El sobrevol de l’objecte celeste més llunyà  realitzat per un artefacte artificial terrestre va ocórrer a principi d’any quan la nau New Horizons passà prop de l’objecte del Cinturó de Kuiper 2014 MU69.

Ara aquest objecte, residu de la formació del Sistema Solar, ha estat oficialment anomenat Arrokoth, un terme nadiu americà que significa “cel” en la llengua dels Powhatan.

Amb el consentiment de la gent gran i representants de la tribu Powhatan, l’equip de New Horizons de la NASA va proposar aquest nom a la Unió Astronòmica Internacional (IAU) i al Centre de Planetes Menors. Cal recordar que la IAU és l’única autoritat internacional autoritzada per anomenar objectes celestes. El nom va ser anunciat la setmana passada en una cerimònia a la seu de la NASA a Washington, DC, Estats Units.

El nom Arrokoth “reflecteix la inspiració de mirar al cel i preguntar-se sobre les estrelles i els mons més enllà del nostre“, va dir Alan Stern, investigador principal de New Horizons i membre del Southwest Research Institute, Boulder, Colorado. “Aquest desig d’aprendre és al cor de la missió New Horizons, i ens sentim honrats d’unir-nos amb la comunitat Powhatan i la gent de Maryland en aquesta celebració de descobriment“.

L’anterior nom, Ultima Thule, que tots ja teníem interioritzat, va ser adoptat com a sobrenom o nom de treball després d’una votació popular. No obstant això, aquest nom va ser ràpidament criticat a causa de l’associació amb el nazisme. En efecte, els ocultistes nazis van situar la ciutat de Thule com el suposat origen mític de la raça ària, encara que també es va usar comunament en la literatura grega i llatina antiga i en l’edat mitjana, així com en la cultura històrica del poble inuit (esquimals ) per referir-se a una ciutat mítica al nord de l’Atlàntic. De fet existeix actualment una base nord-americana a Groenlàndia amb aquest nom.

La Societat Thule va ser el patrocinador clau del que es va convertir després en el Partit Nazi, i alguns neonazis moderns i membres de la ultradreta continuen usant aquest terme. Molts pocs membres de l’equip de New Horizons sabien d’aquesta associació quan van seleccionar el sobrenom, i des de llavors havien defensat la seua elecció.

Que un grup de fanàtics utilitze un nom no hauria de ser suficient per evitar usar-lo, sobretot si aquest nom no era tan d’us comú com aquest. Tanmateix el nom Ultima Thule, encara que és bonic, fàcil de recordar i que mostrava clarament la natura dual de l’objecte no complia de manera clara les recomanacions de la IAU per nomenar objectes celestes (apartat Minor Planets)

Proposed names should be:

• 16 characters or less in length
• preferably one word
• pronounceable (in some language)
• non-offensive
• not too similar to an existing name of a Minor Planet or natural Planetary satellite.

És a dir, s’incompleix el punt 2, preferiblement una sola paraula, i el punt 4, no ofensiu. I era molt ofensiu per a molta gent.

Per tant s’obre un debat a la comunitat astronòmica, i en la societat en general, per si és lícit o no usar paraules o expressions que han usat personatges d’una ideologia que ha causat milions de morts en el segle XX o, per contra, podem donar un ús més pacífic i normal a aquests paraules. Com explicà a principis d’any en una conferència de premsa Alan Stern, investigador principal de New Horizons, “El terme Ultima Thule, que té una antiguitat de molts segles, possiblement mil anys, és un meme meravellós per a l’exploració, i és per això que el vàrem triar… Només perquè a unes males persones els va agradar aquest terme, no els deixarem que se l’apropien“.

Finalment, però, han acceptat buscar un terme alternatiu associat a la cultura dels pobles nadius que vivien a la regió on es va descobrir l’objecte; en aquest cas, tant el Telescopi Espacial Hubble (a l’Institut de Ciència de Telescopi Espacial) com la missió New Horizons (en el Laboratori de Física Aplicada Johns Hopkins) operen als afores de Maryland, un vincle amb la importància de la regió de la Badia de Chesapeake per als Powhatan.

Imatge: NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute/Roman Tkachenko.

Els moviments dels astres segueixen unes pautes precises, exactes, sense dubtes. Aquest fet, lluny de fer perdre la bellesa i el misteri que mostra la natura celeste, m’ha  meravellat sempre. I l’observació d’un eclipsi, siga solar o lunar, sempre em porta a experimentar l’elegància de l’exactitud celeste i a gaudir de la capacitat dels humans per desentranyar-ne els misteris.

L’eclipsi parcial de Lluna del passat 16 de juliol em portà tots aquests sentiments. Al Parc Natural del Túria, envoltat de càmeres i diversos aparells de mesura, veure la Lluna com s’endinsava en l’ombra que la Terra projecta a l’espai era un regal sublim, majestuós, i, sobretot impertorbable al destí dels humans.

Els moments destacats de l’eclipsi del capvespre del dimarts 16 de juliol que calia controlar eren els següents, en hora oficial:

Moments destacats	Hores, minuts
Començament de l’eclipsi penombral (P1)	20:43:52
Començament de l’eclipsi parcial (U1)	22:01:44
Màxim de l’eclipsi	23:30:46
Final de l’eclipsi parcial (U4)	00:59:42
Final de l’eclipsi penombral (P4)	02:17:41

La fase penombral ocorre quan la Lluna encara no ha entrat a l’ombra terrestre i només li arriba llum d’una part del Sol. La lluminositat és llavors molt tènue i això s’aprecia en l’aspecte rogenc que adquireix la superfície lunar. La imatge que encapçala l’article es va obtenir a les 21:54, en el final d’aquesta fase

La foscor arriba quan la Lluna, en el camí de la seua òrbita, toca l’ombra terrestre. Com que el moviment propi de la Lluna al cel és d’oest a l’est (o de dreta a esquerra)  a partir d’aquest moment un mos o una queixalada negra apareix a l’esquerra del Sol de la manera que s’explica a l’esquema adjunt.

L’eclipsi començà pocs minuts després de la posta del Sol, i, per tant, la Lluna plena encara estava fregant d’horitzó est en començar la fase penombral. El nostre satèl·lit eixia tímidament per damunt dels arbres quan passat un minut de les 22 hores, la Lluna tocà finalment l’ombra de la Terra.

Primerament no es veia res però en passar els minuts la queixalada de foscor era ben evident. De manera irregular primer, més arrodonida després, en passar els minuts l’ombra es feia més i més present. Entrant per l’esquerra la foscor anava guanyant terreny. L’aspecte rogenc de la Lluna s’anava perdent a mesura que la nit avançava i la Lluna guanyava altura al cel.

Passat ja uns 20 minuts es veia clar que l’aspecte de la Lluna no era l’habitual. La foscor s’imposava en el Mar Imbrium i en l’Oceà Procellarum. La nit ja era completa i a tot l’hemisferi nocturn de la Terra milers d’aficionats estarien observant ara mateix el fenomen.

Ja havien passat uns 40 minuts del començament de la parcialitat quan la nit sobtada arribava a les planes del Mar de la Tranquil·litat on ara fa 50 anys un primer humà trepitjà el nostre satèl·lit. Des d’allí un hipotètic astronauta veuria desaparèixer el Sol darrere de la Terra i veuria enllumenar-se de roig l’atmosfera de la Terra, mentre la corona solar s’escamparia per totes bandes. Potser en un futur encara llunyà hi haja viatges turístics a la superfície lunar per observar aquestes meravelles terrestres.

L’eclipsi avançava. A les 23:00, les grans planes basàltiques on aterrarà la nau Eagle de la missió Apollo 11 estaven ja a les fosques i el màxim de la parcialitat s’acostava. El trosset de Lluna que quedava no mostrava ja les foscors dels mars i només s’endevinaven les terres altes lunars on només hi destacava el cràter Tycho en el sud lunar.

Ja havien passat 15 minuts més i la zona enllumenada de la Lluna ja era molt menuda. Vaig aprofitar per sobreexposar la imatge per ressaltar la zona ja eclipsada. Podíem endevinar-hi els mars lunars mentre la zona enllumenada no mostrava detalls en estar sobreexposada.

Finalment arribà el moment del màxim de l’eclipsi parcial. Com que la Lluna havia passat per sota del cercle de l’ombra terrestre seria només la part nord de la Lluna la que restaria enfosquida.

L’eclipsi caminava directe a la seua fi. La Lluna s’allunyava finalment de l’ombra terrestre i els accidents lunars tornaven a aparèixer sobre la superfície.

Passada la una de la matinada, la Lluna abandonava definitivament l’ombra terrestre. Encara restaria més d’una hora en la zona penombral però nosaltres ja desmuntarem els aparells de mesura i tornàrem a casa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’eclipsi semblava més fosc que els observats en gener i juliol passats. L’erupció del volcà Stromboli a les illes Eòlies, al nord de Sicília, ha llençat molta pols volcànica a l’alta atmosfera i la lluminositat de l’eclipsi he quedat afectada. Jaime Izquierdo de la Universidad Complutense de Madrid i de l’Agrupación Astronómica de Madrid ha construït un vídeo molt explicatiu del fenomen, a partir de l’observació de l’eclipsi des de Malta.

Finalment dir que la vesprada del dia de l’eclipsi els periodistes d’À Punt parlarem amb mi per que els explicara les característiques de l’eclipsi. Podeu veure un resum molt resumit del que els vaig contar a l’informatiu nit del dimarts 16 de juliol de 2019, a partir del minut 25.

Informatiu nit. 16 juliol 2019.  A partir del minut 25.

Imatges de l’eclipsi: Enric Marco. Càmera Canon 1000D. Exposició de 1/250 a ISO 400  Zoom 300 mm. Obtingudes al Parc Natural del Túria, L’Horta.

Il·lustració: Un quadre de Lucien Rudaux que mostra com es veu un eclipsi lunar quan es veu des de la superfície lunar. Wikipedia Commons.

Vídeo: Eclipsi parcial de Lluna del 16 de juliol de 2019. Des de les 19:30 TU fins a les 00:17 TU. Totes les imatges preses a Sliema, Malta i processades a partir de preses RAW amb exposició de 1/500 a ISO 400. Càmera Canon 1000D, òptica Glosy 500mm sobre muntura iOptron SkyTracker. Autor: Jaime Izquierdo. Universidad Complutense de Madrid. Agrupación Astronómica de Madrid.. Música: Tradicional Maltesa popular.

Imagines si ajuntem la màgia de la terra amb la màgia dels estels a un trosset de muntanya tan nostre com el Corral de Rafel? Els mites clàssics i les plantes en una passejada etnobotànica a la llum dolça del capvespre, de la mà del nostre demiürg dels paratges, Corral De Rafel Vicent Boix, que aconsegueix donar veu a la natura com ningú, escoltant el rabet de gat, el card, l’herbeta de Sant Joan o el raïmet de pastor. Soparet a la fresca sota la negra nit del Canal i la Garrofera, amb les candeles enceses del triangle d’estiu: Vega, Deneb i Altair i les constel·lacions de Cigne, Lira i Àguila il·luminant les ninetes dels ulls, les olives i els tramussos de damunt la taula, mentre observàrem el pas rapidíssim de l’estació espacial internacional per damunt nostre.

 

 

Nit d’observació Astronòmica Al Corral De Rafel, L’Alcúdia752. Juliol 2019.

 

Text d’Oreto Trescolí, 1a Tinent d’alcalde, Ajuntament de l’Alcúdia. Fotos de Vicent Boix.

Amorrats a l’única televisió que hi havia llavors, en blanc i negre, i amb molta neu a la pantalla, els xiquets de casa miràvem embadalits el que succeïa a la petita pantalla. Aquella nit era un dia excepcional i els pares en havien deixat quedar-nos més tard per ser-ne testimoni d’aquest esdeveniment. Un humà, Neil Armstrong, xafava un cos celeste diferent de la Terra per primera vegada. Tanmateix potser és només un fals record i ho vaig veure al dia següent a hores més adient per a un nen petit ja que segons les cròniques TVE ho transmeté en directe a les 4:56:15, hora peninsular, del 21 de juliol de 1969 –20 de juliol encara als Estats Units. Tan se val, però.
En aquell moment no era conscient que l’arribada a la Lluna era un episodi més, fantàstic això sí, de la guerra freda que des del final de la Segona Guerra Mundial lliuraven les dues potències hegemòniques del moment, els Estats Units i la Unió Soviètica i que tan bé conten aquests dies a Vilaweb: La conquesta espacial: la pugna directa entre l’URSS i els EUA en plena Guerra Freda.

l, amb la veu inconfusible de Jesús Hermida, veiérem com l’astronauta baixava a poc a poc l’escala que l’havia de dur-lo a xafar el nostre satèl·lit. Sembla, però, que mentre el periodista anava xarrant sense aturador, se li escaparen les primeres paraules d’Armstrong i els espectadors ens perdérem la mítica frase: That’s one small step for [a] man, one giant leap for mankind. És a dir, Aquest és un petit pas per a (un/l’) home, un gran pas per a la humanitat. Armstrong no s’havia pensat molt el seu missatge i potser per això va cometre aquest petit lapsus lingüístic. Però, clar, xafar per primera vegada la Lluna en directe davant de 650 milions d’espectadors i que tot funcionara bé no havia de ser senzill. Tanmateix l’astronauta havia estat escollit, entre altres causes, per la seua sang freda. Feia uns mesos havia eixit sa i estalvi de l’estavellament d’un simulador del mòdul lunar ejectant-se en els últims segons. Aquesta nit havia salvat la missió lunar en agafar els comandaments en el moment que va ser evident que el pilot automàtic els portava directament al centre d’un cràter ple de rocs. I amb els llums rojos donant l’alerta per la baixada alarmant del combustible, Neil Armstrong aconseguí aterrar en una zona plana amb només 20 segons de combustible.

Encara que estava clar que la missió Apollo 11 s’emmarcava en la pugna tecnològica amb la Unió Soviètica també s’havia pensat com a una missió de descoberta que representara tota la humanitat, no només els Estats Units. I això es va veure clarament en l’elecció del noms de la nau de comandament i del mòdul lunar i, sobre tot en la insígnia de la missió. La tradició demanava que els mateixos astronautes elegiren i donaren idees. I després de l’Apollo 10 en que s’elegiren Charlie Brown i Snoopy, la NASA volia noms més seriosos.

El grup d’astronautes de l’Apollo 11, elegirem Columbia, per al mòdul de comandament on romandria Colins al voltant de la Lluna a l’espera del retorn d’Armstrong i Aldrin i Eagle (Àguila) per al mòdul lunar que havia de xafar la Lluna. Està clar que els dos noms tenen clares referencies als Estats Units però eren seriosos. Així quan Armstrong envia el missatge al control de la missió a Houston: The Eagle has landed (Apollo 11), l’èpica del nom estava clara.

L’emblema de la missió Apollo 11 va ser dissenyat per Collins, que volia un símbol per “l’aterratge lunar pacífic per part dels Estats Units“. Va escollir com a símbol l’àguila calba, l’ocell nacional dels Estats Units. Tom Wilson, un instructor, va suggerir que hi afegiren una branca d’olivera al bec per representar que la missió era pacífica. Collins va afegir un fons lunar amb la Terra en la distància. Tanmateix, un error és evident, la direcció de la llum solar no coincideix en la imatge de la Terra i la dels cràters lunars. Aldrin, Armstrong i Collins van decidir que l’Àguila i la Lluna estigueren en els seus colors naturals i decidiren una vora blava i daurada. Armstrong temia que “Apollo eleven” no fos entesos per parlants no anglesos, de manera que van posar “Apollo 11”. A més a més van decidir no posar els seus noms a la insígnia, de manera que “fora representativa de tots els que havien treballat per fer possible l’aterratge lunar “.

Així i tot el disseny no va ser acceptat ja que l’àguila semblava massa agressiva amb les urpes obertes així que van optar per treure la branca d’olivera del bec i posar-la a les urpes.

Fa 10 anys ja vaig festejar els 40 anys de l’arribada de la humanitat a la Lluna i, segons pel que semblava aleshores, em vaig atrevir a datar la tornada al satèl·lit per al 2020. Han passat moltes coses en l’exploració espacial des d’aleshores. Llavors manava Obama i tot semblava encaminat a tornar-hi aviat. Ara mana Trump i fa uns mesos ha demanat a la NASA que deposite un humà en la superfície de la Lluna per al 2024. Aquesta vegada serà una dona astronauta, compensant d’alguna manera, la discriminació que sofriren les dones nord-americanes en els programes Mercuri, Gemini i Apollo. I, per acabar-ho d’arreglar el nou programa a la Lluna s’anomenarà Artemisa, nom de la deessa germana bessona d’Apollo.

Aquesta vegada ningú, llevat del president Trump, es creu que la tornada fiable i segura a la Lluna siga possible en 5 anys. El temps dirà.

Imatges. Son de NASA.

De vegades la ciència ens mostra moments d’intriga que semblen propis d’una novel·la de misteri. Això és el que està passant amb l’assumpte de la presència del gas metà a l’atmosfera de Mart. Un gas que podria estar associada a la possible existència de vida marciana o potser no. Tot no és tan fàcil com sembla.

Ja fa temps que la presència de metà al planeta roig ha estat confirmada. La nau europea Mars Express observà el 2003 i 2006 concentracions de metà en tres regions del planeta: Terra Sabae, Nili Fossae i Syrtis Major, indrets on l’aigua corria lliurement fa milers d’anys.

El gas metà (CH₄) és una molècula que està relacionada amb la vida. A l’atmosfera terrestre aquest gas prové en un 95% d’organismes vius, per exemple de la descomposició de matèria orgànica per bacteris. Ara bé, la llum ultraviolada del Sol destrueix les molècules en uns 300-600 anys que manera que sense fonts que emeten contínuament gas metà ja faria molts mil·lennis que no s’hi detectaria a l’atmosfera terrestre.

Així doncs el metà marcià detectat no pot provindre d’antics reservoris de vida ja extinta sinó de vida bacteriana actual amagada sota la superfície i reposant de manera contínua el metà perdut. En això seria similar als bacteris terrestres descoberts a 2 o 3 quilòmetres sota la superfície en la conca Witwatersrand de Sud-àfrica. 

La nau russa-europea  Trace Gas Orbiter (TGO) arribà a Mart a final de 2016 amb la missió específica de descobrir les fonts d’aquest metà però de moment no ha tingut èxit després de tres anys d’exploració des de l’òrbita marciana. O no hi ha metà o està per sota del nivell de detecció dels instruments.

On s’ha tingut més èxit en la mesura de la presència del gas ha estat des de la superfície. El robot Curiosity de la NASA que es troba en el cràter Gale des del 2012 si que ha detectat metà i n’ha observat variacions al llarg de l’any marcià al ritme de les estacions. En hivern la concentració de gas baixa mentre en arribar la primavera torna a pujar amb un pic a finals de l’estiu.

Aquest oscil·lació estacional té valors ben baixos, de només de 0.6 parts per mil milions per volum (ppbv). Un valor que representa menys d’una molècula per cada mil milions de molècules atmosfèriques. Com a comparació, la concentració de metà a l’atmosfera de la Terra és de 1800 ppbv, és a dir per cada mil milions de molècules d’aire terrestre, 1800 són de metà.

Aquesta variació de la presència del gas és molt suggeridora de la presència de vida bacteriana, que estaria inactiva en hivern i reviscolaria en arribar la primavera.

La setmana passada, el rover Curiosity, amb l’ús de l’espectròmetre làser sintonitzable Sample Analysis at Mars (SAM) trobà un resultat sorprenent: la major quantitat de metà que mai s’ha mesurat durant la missió: unes 21 parts per mil milions de molècules per volum (21 ppbv). Els valors, però, es van reduir  dilluns d’aquesta setmana: els nivells de metà han disminuït bruscament, amb menys d’1 ppbv. Aquest és un valor proper als nivells de fons que Curiosity observa tot el temps.

La conclusió suggereix que la detecció de metà de la setmana passada, la major quantitat de gasos que s’ha trobat mai, va ser un dels plomalls transitori del metà que s’han observat en el passat des de l’espai. Mentre els científics han observat que els nivells de fons augmenten i disminueixen estacionalment, no han trobat cap patró en l’aparició d’aquests plomalls transitoris.

Tanmateix abans de llançar les campanes al vol cal explorar altres possibilitats per explicar la presència del gas a l’atmosfera marciana. Diversos processos geològics poden produir metà com ara l’oxidació del ferro, les molècules del qual poden quedar enganxades en estructures com els hidrats de gas que va soltant el gas a poc a poc. La serpentinització també pot produir un metà abiòtic. A la Terra això donaria compte del 5 al 10% del metà atmosfèric terrestre.

Seguirem aquest misteri apassionant. D’on prové el metà marcià? D’una vida encara no descoberta? De processos geològics? Continuarà…

 

Imatges: NASA/JPL-Caltech

El passat 1 de gener la nau New Horizons sobrevolà, a 6500 milions de quilòmetres de la Terra, l’objecte del cinturó de Kuiper 2014 MU69, informalment conegut com a Ultima Thule. Ara s’acaben de publicar en la revista Science les primeres dades morfològiques, geològiques i es detalla com es va poder formar poc després de la formació del Sol.

Ultima Thule és un objecte rogenc format per dos lòbuls en contacte a través d’una espècie de coll d’un color més brillant que la resta. El conjunt fa uns 36 km de llargària i està format per un cos gran i aplanat que s’ha anomenat Ultima i un altre, Thule, arrodonit i més petit.

L’equip de la missió, dirigit per l’astrofísic Alan Stern, considera que l’objecte 2014 MU69 és realment un residu, una relíquia, un bloc constructiu de la formació del sistema solar. Els planetes es formaren per l’acumulació d’objectes com aquest, els anomenats planetesimals, i l’observació d’un d’aquests en primer pla en portarà segur a un gran avanç en la comprensió dels primers moments del nostre entorn planetari.

Ultima Thule és el resultat del xoc a baixa velocitat de dos cossos originals que orbitaven al voltant d’un centre de masses comú. Sense forces externes aquesta rotació és per sempre però sembla que el gas de la nebulosa primordial on s’estaven formant els planetes va anar frenant el seu moviment, fent-los perdre energia i abocant-los a una òrbita en espiral fins a xocar a una velocitat molt petita que s’estima d’un 8,9 km/h, com la d’una persona caminant amb pas ràpid. Actualment Ultima Thule gira en unes 15 hores al voltant d’un eix que apunta pràcticament cap al Sol. Aquest fet suggereix que abans del xoc els dos objectes (Ultima i Thule) estaven acoblats gravitacionals i sempre es mostraven la mateixa cara, com ara passa amb la Lluna respecte a la Terra.

Els autors també proposen un altre mecanisme possible per explicar la formació d’Ultima Thule a partir de dos objectes separats. L’expulsió d’un altre objecte orbitant podria haver fet perdre energia al sistema amb el resultat del col·lapse.

La descripció detallada de la superfície de l’objecte actual revela un mon complex format per punts brillants i foscos, turons i depressions, cràters i pous o fosses. Ultima sembla més abrupte que Thule amb multitud de turons. El cràter més gran és l’anomenat informalment Maryland, en homenatge a l’estat nord-americà on es troba el laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins que controla la nau. Aquest cràter d’uns 8 km de diàmetre va ser format per l’impacte violent d’algun altre objecte en el passat més remot del sistema. El material ejectat del cràter haurà tapat segurament els accidents topogràfics de Thule fent-lo més suau que el seu cos company.

En la vora visible d’Ultima es poden veure unes petites depressions d’uns centenars de metres de diàmetre que podrien ser petits cràters d’impacte encara que segurament són pous o fosses, enfonsaments del terreny formats en sublimar-se els diversos gels interiors. Aquests emissions de gas solen deixar aquest tipus de marques superficials tal com s’observà en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko.

En el pas per Ultima Thule, New Horizon engegà l’espectròmetre visible i ultraviolat Ralph per estudiar la composició de la superfície. En color i composició, Ultima Thule s’assembla a molts altres objectes trobats a la mateixa zona del cinturó de Kuiper. És molt vermell, fins i tot molt més vermell que Plutó, cos que la sonda explorà el juliol de 2015. De fet, Ultima Thule és l’objecte exterior més vermell del sistema solar visitat per una nau espacial. És creu que el seu color rogenc és causat per la modificació dels materials orgànics a la seua superfície. Podrien ser tolins ja trobats a la superfície de Plutó, Caront i Tità. Els científics de New Horizons van trobar també proves de  la presència de l’alcohol metanol (CH₃OH), gel d’aigua (H₂O) i molècules orgàniques a la superfície de Ultima Thule: una barreja molt diferent de la majoria dels objectes glacials explorats anteriorment per les naus espacials.

El treball publicat a Science completament en obert dona compte només del 10% de les dades rebudes de la nau fins el febrer passat, el moment quan s’envià l’article a la revista. Alan Stern, l’investigador principal de la missió, destaca el treball fet per més de 200 científics, entre astrònoms, enginyers, tècnics de vol, i recorda especialment la participació de l’especialista en imatges estereogràfiques (i guitarrista de Queen) el Dr. Brian May.

New Horizon recollí més de 5 Gbytes de dades del seu pas per Ultima Thule. No serà fins a mitjan de l’any 2020 que s’acabaran de rebre totes les dades. Així que ens esperen encara un munt de sorpreses del petit objecte 2014 MU69, informalment conegut com a Ultima Thule.

Més informació:

Initial results from the New Horizons exploration of 2014 MU69, a small Kuiper Belt object, Science, 17 maig 2019

NASA’s New Horizons Team Publishes First Kuiper Belt Flyby Science Results, 17 maig 2019

New Horizons’ far-out findings from solar system’s Kuiper Belt turn into a cover story

A Gentle Kiss: How the Kuiper Belt Object Ultima Thule Was Born

Aquests dies ha arribat una nova imatge captada per la sonda New Horizons de l’objecte del cinturó de Kuiper 2014MU69, conegut per Ultima Thule. Aquesta vegada, però, la imatge és d’alta resolució i permet descobrir detalls de l’orografia del cos no observats abans en les anteriors fotos.

New Horizons, llançada el 2006, està explorant les zones externes del Sistema Solar. El juliol de 2015 ja ens envià detallada notícia de Plutó i el passat 1 de gener passà prop de l’objecte del Cinturó de Kuiper. La sonda és una missió low cost de la NASA que va haver de sacrificar nombroses opcions, ben normal en d’altres, com per exemple, l’ús d’una única antena d’alt guany per a telemetria i enviament de dades. És per això que és necessari que les dades d’alta resolució es vagen enviant de mica al llarg dels pròxims mesos.

La nova imatge va ser obtinguda per la càmera visible multicolor  (MVIC) de l’instrument Ralph el dia del sobrevol, a les 05:26 UT, i des de 6700 km, només 7 minuts abans de l’aproximació màxima.

Amb una resolució original de 135 metres per píxel, la imatge ha estat guardada en la memòria de la nau fins ara i retransmesa a la Terra entre el 18 i 19 de gener. L’equip de la missió ha tractat la imatge per millorar-ne els detalls, procés conegut com a deconvolució, encara que el procés augmenta el gra de la imatge quan s’observa en alt contrast.

Ara, a diferència de les imatges anteriors, la llum del Sol incideix de manera obliqua en l’objecte que manera que es revelen en la part superior nous detalls orogràfics al voltant de la línia dia/nit, o terminador. Aquests detalls inclouen nombrosos petits cràters de fins a 700 metres de diàmetre. A més a més, la  gran forma circular, d’uns 7 quilòmetres de diàmetre en Thule, el menor dels dos lòbuls, també sembla ser una depressió profunda. No està clar si aquests pous són cràters d’impacte o són derivats per altres processos, com ara col·lapses del terreny per sublimació de materials volàtils com passa en els cometes.

A banda d’açò, ambdós lòbuls mostren misteriosos patrons de línies clares i fosques d’origen desconegut, l’anàlisi de les quals pot donar claus per explicar com aquest cos va ser originat durant la formació del Sistema Solar fa uns 4,5 mil milions d’anys.  Dos d’aquestes “línies” són clarament visibles, un cercle en la part central d’Ultima, el lòbul gran i el “collar” brillant que separa els dos lòbuls.

“Aquesta nova imatge comença a revelar diferències en el caràcter geològic dels dos lòbuls d’Ultima Thule, i també ens presenta nous misteris“, ha dit l’Investigador Principal Alan Stern, del Southwest Research Institute de Boulder, Colorado. “Al llarg del pròxim mes, hi haurà millors imatges en color i amb millor resolució que esperem ajuden a desentranyar els nombrosos misteris d’Ultima Thule“.

Actualment New Horizons es troba a 6.64 mil milions de quilòmetres de la Terra, en una trajectòria d’escapament del Sistema Solar amb una velocitat de 50700 quilòmetres per hora. A aquesta distància, els senyals de la nau triguen sis hores i nou minuts en ser recollits per les grans antenes d’espai profund de la NASA situades en la superfície de la Terra (Madrid, Goldstone, Camberra). Com podeu comprovar en la figura adjunta, a l’hora d’escriure la crònica, l’antena de 14 metres de Goldstone en Califòrnia estava en comunicació directa amb la nau (NHPC).

Continuaré informant.

Imatges: NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute i NASA.

Una setmana després del sobrevol de New Horizons sobre l’objecte del Cinturó de Kuiper, Ultima Thule, els membres de l’equip de la missió s’han pres uns dies de vacances. Cosa indispensable després d’unes setmanes intenses de treball, sense Any Nou i sense possible contacte amb la nau, ara que  es troba en conjunció amb el Sol i la comunicació amb ella és impossible fins el 10 de gener.

Abans, però, de deixar les instal·lacions del Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory (APL), a Maryland, se celebrà una darrera conferència de premsa per detallar el sobrevol, aportar noves imatges i tractar de respondre, de manera provisional, a algunes preguntes.

Sembla que, provisionalment, es pot afirmar que no hi ha objectes en òrbita al voltant d’Ultima Thule. Això ja se suposava donat que els darrers mesos les càmeres de la nau havien cercat de manera intensiva possibles llunes, sense trobar res. L’amenaça d’una col·lisió preocupava molt l’equip. Ara, l’anàlisi detallat de les imatges rebudes confirma que Ultima Thule està sol a l’espai.

Tampoc s’ha trobat cap indici d’una atmosfera al voltat del cos. Plutó va sorprendre tothom en presentar una atmosfera poc densa però amb efectes en l’orografia plutoniana. Ara, però, Ultima Thule no ens sorprèn per aquesta banda, cosa normal si pensem en la seua petitesa, sense capacitat de mantindre gravitatoriament una capa gasosa al seu voltant.

Respecte al color de l’objecte, tant el cos més gran Ultima, com el més menut, Thule, presenten un color rogenc semblant, cosa que indica que es formaren en la mateixa regió del Sistema Solar. A més a més, és un color característic dels objectes del Cinturó de Kuiper freds clàssics, observats amb telescopis des de la Terra.

S’ha començat a modelar alguns dels pocs trets orogràfics visibles de la superfície d’Ultima Thule. L’intrigant brillantor del coll que uneix les dues quasi esferes s’explicaria com una zona on aniria depositant-se material fi a causa de la forta inclinació (major de 30º) de les pendents. De tota manera encara caldrà esperar les dades espectroscòpiques per poder explicar quin procés geològic estaria actuant per soltar aquesta pols fina.

El gir de l’objecte Ultima Thule s’ha pogut veure clarament a partir de la superposició de dues imatges obtingudes amb 38 minuts de separació temporal. En canviar l’angle d’incidència de la llum solar, alguns detalls topogràfics de l’objecte poden ser reconeguts: la brillantor del coll d’unió, la presència d’una gran cavitat (un cràter?) en el lobul Thule, i la d’una altra no tan clara en Ultima.

Tothom, però, esperava les imatges més espectaculars, les estereogràfiques o 3D que permeten, amb unes ulleres especials crear una il·lusió de profunditat. El músic i astrofísic Brian May s’encarregà de crear dues imatges d’Ultima Thule lleugerament diferent per superposar-les i fer possible una visió tridimensional de l’objecte.

A partir d’aquestes s’ha creat una imatge conjunta que, amb l’ajuda d’unes ulleres anàglif permeten veure directament el relleu, encara poc resolt, de l’objecte Ultima Thule.

La contribució del Dr. Brian May, ex-guitarrista de Queen, i ara expert en imatge 3D astronòmica, va ser reconeguda pel mateix Alan Stern, en una reunió de l’equip de treball de la missió: WE, WILL ROCK YOU! Brian May! (mireu el vídeo fins al final, espectacular!)

WE, WILL ROCK YOU! Ck this clip from @NewHorizons2015 science team meeting when I thanked Brian May for his many contributions. Wait for my nerdy team's team's priceless response! Thanks to @tsplanets for this video! #NASA #Space #SCIENCE #UltimateThule #UltimaFlyby RTs please! pic.twitter.com/lYGFdhthX4

— Alan Stern (@AlanStern) January 4, 2019

Per cert que el Dr. Brian May va presentar el seu tema dedicat a la missió New Horizons, començant amb la veu sintètica del Dr. Stephen Hawking.

The voice of Dr. Stephen Hawking: “The revelations of New Horizons may help us to understand better how our solar system was formed.”

New horizons to explore
New horizons no one’s ever seen before
Limitless wonders in a never-ending sky
We may never, never reach them
That’s why we have to try

New horizons to take our breath away
New horizons getting closer every day
Somewhere in the distance, a wonder will appear
One day New Horizons will be very, very near
That’s why we’re here

Tonight the hand of man reaches out
To throw light on how life came about
Computer is reckoning an all-time high
The future is beckoning onward and onward we fly
New horizons a dream coming true

New horizons that will change our point of view
The fruits of wishful thinking we taste them for real
We’re off to new horizons so hold on to the wheel
That’s how we feel

New horizons every day

The voice of Dr. Stephen Hawking: “New Horizons”

New horizons
New horizons every day
Ooh

Continuarà…

Més informació:

Legendary Queen guitarist Brian May is also an astrophysicist with a PhD

 

Imatges:  NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute

Com sap fer molt bé la NASA en les grans ocasions, la conferència de premsa per presentar les primeres imatges d’Ultima Thule, l’objecte més llunyà explorat per la humanitat, ha sabut mostrar el valor de l’esforç i el resultat d’una feina ben feta. Ha estat realment emocionant. Allí en una taula, les quatre persones més importants de la missió, dos homes i dues dones, han explicat per torns el més rellevant (i conegut fins ara) captat pels instruments de New Horizons la matinada de l’any nou.

Alan Stern, investigador principal de New Horizons, Southwest Research Institute, ha començat parlant de les dificultats de la missió, de la gran velocitat que ha hagut d’assolir la nau per arribar en un temps prudencial al seu objectiu, de la foscor dels objectes il·luminats per un Sol situat a 6500 milions de quilòmetres i, tot i així, la missió s’ha culminat amb èxit.

I després d’aquesta breu introducció, ha mostrat la imatge que tots esperàvem, tot comparant-la amb la que coneixíem fins ara, la forma allargada captada el 31 de desembre.

I de quina manera ha canviat un dia després. Un objecte clarament bilobulat molt semblant a un cacauet gegant, encara que damunt la taula disposaven de dues creïlles (patates) grosses per a que la premsa i el públic que ho veia en directe se’n fes una idea clara.

Ha resultat ser finalment un objecte binari en contacte. Un objecte que fa milions d’anys eren dos objectes separats, un gran cos arrodonit, al que se li ha assignat el nom d’Ultima, i un altre de més menut de nom Thule, amb una grandària conjunta d’uns 33 km. I encara que semblen un cacauet, potser per ser temps de Nadal, l’equip de la missió pensa que s’assembla més a un ninot de neu.

Així que el model de l’objecte Ultima Thule fet a partir de les observacions fet en Argentina el 2017 quan va eclipsar una estrella no estaria massa errat tal com ha mostrat Alan Stern en una figura en la que s’ha acoblat la imatge obtinguda amb la seua ombra mesurada des de la Terra. No hi ha satèl·lits ni objectes pròxims. Un entorn net que ha facilitat la supervivència de la nau.

Com es veu a la figura, tot ajusta perfectament.

Seguidament, Cathy Olkin, Investigadora adjunta a New Horizons, Southwest Research Institute, ha parlat de la forma de l’objecte i de la seua aparença. Però primerament ens ha fet cinc cèntims de la resolució del primer misteri d’Ultima Thule. L’objecte ha estat observat des de fa mesos sense que presentara cap variació mesurable de lluminositat, cosa que indicaria que, o bé no giraria o bé que l’eix de gir estava en direcció a la nau.

Sembla que la combinació de la direcció de l’eix de gir i el fet de ser dues esferes en contacte és la causa que la variació de la lluminositat de l’objecte siga major de l’1%, molt diferent que si fora un el·lipsoide (15%). S’ha determinat que el període de rotació és d’unes 15 hores.

S’hi han observat diferents textures sobre la superfície. Algunes zones són més brillants i d’altres més fosques. L’albedo (el tant per cent de llum reflectida) és d’un 15% per a les zones clares i d’un 6% per a les fosques. L’objecte és realment fosc si recordem que el carbó reflecteix un 8% de la llum incident.

Una cosa ben curiosa és que el punt de contacte dels dos lòbuls és justament la zona més brillant, amb una pendent més alta, d’un 30º, formada segurament amb pols més fina que ha anat dipositant-se des d’altres indrets.

Carly Howett, co-investigadora de New Horizons, Southwest Research Institute, ha comentat els colors que presenta Ultima Thule. A falta que New Horizons envie les dades espectroscòpiques, cosa que trigarà mesos, el color rogenc que presenta l’objecte ens pot donar idea de la composició de la superfície. A primera vista l’aspecte és similar a la zona polar nord de Caront, la principal lluna de Plutó, l’anomenada Mordor Macula. Podrien ser molècules orgàniques creades per la llum solar (tolines) i partícules energètiques encara que, ha remarcat, el procés de creació seria ben diferent. La llum del Sol a la distància en la que es troba Ultima Thule està ben disminuïda. Aquestes preguntes es respondran quan es tinguen les dades infraroges i les imatges en alta resolució. Les que han arribat ara tenen uns 140 m/px (trets menors de 140 m no es poden veure). Les imatges d’alta resolució són quatre vegades més detallades (35 m/px) però cadascuna pesa 1Mpx i, donada la baixa velocitat de transmissió (1000 bps) de l’antena de la nau, s’aniran enviant a poc a poc fins el 2020.

Finalment Jeff Moore, cap de geologia i geofísica de la missió New Horizons, NASA Ames Research Center, ha explicat les característiques de l’objecte i la probable història de la seua formació.

Primerament ha remarcat l’absència de cràters a la superfície d’Ultima Thule, cosa ben sorprenent. Tanmateix la resolució de les imatges és baixa i quan arriben les d’alta resolució podem tindre sorpreses. A més a més la nau New Horizons va fer el sobrevol de l’objecte tenint el Sol al darrere, de manera que els cràters no tenien el millor angle d’il·luminació per veure’l bé. El relleu no s’observa bé ja que hi ha poques ombres.

Jeff More ha destacat que Ultima Thule sembla un objecte resultat del xoc a baixa velocitat de dos cosos primigenis. Aquests serien els primers objectes formadors de cossos més grans observats de prop. Són realment els famosos planetesimals predits per la teoria de formació del sistema solar, les peces de l’origen dels planetes.

Potser recordeu cometes i asteroides que també presenten aquest aspecte bilobulat però la seua forma s’explica per xocs violents en el cas d’asteroides o per sublimació dels gels en el cas dels cometes que fan més primes algunes zones.

La formació d’Ultima Thule, tal com el veiem ara, va ocórrer a les primeries de la història del sistema solar, fa uns 4500  milions d’anys. Molts roques gelades xocaven, s’unien i es destruïen. De tot aquest caos primigeni, en aquesta zona de l’espai va romandre un parell d’objectes, Ultima i Thule, que després d’orbitar durant mil·lennis acabaren per ajuntar-se lentament per formar el cos celeste tal com el coneixem avui.

Aquest objecte és, per tant, una relíquia dels nostres orígens celestes. No ha estat mai prop del Sol i, per tant, no ha estat modificat i no ha evolucionat. Perpètuament a temperatures baixíssimes, el seu estudi detallat amb les dades presentades avui, i amb les que vindran més endavant, ens revelarà molt sobre els orígens del sistema solar. De fet, com ha dit Alan Stern al final de l’acte, en les passades 48 hores hem conegut més sobre la formació del sistema solar que en els últims anys de recerca.

A més a més, a les preguntes d’un periodista sobre el pròxim objectiu de la nau New Horizons, ha fer saber que donat que la nau està bé de salut i que la font de radioisòtop que alimenta els instruments durarà encara 15 o 20 anys no descarta enviar-la a explorar altres mons del cinturó de Kuiper. Tanmateix caldrà esperar al 2020 per demanar l’extensió de la missió a la NASA. Hi ha milers d’objectes per explorar i cal planificar-ho bé, amb observacions des de terra per elegir l’objectiu adient.

Les meravelles del nou mon Ultima Thule tindran seguida durant els pròxims dies i mesos. Continuarà…

Imatges:
Totes són de NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.

L’any nou comença amb un potent anticicló sobre el nostre país que ens ha permés gaudir d’un cel nocturn reblit d’estrelles per a acomiadar l’any 2018 i reble el 2019.  La constel·lació d’Orió, representació del gegant caçador que, perseguint llebres pels boscos de Boècia, trobà un dia les belles germanes Plèiades nadant en un llac, és ara la reina del cel. Orió es troba acompanyada pel brillant Sírius, l’estel més brillant del cel, que a la 1 de la matinada s’ha situat exactament al sud, com un rellotge que ens ha avisat que una nova ronda del nostre planeta al voltant del Sol s’ha engegat.

El 2019  comença també amb importants assoliments en exploració espacial: l’arribada de New Horizons a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, la posada en òrbita d’Osiris-REx al voltant de l’asteroide Bennu i l’aterratge de la sonda xinesa Chang’e 4 sobre la cara oculta de la Lluna que ja s’han aconseguit o s’esdevindran en poques hores. D’elles ja aniré informant al llarg del mes.

Durant aquest mes de gener, l’observació dels planetes no serà gran cosa durant les primeres hores de la nit. Només Mart es manté en el cel del capvespre mentre va movent-se de dia en dia fugisser entre les constel·lacions. La distància a la Terra ja és considerable i la seua lluïssor ja està ben minvada respecta a la de l’estiu passat però encara el podeu descobrir ben rogenc poc després de la posta de sol en la constel·lació de Peixos. El 12 de gener la Lluna creixent us ajudarà a trobar-lo en situar-se al seu costat.

L’espectacle de la nit serà a la matinada, unes poques hores abans de l’alba. En aquestes hores fresques de l’hivern podrem gaudir de la presència dels planetes Venus, ben alt i brillant al cel, Júpiter més baix, i Mercuri i Saturn molt baixos i prop de l’horitzó sud-est. Amb tots ells jugarà una lluna minvant cap al final del mes de gener.

Un exemple d’aquest joc lunar ja el podreu gaudir ben prompte. La matinada del 2 de gener, cap a les 7:30 del matí, amb el Sol enviant llum des de sota de l’horitzó, la Lluna, amb una fase ben minvant se situarà prop del planeta Venus i amb el brillant Júpiter i el dèbil Mercuri formarà una quàdruple aliança planetària. Aquesta visió, tanmateix no durarà gaire. Venus assolirà la seua màxima separació aparent del Sol el 6 de gener. Vist des de la Terra, aquest dia el planeta Venus es trobarà situat en el punt més extrem de la seua òrbita al voltant del Sol: 46,9° per l’angle format entre el Sol-Terra-Venus.

A partir d’aquest dia Venus, seguint la seua òrbita, s’anirà acostant, de manera aparent, al Sol de dia en dia. Per tant, en passar els dies, Venus davallarà en altura i s’anirà aproximant al planeta Júpiter. Això és el que veurem entre el 20 i el 25 de gener, amb l’aproximació màxima els dies 22 i 23. Bon moment per fer-hi una foto, al costat de la lluminària d’Antares, l’estel rogenc ull de l’Escorpí.

A aquesta dansa celeste s’hi afegirà el 31 de gener una lluna ben fina, i un Saturn amagat en les primers llums solars en Sagitari, que demostrarà que la natura també sap guarnir el cel sense ajuda dels humans.

Hi ha altres tres fenòmens astronòmics a destacar en aquest primer mes de 2019.

El màxim de la pluja de meteors dels Quadràntids s’esdevindrà la nit del 3 de gener. És una de les pluges fortes de l’any però poc coneguda. Les previsions ens donen uns 120 meteors/hora en condicions d’observació en indrets ben foscos.

A més a més  la matinada del dia 21 de gener, cap a les 6 del matí, abans de l’eixida del Sol, podrem gaudir de les fases inicials d’un eclipsi de Lluna. En aquest cas no estem ben situats per observar el fenomen complet, ni l’hora és la millor, però s’ho valdrà veure altra vegada la Lluna tacada de “sang”, com en el passat 27 de juliol de 2018.

Finalment podríem parlar de la conjunció (aproximació extrema) entre la Lluna i l’estel més brillant de la constel·lació de Taure, Aldebaran, la nit del 17 de gener. Dos objectes brillants en el cap del gegant Orió.

 

 

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Lluna nova	Gener	6	02 28
Quart creixent	Gener	14	07 46
Lluna plena	Gener	21	06 16
Quart minvant	Gener	27	22 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Paisatge a l’Albufera de València, prop del Palmar. 27 de desembre 2018. Enric Marco.
2.- Primeres imatges d’Ultima Thule obtingudes per la càmera Lorri de New Horizons, el 30 de desembre de 2018 des de 2 milions de quilòmetres. Sembla que no és un objecte bilobulat sinó que té un aspecte més de cacauet. NASA
3-8.- Simulacions del cel de gener. Stellarium

Brian May, guitarrista del mític grup Queen, és a punt de publicar el seu primer treball en solitari després de més de 20 anys amb l’edició digital de “New Horizons”. Aquest nou tema ha estat escrit per Brian i Don Black, i gravat i completat aquest mes. El senzill s’estrenarà mundialment a la sala de control de la NASA, a la seu de Maryland el dia d’Any Nou, dimarts 1 de gener.

Aquest és el primer senzill com a solista del guitarrista des de “Why Do not We Try Again”, pres de l’àlbum “Another World” el 1998.

Ací podeu escoltar la preview del tema, només un minut.

“New Horizons” és la cançó homenatge personal de Brian May a la missió de la NASA New Horizons, que en el Dia d’Any Nou de 2019 farà una trobada amb un objecte del Cinturó de Kuiper, el cos remot anomenat Ultima Thule, molt més lluny de Plutó i situat a uns 6,5 mil milions de quilòmetres de la Terra.

Brian May, no només és un gran músic sinó que, a més a més, té un doctorat en astrofísica. Quan era jove i estudiava a la universitat va haver d’optar per continuar la seua tesi o seguir amb l’exitosa carrera musical junt amb el grup Queen. Com tot sabeu va optar per la música. Fa uns anys, ja jubilat del grup, va continuar la tesi, tants anys aparcada, i ara ja és doctor en astrofísica, especialista en el Sistema Solar. Actualment  és un col·laborador de la missió New Horizons. Ja va estar amb l’equip de la missió el 17 de juliol del 2015 quan la nau sobrevolà Plutó, com es pot veure a les fotografies adjuntes. Aleshores va aconseguir la primera imatge estereoscòpica del planeta nan Plutó, a partir de les imatges captades per la sonda New Horizons.

Ara tornarà a estar amb l’equip a la base d’operacions de New Horizons a la central de la NASA a Maryland, el Dia d’Any Nou per veure l’encontre històric amb Ultima Thule.

Si teniu interés en conèixer la tesi del cantant, aquesta es pot trobar en internet fàcilment, a un clic de google:

A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud

En ella s’estudien les velocitats de les partícules de la pols interplanetària que perden els cometes i altres objectes, una pols que reflecteix la llum solar i és observable des de la Terra. Aquest fenomen de la llum zodiacal només es pot observar en indrets molts foscos, amb molt poca incidència de la contaminació lumínica.

La seua passió per l’astrofísica es reflexa en moltes de les seues cançons. Ací podem escoltar a Brian May en un acústic cantant el tema “39” de l’àlbum de Queen (1975)  “A Night At The Opera.” La cançó relata la història d’un grup d’exploradors espacials que s’embarquen en el que és, des de la seua perspectiva, un viatge d’un any. Tanmateix, al seu retorn, s’adonen que han passat cent anys, a causa de l’efecte de dilatació del temps descrita en la Teoria Especial de la relativitat d’Einstein. Com a conseqüència, els éssers estimats que van deixar enrere ara estan tots morts.

A sis dies de l’encontre amb l’objecte transneptunià Ultima Thule, la nau New Horizons acaba d’entrar en el mode automàtic de sobrevol. La seqüència gravada d’operacions a fer ja està en marxa.

Ultima Thule està situat en l’anomenat Cinturó de Kuiper, una zona plena de cossos petits, freds i originaris dels primers temps del Sistema Solar. El Cinturó de Kuiper, l’objecte més gran del qual és Plutó, es troba en les regions més externes del nostre sistema planetari, més enllà de l’òrbita de Neptú. I, enllà,  ben lluny de nosaltres, en les primeres hores de matí del primer de gener del 2019 (per la vesprada en Europa), la nau New Horizons sobrevolarà Ultima Thule a una distància de 3500 km. Actualment aquest cos es troba a uns 6,5 mil milions de quilòmetres del Sol i, per tant, serà l’objecte més allunyat no mai explorat.

Com ja vaig contar en l’anterior apunt sobre l’arribada a Ultima Thule, aquest cos sembla que és bilobulat, amb un aspecte potser semblant al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, pero molt més gran. En la figura adjunta es pot veure la comparació entre tots dos objectes.

Amb aquest model en ment, ja s’ha simulat el sobrevol de la nau sobre l’objecte transneptunià. Les darreres hores de l’any 2018 ja podrem veure’l com un punt gros sense massa detall (uns 5 km/pixel). Tanmateix, haurem d’esperar a la vesprada del primer de gener per conèixer ja la forma i tenir detalls de la superfície. Caldria recordar que l’encontre es produirà a uns uns 6,5 mil milions de quilòmetres de distància, distància que els senyals de ràdio recorren en uns 6 hores. Tota la seqüència d’esdeveniments serà coneguda a la Terra molt després de que passe.

La nau es troba ara mateix (26 de desembre, 22 hores) a 0.04 unitats astronòmiques d’Ultima Thule (6 milions de km) i s’hi acosta a una velocitat realment alta, 14,43 km/s (52000 km/h). El sobrevol serà, per tant, realment ràpid i curt.

Ara que la nau es troba tan prop de l’objectiu de la seua missió s’ha tractat d’obtindre més informació d’Ultima Thule. Tot objecte celeste presenta un període de rotació sobre si mateix i, donat que la reflexivitat és variable en la superfície, això permet determinar a quin ritme gira. Durant els darrers tres mesos els sensors de la nau han pres centenars d’imatges per mesurar la brillantor d’Ultima Thule i veure com varia a mesura que l’objecte rota. Es tracta d’obtindre la seua corba de llum, és a dir, la variació de la brillantor al llarg del temps. Tanmateix la brillantor de l’objecte no varia o ho fa tan poc que és indetectable. Com pot ser?

“És realment un trencaclosques”, ha dit l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern, del Southwest Research Institute. “Jo l’anomene el primer trencaclosques d’Ultima Thule – per què té una corba de llum tan petita que ni tan sols la podem detectar? Jo espere que les imatges detallades sobrevolant-lo aviat ens donen molts més misteris, però no esperava això, i tan aviat”.

Quina serà l’explicació d’aquest primer misteri de l’objecte? Que gire apuntant el pol de rotació cap a la nau? Que estiga envoltat d’un núvol de pols que emmascare la rotació? Una explicació ben estranya seria que Ultima Thule estiga envoltada per una miríada de petites llunes, la rotació de les quals amague la de l’objecte principal.

La solució d’ací a sis dies.

Mentrestant l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern ens mostra al twitter com va creixent la imatge d’Ultima en les imatges de les càmeres de la nau i com es mou entre les estrelles.

TALLY HO ULTIMA THULE!! An ancient relic of solar system formation, 4+ billion miles away, as dark as dirt, & shining only in the faint sunlight of the Kuiper Belt. Here it is, in a New Horizons imaging sequence. SEE IT MOVE, AGAINST THE STARS? TALLY HO! We'll be there on Monday! pic.twitter.com/EExUpK6wLt

— Alan Stern (@AlanStern) December 26, 2018

La no aprovació del pressupost federal dels Estats Units farà que a partir de l’1 de gener centenars de milers de funcionaris es queden a casa sense cobrar i que les administracions públiques no essencials com els parcs naturals i monuments nacionals tanquen. El tancament de les emissions de la NASA TV i les xarxes socials de la NASA impediran, per tant, l’emissió de les primeres imatges obtingudes per New Horizons de l’objecte Ultima Thule. Per aquesta raó s’han cercat canals alternatius. Podrem veure-les en el canal Youtube del Johns Hopkins University, JHU Applied Physics Laboratory (https://www.youtube.com/user/jhuapl ) i en la pàgina web  (http://pluto.jhuapl.edu/News-Center/Where-to-Watch.php).

Més informació: New Horizons, NASA’s Mission to Pluto and the Kuiper Belt

Imatges:

Crèdits: Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute (JHUAPL/SwRI)

1.- Poster de la missió New Horizons a Ultima Thule.
2.- Comparació Ultima Thule amb 67P/Churyumov-Gerasimenko.
3. Aproximació a Ultima Thule
4.- Trajectòria i acostament a Ultima Thule. 26 desembre 2018. 22:00 h
5.- New Horizons i els seus instruments científics.
6.- Seqüència d’imatges de l’aproximació real dels darrers dies a Ultima

Potser ja no recordeu l’epopeia de la petita nau New Horizons de la NASA. Allà pel juliol de 2015 explorà el sistema de Plutó i les seues llunes amb una precisió i subtilesa excepcional. Des d’aleshores Plutó, que va deixar oficialment de ser planeta el 2006, ja no és considera un objecte anodí i sense interès situat als confins del Sistema Solar, sinó que és un planeta nan ben interessant i amb grans misteris per descobrir. Però ¿que se n’ha fet d’aquella petita nau que passà fregant ràpidament Plutó i s’endinsà en les profunditats del cinturó de Kuiper?

La missió encomanada a News Horizons va ser assolida amb escreix. Tot va resultar perfecte. Una vegada passat Plutó, la NASA va avaluar si donar-li una nova tasca exploratòria. De fet la nau funcionava perfectament després de 9 anys a l’espai i de combustible encara n’hi havia bastant. I, sense despeses energètiques a destacar continuava en línia recta cap a les profunditats de l’espai. De manera que durant uns mesos buscaren un nou objectiu, un nou món per explorar, i que es poguera fer en un temps raonable. I just feia un any que el telescopi espacial Hubble havia trobat l’objecte 2014 MU69  just en la direcció correcta. Només una petita correcció de trajectòria seria necessària per assolir aquest objectiu i tan sols 3 anys i mig de viatge per arribar-hi.

Era, per tant, un objectiu ben assolible. Però de 2014 MU69 no se’n sabia res. Només la posició i la velocitat. Ni el radi, ni la forma, ni sobretot si té llunes o algun tipus d’anell al seu voltant. Aquesta darrera informació és essencial per a planificar l’aproximació al cos celeste. La presència d’objectes desconeguts al voltant de 2014 MU69 pot representar un perill real d’impacte si New Horizons pretén sobrevolar el cos celeste a només 3500 km d’alçada.

Per tot això calia estudiar detalladament l’objecte. Per sort, en juny i juliol de 2017, 2014 MU69 passà per davant de tres estrelles. En tapar les estrelles, l’objecte transneptunià projectà la seua ombra sobre algunes zones de la Terra, tal com fa la Lluna en un eclipsi de Sol. Les zones de foscor estel·lar es veieren des d’Amèrica del Sud i confirmaren que no hi ha més objectes d’una grandària apreciable al voltant de 2014 MU69. La sorpresa va ser però descobrir que aquest cos té una aparença bilobulada o binària, potser semblant a la del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko que explorà la nau Rosettta el 2014 i 2015. I que cada lòbul no mesura més de 20 km de gruix.

Fins i tot, una de les ocultacions estel·lars mostrava la possibilitat de que 2014 MU69 tinguera també una petita lluna, encara que això no s’ha acabat de confirmar.

Un objectiu tan llaminer no podia tindre un nom tan tècnic com 2014 MU69 i, per tant, en novembre del 2017, l’equip de la missió va fer una crida internacional per donar-li un nom més bonic i més fàcil de recordar. Després d’un gran èxit en que es presentaren molts noms dobles per recordar la natura dual de l’objecte, guanyà Ultima Thule per designar el nou objectiu de New Horizons. I el nom és ben escaient ja que, als mapes medievals, solia aparèixer Thule com una illa llunyana i desconeguda que es considerava el lloc més septentrional de la Terra. “Ultima Thule”  ha estat usat ara com una metàfora de qualsevol lloc misteriós “més enllà de les fronteres del món conegut”. Aquesta és una metàfora apta per a l’objecte petit, situat a quatre mil milions de quilòmetres de distància, on la nau espacial New Horizons.arribarà finalment l’1 de gener de 2019.

L’equip de la missió amb Alan Stern al cap estan ben preparats per al sobrevol de l’objecte el dia de cap d’any. Tot funciona correctament a la nau. Una nau, recordem-ho, que deixà la Terra ja fa 12 anys. Finalment, després de mesos estudiant les proximitats de l’objecte sembla que no s’espera cap perill en l’aproximació a Ultima Thule. Fa uns dies els científics a càrrec de la nau presentaren un darrer informe en que definitivament es va decidir optar pel sobrevol a 3500 km de l’objecte. Em sembla que l’equip tindran un cap d’any ben mogut. Continuaré informant.

 

Imatge:
1.- Imatge artística de la nau espacial New Horizons en arribar a 2014 MU69, un objecte del cinturó de Kuiper que orbita mil milions de quilòmetres més enllà de Plutó, l’1 de gener de 2019. S’observa el sistema bilobulat i la possible petita lluna.
Crèdits: NASA / JHUAPL / SwRI / Steve Gribben
2.- Representació artística de la trajectòria de New Horizons. En aquesta imatge encara no s’havia fixat l’objectiu d’exploració d’Ultima Thule. Crèdits: NASA / JHUAPL / SwRI / Steve Gribben.

Els dies van passant inexorablement. Ja tenim darrere un terç dels dies del 2018 i l’estiu ja és gairebé a la porta. La primavera, però, encara està activa i l’oratge variable de les pròximes jornades en serà una prova.

El mes comença amb alegria per un treball ben fet, en part des de Barcelona. Els científics de la missió Gaia han lliurat el segon paquet de dades i el que ens ofereixen és espectacular. Ara tenim el cens estel·lar més complet fins ara de la Via Làctia, on s’han documentat 1.700 milions d’estels. Els astrofísics tenen material per actualitzar els models de dinàmica estel·lar, d’estructura de la Galàxia i fins i tot hauran de millorar els inventaris de membres del nostre sistema solar.

També caldrà destacar el llançament del mòdul de descens robòtic  InSight de la NASA que en arribar a Mart serà la primera missió que permetrà conèixer l’interior amb l’ús d’un sismògraf i un perforador per penetrar en el subsol fins a 5 metres de profunditat. Un viatge de sis mesos el depositarà, si tot surt bé, en la superfície marciana el 26 de novembre.

Les nits suaus inviten a l’observació del firmament. Aquests dies l’astre més destacat és el planeta Venus. Poc després de la posta del Sol el podrem veure ben brillant al cel encara blau. Els observadors ocasionals els sorprendrà observar un punt brillant que sembla els llums d’un avió en ruta d’aproximació a l’aeroport. Però realment els núvols clars de l’atmosfera del planeta són els causants d’aquesta brillantor en reflectir de manera efectiva gran part de la llum solar que li arriba.

Una imatge interessant del planeta es podrà obtindre el vespre del 17 de maig quan Venus es trobarà ben prop d’una Lluna creixent de 3 dies. La fina banya lunar competirà amb la brillantor de la deessa de la bellesa.

Mentre Venus es mou en la seua òrbita al voltant del Sol, des de la Terra la veurem allunyar-se cada vegada més de l’astre rei. D’aquesta manera, cap a final de mes, el planeta es trobarà ben separat i ben alt al cel en el moment del crepuscle, de manera que durant unes dues hores i mitja podrem gaudir de la seua presència.

Venus es pon actualment cap al nord-oest. Però just al costat oposat de l’horitzó, aquests dies de maig, cap al sud-est, a partir de les 21 h, es pot veure alçar-se Júpiter. Ara és el moment millor per gaudir de l’observació del planeta gegant ja que el dia 9 de maig estarà en oposició al Sol. Això significa que la separació angular entre el Sol i el planeta, amb centre la Terra, serà 180º , i, conseqüentment farà que Júpiter isca per l’horitzó al mateix temps que el Sol es pon, i, a més, l’observació amb el telescopi serà òptima, en sitar-se en el punt més pròxim a la Terra. Ara és el moment de reveure les bandes acolorides del planeta, la taca roja o el ball regular de les llunes jovianes.

Júpiter tindrà, per tant, un recorregut oposat al Sol. Situat a la constel·lació de la Balança, s’alçarà en pondre’s aquest, es situarà al sud i ben alt cap a la mitjanit i es pondrà a l’alba. Un regal per als astrònoms que el podran observar tota la nit. La nit del 27 de maig una Lluna quasi plena se situarà al seu costat facilitant la seua identificació.

A la matinada seran observables la resta de planetes, Saturn i Mart.

Saturn es farà visible més aviat mentre que una hora després apareixerà Mart. Els primers dies de mes, entre el 4 i el 7 de maig una Lluna minvant se situarà ben prop i entre els dos planetes i ens donarà oportunitats de fer bones fotos. Saturn al telescopi apareix ja sublim amb els seus anells daurats. Un avanç de l’oposició del pròxim mes en que es situarà a la mínima distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Quart minvant	Maig	8	04 09
Lluna nova	Maig	15	13 48
Quart creixent	Maig	22	05 49
Lluna plena	Maig	29	16 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Rastre lluminós de la sonda Mars InSight de la NASA sobre la zona de Los Angeles després del llançament des de la base de la força aèria de Vandenberg a Califòrnia el 5 de maig de 2018 observat des de Mt. Wilson. Crèdit. D. Ellison
2-4 A partir de l’Stellarium.

La primavera ja ha començat i l’oratge sembla més estable. Tenim pluges, vent i neu a cotes altes com toca en aquesta estació. El temps no s’atura i el seu pas es nota en el canvi de les constel·lacions al cel nocturn. Les de l’hivern ja ens deixen per l’oest mentre que les típiques estiuenques ja guaiten per omplir l’espai deixat per les estrelles fugisseres.

I com a part d’aquest canvis que ja intuïm, apareix finalment Júpiter, el rei dels planetes, per a gaudi de tots en la primera part de la nit. Un Júpiter radiant, feliç de mostrar el seus secrets més íntims als humans mitjançant la nau Juno que la ronda des de fa un temps.

I, és que, encara tímidament, els planetes comencen a mostrar-se de manera més fàcil en la primera part de la nit. Venus i Júpiter ja els podrem admirar aquest mes abans de la mitjanit, mentre que per veure Saturn caldrà esperar fins el juny.

A la posta de Sol, cap a l’oest, ja podem veure des de fa setmanes el brillant planeta Venus. En amagar-se l’astre solar, encara hauran de passar uns minuts per apreciar el punt refulgent del planeta de la deessa de la bellesa. Però en fer-se més i més fosc el veureu cada cop més brillant però cada vegada més prop de l’horitzó. Tanmateix a mesura que passen els dies se separarà més del Sol i, per tant, el temps de visibilitat augmentarà. Com es veu a la figura adjunta, el dia 19 (i els anteriors 17 i 18) compartirà la direcció de l’Oest amb un tall de Lluna creixent ben petit.

Júpiter, com he dit abans, finalment es dignarà a aparèixer en el cel vespertí. Això no serà, però, fins els darrers dies del mes. Busqueu un lloc sense obstacles cap a l’est i espereu que isca acompanyada de la Lluna plena el 30 d’abril. Un duet digne d’una foto conjunta.

Per a veure els altres planetes caldrà matinar ja que s’han de veure unes hores abans de l’eixida del Sol mirant cap a l’est i sud-est.

Un esdeveniment interessant serà l’encontre pròxim (conjunció en la terminologia astronòmica) entre els planetes Mart i Saturn. Els astres es troben actualment sobre la constel·lació de Sagitari i la nit del 2 al 3 d’abril se situaran només a una distància angular de 1,3º, una mica més que dues llunes plenes. Si se’ls mireu cap a les 6 del matí del 3 d’abril podreu admirar l’encontre però també la constel·lació estiuenca de l’Escorpí situat a la dreta.

Mart és un planeta inquiet i no para en torreta. A causa de la proximitat a la Terra, el moviment en l’òrbita és molt evident. A llarg dels dies d’abril, s’anirà separant de Saturn i acostant-se al Sol. A més, la matinada del dia 7, per exemple, la Lluna s’afegirà a l’espectacle i formarà un trio recte amb els dos planetes ja separats.

Però Mart no s’aturarà. De mica en mica deixarà la constel·lació de Sagitari per buscar la de Capricorn.

I ja al final de mes tindrem la presència del petit planeta Mercuri que assolirà aquests dies la màxima separació angular del Sol. Uns minuts abans de l’eixida del Sol, just cap a l’est i entre les primeres lluïssors del cel matutí, podrem veure el que sembla una petita estrella. És el planeta Mercuri.

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Quart minvant	Abril	8	09 18
Lluna nova	Abril	16	03 57
Quart creixent	Abril	22	23 45
Lluna plena	Abril	30	02 58

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Juno va prendre aquesta imatge de núvols acolorits i turbulents a l’hemisferi nord de Júpiter el 16 de desembre de 2017 des de  13345 quilòmetres per sobre dels núvols alts de Júpiter. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS / Gerald Eichstädt / Seán Doran.
2-6. Del programa Stellarium.