Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

25 de juliol de 2017
0 comentaris

Amics per sempre?

Avui fa vint-i-cinc anys de l’obertura dels Jocs Olímpics a Barcelona. Com ja està passant de fa temps amb la transició política, ara toca revisar críticament aquell esdeveniment esportiu i posar-lo a caure d’un burro. És fantàstic: el que fins fa quatre dies concitava una aprovació majoritària, de cop i volta li surten mil pèls als ous: especulació urbanística, espanyolització… res que no se sabés, però que ningú no es preocupava de posar-ho en valor en el mercat de la disputa pública. Potser perquè, com en el cas de la transició espanyola, la realitat dels Jocs de Barcelona no va ser ni exemplar ni modèlica però va ser l’única possible, ateses les complexes circumstàncies que els rodejaren. De manera que trobo una mica sobrers aquests blasmes generalitzats contra Barcelona’92.

Amb una excepció: la razzia contra independentistes (la “garzonada”). En el moment de produir-se, la meva reacció va bascular entre un desig no especialment vehement de que els deixessin anar de seguida (en aquella època jo militava a ERC) i l’íntima convicció de que “alguna cosa hauran fet”. Vint-i-cinc anys després, i a la vista de les informacions que han anat apareixent sobre aquell cas, m’avergonyeixo sincerament d’aquella actitud meva: jo, i una majoria de la societat no érem prou conscients d’aquella flagrant violació de drets humans,  una mostra tenebrosa del que, amb els anys, s’està convertint en una practica cada vegada més habitual.

Per la resta, els Jocs van tenir els seus aspectes bons i dolents, i això ja va a percepcions, opinions i gustos de cadascú. No em va agradar el Cobi i tota aquella estètica infantiloide de Mariscal, i sí que em va agradar Freddy Mercury i Caballé cantant a la meva estimada ciutat de naixença. No em van agradar els Manolos o les sevillanes i sí les tenores de l’orquestra daliniana. També cal valorar el paper dels voluntaris, la molt bona organització i l’absència de grans corruptel·les (fins ara, i creuem els dits).

No he parlat d’esports en concret perquè no és una cosa que segueixi massa, i menys si els seus protagonistes ho són sota una bandera concreta si us plau per força, de manera que no sóc capaç ni tan sols de recordar noms o equips concrets i associar-los a una gesta o una anècdota. En tot cas no vaig assistir a cap de les competicions que es van celebrar. Sí que em vaig desplaçar un vespre a Barcelona per viure en directe aquest vaporós concepte anomenat “esperit olímpic”, i sí, es vivia un ambient joiós i distès en la gent que anava i venia pels exteriors de l’estadi olímpic, sota la torxa olímpica. Ara ens expliquen, com a gran cosa, que allò de L’arquer i la fletxa encesa ja estava preparat perquè no fracassés: jo sempre en vaig estar convençut, però era una altra de les coses que se’ns va amagar o tergiversar i que justifiquen, d’alguna manera, la relectura que estem vivint aquests dies de l’aventura olímpica.

(Imatge: www.enciclopedia.cat)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!