La sorprenent forma plana d’Ultima Thule

L’objecte del cinturó de Kuiper, Ultima Thule, que sobrevolà la nau New Horizons el dia de cap d’any, no deixa de donar-nos sorpreses. Les poques imatges que ens havien arribat fins ara el mostraven com un objecte bilobulat de cossos quasi-esfèrics en contacte. Però com en un fulletó per entregues, les imatges van arribant a poc a poc i cada vegada hi ha novetats. I les que han arribat aquests darrers dies han deixat els científics de la missió bocabadats. Els dos components d’Ultima Thule són plans! Qué és això?

El passat 1 de gener, quan feia 10 minuts que s’havia passat el punt de màxima aproximació a Ultima Thule, la nau va girar per fotografiar-lo a contrallum. A 8862 km de distància i a  més de 50000 km/h va caldre augmentar el temps d’exposició per captar el cos bilobulat en la foscor. Les imatges van quedat una mica borroses però, així i tot, han revelat un fet sorprenent. Els dos cossos que formen Ultima Thule són plans, sobretot Ultima. El perfil fi il·luminat del contrallum sobre les estrelles és incompatible amb uns objectes quasi-esfèrics. A més a més si s’analitzen detalladament com van amagant-se les estrelles del fons a mesura que es mou la nau, s’esvaeixen tots els dubtes. Ultima Thule ja no es pot descriure com un “homenet de neu” sinó, més bé, com la unió d’una anou i una galleta.

Els científics de la missió han creat un vídeo a partir de les 14 fotografies que la càmera LORRI (New Horizons Long Range Reconnaissance Imager) va fer en allunyar-se d’Ultima Thule.

Aquesta és una increïble seqüència d’imatges, presa per una nau espacial que explora un món petit situat a 6.4 mil milions de quilòmetres de distància de la Terra“, ha dit l’investigador principal, Alan Stern, del Southwest Research Institute. “Res com açò s’ha vist mai en cap imatge (planetària)“.

Els nostres prejudicis al hora de veure objectes celestes ens havien format una imatge falsa de la realitat. Les primeres imatges mostraven objectes circulars i nosaltres intuïren que havien de ser esfèrics, per tant.

Com dius Alan Stern “Teníem una impressió d’Ultima Thule basant-nos en el nombre limitat d’imatges retornades en els dies que envolten el sobrevol, però veure més dades ens ha canviat significativament la nostra visió.  Més a prop de la realitat és dir que la forma d’Ultima Thule és plana, com una galleta. Però el més important és que les noves imatges creen un trencaclosques científic sobre com s’hauria pogut formar aquest objecte“.

De moment no es té cap idea com s’ha pogut formar un objecte d’aquesta classe. Si realment Ultima i Thule són planetesimals primigenis apagats de l’època de la formació del sistema solar cal replantejar-se com es formen aquests cossos que formaren els planetes.

Objectes tan plans no són gen comuns en el sistema solar. Només algunes llunes pastores de Saturn com Atlas, Dafne i  Pan tenen aspectes similars. Tanmateix en aquests casos la forma apanada i en forma de platet volador prové de l’acumulació de material dels anells.

La figura adjunta mostra en la part superior el model que es va construir a partir de les primeres imatges rebudes d’Ultima Thule. La vista inferior és el model actual que l’equip pensa que és més adequat per a Ultima Thule, però encara amb certa incertesa, ja que tota una regió estava essencialment oculta a la vista, i no il·luminada pel Sol, durant el sobrevol de New Horizons. Les línies blaves discontínues abasten la incertesa en aquest hemisferi, la qual cosa demostra que Ultima Thule podria ser més plana que, o no, tan plana com es mostra en aquesta figura.

Un objecte ben curiós aquest Ultima Thule. Continuarà.

Imatges:

1.- Ultima Thule vist com un creixent lunar l’1 de gener de 2019 des de 8862 km de distància por la cámara LORRI de la New Horizons. Passaven deu minuts de la màxima aproximació (NASA/JHU-APL/SwRI/NOAOP).
2.- Noves dades, nova visió. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.

3 pensaments a “La sorprenent forma plana d’Ultima Thule

  1. Realment fascinat, i m’ha fet pensar en una conferència d’un professor francès —malauradament no en recordo el nom—, allà pel començament dels anys 70, que ens va parlar de la forma dels satèl·lits, del límit de Roche, de la rotació capturada i altres qüestions similars; i del que recordo que vaig aprendre que en el cas d’un el·lipsoide de tres eixos en òrbita amb rotació sincronitzada, la orientació més estable era amb l’eix major apuntant al planeta i el menor perpendicular al pla de rotació.
    Més endavant em vaig assabentar que els satèl·lits de Mart, eren així. I els galileans també tot i que amb els tres eixos molt més iguals.
    I ara, m’ha vingut al cap, els dos lòbuls d’Ultima Thule també sembla que segueixen aquesta regla i de forma força exagerada.
    El que no sóc capaç d’imaginar, és com ambdues parts han perdut energia per tal d’aproximar-se i col·lidir sense esclafar-se si abans formaven un cos doble de la mena Pluto Caront. Ni com van poder superar el límit de Roche si són munts de runa no cimentats.
    No sé si de la trajectòria de la sonda se n’ha pogut treure alguna informació sobre la massa i la densitat. Tampoc no sé res sobre la soldadura al buid, la possible fusió parcial per escalfament radioactiu en els orígens —o per altres processos— de gels bruts, potser la «pila de runa» està molt «congelada» i és rígida. Malgrat siguin especulacions, sempre és interessant pensar com es poden ajustar els models a les observacions.
    Gràcies per tenir-nos informats que a vegades als aficionats ens fa mandra anar cada poc a cercar si hi ha novetats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *