Ultima Thule ens mostra finalment el seu aspecte

Com sap fer molt bé la NASA en les grans ocasions, la conferència de premsa per presentar les primeres imatges d’Ultima Thule, l’objecte més llunyà explorat per la humanitat, ha sabut mostrar el valor de l’esforç i el resultat d’una feina ben feta. Ha estat realment emocionant. Allí en una taula, les quatre persones més importants de la missió, dos homes i dues dones, han explicat per torns el més rellevant (i conegut fins ara) captat pels instruments de New Horizons la matinada de l’any nou.

Alan Stern, investigador principal de New Horizons, Southwest Research Institute, ha començat parlant de les dificultats de la missió, de la gran velocitat que ha hagut d’assolir la nau per arribar en un temps prudencial al seu objectiu, de la foscor dels objectes il·luminats per un Sol situat a 6500 milions de quilòmetres i, tot i així, la missió s’ha culminat amb èxit.

I després d’aquesta breu introducció, ha mostrat la imatge que tots esperàvem, tot comparant-la amb la que coneixíem fins ara, la forma allargada captada el 31 de desembre.

I de quina manera ha canviat un dia després. Un objecte clarament bilobulat molt semblant a un cacauet gegant, encara que damunt la taula disposaven de dues creïlles (patates) grosses per a que la premsa i el públic que ho veia en directe se’n fes una idea clara.

Ha resultat ser finalment un objecte binari en contacte. Un objecte que fa milions d’anys eren dos objectes separats, un gran cos arrodonit, al que se li ha assignat el nom d’Ultima, i un altre de més menut de nom Thule, amb una grandària conjunta d’uns 33 km. I encara que semblen un cacauet, potser per ser temps de Nadal, l’equip de la missió pensa que s’assembla més a un ninot de neu.

Així que el model de l’objecte Ultima Thule fet a partir de les observacions fet en Argentina el 2017 quan va eclipsar una estrella no estaria massa errat tal com ha mostrat Alan Stern en una figura en la que s’ha acoblat la imatge obtinguda amb la seua ombra mesurada des de la Terra. No hi ha satèl·lits ni objectes pròxims. Un entorn net que ha facilitat la supervivència de la nau.

Com es veu a la figura, tot ajusta perfectament.

Seguidament, Cathy Olkin, Investigadora adjunta a New Horizons, Southwest Research Institute, ha parlat de la forma de l’objecte i de la seua aparença. Però primerament ens ha fet cinc cèntims de la resolució del primer misteri d’Ultima Thule. L’objecte ha estat observat des de fa mesos sense que presentara cap variació mesurable de lluminositat, cosa que indicaria que, o bé no giraria o bé que l’eix de gir estava en direcció a la nau.

Sembla que la combinació de la direcció de l’eix de gir i el fet de ser dues esferes en contacte és la causa que la variació de la lluminositat de l’objecte siga major de l’1%, molt diferent que si fora un el·lipsoide (15%). S’ha determinat que el període de rotació és d’unes 15 hores.

S’hi han observat diferents textures sobre la superfície. Algunes zones són més brillants i d’altres més fosques. L’albedo (el tant per cent de llum reflectida) és d’un 15% per a les zones clares i d’un 6% per a les fosques. L’objecte és realment fosc si recordem que el carbó reflecteix un 8% de la llum incident.

Una cosa ben curiosa és que el punt de contacte dels dos lòbuls és justament la zona més brillant, amb una pendent més alta, d’un 30º, formada segurament amb pols més fina que ha anat dipositant-se des d’altres indrets.

Carly Howett, co-investigadora de New Horizons, Southwest Research Institute, ha comentat els colors que presenta Ultima Thule. A falta que New Horizons envie les dades espectroscòpiques, cosa que trigarà mesos, el color rogenc que presenta l’objecte ens pot donar idea de la composició de la superfície. A primera vista l’aspecte és similar a la zona polar nord de Caront, la principal lluna de Plutó, l’anomenada Mordor Macula. Podrien ser molècules orgàniques creades per la llum solar (tolines) i partícules energètiques encara que, ha remarcat, el procés de creació seria ben diferent. La llum del Sol a la distància en la que es troba Ultima Thule està ben disminuïda. Aquestes preguntes es respondran quan es tinguen les dades infraroges i les imatges en alta resolució. Les que han arribat ara tenen uns 140 m/px (trets menors de 140 m no es poden veure). Les imatges d’alta resolució són quatre vegades més detallades (35 m/px) però cadascuna pesa 1Mpx i, donada la baixa velocitat de transmissió (1000 bps) de l’antena de la nau, s’aniran enviant a poc a poc fins el 2020.

Ultima Thule és rogenc segons la càmera Ralph a 137000 km de distància. A l’esquerra la imatge en el seu color original. Al centre la imatge en blanc i negre de la càmera LORRI. A l’esquerra la superposició de les dues imatges. (NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute).

La semblança del color rogenc de l’objecte amb Mordor Macula de Caront, també fotografiats per les càmeres de New Horizons el 2015, és ben evident. (NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute)

Finalment Jeff Moore, cap de geologia i geofísica de la missió New Horizons, NASA Ames Research Center, ha explicat les característiques de l’objecte i la probable història de la seua formació.

Primerament ha remarcat l’absència de cràters a la superfície d’Ultima Thule, cosa ben sorprenent. Tanmateix la resolució de les imatges és baixa i quan arriben les d’alta resolució podem tindre sorpreses. A més a més la nau New Horizons va fer el sobrevol de l’objecte tenint el Sol al darrere, de manera que els cràters no tenien el millor angle d’il·luminació per veure’l bé. El relleu no s’observa bé ja que hi ha poques ombres.

Jeff More ha destacat que Ultima Thule sembla un objecte resultat del xoc a baixa velocitat de dos cosos primigenis. Aquests serien els primers objectes formadors de cossos més grans observats de prop. Són realment els famosos planetesimals predits per la teoria de formació del sistema solar, les peces de l’origen dels planetes.

Potser recordeu cometes i asteroides que també presenten aquest aspecte bilobulat però la seua forma s’explica per xocs violents en el cas d’asteroides o per sublimació dels gels en el cas dels cometes que fan més primes algunes zones.

La formació d’Ultima Thule, tal com el veiem ara, va ocórrer a les primeries de la història del sistema solar, fa uns 4500  milions d’anys. Molts roques gelades xocaven, s’unien i es destruïen. De tot aquest caos primigeni, en aquesta zona de l’espai va romandre un parell d’objectes, Ultima i Thule, que després d’orbitar durant mil·lennis acabaren per ajuntar-se lentament per formar el cos celeste tal com el coneixem avui.

Aquest objecte és, per tant, una relíquia dels nostres orígens celestes. No ha estat mai prop del Sol i, per tant, no ha estat modificat i no ha evolucionat. Perpètuament a temperatures baixíssimes, el seu estudi detallat amb les dades presentades avui, i amb les que vindran més endavant, ens revelarà molt sobre els orígens del sistema solar. De fet, com ha dit Alan Stern al final de l’acte, en les passades 48 hores hem conegut més sobre la formació del sistema solar que en els últims anys de recerca.

A més a més, a les preguntes d’un periodista sobre el pròxim objectiu de la nau New Horizons, ha fer saber que donat que la nau està bé de salut i que la font de radioisòtop que alimenta els instruments durarà encara 15 o 20 anys no descarta enviar-la a explorar altres mons del cinturó de Kuiper. Tanmateix caldrà esperar al 2020 per demanar l’extensió de la missió a la NASA. Hi ha milers d’objectes per explorar i cal planificar-ho bé, amb observacions des de terra per elegir l’objectiu adient.

La roda de premsa on s’han presentat les primeres imatges i dades d’Ultima Thale. Amb un model de l’objecte sobre la taula. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute

Les meravelles del nou mon Ultima Thule tindran seguida durant els pròxims dies i mesos. Continuarà…

Imatges:
Totes són de NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.

6 pensaments a “Ultima Thule ens mostra finalment el seu aspecte

  1. Com em passa sempre, no les tenia totes que la missió reeixís, sempre vaig amb un ai al cor, i recordo el dia que es van perdre les quatre naus Cluster, que per casualitat vaig veure el llançament en directe des del Museu de la Ciència de Barcelona.
    Fins i fot no vaig voler mirar res a internet tot i que al dinar de cap d’any la família em va preguntar. Però ja ha passat el moment crític.
    Així, a primer cop d’ull m’esperava que Ultima Thule tingués més cràters petits. Però potser, com ja dius, la foto publicada és des de la direcció del Sol, no hi ha ombres i no es veuen gaire. Ho comparo, per exemple, amb la imatge d’Ida, de mida semblant.
    El segon misteri per a mi, seria com els dos cossos van perdre energia fins col·lidir a baixa velocitat, no m’ho acabo d’imaginar.
    També el fet que hagin conservat la forma esfèrica, això indicaria una certa rigidesa estructural, com piles de runes, però soldades al buid les unes a les altres. Serà interessant conèixer la densitat, suposo que per la trajectòria emergent de New Horizons es podrà tenir una bona mesura de la massa.

    • Moltes gràcies Jordi pels comentaris. Respecte a com s’han soldat els dos cossos esfèrics podria ser que l’energia del xoc, encara que suau, va fondre part dels gels que es tornaren després a congelar lligant per sempre els dos objectes per fer-ne un de sol.
      La densitat serà complicada de conèixer ja que, com Alan Stern comentà en l’entrevista, donada la baixíssima massa d’Ultima Thule no s’ha notat cap tiró gravitacional en la marxa de la nau ni tampoc hi ha satèl·lits orbitant que donaren alguna idea de la massa. Caldrà, com va dir, fer models matemàtics per estimar la massa i la densitat.

  2. Agraïment a tothom, des d’ells a vostès que han fet que ho pogués llegir i seguir. Rés o quasi rés em provoca tanta passió com aquestes notícies. Plorant, vaig a mirar la foto del punt blau, casa nostra.
    Gràcies.

    • Moltes gràcies per estimar i valorar l’exploració espacial i tot el que ens aporta de coneixement de ciència bàsica i de tecnologia. I, sobretot sobre el nostre paper en aquest petit i insignificant planeta, només important per a nosaltres.
      Enric

  3. Més enllà de tota la ingenieria i ciència bàsica necessària per a l’èxit de la missió, cal tindre en compte el fet que la nau està ja a 6 hores llum de nosaltres, aproximadament. De manera que cada ordre que se li dona, triga questes sis hores en arribar. És un dels aspectes que em sembla que fa més evident el mèrit de la missió i la nostra pròpia insignificància. I moltes gràcies per les teues explicacions, Enric. Sempre és un plaer llegir-te.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *