 2011

Dissabte, a can barça, el president va decidir deixar la llotja (per un dia) i cedir tot l’espai a dones per donar visibilitat. Una qüestió no exempta de polèmica, per què només un dia a l’any? Em recorda a proclamar una dona alcaldessa per un dia, com encara succeeix per aquestes contrades per Santa Àgueda. Potser efectiu en un cert moment del s. XX i l’única opció de les dones de sortir de casa sense els marits, però totalment absurd i passat de moda al s. XXI.
 
Però, per desgràcia, el 8 de març encara ha de ser un dia reivindicatiu per a la igualtat home-dona. Encara hi ha molt camí per fer, des que la llotja del barça sigui ocupada també per algunes dones sempre i no només un dia a l’any o que els salaris siguin equivalents entre el dos sexes, ara com ara encara hi ha diferències substancials a l’hora de cobrar per fer la mateixa feina, una vergonya que demostra que ha de continuar essent un dia reivindicatiu i combatiu, i també festiu, per què no.

Acabo, he pres la fotografia d’aquest bloc, molt més poètic que aquest, amb qui comparteixo reivindicació i el desig que tingueu un feliç dia de la Dona.

Publicat dins de Dona | Deixa un comentari

La ineficàcia de correus

2
Publicat el 4 de març de 2011

He pres el títol d’una carta al director al diari EL PUNT escrita per Artur Bladé Font, fill d’Artur Bladé Desumvila, reconegut escriptor Ebrenc natural de Benissanet, i que em mereix tot el crèdit. La carta es va publicar al gener i jo ja feia dues setmanes que no rebia correu a la bústia. Un bon dia vaig veure un avís de CORREOS a sobre de les bústies. Deia, textualment: “pasar a Buscar les cartes per la oficina Hi ha que no puc entrar”(si voleu veure l’original és a l’arxiu adjunt). No posava data, va ser trobat a principis de febrer, ignoro quan de temps duia allà i no cal dir que les faltes d’ortografia són de les que fan època (quins estudis ha de superar algú que vulgui ser carter?). En recollir la correspondència a l’oficina em vaig trobar la sorpresa d’un plec de cartes i paquets que romanien allà, alguns des d’abans de Nadal. Em va semblar curiós, si més no, que trobés l’avís sense data a l’interior del portar anunciant-me que no hi podia entrar (que no hi pugui entrar un dia, ho entenc, però mai?).

Després del fet, vas parlant del tema amb amics i saludats i tots coincideixen que d’un temps ençà és cert que el servei de correus ha minvat molt en qualitat i en amabilitat, no deu entrar en el sou, imagino. La carta al director fa referència al retorn d’una missiva dirigida a una empresa de Móra d’Ebre situada al carrer principal perquè el número no corresponia, era la casa del costat, com si fos l’única carta que rebés o com si no pogués llegir el nom de l’empresa. Alarmant la manca de voluntat i de ganes de fer la feina bé. D’aquests casos, aquí, n’hi ha hagut uns quants, potser és que els carters són nous, potser és que se saben la normativa de cap a cap i no es volen extralimitar ni un mil·límetre de les seues obligacions (aquesta opció és pura fantasia), o potser és que no els hi agrada la feina… Sigui dit de passada, és habitual trobar un avís a la bústia amb data i hora de quan et trobaves al domicili i el carter no ha trucat o, si ho ha fet, ha deixat l’avís igualment…

 

La segona part de la meua estupefacció amb el servei de CORREOS ve per uns anònims rebuts per molts veïns de vivendes unifamiliars o comerços, sense data, sense segell, sense signatura i només en castellà (amb errors de puntuació i només en majúscules), apel·lant a lanormativa vigente”, però sense especificar-la, per la qual obliguen a posar una bústia a l’entrada de les vivendes unifamiliars o negocis, o el carter no hi deixarà cap carta a partir d’una data no especificada, i signat per “el jefe del equipo” (veure l’arxiu adjunt 1r avís de correus), no es va dignar ni a posar el nom.

Segons ells és obligatori tenir una bústia, segons el decret que he trobat, no (Article 34, apartat 3: En els immobles que siguin habitatges unifamiliars o locals comercials o industrials independents, l’entrega es pot fer en una casella domiciliària situada prop de la primera porta d’entrada o a sobre d’ella…). Segons el meu parer, i d’altres que he trobat per la xarxa, que digui “es pot fer” i no “s’ha de fer”, vol dir que no obliga, simplement recomana. En algunes webs hi ha dades: aquí, aquí i aquí (en el foro de carters és curiós llegir els arguments per “obligar” a posar una bústia encara que sigui una vivenda unifamiliar, es veu que de tan ajupir-se els fa mal l’esquena…). Sigui com sigui, el text, l’avís i el redactat són impresentables.

Em llegeixo la Llei de Correus i el Reial Decret que la modifica i trobo un parell de coses interessants:

Article 28. Condicions generals.
1. L’operador a qui s’ha encomanat la prestació del servei postal universal està obligat a fer, respecte als serveis que s’hi inclouen, els dies laborables i cinc dies per setmana,  tret de circumstàncies o condicions geogràfiques excepcionals, que ha de valorar la
Secretaria General de Comunicacions, amb la petició prèvia raonada per part del prestador del servei:
a) Una recollida en els punts d’accés, com les bústies a disposició del públic instaades a la via pública, locals o altres instaacions.
b) Una distribució i entrega al domicili de cada persona física o jurídica, amb les excepcions que estableix l’article 37 d’aquest Reglament.

Això vol dir que hauria de repartir el correu (un servei públic reconegut per normativa europea –directiva 97/67/CE– i que també garanteix la distribució del correu cinc dies per setmana, excepte en casos excepcionals que no són cap dels que aquí ens ocupen.)

I es rep el segon avís (veure arxiu adjunt), aquest cop en català i castellà i anunciant, també sense data ni signatura ni segell, que a partir d’ara les cartes caldrà anar-les a buscar a l’oficina.

M’arribo a l’oficina per parlar amb el “jefe del equipo” tal com deia el paper, la sorpresa és que no sap la normativa que vol fer aplicar (un dia d’aquests li faig arribar amb subratllat), simplement li ho han comunicat els superiors, li han fet arribar l’escrit (mal escrit, per cert) i ell l’ha distribuït, sense més. Em reconeix que les coses es poden fer millor i li dic que té bastant empipat al personal per les maneres emprades, i això no ho entén, es veu que és el més normal enviar escrits d’aquesta índole. Em mira poc amigablement i com si no anés la cosa amb ell. No sé si es pot fer una queixa per no fer les coses com toquen, al web de correus pots reclamar un paquet o sobre que no hagis rebut, o fer un suggeriment, però no pots reclamar per un maltractament a la llengua, a les maneres emprades i al tracte rebut.

Em conformo, de moment, a deixar-ho aquí escrit, per si a algú li pot servir i pot donar alguna idea.

Dibuix: el carter simpàtic d’abans que ja no existeix, per desgràcia.

I Mourinho tasta la seva medicina…

0

“Tothom ha vist que eren mans”, diu. Si passa l’eliminatòria ni se’n recordarà, però si no és així pensarà en què hagués passat si… exactament  igual que l’any passat quan miràvem el partit Inter- Barça xiulat per un àrbitre portugués amic seu (molt amic seu), que va obviar jugades que haguessin tombat el partit i el Barça hagués anat a la final. Segurament no passarà res, ho tenen tot a favor per passar l’eliminatòria i classificar-se, però almenys estaran aquestes tres setmanes pensant-hi.

Contra l’MTC a Ascó i a cap altre lloc

0

No és que m’hagi instal·lat en el NO a tot, és que trobo (continuo trobant) una bestiesa posar tots els residus nuclears de l’estat en un sol magatzem per molt que diguin que serà temporal. Per molt que els partidaris diguin que és segur. Per molt que diguin que ens en podem refiar. Per molt que diguin que tot anirà bé…
Qui se’n pot refiar quan hi ha hagut incidències a totes les centrals nuclears que s’han acabat sabent de xiripa? (Ascó concentra el 40% de les incidències de les centrals nuclears al 2010). És molt més sensat tenir un magatzem per a cada central o grup petit de centrals i no anar traslladant residus amunt i avall com qui porta una bossa d’escombraries. Si no s’opta per aquesta opció segurament és perquè és més car… més car a la curta, però més eficient a la llarga i, sobretot, s’evitarien les protestes i les “guerres” entre territoris.

Ahir hi va haver una concentració davant la seu de CIU a Móra d’Ebre per tal que el govern refusi la ubicació de l’MTC a Ascó d’una manera clara i contundent. Temo tornar a vuit anys enrera quan anàvem de manifestació dia sí dia també… ara, el resultat va ser positiu: no va venir l’ENRON, no es va fer el transvasament i (per desgràcia) sí que es va fer el macroabocador (2 a 1), i el 2003 va portar un nou govern a Palau. No volem tornar enrere, haurien d’haver aprés la lliçò de que cal defensar el territori.

De dol

0

La mort de Santi Santamaria m’ha deixat aixafada. Que sigui tan sobtada i a l’altra punta del món fa basarda. Així de cop, se’ns en ha anat un català universal, un cuiner pioner a posar Catalunya al mapa del món gastronòmic mundial. Poques hores després s’apagava un altre pioner a posar el català i Catalunya al mapa, en aquest cas a la Catalunya Nord, desapareixia als 91 anys Jordi Barre, el primer en cantar en català en aquell indret. I per si fos poc, com si fos una jugada del destí, al País Valencià des d’avui no es pot veure TV3. Tot amb poques hores de diferència, tot de cop i de sobte…

II Olimpíada de Geologia, primera fase a Tarragona

0

Ahir es va celebrar la primera fase de l’Olimpíada de geologia. Dels instituts de la demarcació, se’n van presentar quatre amb un total de 20 alumnes, que no està gens malament per ser la primera vegada, esperem millorar registres l’any que ve. Els quatre guanyadors aniran a competir a Madrid el 26 de març amb tots els altres guanyadors de les diferents demarcacions espanyoles. La fase final europea es realitza a Itàlia al setembre.

A diferència d’altres olimpíades que porten molts anys i
on es selecciona l’alumnat, aquí tot just se’n fa la segona edició i és
una manera de donar a conèixer la geologia i animar a l’alumnat a
estudiar-la. Una manera lúdica d’aprendre i de contagiar la passió per les roques, minerals i fòssils, la seua gènesi i el seu estudi.

La nova samarreta del Barça

0
Sí, és blau i grana i poc més es pot dir. Per televisió farà mal d’ulls, potser i, em sembla, que s’ha perdut la senyera. En fi, el millor equip del món pot tenir el pitjor disseny del planeta? És obligatori canviar el disseny cada any? (no, em direu, però sí per màrketing)… suposo que ens hi acabarem acostumant o potser és una estratègia, no saps ben bé si hi sobra la Qatar Foundation o el pijama a ratlles…

(La Fundació Qatar dóna l’OK al disseny de la samarreta del Barça)

Estudies o treballes?

0

Espanya dobla la mitjana europea dels alumnes que deixen els estudis abans d’acabar secundària“. Malta és l’últim país, Portugal i Espanya estan just per sobre i van de bracet. Trista estadística. La culpa, si es pot dir així, és el boom immobiliari que va fer que molts joves deixessin els estudis per anar a treballar a la construcció. Dono fe. Alumnes meus amb dificultats d’aprenentatge, amb un entorn familiar poc favorable per a seguir estudiant i moltes ganes de marxar del centre em deia: “profe, aviat seré allà (assenyalant una obra propera) i guanyaré més diners que tu” (sic). I tenia raó. Treballant més hores i al ras, a mercè de la intempèrie, però un noi de 16 anys guanyava més que un professional de l’ensenyament. Inútil esmerçar esforços en intentar convènce’l de seguir estudiant, ells marxaven a l’obra i elles a fer de perruqueres. Alguns alumnes que havien deixat els estudis per anar a treballar a l’empresa amb pare (posar aires condicionats), els veies passar, tot just acabats de fer els 18 anys, amb un Audi nou de trinca… I és llavors quan et planteges si les coses van bé o tot acabarà petant, com així ha estat...

En aquesta época de crisi l’estudi torna a ser un valor. Ara no poden ni
volen deixar els estudis, perquè no hi ha feines miraculoses que donin
molts diners amb poc esforç. A poc a poc torna el seny i els Cicles Formatius de Grau Mitjà i Superior són cada vegada més populars,
afortunadament. Hi ha una àmplia oferta formativa i segur que aquestes
estadístiques negatives canvien en pocs anys, és lògic pensar-ho
almenys. Potser per això magisteri és una carrera molt sol·licitada, com també són cada dia més els professionals d’altres camps que han optat ara per dedicar-se a l’ensenyament al quedar-se sense feina. I tot s’hi val per treballar, a l’institut hi ha casos de jornades d’1/3 (és a dir treballar un terç de l’horari amb el sou corresponent) que venen de lluny (País Valencià), potser una hora i mitja en cotxe, i tots diuen el mateix, hi ha molta demanda i poques baixes i s’ha d’aprofitar tot.

I si a això hi afegim el Singulars d’anit amb el Santiago Niño Becerra, em sembla que patirem molt.

La crisi té les seues coses negatives i molt negatives, però si fa
tornar el seny als escèptics en la formació, benvinguda sigui.

El gust d’aprendre…

0

Acaba de sortir aquest llibre: Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia; que ens ha d’ajudar a posar en pràctica una nova metodologia per fer servir a les aules, ara que ja estan equipades amb ordinadors i internet. No crec que els llibres i internet estiguin barallats, al contrari, benvingudes siguin les noves maneres d’aprendre aplicant nous mètodes o simplement afegint noves coses i aprofitant els nous avantatges. Avui en dia internet és imprescindible i aprofitar el potencial que ens dóna la xarxa no pot ser més que un benefici per als alumnes, potencials treballadors de demà. El llibre l’han fet un bon grapat d’educadors que fa una colla d’anys que es dediquen a aplicar noves tecnologies en educació i que molts ja hem fet servir a les aules.

Dit això, els ordinadors, les aules i internet no estan barallats en què hi hagi un llibre al costat i un professor que expliqui. Són sistemes complemetaris i diferents que han d’ajudar a l’alumnat a aconseguir saber més coses sobre el que té al seu abast. Segur que els temps canviaran molt més encara. Fa deu anys començaven a fer-se cursets per a crear pàgines web, els blocs van venir més tard, els webquest, etc. Tot són metodologies bones, aplicables i, segons el meu parer, complementàries, que cal conèixer i dominar…

Ara bé,
fa uns anys, vaig assistir a un curs de formació per a professorat de
les Aules Obertes (AO) (les AO són espais on ensenyar d’una manera
diferent a alumnes que tenen necessitats educatives especials, és a dir,
que en una aula normal desaprofiten el temps i necessiten més atenció
personalitzada i adequada a les seues capacitats per poder treure’s el
graduat escolar), on el professor que dirigia el curs, va obrir la
primera sessió dient exactament el mateix que deia Pisani a Barcelona sobre l’educació i que em va alterar tant fa un any i escaig: tota la informació és a internet i el professorat “només” hem d’ajudar a destriar el bo del dolent
Per si
això no fos poc va posar un exemple: els seus alumnes de l’aula oberta no
necessiten saber quins tres estils de capitells podem trobar, en el cas
que volguessin anar a Grècia ho podrien buscar per internet i ja ho
sabrien, per tant no cal aprendre-ho ni memoritzar-ho. Segons ell,
biòleg, aquesta informació que li va arribar a través dels llibres i de
l’escola en l’antiga EGB, era del tot sobrera per a la feina que estava
fent i igualment ho era per als seus alumnes que acabarien sent paletes,
encofradors, electricistes o pintors.

No cal dir que em vaig aixecar i vaig marxar del curs, després de contrastar opinions amb el professor, clar. Em pregunto on queda aquí el gust d’aprendre. Aprendre per saber més coses, per estar més informats o simplement per poder parlar de més temes. Internet ens ajuda a això, també, a estar més informats, encara que potser no prou ben informats (“Tenemos más desinformación que nunca y gratis”). Segons aquest professor, com que per ser fuster o pintor o paleta no cal saber que els capitells poden ser d’estil dòric, jònic o corinti, no cal aprendre-ho, simplement, i si necessitessin saber-ho algun dia podríen anar a internet i ja està, així de fàcil.

Em sembla que és una reducció massa dràstica, perquè d’informació n’hi ha molta, certament, però em nego a pensar que som com robots als quals se’ns pot posar “només” un cert tipus d’informació per a fer un tipus de feina i prou. Hi ha vida més enllà de la feina i els humans estem fets de moltes petites coses i molts altres coneixements dels que fem servir exclusivament en el món laboral. O no?

Lluitem per la nostra llengua

0

Tot
just aquests dies s’estrena el poder parlar també català (i valencià),
galego i euskera al Senat. Una bona notícia que arriba uns trenta anys
tard, però bé, més val tard que mai. Com sempre l’excusa  per parlar
només una llengua (l’anomenada comuna), són els diners que costa tot
l’invent. Si val molt o poc no ho sé, perquè no sé altres costos que
genera el Senat, però segur que es gasten diners en coses molt menys
importants i no surten als diaris ni generen tanta polèmica. Si som un Estat plurilingüe, que es noti, no? (tot i què posar un traductor al valencià… en fi, “ells” són així). 

No sé si aquest plurilingüísme al Senat serà beneficiós per al català i per a les altres llengües de l’Estat, en tot cas segur que no perjudica que es visibilitzin (i es respectin), les diverses llengües i només per la polèmica generada ja val la pena. Que se’n parli als diaris de Madrid encara que sigui per criticar-ho, és bo, almenys així es dóna a conèixer, sinó molts ni se n’haurien assabentat. Tot i així, és només al Senat que es podran parlar les diverses llengües, de moment, i no (també), al Congrés, la cambra que té més projecció política; però bé, una passa a favor del català sempre és benvinguda…


Si el
català al Senat és una bona notícia, la sentència del tribunal contra la
immersió lingüística és prou dolenta i més tenint en compte que el nivell d’escriptura del català
és moltes vegades lamentable, amb tota la immersió lingüística que es fa (i s’ha fet) i tota l’energia que s’hi posa (tampoc el nivell de castellà és per
llençar coets). Amb els alumnes és molts cops habitual llegir textos mal
escrits, apòstrofs ignorats o frases caòtiques…, però els periodistes
no es queden curts i això és més greu encara (també alguns filòlegs o
estudiants de filologia cometen errors tot sovint, l’excusa és que no
són textos “oficials” sinó col·loquials… i a mi que sempre m’ha
semblat que la llengua s’ha de respectar encara que escriguis un sms o
en un xat o on sigui). També en alguns llibres s’hi troben errors, potser no hi ha hagut pressupost per contractar un corrector…

Veure notícies amb faltes no és habitual, però tampoc estrany, i quan
fas la queixa sempre hi ha algú que diu que el corrector ortogràfic no
ho detecta. N’he vist alguna a la portada de diaris de paper, però també
a notícies d’internet. I és que trobo que no s’hi fixen o que no es
rellegeixen les notícies per tal d’assegurar el contingut. No sé si és
la tònica actual d’anar de pressa, deixadesa, despiste, que confiem
massa en el corrector… o que hi ha un nivell baix, en general, o molt
baix, en particular i no fa vergonya escriure malament. L’ortografia
d’un text, l’estructura, la manera com està redactat, etc., ens indica
el nivell cultural de la persona que l’escriu, és la nostra carta de
presentació i és important ser el més acurats possible amb la llengua,
siguem de ciències o de lletres, un text col·loquial o seriós, tan se val, però això costa molt que ho
entenguin els alumnes. No entenen, tampoc, que no es puguin fer faltes
d’ortografia en un examen, encara que sigui de ciències. Si no entenen
que la llengua és un vehicle i que s’ha de saber fer servir bé, no anem
bé.

Si en teniu ganes, podeu detectar els errors que hi ha en la frase següent trobada avui en un diari i que m’ha inspirat aquest post…, ha estat la gota, segurament:

Al aterrar va
ser traslladada a l’hospital i els metges van certificar que estava
embarassada i que, a més, portava 15 bolles amb cocaïna dins la seva
vagina.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Un lustre de bloc

4

Sembla ahir que vaig començar a escriure el bloc i ja han passat cinc anys. Mirant els textos, els comentaris, els temes tractats… és un bonic repàs del que he viscut tot aquest període. Reconec, com sempre, la manca de periodicitat (admiro profundament als que tenen temps i talent per escriure cada dia), però tot i així m’agrada continuar tenint coses a dir…i us agreixo l’atenció i els comentaris, que sempre se n’aprén molt i això és també l’essència d’un bloc.

Aquí teniu els apunts més visitats en aquest temps, per cert, el primer post va ser “La trampa del tabac” i reconec que és un tema que sempre m’ha posat força i n’he parlat a bastament durant aquest temps… fa cinc anys ni ens imaginàvem que avui ja no es fumaria enlloc, va arribar la primera part de la llei que deixava triar als propietaris dels bars, avui és molt diferent, la llei acota molt millor els espais lliures de fum (on es pot fumar i on no amb l’enduriment de la llei del tabac), per sort.

Insubmissió a la llei del tabac?

2

Alguns locals s’han mostrat insubmissos a la nova llei del tabac que prohibeix fumar en espais tancats. Bé, és lamentable i espero que els caigui el pes de la llei, sinó semblarem un país de pandereta. Molta gent es planteja deixar de fumar i no pot fer-ho, digueu-li manca de voluntat o digueu-li que és realment una droga que enganxa molt. “Tan de bo no hagués començat, però ara no sé com deixar-ho”, paraules textuals d’una amiga fumadora fa pocs díes. No és que els fumadors siguin uns proscrits (com deien alguns), sinó que s’ha girat la truita, fa 25 anys (l’època en què molts amics meus van començar), qui no fumava era mal vist; tothom fumava i qui no ho feia era beneit, poc interessant, estrany… (i tots els adjectius poc afalagadors que us pugueu imaginar). Encara, avui en dia, s’explica la fal·làcia que si no t’empasses el fum de la cigarreta t’agafarà càncer de boca, tot per a espantar als incauts i fer caure més fumadors a la trampa. Ara, però, s’han girat les tornes i són els fumadors qui es senten perseguits, aïllats, empetitits… davant les veus que clamen per espais més sàlubres i dur una vida més sana. En aquesta entrevista al doctor Manel Santinyà que lidera la comissió Hospitals sense fum
de l’Hospital Clínic de Barcelona, defensa les lleis restrictives contra
el tabac perquè “han funcionat sempre”. No creu que expulsar els
fumadors dels llocs públics sigui atemptar contra els seus drets. Ho
argumenta amb fonaments científics: “El fum d’una cigarreta conté 4.000
substàncies cancerígenes i si el respira un no fumador també posa en
risc la seva salut”…



Segons
les estadístiques una de cada quatre persones fuma o, dit d’una altra
manera, per cada tres persones que no fumen una sí que ho fa. Fumar ja
no està de moda com havia passat fa unes dècades. Es veu que els restauradors estan molt preocupats per perdre aquest
25% que fumen i, en canvi, no veuen que hi ha un 75% de clients
potencials ara que no es pot fumar a l’interior dels locals. Els
fumadors hi van igual. Bé, igual no, ara surten a fer la cigarreta a la
porta del local, però dins l’ambient és respirable. Passejant pels bars
he vist, per primera vegada, criatures a l’interior atès que ara el fum
ja no existeix. Que no esperin els restauradors que aquest 75% de no
fumadors aniran ara en massa als locals d’un dia per l’altre quan
porten dècades sense anar-hi a causa del fum. Tot al seu temps, s’han de
reconquerir els espais que havien quedat oblidats. Aviat els no
fumadors i els fumadors conviuran en els espais sense fum i, els
fumadors sortiran de tant en tant a fer la cigarreta. Abans era al
contrari, els no fumadors sortíem al carrer de tant en tant a respirar
aire sense fum.

Publicat dins de Tabac | Deixa un comentari