Mirant per televisió la inauguració dels Jocs Olímpics de Tòquio penso en els altres jocs a la mateixa ciutat, els de 1964. Van ser els primers de què tinc memòria, però no per veure’ls per televisió o recordar algun esportista o gesta en concret sinó per una circumstància molt més adequada a l’infant de set
Avui fa vint-i-cinc anys de l’obertura dels Jocs Olímpics a Barcelona. Com ja està passant de fa temps amb la transició política, ara toca revisar críticament aquell esdeveniment esportiu i posar-lo a caure d’un burro. És fantàstic: el que fins fa quatre dies concitava una aprovació majoritària, de cop i volta li surten mil pèls
El diumenge al matí, a l’hora d’esmorzar, era el moment més especial de la setmana. A cada un dels germans ens tocava una xocolatina que desembolicàvem amb un cert frenesí. Entre l’embolcall i el paper de plata s’hi amagava un cromo, que podia representar un atleta, un llançador de martell o potser un judoka. Falta,