Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Publicat el 5 de juny de 2011

I Carod se’n va… comença una nova etapa

Quan el 1996 Àngel Colom i Pilar Rahola van marxar d’ERC per a formar un nou partit (PI) no semblava que hi hagués ningú capaç de liderar el nou projecte d’ERC. Un company de partit em va dir que intentaven convèncer un diputat, en Carod-Rovira, conegut per les seues grans argumentacions, però que semblava estar a un altre nivell i vaig pensar que no era una bona opció, massa intel·lectual i amb poca fusta de líder. No cal dir que el meu ull clínic per a descobrir líders està bastant espatllat. Carod tenia reticències a acceptar l’aposta, però sortosament ho va fer i es va destapar un gran líder que va excel·lir en el discurs teòric i la capacitat d’oratòria (article a l’AVUI de Carod: Una necessitat vital, refundar ERC). Es va revelar com un gran aglutinador i va obrir el partit a molta gent, a banda de dotar-lo d’un discurs ideològic de gran abast. Carod, però, no estava sol. Tenia molta gent al seu voltant acomboïant-lo i també unes bases que ens vam dedicar amb cos i ànima a fer arribar i fer crèixer el projecte perquè hi créiem fermament. Els resultats van acabar arribant al 2003. L’esquerra independentista creïble era clarament la tercera força catalana passant la mà per la cara al PP espanyol, i amb l’èxit va arribar el dilema: calia pactar amb CIU o amb PSC+ICV? Després de 23 anys de govern de CIU, semblava que la resposta era clara. Calia fer un canvi, un tomb, apostar per les polítiques socials i redigirir el timó cap a una Catalunya més sobirana i, per fer-ho, calia arrossegar al PSC, de caire federalista, sí, però també amb una vessant catalana que calia potenciar. És clar que el primer tripartit era necessari i bo pel país, però el segon no es va entendre ni dins ni fora del partit…

Molts companys van tirar pel dret i van reagrupar-se instintivament fins a acabar deixant la formació. És lícit tenir opinions diverses (fins i tot necessari), però no crec que hagin d’anar a fora del partit a reivindicar-les (“El gas ocupa tot el volum del contenidor on es troba. L’ego és igual… i quan n’hi ha mes d’un passa el que passa”). Un partit ha de ser prou ampli i llarg de mires per a acollir i saber reflexar les diverses sensibilitats que hi ha al seu interior, i els seus membres han de ser prou generosos i assenyats per saber esperar el moment i no voler fer curses de carreres quan, la política, moltes vegades és una cursa de fons. Al congrés de fa tres anys hi van arribar quatre candidatures. Totalment legítim i potser necessari per a reflectir l’enorme diversitat interna. Però només en podia guanyar una i els que no van guanyar no van saber reconduir-se dins el partit fins que van marxar, els hi va faltar la paciència necessària per esperar un moment com l’actual on hi ha manca de líders i es necessita un discurs renovador.

En moltes seccions locals es vivia aquesta divisió interna profunda entre els partidaris de tornar a pactar amb PSC i ICV i fer-ho amb CIU. Ningú recorda ja la campanya salvatge de CIU contra el tripartit amb l’emissió d’un DVD incendiari inclòs, si CIU no volia un segon tripartit ho dissimulava molt bé perquè amb la seua actitud semblava que ho provoqués. A toro passat és fàcil fer anàlisis i fer autocrítica (com en Portabella fa uns dies), però també és absolutament necessari i Carod sembla estar instal·lat permanentment per sobre del bé i del mal i això tampoc és bo. Sento dir que em va decebre profundament el seu comportament al govern, potser perquè les expectatives eren tan altres que eren molt difícils d’arribar-hi fins i tot per un intel·lectual de la seua alçada. D’error tots en fem, el difícil és admetre-ho.

Segurament tants anys essent el punt de mira de molts fronts oberts li han acabat passant factura. Esquerra, i Carod, han estat l’ase dels cops des de tot arreu, dins i fora del partit, dins i fora del país. Situacions o fets que en altres partits es silencien (per la premsa amiga), han estat portada a molts diaris simplement perquè Esquerra continua sent un partit incòmode per a molts, l’únic que podia trencar l’hegemonia dels dos partits grans i fer les coses de manera diferent; representava l’aire fresc, una nova manera de fer política i una ambició nacional elevada que, per desgràcia, el segon tripartit ha fet en part miques.

Amb el temps, segurament, es veurà que l’avenç social i nacional tan gran dels darrers anys no hagués estat possible sense Esquerra, però també l’enorme desgast sofert fa que el partit s’hagi de repensar amb cares noves, amb idees noves, que tornen a aglutinar l’esquerra independentista profundament compromesa amb el país i amb els avenços socials. Amb Carod es va arribar a tenir la màxima representació a les institucions des de la República, ara que s’ha tancat aquesta etapa (Carod s’ha apartat a un costat per deixar pas), cal un nou lideratge amb les idees clares, noves i fresques per anar més enllà.

Com que ja s’ha demostrat que no sóc gens de bona per reconèixer nous líders no faré cap travessa sobre qui ha de liderar el projecte després de la tardor, només espero que sigui tan il·lusionant, coherent i creïble com el del 1996 i que, des de les bases, ens puguem posar tots altre cop a la feina per portar a Esquerra una altra vegada al màxim. El país ho (ens) necessita.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent