Pols d'estels

Després d’uns dies de descans internàutic, en els qual he gaudit de la família i dormit de dia, continuem aquest 2010 en aquest espai de comunicació d’astronomia en català.L’any 2009 ha acabat i amb ell acaben també les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia. Tanmateix sabem que Galileo Galilei va agafar un telescopi per primera vegada el novembre de 1609 però féu els seus més importants descobriments a partir de gener de 1610 els quals publicà el 12 de març de 1610 a la seua obra Sidereus Nuncis.

Per això mateix encara hi haurà commemoracions aquest any. A part de l’aniversari del descobriment dels satèl·lits de Júpiter, del qual ja en parlaré en un pròxim post, del congrés de tancament de l’AIA2009 a Granada i d’alguna activitat astronòmica traslladada a gener a causa del mal oratge, cal destacar que el 2010 es commemora el centenari de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Per a celebrar l’aniversari hi ha preparades una gran quantitat d’activitats de les quals ja en faré cinc cèntims…

Ah! Us desitje un molt bon any 2010 amb un video de la NASA molt adient.

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

Els aminoàcids són molècules que constitueixen les peces bàsiques de la vida. Amb només una combinació de 20 classes diferents es poden construir les proteines, que formen les estructures de la vida.

L’anàlisi exhaustiva de les mostres del cometa Wild 2 recollides per la missió Stardust l’any 2004 i portades a la Terra el 2006 ha mostrat la presència de l’aminoàcid glicina. Fa dos anys i mig, la revista Science ja va publicar els estudis preliminars de les mostres cometàries. En vaig fer un apunt ben detallat on resaltava els resultats i també el novedós material de captura, l’aerogel.

Ara es descobreix glicina, un dels aminoàcids essencials en el essers vius. És tan comú a la Terra que primerament es pensà que la seua presència a l’aerogel era deguda a una contaminació biològica accidental durant el muntatge o desmuntage de l’instrument de captura. Tanmateix la gran abundància de l’isòtop del carboni ¹³C en la molècula de glicina en lloc de l’usual en la Terra ¹²C ha reforçat la idea que és realment un aminoàcid extraterrestre.

També s’han detectat altres aminoàcids en la mostra però en tan poques quantitats que han fet impossible l’anàlisi. Tanmateix la glicina, amb només 1 bilionèsima part d’un gram, ha estat l’únic aminoàcid mesurable.

La doctora Jamie Elsila del Goddard Space Flight Center de la NASA, afirma “El nostre descobriment reforça la teoria que alguns dels ingredients de la vida es formaren a l’espai i foren dipositats sobre la Terra fa molt de temps per meteorits i impactes de cometes.” Elsila és l’autora principal d’un article sobre aquesta recerca que eixirà publicat a la revista Meteoritics and Planetary Science. També remarca que la recollida, en un futur, de mostres del nucli d’un cometa, no només de la cua, probablement ens donarà una mescla més rica d’aminoàcids,

Podeu llegir la notícia completa a aquesta pàgina de la NASA.

La vida podria estar molt més estesa del que pensem a la vista d’aquest nou descobriment.

Foto: Imatge artística de la nau Stardust començant la seua ruta a través del gas i de la pols que envolta el cometa Wild 2.  NASA/JPL

El transbordador espacial Atlantis de la NASA ha fet el seu últim viatge per allargar la vida a l’instrument científic que més rendiment ha donat en tota la història, el telescopi espacial Hubble.Llençat el 1990 i a una òrbita d’uns 559 km d’altura, disposa d’un espill de 2,4 metres de diàmetre que treballa a la resolució teòrica, sense les pertorbacions de l’atmosfera terrestre. Ens ha oferit les més profundes vistes de l’univers i també les més belles. Tanmateix els instruments a bord s’espatllen com passa a casa. Així, la càmara Wide Field Planetary Camera 2, que ha realitzat imatges mítiques, ha estat substituïda per la Wide Field Planetary Camera 3 molt més moderna.

L’Atlantis despegà de Cap Canaveral el 11 de maig en la que seria la cinquena i darrera missió de manteniment del telescopi.

Quina meravella de telescopi! I això que al poc de llençar-lo s’adonaren que les imatges estaven totes borroses! Que havia passat? Milions de dòlars llençats al fem per a un telescopi miop? Els enginyers de la NASA anaven de cap esbrinant que havia passat. S’adonaren que l’espill del telescopi no enfocava bé els objectes i produïa una imatge amb aberració esfèrica. La culpable, l’empresa constructora de l’òptica.

Va caldre enviar la primera missió de manteniment del Huble l’any 1993, quan es canvia la càmera Wide Field Planetary Camera 1, per la nova Wide Field Planetary  Camera 2 que portava una òptica incorporada per focalitzar bé, una mena d’ulleres. Mireu, abans i després. Amb aquesta càmera es va obtenir, per exemple, la imatge més profunda, la d’objectes més llunyans i més antics (és el mateix), el Camp Profund del Hubble.

Tot ha anat bé des d’aleshores. Altres missions del transbordador han anat canviant equips obsolets o espatllats. Aquesta missió del 2009 ha estat la última i la més llarga.

I és que el telescopi espacial Hubble se’l vol fer durar fins el 2014 quan el nou  James Webb Space Telescope (JWST), amb un espill de 6.5 metres de diàmetre, el substituesca.

Fa uns anys l’administrador de la NASA (el director) va suggerir acabar la missió Hubble. El clamor popular va ser tan gran que es va retractar i al final dimití. Cap altre enginy celeste causa tantes passions. Ha canviat la nostra visió de l’Univers.

La missió STS-125 dels transbordadors de la NASA ha hagut de realitzar 5 passejos espacials per canviar, entre altres,  la càmara Wide Field Planetary Camera 2, que ha realitzat imatges mítiques,  per la Wide Field Planetary Camera 3 molt més moderna. Ha reparat també el STIS (‘The Space Telescope Imaging Spectrograph”), un espectrògraf que ha donat informació de l’Univers tant en el visible com en l’ultraviolat i que deixà de funcionar el 2004. En aquest instrument és on els astronautes van tindre més problemes ja que la carcassa només s’obrí amb la força bruta (NASA dixit) i quan volgueren treure el 117 cargols s’adonaren que el tornavís no tenia bateria! També s’han canviat bateries, giroscopis i pannells solars. Un lifting complet, vaja!

Bé, al final tot anà bé. A hores d’ara l’Atlantis ja ha soltat el Hubble i  finalment aterrarà  aquest cap de setmana. L’intent d’aterrar avui a les pistes de Cap Canaveral ha estat impossible per les condicions atmosfèriques adverses.

Vos recomane les espectaculars imatges preses per l’astrofotògraf Thierry Legault del pas del Hubble i l’Atlantis per davant del Sol. El pas només durava 0.8 segons i els va aconseguir captar…

Podeu llegir un relat detallat de la missió de manteniment del Hubble en Resucitando al Hubble.

Foto: El telescopi espacial Hubble a l’espai vist des de l’Atlantis, a la missió STS-125. NASA.

Barak Obama, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, cada vegada està fent coses més i més interessants. No només està encisant a les classes populars, classes mitjanes i intel·lectuals sinò que també ja ha conquistat la ciència americana.

Tot això ve perquè fa uns dies es va fer públic el grup d’assessors científics d’Obama. Un conjunt del bo i millor de la ciència americana, amb dos premis Nobel i tot. Biòlegs, metges, biotecnòlegs i, fins i tot, l’astrofísic, Don Lamb, l’assessoren en ciència, tecnologia i innovació i és per això que quan en parla als seus mítings no l’erra.

Esperem que els votants americans ho valoren i el voten massivament. La ciència americana i la de la resta del món ho necessiten després del mandat de Bush i els seus prejudicis religiosos.

Segueix…

La campanya americana no s’assembla res a les nostres campanyes. És més llarga i per tant dóna temps a parlar de moltes més coses importants.

A Obama se li ha preguntat moltes vegades sobre ciència. Ha promés clarament un increment en la despesa per a recerca bàsica.

“La meua administració incrementarà els fons per a recerca bàsica en ciències físiques, ciències de la vida, matemàtiques i enginyeria a un ritme que farà doblar els pressupostos de recerca bàsica en la pròxima dècada.”

També ha promés revitalitzar l’Assessoria Científica Presidencial, i que Bush no ha utilitzat en els últims 8 anys.

Al president actual els prejudicis religiosos l’han portat, els darrers 8 anys, a dificultar en tot el possible la investigació en cèl·lules mare, barrant-li  els fons a les entitats públiques.

Ara Obama és assessorat per un conjunt de científics dels camps de ciències de la vida i astrofísica:

1. Harold Varmus: President del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center. Premi Nobel de Medicina el 1989 per estudis de genètica del càncer. És un defensor dels drets civils en contra de la influència de la religió.
2. Gilbert Omenn: Professor de medicina interna, genètica humana i salut pública a la Universitat de Michigan. Ha denunciat les lleis anti-evolucionistes i és un lluitador contra les idees creacionistes.
3. Peter Agre:  Director del Johns Hopkins Malaria Research Institute. Premi Nobel de Medicina el 2003 i molt crític amb l’actitud de l’administració Bush contra el canvi climàtic.
4. Sharon Long: Biotecnòloga. Antiga directiva de Monsanto, empresa de biotecnologia en agricultura. Col·laborà amb les campanyes d’Obama i de Hillary Clinton.
5. Don Lamb: Astrofísic de la Universitat de Chicago i expert en evolució estel·lar, és a dir com naixen, viuen i moren les estrelles. Ha lliutat fort per mantindre el pressupost de la NASA, ja que assegura que la ciència en la Nasa està desapareixent ràpidament. També està en contra de l’ús comercial de l’espai exterior.

Com veieu, Obama s’ha envoltat d’uns bons assessors de ciència i tecnologia que si és elegit president permetran aturar les actituds i fets acientífics del president actual.

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18 i mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol.

La gran constel·lació de Sagitari està relacionada amb el déu Apol·lo. Asclepi, fill del déu i metge (vegeu el Cel del mes de juliol passat) anava ressuscitant els morts. Això incomodà molt Hades, el déu de l’infern, ja que no li arribaven difunts i demanà ajuda a Zeus. Aquest tement que el metge alterés l’ordre del món, el matà d’un raig. Tanmateix l’envià al firmament com a la constel·lació del Serpentari o Ofiuc pels seus mèrits mèdics.

La mort d’Asclepi va ferir profundament Apol·lo, el qual, com que no es podia venjar en el seu pare Zeus, va matar amb fletxes als Cíclops, perquè aquests havien forjat el raig. Per castigar-lo Zeus pensà en precipitar a Apol·lo en el Tàrtar, la regió més profunda del món, però per intercessió de Leto, la seua mare, li suavitzà el càstig i li ordenà que servira d’esclau durant un any a un mortal, el rei Admeto, a qui serví com a bouer i gràcies al qual les vaques parien sempre dos vedells cada vegada.

Una de les fletxes amb què Apol·lo matà els Ciclops era de grandària enorme. Viatjà al firmament formant la gran constel·lació de Sagitari.

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel. Utilitzant llum visible no podem veure més que nebuloses. Ara bé els astrònoms han utilitzat la llum infraroja o les ones de ràdio per veure a través dels núvols i han descobert que al mateix centre de la galàxia hi ha, almenys, dos immensos forats negres que van, a poc a poc, engolint-se el material del seu voltant. També s’ha descobert que altres galàxies espirals com la nostra també posseeixen forats negres al seu interior, essent per tant una característica d’aquest tipus de galàxies.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18. Mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí però poc a poc s’anirà acostant a la direcció solar. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 18 de setembre.

És a la matinada quan veurem els altres planetes en tot el seu esplendor. A l’horitzó est, cap a les 7 del matí, podrem veure, de dalt a baix, Mart, Venus i Saturn alineats durant tot el mes.

La Lluna estarà en fase de quart minvant el 4 de setembre. El dia 11 tindrem una Lluna en fase de nova. El 19 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 26 de setembre.

Les notícies més importants del mes estan relacionades amb el planeta Mart. La nau Phoenix de la NASA ha estat llançada des de Cap Canaveral a Florida per a aterrar a les zones polars del planeta. La seua missió és excavar un forat ben profund dins del gel marcià per analitzar els estrats gelats del casquet polar. L’interés principal és trobar indicis de vida. L’arribada està programada per a l’any que ve. Completarà l’eixam de robots de la superfície i naus en òrbita que estan estudiant detalladament el planeta.

L’altra notícia marciana és que els dos robots Spirit i Opportunity de la NASA, que porten ja més de tres anys analitzant les roques i que han confirmat l’existència d’aigua líquida en el passat marcià, han estat parats unes setmanes a causa d’unes immenses tempestes d’arena que han afectat tot el planeta. La visibilitat del Sol ha disminuït molt, cosa que ha impedit la recàrrega de les bateries dels robots. Ara sembla que les tempestes estan minvant i la llum solar augmenta. De fet ja han pogut moure els braços robòtics.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre 2007. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Apol·lo de Belvedere. Obra romana. Entre 130-140 abans de JC., còpia d’un original grec en bronze, probablement obra de Leochares, entre 330-320 abans JC. Trobada al segle XVI. Autor foto: Jastrow (2006). Font Wikipedia.